dimarts, 9 de novembre del 2010

Tot dura fins que s'acaba...

Quina por! Havíem pensat moltes vegades en el que posaríem en l'últim post, però ara va de bo...

Ja fa dos mesos exactes que vam arribar. Com passa el temps! No volíem deixar el bloc sense un final com el que es mereixia, ell, que ens ha acompanyat des de que vam pensar en marxar. Una de les primeres coses que vam dir que faríem, i que hem anat mantenint com hem pogut. Hi ha hagut dies de tot: algunes vegades se'ns acumulaven les coses per dir, i escrivíem quatre posts d'una tirada, altres ens feia molta mandra, o no ens inspiràvem, o ens feia mandra triar les fotos, o no sabíem com dir les coses per no semblar repetitius. Ens discutíem per si eren massa curts, o massa llargs, o per les fotos que hi havíem de posar o patíem si passàvem massa dies sense penjar res. Però eren uns "deures" molt agraïts, sobretot quan després rebíem comentaris. Pel que hem anat sentint per aquí, el llegia molta més gent de la que ens pensàvem!.



L'arribada a Barcelona va ser tot un luxe. El vol des de Londres va ser un moment, les nostres inseparables motxilles no van trigar gaire a sortir, i al sortir per la porta teníem a família i amics esperant-nos: petons, abraçades, fotos, preguntes... i dues ampolles de cava fresquet per brindar per la nostra tornada a la mateixa terminal! Per arrodonir-ho, ens van organitzar una festa sorpresa a casa nostra, amb un berenar, pancarta, discurs, muntatge de fotos, un foto-llibre... ens vam emocionar. MOLTES GRÀCIES!!!!

Aquests dos mesos han estat un còctel d'emocions i sensacions. Es pot dir que les primeres setmanes estàvem en una mena de núvol: érem aquí, però no hi érem del tot. Ens passàvem els dies menjant moltes coses enyorades amb els uns i amb els altres, parlant del viatge que ens feia la sensació que havíem fet feia molt i molt de temps; i tot i que estàvem a casa nostra, la vida era lluny de ser "normal". Curiosament, o potser previsiblement, tot i que estàvem mentalitzats i amb ganes de tornar, després de l'eufòria van venir uns dies de "bajón", però tot passa i ja tornem a estar més o menys situats, i com molts ens diuen: "benvinguts a la realitat"...

Llavors què passa? Que el viatge l'hem somniat? No era real? Perquè a nosaltres ens ho va semblar molt... I si, ho tornaríem a fer. Encara que per ara sembla que ens quedarem per aquí una temporada llarga, el record del que hem fet ens acompanya i ha estat una de les experiències més enriquidores de les nostres vides. Si que és cert que quan pensàvem en la tornada pensàvem en tot el que faríem i canviaríem aquí, i ens hem adonat de com costa canviar els vells hàbits estant al mateix lloc. Va ser molt més senzill marxar!!



Des d'aquí animem a tothom a qui li hagi passat pel cap una cosa així, a llençar-s'hi i fer-ho. No cal que sigui com nosaltres! Hi ha tantes maneres de viatjar com persones! Altres no haurien arrossegat les motxilles, o amb el mateix pressupost s'haurien estimat més viatjar només tres mesos en unes altres condicions... Això és igual. Si se'n tenen ganes, no hi ha excuses que valguin, tot i que se'n trobin tantes per no fer-ho: mai és el moment, ni mai es tenen els diners, o el temps, o l'edat, o l'empenta... Però quan de veritat es desitja alguna cosa, s'ha de procurar que els passos t'hi encaminin. Nosaltres no ens penedim gens, de fet, quan només portàvem tres mesos de viatge, ja dèiem que si per qualsevol motiu havíem de tornar, ja ho donàvem per bo! Hem après tant, sentit tant, tastat tant, viscut tant, ensumat tant, caminat tant... ni en el bloc hi ha cabut una mínima part de tot això, tot i que hem intentat transmetre-ho. Però és clar, també ens hem adonat de quant ens queda encara per veure...

Ens han fet moltes preguntes durant aquest dos mesos, però les guanyadores han estat:

- Quin lloc us va agradar més i quin menys?
- Vau menjar moltes coses estranyes?


Us deixem algunes xifres perquè us adoneu de l'abast de la història:

28 segells de països diferents al passaport (comptant Hong Kong i Macao per separat de la Xina), els d'Honduras, El Salvador i Belize, que vam només travessar, i el Regne Unit, on no ens en van posar. La Meritxell va sortir de casa amb el passaport nou, i només li queden dues pàgines lliures. L'Oriol se'l va haver de renovar a Austràlia.

Per tot Amèrica del Sud i Central no vam necessitar fer cap visat, excepte per travessar Belize. Pels EUA, Austràlia i Nova Zelanda el tràmit era per internet, molt senzill. A Àsia no en vam necessitar ni a Malàisia, Hong Kong, Macau ni Tailàndia. Els de Laos i Indonèsia els vam fer a la frontera, i els de la Xina i l'Índia s'havien de fer amb antelació.

