Esquivant el Darién - Part colombiana

Per passar de Colòmbia a Panamà no hi ha l'opció de fer-ho per carretera. La Panamericana, que va de Xile a Alaska, s'interromp en aquest punt durant uns 150 km en un tram de jungla inexpugnable conegut com el tap del Darién. Per passar d'un país a l'altre teníem bàsicament 3 opcions: volar de Cartagena a Panamà (opció cara), agafar un veler que fa la travessia de Cartagena a Porvenir en sis dies, amb parada a l'arxipèlag de San Blas (opció temptadora) i la que els Metaltravellers van triar... la més barata (algú ho dubtava?). Bé, si, ens podíem haver embarcat en un vaixell de càrrega i que ens portessin a canvi de treballar-hi... però cabia la possibilitat de que no tota la càrrega del vaixell fos legal, i tampoc ens venia de gust acabar en un foc creuat entre la policia i els narcos... digue'ns poc agosarats.

Així doncs, vam matinar molt per agafar un primer bus cap a Montería. A mig camí, però, ens van fer canviar d'autobús encara no sabem per què, i ens vam haver d'esperar una hora a que s'omplís per continuar el trajecte. Un cop a Montería vam tenir mitja hora de marge fins a agafar la furgoneta cap a Turbo, temps que vam aprofitar per veure el final del Barça-Inter, que retransmetien en totes les pantalles de la terminal.

De Montería a Turbo ens van dir que eren 3 hores. A aquestes alçades ja havíem après que si et diuen una hora, en realitat són dues, feu càlculs si et diuen que són tres... Mentalitzats, vam pujar a la furgoneta. Quan portàvem tres hores vam parar per sopar, però nosaltres no teníem gens de gana, i ens vam limitar a compartir un suc i unes patates de bossa. Poc després d'haver reprès el camí, botant i rebotant, vam trobar-nos la carretera bloquejada. Per culpa de la pluja i del fang acumulat a la carretera, dos camions s'havien quedat travats i els estaven intentant treure. La gent semblava molt resignada, i pels comentaris que feien, ja ens vam començar a fer a la idea de passar la nit allà, al mig de la selva, sense haver sopat i sentint comentaris tranquil·litzadors com ara “Bueno, suerte que nuestro carro no es el primero ni el último, así si viene la guerrilla a quemarlos tendremos tiempo de correr”. És clar que immediatament després un altre senyor va contestar que per allà no n'hi havia de guerrilla... Per sort al cap d'una hora i mitja van aconseguir remolcar els camions i vam poder passar.

Vam arribar a Turbo a mitjanit amb el temps just de trobar un hostal abans no se'ns tanquessin els ulls. El cas és que l'endemà també havíem de matinar, perquè havíem de reservar els bitllets per a la barca cap a Capurganá a les 6.30 del matí. A les 9 vam sortir, i després de parar a tots els pobles aïllats de la costa, vam arribar a Capurganá, l'últim poble de Colòmbia. Per sort, el mar estava molt calmat i el trajecte, a part d'alguns bots, va ser tranquil. Vam anar a segellar la sortida, i vam agafar una altra barca fins a Puerto Obaldía, el primer poble de Panamà.

Més fotos al següent post.

Adéu Amèrica del Sud!

Moments compartits


Moltes gràcies a tots els que ens seguiu, especialment als que ens aneu escrivint comentaris. Ens encanta llegir-los i ens animen a continuar explicant-vos coses!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

Cartagena de Indias

Ens deien que Cartagena és la perla de Colòmbia, i no ens va defraudar. Els casc antic colonial, les muralles, el mar, el barri de Getsemaní... Tot ens va agradar, i ens hi vam sentir molt a gust. Això sí, només arribar ens vam recordar de l'anunci "Me está estresaaaando!". Al Carib tot va a un altre ritme, i per anar de la terminal fins al centre vam trigar una hora i mitja amb un autobús que anava a 2 per hora!

