dimarts, 9 de novembre del 2010

Tot dura fins que s'acaba...

Quina por! Havíem pensat moltes vegades en el que posaríem en l'últim post, però ara va de bo...

Ja fa dos mesos exactes que vam arribar. Com passa el temps! No volíem deixar el bloc sense un final com el que es mereixia, ell, que ens ha acompanyat des de que vam pensar en marxar. Una de les primeres coses que vam dir que faríem, i que hem anat mantenint com hem pogut. Hi ha hagut dies de tot: algunes vegades se'ns acumulaven les coses per dir, i escrivíem quatre posts d'una tirada, altres ens feia molta mandra, o no ens inspiràvem, o ens feia mandra triar les fotos, o no sabíem com dir les coses per no semblar repetitius. Ens discutíem per si eren massa curts, o massa llargs, o per les fotos que hi havíem de posar o patíem si passàvem massa dies sense penjar res. Però eren uns "deures" molt agraïts, sobretot quan després rebíem comentaris. Pel que hem anat sentint per aquí, el llegia molta més gent de la que ens pensàvem!.



L'arribada a Barcelona va ser tot un luxe. El vol des de Londres va ser un moment, les nostres inseparables motxilles no van trigar gaire a sortir, i al sortir per la porta teníem a família i amics esperant-nos: petons, abraçades, fotos, preguntes... i dues ampolles de cava fresquet per brindar per la nostra tornada a la mateixa terminal! Per arrodonir-ho, ens van organitzar una festa sorpresa a casa nostra, amb un berenar, pancarta, discurs, muntatge de fotos, un foto-llibre... ens vam emocionar. MOLTES GRÀCIES!!!!

Aquests dos mesos han estat un còctel d'emocions i sensacions. Es pot dir que les primeres setmanes estàvem en una mena de núvol: érem aquí, però no hi érem del tot. Ens passàvem els dies menjant moltes coses enyorades amb els uns i amb els altres, parlant del viatge que ens feia la sensació que havíem fet feia molt i molt de temps; i tot i que estàvem a casa nostra, la vida era lluny de ser "normal". Curiosament, o potser previsiblement, tot i que estàvem mentalitzats i amb ganes de tornar, després de l'eufòria van venir uns dies de "bajón", però tot passa i ja tornem a estar més o menys situats, i com molts ens diuen: "benvinguts a la realitat"...

Llavors què passa? Que el viatge l'hem somniat? No era real? Perquè a nosaltres ens ho va semblar molt... I si, ho tornaríem a fer. Encara que per ara sembla que ens quedarem per aquí una temporada llarga, el record del que hem fet ens acompanya i ha estat una de les experiències més enriquidores de les nostres vides. Si que és cert que quan pensàvem en la tornada pensàvem en tot el que faríem i canviaríem aquí, i ens hem adonat de com costa canviar els vells hàbits estant al mateix lloc. Va ser molt més senzill marxar!!



Des d'aquí animem a tothom a qui li hagi passat pel cap una cosa així, a llençar-s'hi i fer-ho. No cal que sigui com nosaltres! Hi ha tantes maneres de viatjar com persones! Altres no haurien arrossegat les motxilles, o amb el mateix pressupost s'haurien estimat més viatjar només tres mesos en unes altres condicions... Això és igual. Si se'n tenen ganes, no hi ha excuses que valguin, tot i que se'n trobin tantes per no fer-ho: mai és el moment, ni mai es tenen els diners, o el temps, o l'edat, o l'empenta... Però quan de veritat es desitja alguna cosa, s'ha de procurar que els passos t'hi encaminin. Nosaltres no ens penedim gens, de fet, quan només portàvem tres mesos de viatge, ja dèiem que si per qualsevol motiu havíem de tornar, ja ho donàvem per bo! Hem après tant, sentit tant, tastat tant, viscut tant, ensumat tant, caminat tant... ni en el bloc hi ha cabut una mínima part de tot això, tot i que hem intentat transmetre-ho. Però és clar, també ens hem adonat de quant ens queda encara per veure...

Ens han fet moltes preguntes durant aquest dos mesos, però les guanyadores han estat:

- Quin lloc us va agradar més i quin menys?
- Vau menjar moltes coses estranyes?


Us deixem algunes xifres perquè us adoneu de l'abast de la història:

28 segells de països diferents al passaport (comptant Hong Kong i Macao per separat de la Xina), els d'Honduras, El Salvador i Belize, que vam només travessar, i el Regne Unit, on no ens en van posar. La Meritxell va sortir de casa amb el passaport nou, i només li queden dues pàgines lliures. L'Oriol se'l va haver de renovar a Austràlia.

Per tot Amèrica del Sud i Central no vam necessitar fer cap visat, excepte per travessar Belize. Pels EUA, Austràlia i Nova Zelanda el tràmit era per internet, molt senzill. A Àsia no en vam necessitar ni a Malàisia, Hong Kong, Macau ni Tailàndia. Els de Laos i Indonèsia els vam fer a la frontera, i els de la Xina i l'Índia s'havien de fer amb antelació.

Més de 97.000 km recorreguts, fet que equival a donar la volta el món pel seu equador dues vegades i mitja. D'aquests quilòmetres, uns 63.000 km els hem fet per terra (1,5 vegades l'equador aproximadament). Hem passat 270 dies a l'hemisferi sud, i 291 al nord i vam perdre el 19 de novembre volant de l'un a l'altre.