Més de 97.000 km recorreguts, fet que equival a donar la volta el món pel seu equador dues vegades i mitja. D'aquests quilòmetres, uns 63.000 km els hem fet per terra (1,5 vegades l'equador aproximadament). Hem passat 270 dies a l'hemisferi sud, i 291 al nord i vam perdre el 19 de novembre volant de l'un a l'altre.

No hem comptat quants autobusos hem agafat en aquest viatge (però en són moltíssims!). Segurament hem passat més d'un mes dels 18 en algun transport públic. Avions comercials n'hem agafat 19, més l'avioneta per sobrevolar les línies de Nasca i la del Gran Canyó del Colorado. De trens, una trentena. De barques, ferris, velers i vaixells n'hem perdut el compte. Hem llogat un total de 5 cotxes, 1 campervan, 6 motos i 2 bicicletes. I hem pujat a centenars de furgonetes, colectivos, minivans, tuk-tuks, rickshaws i ciclo-rickshaws, chicken bus etc. De taxis, moltíssims menys. Però el transport més original va ser sens dubte la moto que anava per les vies a Colòmbia.



Hem fet més de 29.000 fotografies i 600 vídeos (dels quals la meitat són de menys d'un segon perquè en realitat volíem fer una foto i no un vídeo...). Hem de dir que algun dia farem neteja i traurem duplicats i fotos borroses tot i que segurament encara tindrem unes 25.000 fotografies... Moltes també són de mapes i noms de lloc que fèiem per no oblidar per on havíem passat.

La majoria de les fotos les vam fer amb la mateixa càmera amb la que vam marxar, i que vam haver de fer netejar una vegada per una taca al sensor, perquè la càmera que vam comprar a Austràlia (mateix model) va patir un tràgic i a la vegada graciós incident: en unes piscines termals, l'Oriol va voler comprovar la temperatura de l'aigua amb totes les coses a la mà, va ensopegar i va caure de ple! Tot i que al principi la càmera havia mort, mica en mica ha anat ressuscitant i ara funciona perfectament :-D

Devem haver jugat unes 350 partides de cartes (95% de Remigio) durant el viatge i podem assegurar que la Meritxell ha guanyat més del 60% de les vegades! Això sí, les partides d'escacs han estat per a l'Oriol.



De les 561 nits, només hem pagat allotjament en hostals en 277 ocasions (un 49,3%) i hem gaudit de 130 meravelloses nits amb couchsurfers en 17 països diferents (un milió de gràcies a tots, sense vosaltres aquest viatge no hagués estat el mateix). El país on més n'hem fet ha estat a la Xina, i el lloc on més dies ens hem quedat a casa d'un couchsurfer va ser a Hong Kong i Beijing (7 respectivament).



La resta de nits es reparteixen entre nits viatjant o dormint al cotxe (51), una en un aeroport, a Cairns, nits de càmping gratuït a Austràlia i Nova Zelanda (32) i nits on ens han convidat amics, coneguts i/o família (68).

El lloc on més nits seguides vam estar dormint al mateix lloc va ser Melbourne a casa del Morten i l'Angelika (14 nits seguides de les 19 que hi vam dormir en total).

En tot el viatge només hem tingut 2 problemes de salut cadascú, però cap de greu com per acabar a l'hospital. L'Oriol es va endur un tros de corall al dit gros del peu a Colòmbia, la Meritxell va passar una grip a Malàisia i tots dos vam tenir un problema gastrointestinal a l'Índia (i qui no?). Bé, la Meritxell també es va fer un parell d'esquinços al turmell, res que no s'hauria pogut fer també si s'hagués quedat a casa... En la quantitat de picades de medusa, mosquits i insectes diversos, guanya la Meritxell per golejada (era el repel·lent perfecte per a l'Oriol).



Vam sortir amb 5 parells de sabates entre els dos, i n'hem hagut de comprar 9 més pel camí perquè s'havien trencat, perdut o robat (la bamba esquerra de l'Oriol arribant a La Paz).

Hem tastat un total de 65 cerveses diferents de tot el món. Possiblement, la més curiosa és la que ens va deixar tastar el Llew de Wellington, Nova Zelanda, feta per ell a casa.

Hem anat a 6 concerts i 19 bars heavies :D

I la resposta a les preguntes anteriors...

Del menjar estrany, a part del cuy de Perú, suposem que per Indonèsia vam menjar gos, perquè és una especialitat de la cuina Padang, però no ens ho van dir explícitament (o no els vam entendre). També vam trobar estranys els tomàquets al pastís d'aniversari a la Xina...

L'altra és impossible de contestar sense precisar més: per paisatge? Per la gent? Per viure-hi? Massa complicat...

I ara si, les últimes paraules del bloc, almenys per ara, una cita que va marcar a l'Oriol al camí de la cascada Karajia a Chachapoyas:






Primera i última foto metaltravellers

divendres, 1 d’octubre del 2010

Darrera parada: Londres!

I va arribar el temut dia... el dia en que havíem de tornar cap a Europa... El vol d'Air Asia ens va dur de Kuala Lumpur a Londres en 14 hores de plàcid vol, i ja està... tot començava a acabar-se.

Però encara ens quedaven dos dies per davant abans d'arribar a casa. Com que teníem lloc on quedar-nos gràcies a la Diana i el Mush, havíem decidit fer un retorn esglaonat, i com que l'Oriol no havia estat mai a la City, no podíem passar per allà i no anar a saludar al Big Ben.