El primer dia vam passar-lo dins les muralles, recorrent els llocs d'interès, perdent-nos pels carrerons i entrant al Museo del Oro per poder estar una estona en un lloc gratuït i amb aire acondicionat. Quina calor! Sort que als vespres bufa una mica de brisa i s'està millor.

Un altre dia vam anar d'excursió al volcà del Totumo. Seria més exacte dir-li mini-volcà, perquè només fa 15 metres d'alçada i no escup lava, se'l veu molt inofensiu. Vam voler fer les coses pel nostre compte, i això va fer que ens ocupés tot el sant dia anar i tornar d'allà amb els busos locals (i les seves velocitats "vertiginoses"...) i caminant l'últim tram. Però va valdre la pena, perquè aquest mini-volcà la gràcia que té és que dins el cràter té fang. Un fang espès i viscós on t'hi pots banyar i té un munt de propietats beneficioses, sobretot per a la pell. Va ser una sensació molt estranya però agradable a la vegada. Et podies posar de peu i no t'enfonsaves. A més, com que vam arribar quan tothom marxava, el vam tenir en exclusiva. Per sort el volcà està just al costat d'una llacuna, on quan surts et pots treure tot el fang del cos.

També vam acabar agafant una barca per anar a les illes del Rosario, a l'oest de la ciutat. En realitat només volíem preguntar, i l'home ens va acabar enredant. Que sabia vendre, vaja. Però ens va agradar, perquè així vam veure la ciutat des de l'aigua, i tot el port i les altres fortificacions. La barca parava primer en una illa on feien un espectacle de dofins, del qual vam passar olímpicament per anar-nos a banyar directament.

Després ens van portar a Playa Blanca, on primer vam dinar un peix fregit molt gustós, i després ens vam banyar més, i jeure... L'Oriol va decidir que es volia endur un record de la platja, i va topar accidentalment amb el peu contra el corall negre del fons. El vam intentar treure, però no es deixava, i com que li feia mal vam anar al metge a que li tregués. I res, dos dies amb cures de iode i com nou.

Definitivament, Cartagena ha estat un bon final per a l'etapa sudamericana. Han estat gairebé set mesos increïbles però continuem amb les mateixes ganes de viatjar i conéixer nous llocs, cultures i gent!

Més fotos aquí.

Parc Tayrona i Santa Marta

El Parc Nacional Tayrona és un dels més populars i turístics de Colòmbia, un lloc preciós on la selva arriba fins al mar. Vam arribar a l'entrada de la carretera, cap al migdia (després d'haver-nos llevat a les 3.30 de la matinada). D'allà s'agafa una camioneta fins a un punt més endins, i d'allà, a caminar!

La vegetació és frondosa, i les platges del parc són paradisíaques. Vam caminar una hora per la selva fins a arribar a la primera, Arrecifes, morts de sed i de calor, i amb ganes de llençar-nos a l'aigua, però per a frustració nostra, en aquella platja està prohibit banyar-s'hi per culpa de les fortes corrents marines.

La intenció era caminar una hora i mitja més (sempre amb les motxilles a l'esquena) fins al Cabo de San Juan de la Guía, però a mig camí, en una paradeta per banyar-nos, vam preguntar el preu de l'allotjament a uns nois que en venien, i com que era més car que a Arrecifes, vam tornar cap allà.

Les platges i el parc són de somni, però els preus de l'entrada i de l'estada allà ens van fer quedar-nos-hi només una nit. A l'hora de sopar vam coincidir amb una noia de Lleida, i au, a dormir a les hamaques. L'endemà vam recórrer el parc de platja en platja, i de bany en bany, i a primer hora de la tarda sortíem cap a Santa Marta. El bus que ens va portar al principi no ens va semblar estrany, però després de que ens fessin baixar per un control policial, ens vam fixar que anava ple de caixes per tot arreu. Arribant a la ciutat, tothom es va aixecar i va començar a treure caixes i més caixes dels compartiments de l'equipatge... i ens van fer baixar a l'entrada de la ciutat de mala manera. Vam deduir que portaven mercaderia de contraban de Veneçuela... però no ho podem assegurar.

