Auckland, la ciutat de les veles

Havent mirat tres pel·lícules i dormit una mica, vam arribar a primera hora del matí a una ennuvolada Auckland. Només sortir, el Tom ja ens estava esperant per dur-nos a casa dels pares de l'Emma. El Tom i l'Emma són una parella kiwi (així s'anomenen els neozelandesos a ells mateixos) que fa un any van visitar Europa i van caure per casa nostra durant uns dies. Així doncs, ara ens tocava a nosaltres retornar-los la visita.

Encara una mica desorientats (de fet, estàvem cap per avall!) pel canvi d'horari, d'estació i d'hemisferi, vam sortir, sense gaire esma, a passejar per la ciutat. Auckland és la ciutat més gran de Nova Zelanda, amb 1,4 milions d'habitants i la ciutat del món amb més població polinèsia, a part de molta immigració asiàtica, fet que es fa evident caminant pels carrer del centre. Vam voltar pel port i el districte financer, una barreja d'estils arquitectònics dominada per l'Sky Tower, la torre més alta de l'hemisferi sud.

Seguint les recomanacions dels nostres hostes (tots!I eren una bona colla!), vam agafar, l'endemà, el ferry cap a l'illa de Rangitoto, el volcà més jove de la zona. De fet, tota la ciutat està sobre una zona volcànica, i els turonets que es veuen aquí i allà són cràters extingits. Vam fer una bona excursió per l'illa, pujant fins al cim i després envoltant-la. Al tornar, no vam voler desaprofitar l'oportunitat d'observar la ciutat des de l'Sky Tower. Vam pujar-hi a última hora de la tarda per poder tenir vistes de dia i de nit.

Diumenge gairebé no ens podíem moure. Com que el dia no acompanyava, era una situació perfecta per no fer absolutament res. Però el pare de l'Emma ens va convèncer per anar a fer una volta fins a Murawai Beach, una platja de sorra negra a la costa occidental, on a part de molta gent fent surf, l'atracció principal és una colònia de mascarells que hi estan instal·lats i que es poden veure de ben a prop. A la nit ens van convidar al sopar familiar que havien organitzat per donar la benvinguda a l'Emma i el Tom, que just un dia abans de que arribéssim nosaltres havien tornat a casa després d'acabar les seves respectives carreres.

Amb una mica de pena ens vam acomiadar de la ciutat, que vam trobar molt agradable per passar-hi una temporada, i especialment de la família que tan calorosament ens va acollir, i ens va fer una bona introducció a la cultura kiwi.

Més fotos aquí.

El dia que mai va existir...

Doncs sí, en el viatge dels Metaltravellers ha succeït un fet paranormal... El dijous dia 19 de novembre del 2009 ha desaparegut de la vida d'aquests petits viatgers metàl·lics. Van enlairar-se el dimecres 18 a les 23:30 des de Los Angeles i van aterrar, 13 hores després, a les 9:30 del divendres 20 de novembre a Auckland. Misteris de la vida... Si us plau, us preguem que tingueu un minut de silenci per a aquest dia que mai ha existit...

...

...

Bé! Ja està! Ara ja podem continuar el viatge!!

P.D.: Quan els teus pares et deien que et regalarien totes les coses que demanaves la setmana que no hi hagués dijous, es referien a això???

Metaltravellers@Steel Panther & Sunset Strip

Després de la dosi de cursileria i color rosa del dia, tocava una mica de metal a la nit. Vam deixar la MSM a l'hotel, vam agafar el cotxe, i amb la música a tot drap vam conduir cap a Sunset Strip.

Aquest mític tros de carrer (mític per a qui li agrada el Hard Rock, s'entén) concentra tot de bars i locals on sona bona música canyera: el Roxy, el Whisky a go go... Aquí hi van néixer grups com Guns'n'Roses, Mötley Crüe, Poison... Quan era adolescent, la Meritxell somniava en venir aquí algun dia a veure si es trobava l'Axl Rose amb les seves malles i la seva cinta al cap... Quins temps... (sort que no ens el vam trobar, gras i calb com està ara... jejeje).