Només baixar de l'avió ja era tot tan familiar, i fàcil, i ordenat... i tan poc exòtic, que ens vam quedar una mica moixos... Si que s'acabava, si... Els nostres amfitrions ens van preparar un sopar típic anglès, i de seguida vam anar a dormir per fer-nos passar el jet-lag.

Coses de la sort dels Metaltravellers, just el dia que havíem de passar allà sencer, hi havia convocada vaga de metro. Però finalment no ens va afectar gaire. Com acostumem a fer, vam passar el dia caminant amunt i avall, veient els monuments emblemàtics. Ens va fer un típic temps londinenc, quan el sol brillava feia calor, però de cop es posava a ploure, així que vam tenir temps de fer unes compres i d'entrar a la National Gallery i tot.


A la tarda ens vam trobar per fer un beure amb el Marco, un ex-company de feina de l'Oriol que també estava per allà (un primer tast del que ens esperava els dies següents), i no vam poder deixar passar l'oportunitat d'anar a un bar heavy, que des de Bangkok que no havíem anat a cap!


La Diana i el Mush ens van tractar molt bé. L'endemà teníem encara un matí per continuar visitant coses, però la pluja, la comoditat del matalàs i que ja teníem el cap més a Barcelona que allà, va fer que finalment ens quedéssim fent el mandra... Però hi tornarem, perquè l'Oriol es va quedar amb ganes de més, i total, és tan a prop...

Més fotos aquí.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Adéu Àsia!





Alinea al centre
Moments compartits

Àsia, la tercera i última etapa del viatge. Era en la que teníem menys clar què faríem, però al final les coses van anar sortint soles, i nosaltres vam agafar un ritme diferent. Vam trobar grans diferències d'uns països a altres, però tots ens van fascinar per alguna raó o altra.

Però tot dura fins que s'acaba, i ha arribat el moment de tancar aquesta etapa de les nostres vides. Però el bloc encara no tanca, que ens queden unes quantes coses per dir!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Repetint ciutats

Diuen que segones parts mai no són tan bones, però en el nostre cas, la segona estada a Calcuta va ser molt millor que l'anterior en tots els sentits

D'entrada no ens vam trobar malament cap dia, que ja compta. També ens va semblar que feia menys calor, però potser és que ja estàvem més aclimatats. Però el fet decisiu va ser la gran acollida que ens va fer l'Amrita, i el fet de poder estar-nos en una casa després de més d'un mes d'hostal en hostal, i a més, lluny de la zona dels hostals per a motxillers. Devia sonar estrany que no volguéssim anar cap a Sudder St., perquè quan un taxista ens va haver ofert 3 vegades anar cap allà i li vam dir que no, va fer una cara de: “I llavors on aneu?”



L'Amrita, que fins i tot es va agafar festa a la feina per poder estar amb nosaltres, ens va tractar tan bé, que ens va costar marxar d'allà. Gràcies a ella vam conèixer una cara de Calcuta que encara no havíem vist, la de la ciutat nova que s'està expandint a pas de gegant, els barris residencials... vam conèixer un munt de curiositats sobre la ciutat, xerrar pels descosits i fins i tot vam fer un passeig en barca de rem pel riu.



Nosaltres vam seguir amb la nostra tònica de caminar molt, i vam visitar algunes coses que no havíem vist l'altra vegada, com la casa-museu de Rabindranath Tagore. També ens vam fer addictes als dolços de Bengala, vam sortir a sopar... i una nit els pares de l'Amrita ens van convidar a casa seva. Els seus pares i la germana es van desfer en atencions cap a nosaltres. La seva mare va cuinar especialitats típiques de Bengala Occidental, entre elles un peix de riu boníssim! Ens vam sentir aclaparats amb tantes atencions, i va ser un final perfecte per al nostre periple pel subcontinent indi.



Això s'anava acabant, i teníem els dies comptats a Àsia. Concretament dos dies grisos plujosos, que vam passar a Kuala Lumpur, la ciutat per la qual més cops hem passat en aquest viatge: sis. I tot gràcies a (o per culpa de) Air Asia i els seus vols a bon preu. La sensació va ser una mica de tornar a casa, perquè ja ens hi movem com peix a l'aigua. A més, vam poder notar canvis en l'enllumenat, en els comerços... Però tot i haver-hi estat tants cops, encara ens quedava una cosa pendent: la visita a les torres Petronas per dins.



Per això la Meritxell va haver de llevar-se molt aviat el dia del seu aniversari. La visita és gratuïta, però les places limitades, i has de fer cua abans de les 8.30h del matí per agafar tanda. Vam agafar-la pel migdia, per poder dormir una mica més, i hi vam tornar després. La visita no és fins al pis 88, sinó fins al 41, que és on hi ha el pont que uneix les dues torres, i les vistes des d'allà, tot i el dia ennuvolat, eren una passada. Després, un bon dinar amb carn de vedella i bona música per celebrar-ho.