Santa Marta és una ciutat molt tranquil.la, i vam agrair un matalàs de veritat després de les nits de bus i hamaques. Vam passar dos dies passejant, descansant i anant a la platja. Una molt propera és Taganga, una cala que hi ha al costat famosa pels cursos de submarinisme. Però per culpa de "l'operació Medellín", hi ha algú que no pot submergir el cap dins l'aigua durant un mes... una tortura!!

Més fotos aquí.

Benvinguts al Carib!

Des de Bogotà ens vam dirigir cap al nord, de la “nevera” vam passar al forn, amb una calor sufocant i humida! L'itinerari va consistir en 18 hores de bus, que semblava un camió frigorífic (quin fred!) i on ens van retrobar amb un vell conegut: el "Transportador 3", una pel·lícula que havien passat en un bus a Argentina i de la qual no havíem pogut veure el final (portàvem 5 mesos sense dormir perquè no sabíem el desenllaç!). A les 10 del matí vam arribar a Riohacha i d'allà en taxi fins a Uribia. Cal destacar que entre aquestes dues poblacions hi ha un peatge oficial i un d'alternatiu i il·legal per on passen tots els cotxes per una tercera part del cost oficial!

Un cop a Uribia havíem d'agafar una camioneta que ens portava fins al Cabo de la Vela. Havent dinat en va sortir una, amb la mala sort que a mig camí va punxar una roda, convertint el que havia de ser un trajecte de dues hores en gairebé quatre! El problema va ser que el gat hidràulic es va trencar i vam haver d'esperar a que passés algú que en portés un.

Vam arribar al Cabo de la Vela que ja era de nit. A més, vam fer tota la ruta de repartiment de mercaderies vàries per tot el veïnat. Vam arribar després de 28 hores de viatge. Els allotjaments al Cabo són tots en hamaques, a cases de famílies wayúus, la població indígena de la província de la Guajira, compartida amb Veneçuela. Un cop instal.lats al nostre, ens vam anar a banyar sota la llum de la lluna. Tres mesos després de l'últim bany al mar, no ens podíem esperar més. Aquella nit vam dormir plans -que ja és difícil, en una hamaca!-.

El poble del Cabo és una filera de cases davant del mar, amb els seus corresponents coberts per a les hamaques a la mateixa platja. El paisatge és àrid, com a tota la península de la Guajira, i gràcies al seu aïllament, i a la temporada baixa, érem gairebé els únics forasters.

Vam caminar fins a la punta del cap, fins al far, remullant-nos de tant en tant per fer-nos passar la calor. Després volíem arribar-nos fins al Pilón de Azúcar, un turó a l'altra banda del cap, sagrat per als wayúus, però s'havia de caminar dues hores pel mig del desert per arribar-hi, i no vam voler córrer el risc d'agafar una insolació. Així que la resta del dia ens la vam passar a l'hamaca fins a l'hora de sopar, en que la Meritxell es va menjar una llagosta per celebrar el seu sant.

La primera camioneta surt del cap a les 4 del matí, i és la que vam agafar. Altre cop el camí a la inversa fins a Riohacha -aquest cop sense punxada-, i d'allà un bus fins a l'entrada del Parc Nacional Tayrona.

Més fotos en el següent post.

Bogotà

Dues setmanes després de viatjar per Colòmbia, vam arribar a la capital del país, Bogotà. Vam arribar a la ciutat ben d'hora i vam anar fins a casa del nostre amfitrió, el Lenin. El curiós d'aquesta casa és que era la rebotiga d'una autoescola! Vam deixar les maletes i vam descansar una mica abans de dirigir-nos a visitar el centre. Si Bogotà té alguna cosa és sobretot molts museus, i el primer dia vam entrar a un dels més importants de la ciutat: el Museo del Oro. I com ens va passar a Armènia en el mateix museu, vam poder gaudir d'una bona visita guiada!