No hem comptat quants autobusos hem agafat en aquest viatge (però en són moltíssims!). Segurament hem passat més d'un mes dels 18 en algun transport públic. Avions comercials n'hem agafat 19, més l'avioneta per sobrevolar les línies de Nasca i la del Gran Canyó del Colorado. De trens, una trentena. De barques, ferris, velers i vaixells n'hem perdut el compte. Hem llogat un total de 5 cotxes, 1 campervan, 6 motos i 2 bicicletes. I hem pujat a centenars de furgonetes, colectivos, minivans, tuk-tuks, rickshaws i ciclo-rickshaws, chicken bus etc. De taxis, moltíssims menys. Però el transport més original va ser sens dubte la moto que anava per les vies a Colòmbia.



Hem fet més de 29.000 fotografies i 600 vídeos (dels quals la meitat són de menys d'un segon perquè en realitat volíem fer una foto i no un vídeo...). Hem de dir que algun dia farem neteja i traurem duplicats i fotos borroses tot i que segurament encara tindrem unes 25.000 fotografies... Moltes també són de mapes i noms de lloc que fèiem per no oblidar per on havíem passat.

La majoria de les fotos les vam fer amb la mateixa càmera amb la que vam marxar, i que vam haver de fer netejar una vegada per una taca al sensor, perquè la càmera que vam comprar a Austràlia (mateix model) va patir un tràgic i a la vegada graciós incident: en unes piscines termals, l'Oriol va voler comprovar la temperatura de l'aigua amb totes les coses a la mà, va ensopegar i va caure de ple! Tot i que al principi la càmera havia mort, mica en mica ha anat ressuscitant i ara funciona perfectament :-D

Devem haver jugat unes 350 partides de cartes (95% de Remigio) durant el viatge i podem assegurar que la Meritxell ha guanyat més del 60% de les vegades! Això sí, les partides d'escacs han estat per a l'Oriol.



De les 561 nits, només hem pagat allotjament en hostals en 277 ocasions (un 49,3%) i hem gaudit de 130 meravelloses nits amb couchsurfers en 17 països diferents (un milió de gràcies a tots, sense vosaltres aquest viatge no hagués estat el mateix). El país on més n'hem fet ha estat a la Xina, i el lloc on més dies ens hem quedat a casa d'un couchsurfer va ser a Hong Kong i Beijing (7 respectivament).



La resta de nits es reparteixen entre nits viatjant o dormint al cotxe (51), una en un aeroport, a Cairns, nits de càmping gratuït a Austràlia i Nova Zelanda (32) i nits on ens han convidat amics, coneguts i/o família (68).

El lloc on més nits seguides vam estar dormint al mateix lloc va ser Melbourne a casa del Morten i l'Angelika (14 nits seguides de les 19 que hi vam dormir en total).

En tot el viatge només hem tingut 2 problemes de salut cadascú, però cap de greu com per acabar a l'hospital. L'Oriol es va endur un tros de corall al dit gros del peu a Colòmbia, la Meritxell va passar una grip a Malàisia i tots dos vam tenir un problema gastrointestinal a l'Índia (i qui no?). Bé, la Meritxell també es va fer un parell d'esquinços al turmell, res que no s'hauria pogut fer també si s'hagués quedat a casa... En la quantitat de picades de medusa, mosquits i insectes diversos, guanya la Meritxell per golejada (era el repel·lent perfecte per a l'Oriol).



Vam sortir amb 5 parells de sabates entre els dos, i n'hem hagut de comprar 9 més pel camí perquè s'havien trencat, perdut o robat (la bamba esquerra de l'Oriol arribant a La Paz).

Hem tastat un total de 65 cerveses diferents de tot el món. Possiblement, la més curiosa és la que ens va deixar tastar el Llew de Wellington, Nova Zelanda, feta per ell a casa.

Hem anat a 6 concerts i 19 bars heavies :D

I la resposta a les preguntes anteriors...

Del menjar estrany, a part del cuy de Perú, suposem que per Indonèsia vam menjar gos, perquè és una especialitat de la cuina Padang, però no ens ho van dir explícitament (o no els vam entendre). També vam trobar estranys els tomàquets al pastís d'aniversari a la Xina...

L'altra és impossible de contestar sense precisar més: per paisatge? Per la gent? Per viure-hi? Massa complicat...

I ara si, les últimes paraules del bloc, almenys per ara, una cita que va marcar a l'Oriol al camí de la cascada Karajia a Chachapoyas:






Primera i última foto metaltravellers

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Weno doncs ja hi sou aki i es el ke compte.
Es feia estrany la vostra aussencia,de la mateixa manera ke també he tingut una envaja(sana,jeje)pensan´t en kom molaria fer el mateix.
L´unic de dolent de tornar es veure com está el panorama aki...pk donen ganas de fugir la veritat.
Pero weno,crec ke no soc l´unic si dic ke me´n alegro de ke torneu a esser aki per fí!Molts petons i abraçades!!!!!:)

Unknown ha dit...

TROBARÉ A FALTAR EL VOSTRE BLOG...
però compensa trobar-vos a vosaltres...

josep6892 ha dit...

sou uns cracks, i no hi a res més a dir!

Meritxell ha dit...

Bé, aqui s'acaba el blog, no??
El que heu de pensar és que el que porteu dins vostre ningú us ho podrà treure mai!
Molt benvinguts!
Petons
Meritxell Barrera

Gi ha dit...

Impressionant! tot això ho portàveu en un excel, no? bé, tb potser q ho recordés perfectament la Meritxell... Però sigui com sigui, quina guapada!
FELICITATS!

Merce ha dit...

Uala! quina sorpresa! i jo que l'he mirat per mirar...gairabé se me ha escapat una lagrimilla...