Més fotos aquí.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Bundi i Orchha

Bundi era una ciutat important del Rajastan l'esplendor de la qual va passar fa molt de temps. Ara és un poble força tranquil, envoltant de turons i dominat per un fort molt elevat, que es reflecteix en un llac artificial. Com a Jodhpur, moltes cases estan pintades de blau. Altra vegada, sense haver-ho previst, vam coincidir amb la celebració del Teej, la mateixa de Jaipur. Però aquí la desfilada era diferent.



Des de la nostra llotja a la terrassa d'un bar, vam poder veure passar sota nostra una barreja de cavalcada de reis, pessebre vivent i processó de setmana santa a la hindú, (només hi faltaven els Bundi-Pastorets!) amb nens representant els principals déus hindús. Menció especial per a la banda que portava un batalló d'homes aguantant fluorescents com a il.luminació.



L'altra particularitat de Bundi són els pous esglaonats. N'hi ha més de 50, i alguns estan molt decorats. Ara com ara hi deu haver força sequera, perquè tots els que vam veure estaven buits, però així ens vam fer una idea de com de profunds són. El més important, el Rani Ji Ki Baori és tot un monument. Tot i la forta pudor produïda pel guano dels ocells, aquest pou ens va deixar bocabadats per la seva immensitat.



Després d'haver recorregut els seus carrers, vam agafar les motxilles per anar fins a Kota, on a la nit havíem d'agafar el següent tren i deixar enrere el Rajastan. Però abans, vam poder sopar en un restaurant punjabi un pollastre tandoori boníssim i molt tendre. Feia dies que només menjàvem cuina vegetariana!

Havent dormit al tren, vam baixar a Shivpuri, on vam agafar un bus de tres hores fins a Jhansi i allà, ens vam haver gairebé de barallar amb els conductors de rickshaws per tal que ens fessin un preu raonable per anar a Orchha. Aquest poblet envoltat de vegetació està ple d'enormes palaus, temples i cenotafis en un estat decrèpit que li dóna un caire molt especial. En un dia es pot veure tot, però no ens hauria fet res quedar-nos-hi més temps, perquè estàvem molt a gust.



Però no. Teníem un bitllet de tren que ens obligava a marxar l'endemà, l'últim tren de l'Índia. I per celebrar-ho, era el més llarg. 24 hores per tornar a Calcuta!

Més fotos aquí.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Històries d'Udaipur

La primera impressió d'Udaipur va ser molt bona, perquè després del desert arribàvem a una ciutat envoltada de turons verds. Ja pel camí, en un autobús ple a vessar, havíem creuat unes muntanyes verdes amb tot de vaques al lloc que els correspon: els prats. Tot i que cal assenyalar que per primera vegada vam circular per una autopista, amb vaques pasturant per la mitjana i amb el conductor circulant uns 200 metres pel sentit contrari perquè havia de prendre la sortida de la dreta (tot i haver-n'hi una per la seva banda)

Però el millor de la ciutat no van ser les coses que hi vam veure, que valien la pena, sinó les que hi vam viure. Un dia anàvem a dinar decidits a buscar un lloc que no fos un restaurant en un terrat, perquè, a banda de només ser per a turistes, per experiència solen ser més cars i el menjar més dolent que en els altres llocs. I al tombar per un carreró vam veure una parella d'avis asseguts en un local, i no ens ho vam pensar dos cops. La senyora ens va preparar el millor curry que hem menjat fins ara a l'Índia. Quan ja anàvem per les postres, va entrar una parella de Barcelona i vam estar conversant una bona estona. La filla de la parella d'avis, la Meenu, una dona molt simpàtica i espavilada amb un anglès molt bo, ens va explicar que just aquell dia les famílies celebraven el Raksha Bandhan, la festa en que les germanes posen polseres als germans.

Nosaltres ens en vam anar a passejar pels voltants del llac, i casualment ens la vam tornar a trobar pel carrer al cap d'una estona. De seguida ens va convidar a anar amb ella a casa del seu oncle per estar a la celebració amb tota la família. Quan vam arribar a la casa, tots els nens, les cosines, les ties ens van sortir a rebre i ens van posar les polseres de rigor. Vam estar gravant-los i fent-los fotos amb la càmera, i no paraven de riure i d'explicar-nos coses, i quan els vam portar una bossa de caramels es van tornar bojos! La Meenu ens va explicar que s'havia separat del marit, i que ella i els dos nens aviat s'instal.laran en una altra casa (ara viuen amb els avis) on ella tindrà un parell d'habitacions per a hostes i un restaurant de cuina casolana obert a tothom, i també farà cursos de cuina. Si passeu per Udaipur i voleu allunyar-vos de la zona dels hostals per a guiris, aneu a casa la Meenu!

L'endemà al vespre vam passejar fins al Sunset Point per veure la posta de sol des d'allà. Quan tornàvem, que ja era mig fosc, ens vam equivocar de carrer just en el moment en que el monsó va decidir deixar-se caure. Semblava que aboquessin galledes d'aigua des del cel! Refugiats sota un balcó, la senyora de la sabateria del costat ens va convidar a passar a casa seva a esperar que parés la pluja, ens va oferir un chai masala (tè amb espècies) boníssim i unes pastes molt bones, i evidentment va fer sortir a tots els néts a donar-nos la mà.