Després del museu vam quedar amb el Lenin i la Sol, la seva xicota, i vam anar a sopar i a fer una cervesa en un bar heavy! De fet, hi ha un carrer amb tres o quatre bars heavies però els vam deixar per a un altre moment.

L'endemà vam recórrer altre cop els carrers amb cases colonials del barri de la Candelaria i vam poder visitar un museu on oferien una exposició bastant àmplia de les obres d'Andy Warhol , el museu Botero, el de numismàtica i el d'art colombià(tots gratuïts!) i després de tanta cultura vam poder tastar (bé, només l'Oriol) el mític cafè de Juan Valdez, una cadena tipus Starbucks . Més tard ens vam trobar amb el Lenin i la Sol per anar a la zona rosa de la ciutat, o, com diríem nosaltres, la zona "pija de la muerte". Realment es nota la diferència de la zona que havíem visitat el dia anterior, i no només pels preus. Allà vam anar a una discoteca-karaoke (on tot el protagonisme se l'emportava l'amo del local) per celebrar l'aniversari d'un company d'universitat del Lenin i aprofitant l'avinentesa, també vam celebrar el de la Meritxell.

El dissabte vam anar a un altre museu de visita obligada, el Museo Policial, on, a part d'uniformes, armes i lemes pintorescs de l'estil "ser policia és ser la persona més feliç del món " (bastant irònic venint del país on som...), hi ha un pis dedicat a la persecució del càrtel de Medellín i especialment del seu cap, Pablo Escobar. És esgarrifós veure el poder que va arribar a tenir només ell, controlant el 40% de la producció mundial de cocaïna. Llavors vam agafar el telefèric per pujar al cerro Monserrate on hi ha una capella amb la moreneta entre la senyera i la bandera colombiana!!! Fins i tot hi ha restaurants i tendes de souvenirs que ens van fer sentir més a prop de Catalunya! La llàstima era que no venien mató... Després vam anar a celebrar de nou l'aniversari de la Meritxell com Ozzy mana, i vam anar a bars heavies. El primer de tots era ben curiós... hi servien cafès, refrescs, cocktails... però birra no!!! Va ser molt estrany, però el bar estava bé.

Ja des del principi Bogotà ens va desconcertar una mica: el centre és bonic i l'estan arreglant molt, a més d'haver-hi una àmplia i complerta oferta cultural, però a part del centre la resta de la ciutat està molt deixada i aquí es pot apreciar realment la pobresa que afecta a Bogotà. Hi ha moltes persones al carrer intentant-te vendre alguna cosa o simplement demanant-te diners i a sobre de tal manera que et fa sentir una mica insegur. Sobretot que la mateixa gent et diu: per aquí millor que no hi vagis, aquí en van matar a un l'altre dia... però si hem de jutjar la nostra pròpia experiència, nosaltres no hem tingut cap mena de problema.

Més fotos aquí.

Operació Medellín

Encara ben adormits per la festa de la nit anterior, vam anar cap a la terminal ben aviat per agafar un bus a Medellín. És un trajecte de 9 hores que transcorre per tot l'eix cafeter per uns paisatges verds. A l'arribar vam intentar localitzar sense èxit al nostre amfitrió a la ciutat i després d'intentar-ho una bona estona vam decidir anar a buscar un hotel i descansar.

Al centre t'adones aviat de que els hostals fan una doble funció: entre setmana són hotels normals i els caps de setmana també funcionen com a "love hotels". Per sort, nosaltres dormim bé a qualsevol lloc, i al que vam anar a parar estava molt bé. Per arrodonir la nit, l'hostal estava a prop d'un bar heavy que havíem trobat per internet i vam poder prendre unes cerveses acompanyats d'un bon ambient i més bona música!

L'endemà vam poder contactar amb el Gustavo i ens vam dirigir cap a casa seva, en un barri residencial amb unes vistes increïbles de la ciutat. El Gustavo viu amb la seva dona i els seus dos fills, de 2 i 3'5 anys i ens esperaven a punt per sortir d'excursió en família. Vam passar el dia visitant els pobles que hi ha al voltant de Medellín. La primera parada va ser el Retiro, on vam dinar. Després vam visitar una cascada, el poble de la Ceja i el de San Antonio, on l'especialitat són els dolços i la Meritxell no es va poder reprimir de tastar-ne uns quants!