Era dilluns, però a qui li importa, a L.A. sempre hi ha alguna cosa en marxa. Vam sopar al mític (si, ja sabem que tot és mític, però és que de veritat ho era per a nosaltres) Rainbow, i després vam anar al Key Club a veure el concert dels Steel Panther, una banda paròdia de Hair Metal, una mena de Gigatron de Califòrnia. Ens ho vam passar de conya, amb les versions de grups com Whitesnake (impagable la versió reagge del “Here I go again”), Scorpions, Def Leppard, Guns'n'Roses... A més entre cançó i cançó no paren de fer catxondeo i humor verd, el baixista no para de mirar-se al mirall i pentinar-se la perruca crepada, i fins i tot van fer pujar a 30 groupies a l'escenari.

Hi havia moments que costava una mica seguir-los, perquè havies de desxifrar què deien entre tants “fuckin's”, però va valdre molt la pena. Des de que vam veure els Nanowar a Martorell que no rèiem així en un concert!

Edu, mil gràcies per les recomanacions. Et devem una birra (o moltes) quan tornem!

Welcome to the Jungle! (Aquest cop si, la de la cançó!)

Sortint de Wichita vam aterrar a Los Angeles, on vam passar-hi un dia abans de sortir cap a Las Vegas. Aquell dia no vam fer gran cosa, però si que vam anar a Hollywood Boulevard per passejar per la coneguda avinguda de les estrelles, on hi ha el teatre xinès, el Kodak Theater on s'entreguen cada any els Oscars, i vistes a l'arxiconegut cartell de les lletres blanques. També vam fer una volta pel downtown, perquè és on estàvem allotjats.

La primera impressió no va ser massa bona: una immensa extensió de casetes unifamiliars, amb milers d'autopistes que travessen els diferents barris amb embussos de trànsit permanents. Com a enginyer energètic, l'Oriol estava esgarrifat. A més, Hollywood decepciona una mica. És tot com fals... i això que vam veure com preparaven l'estrena aquella nit d'una pel.lícula de la Drew Barrymore i el Robert de Niro!

Tornant de San Francisco ens vam allotjar a Santa Monica, que ens va agradar més que el centre. No només perquè estàvem al costat de la platja, sinó perquè hi havia més vida al carrer passades les 5 de la tarda que a la zona d'oficines.

Els dos dies sencers que vam passar a la ciutat els vam dedicar a la visita dels dos grans i mítics parcs temàtics de la ciutat: Disneyland i Universal Studios. Un dels avantatges de viatjar en temporada baixa: les cues per les atraccions eren insignificants i quan no hi ha tanta gent és pot veure en un sol dia gairebé tot el parc.

Disneyland, la terra de l'etern somriure és realment un lloc màgic. Tot està molt ben decorat i et transportes al seu món de fantasia. A més, està dissenyat de tal manera que fins i tot a les cues de les atraccions tens distraccions que et fan més amena l'espera. I les atraccions, tot i estar destinades a un públic més infantil tenen un encant especial que agrada a tothom.

El parc dels estudis de la Universal també té la seva gràcia. T'ensenyen els decorats i els sets on roden les pel·lícules, t'expliquen com fan els efectes especials, i tenen shows de pel·lícules conegudes i un parell d'atraccions molt aconseguides. Les que més ens van agradar van ser la dels Simpsons, i la de la Mòmia, una muntanya russa molt bèstia!

“Hi havia una vegada una MSM que fa molts i molts anys va prometre que no pujaria mai més a una muntanya russa... Però un dia, caminant pel bosc, es va trobar als Metaltravellers, que la van obligar a pujar a totes les que es van trobar pel seu recorregut pels parcs de L.A. Un cop superat el trauma inicial, la MSM en volia més i més, però els parcs van tancar, i el conte es va acabar.”