Ens vam endur un bon regust de boca d'Udaipur, la ciutat està en un enclavament fantàstic, però aquest cop va ser la gent el que ens va captivar. I és que en aquest país més que en cap altre, gairebé tothom que se t'acosta és per intentar vendre't o demanar-te alguna cosa, i quan trobes a gent que et tracten com a persones i no com a euros amb cames, s'agraeix!

Més fotos aquí.

diumenge, 29 d’agost del 2010

La ciutat daurada i la màgia del desert

Després de la ciutat rosa i de la ciutat blava, tocava la ciutat daurada: Jaisalmer. Un miratge enmig del desert del Thar, la ciutat, també està dominada per un fort. Les construccions de roca calcària són el que li donen la tonalitat daurada a l'alba i al capvespre. Passejar pels seus carrerons és anar descobrint havelis, cases típiques, a cada racó, a quina més maca que l'altra.

A diferència de Jaipur i Jodhpur, el fort de Jaisalmer encara està habitat, i per tant no s'ha de pagar entrada, tot un detall. La contrapartida és que com que són carrerons com qualsevol altre de la ciutat, estan plens de deixalles per tot arreu. Dins del fort també hi ha uns quants temples, però no hi vam entrar, que ja n'estàvem una mica saturats.

L'altre atractiu de la ciutat és la proximitat del desert, i la possibilitat de poder fer excursions per allà. I als Metaltravellers ens encanten els deserts! Com que encara teníem un bon pessic del regal d'aniversari de l'Oriol per gastar, ens vam animar a fer un “safari” de dos dies a lloms d'un camell. Sabíem que seria dur per als nostres culs, però ens feia il·lusió i era una bona manera de celebrar l'any i mig de viatge.

Vam començar amb el jeep visitant uns cenotafis i un temple jaïn del afores de Jaisalmer, i després d'anar a trobar els camells, la caravana es va posar en marxa. El desert del Thar és una gran extensió de matolls salpebrat de poblets on els habitants subsisteixen amb quatre cabres i un pou. Com que feia poc que havia plogut, estava tot cobert per un mantell verd de vegetació, i tots estaven molt contents, perquè les pluges havien posat fi a una sequera de tres anys. I la veritat és que li donava un aspecte interessant.

Vam parar en un parell de pobles literalment al mig del no-res. De totes maneres tenen electricitat i cobertura de mòbil, perquè la zona està fortament militaritzada ja que està molt a prop de la frontera amb el Pakistan. En canvi, els pobles, plens de nens, no tenen escola i aquests et demanen qualsevol cosa que els puguis donar.

Cap al final de dia vam arribar a la zona de dunes de sorra on havíem d'acampar, i mentre els guies preparaven el sopar, nosaltres passejàvem descalços per les dunes i contemplàvem la posta de sol, que va ser especial perquè era al desert, però no espectacular com altres, perquè portava tot el dia força ennuvolat, i tot i així el sol ens va cremar totes les parts del cos que no ens havíem cobert.

La part menys positiva va ser la companyia. Érem un grup de sis: dos austríacs, una francesa i un anglès i nosaltres, i a part els guies. Doncs deuen ser els companys d'excursió més rancis que hem tingut en tot el que portem de viatge. No que ens haguéssim de convertir en els millors amics, però és que no parlaven gens, ni entre ells, i tenien tota l'estona unes cares de pomes agres... Els quatre eren estudiants de vint-i-pocs, i potser estem jutjant sense conèixer, però tenien unes cares d'estar de tornada de tot i com d'estar allà per estar... En fi, nosaltres a la nostra, que si que ens ho estàvem passant bé!

A la nit després de sopar vam estar xerrant a la vora del foc, fins que tothom se'n va anar a dormir, al ras, en unes gandules molt còmodes. No es veien gaires estrelles perquè la lluna era gairebé plena, i el seu resplendor donava un toc màgic a l'indret. Va ser com dormir amb el llum encès tota la nit. Ah, la pau del desert...

L'endemà, amb els músculs molt cruixits, vam continuar cavalcant (o hauria de ser camellant?). Un cop acostumats al balanceig del camell, el seu ritme constant i pausat, juntament amb la immensitat dels paisatges, feien que les nostres ments divaguessin i tinguéssim temps per pensar en un munt de coses.

Més fotos aquí

dijous, 26 d’agost del 2010

Pushkar i Jodhpur

Pushkar és una altra ciutat sagrada, o més aviat poble gran en termes de l'Índia. Erigida entorn un llac sagrat, tot de ghats l'envolten i és un lloc de peregrinació, tan de devots com de turistes. Hi ha un munt de coses que està prohibit fer, com anuncien cartells per tot arreu, com ara menjar carn o ous, el contacte físic entre homes i dones pel carrer... Hi ha més de 400 temples repartits pel poble, entre ells un dedicat al déu Brahma, un dels pocs que hi ha al món per adorar aquest déu...

Només treure el nas pel primer ghat del llac ja ens van enganxar uns “homes sagrats”. T'agafen per banda i et beneeixen i volen fer una pregària per a tota la família...Ho sentim, però a 100 rupies la benedicció per cada membre, vam passar... Tot el paripé va a canvi del “passaport”, una cinta al voltant del canell perquè en els altres ghats no et vinguin a fer el mateix. Evidentment al final demanaven un generós donatiu, del qual ens vam escaquejar com vam poder.