La resta de dies ens la vam passar descansant i visitant la ciutat. Medellín és una ciutat moderna, i un dels seus principals atractius és el metro, que la travessa de sud a nord, però no va subterrani sinó que està elevat. A part, la ciutat té dos metro-cables o telèferics integrats en el mateix bitllet que permeten l'accés a les zones de més alçada.

També és la ciutat on va néixer Botero, i hi ha una plaça plena d'escultures boterudes donades per l'artista. A més, a Medellín hi ha molts parcs per on passejar-hi tranquil.lament i moltes botigues de roba, ja que és la zona tèxtil més important del país. Això sí, poca roba d'hivern perquè pel seu clima l'anomenen la ciutat de l'eterna primavera.

L'últim dia, abans de marxar vam anar fins al Pueblito Paisa, una representació en miniatura dels pobles de la zona. Com que nosaltres ja havíem visitat els de debò ens vam entretenir més amb les vistes que hi havia des d'allà.

Més fotos aquí.

Armènia i l'eix cafeter

Sortint de Buenaventura vam entendre per què aquesta ciutat és la més plujosa de tot Colòmbia: quina tempesta! Vam poder arribar a Armènia un pèl tard però, per sort, el Luis ens estava esperant despert, a punt per donar-nos molta informació sobre la ciutat i els voltants.

Segint les seves recomanacions, vam anar cap a Salento i la vall de Cocora, un poble pintoresc a una hora d'Armenia. Allà vam tenir temps per passejar i prendre bon cafè i vam anar fins a Cocora en Jeep. La vall és preciosa i es caracteritza per tenir les palmeres de cera, que creixen a més de 2000 metres sobre el nivell del mar i són realment altíssimes.

Després de dinar unes truites de riu, l'especialitat del poble, vam fer una petita caminada seguint el curs del riu fins a l'hora de tornar cap a Salento. A Salento vam passejar i pujar fins al mirador amb unes magnífiques vistes de tota la zona. És el poble més antinc de la regió i està molt ben conservat.

Al vespre, el Luis ens va portar al centre d'Armènia, on hi ha el carrer de vianants que ha guanyat premis d'urbanisme i que és el centre neuràlgic de la ciutat. Armenia va patir un fort terratrèmol fa deu anys del qual encara arrossega les conseqüències: quan l'ajuda humanitària va arribar a la ciutat i es va anunciar que donarien cases als afectats molta gent de la resta del país va córrer a construir una barraca per a tenir accés a l'ajuda, provocant un creixement desmesurat de la població en poc temps. Després vam anar cap a Circasia, on vam donar una volta i vam prendre un batut.

Armènia també és la porta a l'eix cafeter de Colòmbia, i té un parc temàtic dedicat al cafè. Nosaltres vam arribar fins a la porta però vam desistir d'entrar al veure que tant el museu, com el telefèric, com una de les atraccions estrella estaven tancats per manteniment i trobàvem absurd pagar l'entrada només per les atraccions. En comptes d'això vam caminar per la carretera admirant la verdor dels paisatges fins arribar a Pueblo Tapao, i a la tarda vam anar fins al museu Quimbaya on érem els únics visitants i vam tenir la guia per a nosaltres sols. I a la nit, amb el Luis i els seus amics, vam anar a una salsoteca amb música en directe i ens ho vam passar molt bé!

Més fotos aquí.

Buenaventura i San Cipriano

San Cipriano és un poblet enmig de la selva, prop de Buenaventura ,que ens havia recomanat l'Adriana de Cali. El més curiós d'aquest poble és que només s'hi pot accedir per la via del tren... Però no en tren. Des del poble de Còrdoba surten una mena de plataformes de fusta impulsades per una moto que van pels rails. Molt surrealista tot plegat. Quan vam arribar allà ens vam trobar amb la sorpresa de que ens volien cobrar un munt per anar fins al poble (el triple del preu estipulat!). I com que som turistes però no ximples vam marxar fins a Buenaventura.

Buenaventura és el principal port de Colòmbia en el Pacífic, i com a bona ciutat portuària té mala fama i no és gaire maca. Allà vam buscar un hotel i al dia següent vam tornar cap a Còrdoba disposats a arribar a San Cipriano pel preu normal. Per sort ho vam aconseguir i vam poder gaudir d'aquest racó de món. Pel costat del poble passa un riu d'aigües cristal·lines i tot el conjunt forma una reserva natural. Al riu s'hi formen nou bassals o "charcos" on t'hi pots banyar. Vam passar el dia anant d'un bassal a l'altre, remullant-nos i passejant per la zona. De tornada a Buenaventura vam poder veure la posta de sol des de la terrassa d'un bar (continuava la sensació de vacances).

Dimecres vam anar a fer l'activitat turística estrella de Buenaventura: l'avistament de balenes geperudes. Vam navegar durant una hora i mitja fins arribar a la zona on s'aparellen i donen a llum aquestes bèsties en aquesta època de l'any. Va ser molt bonic veure com ens saludaven amb la cua! En total en vam veure tres, dues adultes i una cria (d'unes 4 tones...). Podiem haver-nos quedat a Juanchaco un parell d'hores més però la platja estava plena de brutícia, amenaçava pluja i no volíem arribar tard a Armenia, on ens esperava el nostre següent amfitrió.

Més fotos aquí.

Cali, mig any pel món!

La nostra següent parada a Colòmbia era Cali, la capital de la salsa i la cirurgia estètica. Ens havien recomanat un hostal i a l'arribar, vam comprovar que era un ghetto de guiris anglosaxons i vam continuar la recerca pels carrers de la ciutat fins que vam topar amb l'hotel Califòrnia (si, si, com el de la cançó!), una autèntica pensió colombiana on vam tenir la sensació de ser els primers turistes estrangers que el trepitjaven.

La ciutat està situada en una zona molt calorosa; de dia feia una calor asfixiant, però per sort, a les nits bufava una mica d'airet i s'estava a la glòria. Vam tenir la sensació d'estar realment de vacances (de fet ho estem sempre, jejeje, però era el primer dia d'agost que teníem calor!). Després de descansar, afamats, vam anar a buscar un lloc per sopar, però com que ja era la intempestiva hora de les 21h, molts restaurants ja anaven plegant. Acostumar-nos als horaris de sopar de Colòmbia és una d'aquelles coses a les quals no sabem si ens hi arribarem a acostumar! Finalment vam trobar una pizzeria i vam poder celebrar dignament els sis mesos de viatge!

Cali de dia viu mig endormiscada, però de nit és una de les ciutats amb més vida del país. Amb la companyia del Juan (de couchsurfing) i dos amics seus, vam anar a una salsoteca perquè si vas a Cali i no balles salsa, no has estat a Cali. Sembla que la gent porti la salsa (i el moviment de malucs!) als gens. I nosaltres vam fer el que vam poder! Per sort a ells també els agradava el rock i vam continuar "rumbeando" (que és com es diu aquí sortir de festa) en un altre bar. Vam anar fins al Lennon, un pub on posen heavy clàssic i hi ha molt bon ambient. Quan van tancar ens van fer una visita nocturna per la ciutat i ens van acompanyar fins a l'hostal.

L'endemà ens vam llevar tard i vam passejar pel centre. Com ens havia advertit el Juan, el centre en diumenge està mort i arquitectònicament parlant tampoc té gran cosa. Després de passejar vam tornar a trobar-nos amb ell i l'Adriana (també de couchsurfing) i vam poder tastar el cholado, una barreja de gelat, fruites i sucs, boníssim!

El dilluns al matí vam considerar que la ciutat no donava per més i vam agafar els bàrtols i ens en vam anar cap a San Cipriano.

Més fotos en el següent post.