A part dels temples i ghats, la resta de l'activitat gira entorn al carrer del basar, on tot són botigues i més botigues de roba, artesania, música... Pel que fa a la resta de carrers, és bonic passejar i perdre-s'hi una estona, però tampoc hi ha massa per veure. Ens agradava més contemplar les vistes des del terrat de l'hostal o des de la punta del llac des d'on es veia la posta de sol.

D'allà vam anar cap a Jodhpur, la ciutat blava, on vam arribar que ja era de nit. Al carrer de davant de l'estació hi regnava el caos, com no podia ser d'altra manera. Ens va costar una mica més del que esperàvem trobar un lloc per dormir dins el nostre pressupost, així que vam anar a sopar i a dormir i poca cosa més.

Si la primera impressió no va ser gaire bona, l'endemà la ciutat ens va agradar més. Molt més petita que Jaipur, es pot recórrer a peu tranquil·lament. Vam passar per l'oficina de turisme sense grans expectatives, però un senyor molt amable ens va donar totes les explicacions i un mapa i tot! Jodhpur també està dominada per un fort, propietat del maharajà. A nosaltres ens va agradar més que el de Jaipur, està molt ben conservat i l'audioguia que inclou l'entrada és molt amena. Des de dalt es veuen tots els terrats blaus que li donen el sobrenom a la ciutat. Els pinten de blau perquè va bé contra la calor i els mosquits.

Els carrerons de la ciutat vella són caòtics com els de tota ciutat, i el punt àlgid és el voltant de la torre del rellotge, al mig del mercat, on hi ha una barreja d'olors d'encens, essències de perfums i espècies embriagadora. També vam anar a veure de lluny l'actual palau del maharajà, on en una ala encara hi viu amb la família i la resta és un hotel i un museu.

A la nit vam agafar el tren nocturn més polsegós fins ara: es nota que arribem al desert! Al matí estàvem completament coberts de sorra. Per cert que comprar els bitllets de tren a l'Índia ens està resultant d'allò més senzill. A diferència de la Xina, aquí es poden comprar per internet, estalviant-te moltes cues a les estacions; i fins i tot havent estat els 200 en la llista d'espera 24 hores abans de la sortida del tren, mai ens hem quedat sense plaça.

Més fotos aquí.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Entrem al Rajastan per Jaipur

18 hores de tren de no res, al costat d'una família hindú amb uns nens insuportables que no paraven de cridar i saltar, i ja érem a Jaipur, la nostra porta d'entrada al Rajastan. Només sortir de l'estació vam notar que no feia calor! Per primer cop en molts dies no suàvem! De fet, va ploure tot el matí, cosa que ja ens va anar bé per descansar.

I és que sense saber-ho havíem arribat en plena celebració del Teej, un festival que celebra l'arribada dels monsons i en honor al casament del déu Shiva amb la deessa Parvati. A la tarda hi havia una desfilada pel mig de la ciutat, amb elefants maquillats, camells, vaques i bandes de música, molt colorista, amb les dones arreglades amb les seves millors gales.



També vam poder, per ara, declarar vigents campions del premi “hindús més pesats” a la gent de Jaipur. No podíem donar un pas sense que ens oferissin alguna cosa: rickshaw, ciclorickshaw, roba, nines, postals... Fugint d'un venedor ens van parar d'un canal de televisió per fer-nos una entrevista. Era per un programa especial del dia de la independència de l'Índia, el 15 d'agost, i ens van preguntar que què s'hauria de fer per solucionar el problema dels captaires al país. I nosaltres havíem de donar una resposta al problema en 20 segons??? I amb cinquanta persones al voltant mirant a veure què passava i què dèiem??? Ens en vam sortir com vam poder, i vam poder despistar el pesat venedor de nines, que era el que volíem.

Com que no podíem passejar tranquils, ens vam atabalar bastant, i vam decidir que, l'endemà, desertaríem de viatjar per lliure i agafaríem un tour organitzat per la ciutat per no haver d'estar regatejant tot el dia amb els rickshaws, no haver de pensar a on anàvem ni haver-nos de preocupar de llegir les explicacions: que ens ho donessin tot fet!



I sí, en un dia vam veure totes les coses importants de la ciutat rosa i els seus voltants, que no són poques. Com a capital que és des de fa molts segles, té uns palaus i uns forts impressionants. El palau del vent, amb totes les seves finestres, el City Palace, un museu, on a la part del darrera encara viuen els maharajas actuals (i com viuen!), el Jantar Mantar, un observatori astronòmic, el fort d'Amber, antiga residència reial, dalt d'un turó...



Vam acabar rebentats i cansats d'anar com un ramat tot el dia, però vam veure molt més que si ho haguéssim fet pel nostre compte, això sí. Diumenge al matí, el dia que marxàvem i que coincidia amb el dia de la Independència, es respirava una tranquil·litat inusual, de dia de festa: poc trànsit, poc soroll... una delícia!

Més fotos aquí.

dijous, 19 d’agost del 2010

Fervor patriòtic i espiritual a Amritsar

La continuació lògica del camí hauria estat anar fins a Jaipur, a quatre hores en tren d'Agra, però en un dels nostres rampells, vam decidir desviar-nos unes 15 hores de tren de no res per anar més al nord, cap a la regió del Punjab. Aquesta zona també és plana i verda, com tot el que hem vist fins ara. I ja hem decidit que les muntanyes les deixarem per una altra ocasió.

També hem decidit que no passarem per Delhi. Ningú ens ho ha recomanat, i quan vam passar-hi amb el tren, feia olor d'ous podrits. A més estan eixamplant una avinguda i és la pròpia gent la que ha d'enderrocar casa seva (o mitja casa)... pel que es veu és molt dantesc.



Així que vam arribar a Amritsar de bon matí, i ja vam percebre alguna cosa diferent. El Punjab és una de les zones més riques del país, i es notava en els comerços, molt més arreglats, la gent més educada... Vam anar directament cap al lloc més sagrat de la ciutat: el temple daurat. És el Vaticà dels sikhs, fàcilment reconeixibles pels seus turbants de colors (no es tallen mai els cabells) i els ganivets que els pengen de la cintura.



Doncs el temple daurat és el seu lloc més sagrat. I com que una de les principals doctrines del sikhisme és que s'ha de compartir tot el que es té amb tothom, independentment del seu origen i creença, ofereixen allotjament gratuït en dormitoris, i menjar també de franc a tothom que hi vagi. Per sort vam arribar que s'acabava de buidar una habitació i vam poder descansar del pal de tren.

A la tarda vam anar a veure una de les coses amb les que més hem flipat en el que portem de viatge. Amritsar està a 30 km de la frontera amb el Pakistan. Cada vespre, abans de la posta de sol, per fer el tancament de la frontera els guardes fronterers d'ambdós costats escenifiquen una cerimònia molt particular. Però el més sorprenent és que la gent ho va a veure i a animar.



Vam arribar molt aviat i ens vam asseure al costat reservat per als estrangers. De dins de l'edifici va sortir un animador, que incitava a les masses enfervorides a cridar “Hindustan Zindabad”(visca l'Índia). Després tot de noies fent corredisses amb la bandera, música a tot drap, balls de Bollywood... nosaltres al·lucinàvem! Paral·lelament, el costat pakistanès també s'anava omplint de gent, que cridaven “visca el Pakistan” i també cantaven. Finalment, després d'una mena de desfilada a un pas bastant ridícul, els guardes dels dos costats arrien les banderes respectives i tanquen les portes fins l'endemà. Ens vam quedar bocabadats... Tenint en compte la situació dels dos països respecte el Caixmir, més al nord, no ens va quedar clar si aquesta parafernàlia era un acte de fervor patriòtic pacífic o una manera d'incitar l'odi envers l'altre...



L'endemà ens vam quedar a Amritsar, pels voltants del temple daurat. El temple és preciós, al mig d'un llac sagrat, fet de marbre blanc amb incrustacions com el Taj Mahal i la teulada daurada. El millor és la tranquil·litat i l'hospitalitat que s'hi respiren: ningú et molesta pel fet de ser estranger, més enllà dels que es volen fer una foto amb tu, però sempre molt amables. I també s'hi respira espiritualitat, amb la gent banyant-se a les aigües sagrades, fent ofrenes dins el temple... Vam anar-hi a diferents hores per poder veure com canviava la llum, tot i que el dia no era gaire maco. Vam dinar al menjador comunitari, vam visitar el museu que explica la història dels sikhs (un poble molt castigat) vam passejar pels voltants...



La casualitat va fer que aquell dia s'instal·lés a la “nostra”habitació una parella de Girona. Junts vam anar a sopar, i a veure el temple de nit (encara més espectacular que de dia). Ens vam topar amb la cerimònia de Rahras Sahib i el moment de guardar el Guru Granth Sahib, el llibre sagrat. Després, sense saber gaire bé com, vam acabar col·laborant amb ells, plegant draps taronges que es fan servir per a les ofrenes, com uns peregrins més. Vam estar una bona estona plega que plegaràs, i quan semblava que s'acabava, ens en donaven més! Va ser el més semblant a una feina que hem fet en molt de temps... i a sobre ens van pagar amb dos caramels a cadascú!

Més fotos aquí.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Què dir del Taj Mahal?

Vam sortir de Varanasi en direcció a Agra, tard, confiant de nou en els retards dels trens indis. Però ens vam endur un bon ensurt perquè a l'arribar a l'estació el tren no estava anunciat enlloc i no sortia cap retard a la pissarra... no podia ser!! I no, no podia ser, quan ja ens pensàvem que l'havíem perdut, van anunciar-ne l'arribada.



Al vagó on anàvem hi havia quatre catalans més, però no vam tenir temps de dir-los res, perquè ens vam adonar que ens havíem equivocat de vagó. I al canviar, al nostre compartiment hi havia un noi de Getafe i una noia de Vigo. Realment, està tot el país a l'Índia!

Vam arribar a Agra al matí, ja des del tren havíem tingut la primera visió del Taj. I amb ells dos vam compartir taxi i vam buscar, comparar i regatejar una pensió al barri més proper al Taj Mahal. De fet, era l'únic que ens interessava de la ciutat, així que no calia donar-hi més voltes.

Com que l'entrada és insultantment cara, vam decidir que hi aniríem l'endemà a primera hora, així que per veure com canvia de color a les diferent hores del dia, a la tarda vam passejar pels voltants, i al capvespre ens vam apoltronar en un restaurant amb terrassa (plena d'espanyols, evidentment) amb vistes al Taj.



I en contra del que diuen les males llengües de que els Metaltravellers són incapaços de matinar, per segon cop aquella setmana (la primera va ser per passejar a l'alba per Varanasi) ens vam llevar a les 5 del matí per ser dels primers en entrar al recinte. I de debò que va valdre la pena l'esforç. Per un costat, perquè no fa tanta calor, i per l'altre, perquè amb la poca gent que hi havia, encara semblava més majestuós.



Poca cosa es pot dir del Taj Mahal... és bonic perquè si, i s'ha de veure un cop a la vida. Els detalls en marbre de l'interior del mausoleu són una filigrana, les incrustacions de pedres semi-precioses també, les proporcions perfectes... Sembla mentida que, havent-lo vist en fotos i reportatges milers de vegades, un cop allà, estàs estona i estona i no et canses de mirar-te'l. Bé, als Metaltravellers els hauria agradat que la llegenda fos certa, i al davant n'haguessin erigit un d'igual però en negre, però igualment, el blanc ens va deixar amb la boca oberta.



Més fotos aquí.

dijous, 12 d’agost del 2010

Varanasi, caos i misticisme

D'una ciutat sagrada per als budistes vam passar a una ciutat sagrada per als hinduistes, Varanasi, o Benarès, que és el mateix. La ciutat a la riba del Ganges, lloc de pelegrinatge obligat, i on molts desitgen acabar els seus dies per poder ser incinerats i llençats al riu, per poder així acabar amb el cicle de reencarnacions.



No hi ha dubte que és un lloc especial, un lloc molt sant i místic... però també un caos com qualsevol altra ciutat, amb el seu soroll, els seus rickshaws suïcides, la porqueria i amb tot de pesats que no paren d'insistir per que els compris alguna cosa. Si durant el viatge hem après que un somriure t'obre moltes portes, també hem après que una mirada borde en un moment donat t'aparta els pesats. En això la Meritxell se'n surt millor que l'Oriol...

Pesats a banda, la part antiga de la ciutat, la més propera al riu, té els seu encant. Als galis, (els carrerons), és com si el temps s'hagués aturat, i si no fos pels llocs d'internet, es podria dir que sembla que tot sigui igual que fa dos-cents anys. I el millor de tot, és que tot i la ingent quantitat de turistes que pul·lulen (pul·lulem) per allà, a la vora del riu, als ghats, la gent continua fent ofrenes, banys purificadors a qualsevol hora, sessions de meditació, de barberia, de bugaderia o simplement fer petar la xerrada com han fet sempre, indiferents a la gent que passa i s'ho mira flipant i no para de fer fotos, des de terra o des d'una barca.



On està prohibit fer-ne de fotos és als ghats crematoris, però si que es poden visitar. Així, des d'una plataforma veus la filera de cadàvers amortallats que arriben, els banyen per últim cop al riu i els col·loquen sobre la pila de llenya per posar a cremar. Molts familiars (tots homes, les dones hi tenen prohibit l'accés) llavors si que fan fotos del difunt/a per posar-la a casa. I als que no són aptes per cremar, pedra al coll, barca, i cap al mig del riu. I tot sense música, però tampoc sense drames, d'una manera natural. I nosaltres allà, mirant-nos-ho com no ens miraríem el crematori de Collserola, amb els ulls coent per culpa del fum.



No, no vam atrevir-nos a posar ni la punta del dit a l'aigua, no som tan valents. Aquest tros de riu és un dels més contaminats del planeta, i com va dir Marc Twain, qualsevol bactèria que es vanti de ser-ho, ha d'estar representada al Ganges.

Amb tres noies i un noi valencians amb qui vam coincidir a l'hostal vam estar recorrent la ciutat, la universitat i alguns temples, com el nepalès i el daurat. Aquí també hi havia milers de peregrins seguidors de Shiva, tots vestits de taronja. La immensa majoria són homes, però a l'entrada del temple daurat vam veure tres dones de taronja a la cua. I no és gaire habitual, perquè l'endemà les vam veure a la portada del diari. Aquestes en concret havien caminat 120 km per anar a buscar aigua del Ganges i arribar al temple.



I també vam anar de compres, que la força del grup sempre funciona millor a l'hora de regatejar, i a més, és més divertit, què carai! Hem de dir que per ara aquest és el país on més catalans i espanyols ens hem trobat de tots els que hem visitat. Suposem que és perquè és agost, però com que l'any passat a l'agost a Colòmbia no n'havíem trobat a gairebé cap, se'ns fa estrany.

Vam passar llargues estones contemplant la ciutat des de la tranquil·litat del terrat de l'hostal. Des d'allà es veia el riu, però no els carrers, perquè són massa estrets. En canvi es veia tota una extensió de cases i terrats que ens va recordar Barcelona... potser si que portem massa temps fora de casa...



Més fotos aquí.