I s'acabava EUA, s'acabava Amèrica, s'acabava el miratge dels 15 dies gentilesa de la MSM. Ens vam acomiadar d'ella a l'aeroport, on ella tornava cap a casa i a nosaltres ens tocava esperar el vol unes quantes hores més.

Tocava canviar de continent, amb els quilos que havíem perdut en 8 mesos recuperats en 15 dies (si, no és un mite, les racions en aquest país són immenses), i tocava tornar a la dura vida dels Metaltravellers autèntics... Oceania: prepara't que venim!!!

Més fotos aquí.

San Francisco, Frisco pels amics

De Tahoe vam dirigir-nos a San Francisco, donant una volta per la vall de Napa, coneguda regió vinícola. Però vam resistir la temptació de parar a tastar uns vins, i vam decidir passejar per Sausalito per tenir les primeres impressions de la ciutat des de l'altra banda de la badia.

Per començar amb bon peu la nostra visita a la Bay Area, vam entrar a San Francisco pel Golden Gate, un altre cop tenint la sensació de viure una pel·lícula. El millor va ser que, per l'hora que era i el fet de ser tres al cotxe, ens van eximir del peatge! Un cop registrats a l'hotel vam anar fins a Chinatown i el Financial District on vam tenir la primera oportunitat de comprovar com de difícil és conduir per la ciutat; les pujades i baixades són vertiginoses!

La resta dels dies els vam dedicar a patejar la ciutat, literalment. I és que és una ciutat on es pot fer! Com no podia ser d'altra manera, també vam fer alguns recorreguts amb tramvia, però sobretot vam caminar molt. Per on vam passar més estones va ser per la zona del port, i del moll de pescadors. És molt turístic, però tampoc hi havia grans multituds i era agradable. També vam visitar la part del City Hall i l'òpera, l'avinguda Market i Union Square, el Golden Gate Park i el barri hippy de Haight – Ashbury, els barris alts plens de cases victorianes i gent passejant gossos de pura raça... És una ciutat amb molta vida, diürna i nocturna, amb un punt fashion i un altre alternatiu. Ens hi vam sentir molt a gust, i en moltes coses ens recordava a Barcelona.

Per arrodonir-ho, la MSM ens va convidar a l'únic restaurant català de Califòrnia, el B44, que vam descobrir per casualitat. Si la MSM va estar contenta de canviar les hamburgueses pel pa amb tomàquet per un dia, i només en portava deu fora... Imagineu-vos nosaltres, després de tants mesos! Ens vam emocionar i tot de tornar a tastar el xató, l'escalivada, la fideuà, l'arròs negre... tot molt ben cuinat i boníssim. I a sobre ens van convidar a una copa de cava i ens van informar que preparen per molt aviat la primera calçotada californiana de la història! De moment ja tenen terreny per plantar-los.

Després de quatre dies per San Francisco, una ciutat que ens ha enamorat, i on vam tenir la sort immensa de trobar-nos amb un temps assolellat esplèndid, vam tornar a la carretera per arribar a l'última parada del nostre tour yanqui: Los Angeles. Per arribar-hi vam recórrer la Pacific Coastal Highway, que voreja la costa serpentejant entre els penya-segats.

Més fotos aquí.

Tres parcs en tres dies

El dia que vam sortir de Las Vegas, tard, vam acabar dormint en un “hotel-resort” al mig del no-res, a les portes del Death Valley N.P. que tenia aigües termals i tot! L'endemà vam recórrer tota la Vall de la Mort amb el cotxe, un paisatge inhòspit, però a la vegada fascinant, amb rectes infinites incloses. Allà ens vam adonar de la sort que havíem tingut no anant-hi a ple estiu, quan les temperatures arriben fins als 45 o 50°C!!! Després de visitar els diferents punts d'interès del parc vam fer via per tal de dormir a prop del Parc Nacional de les Sequoies Gegants.

El Sequoya N.P. és tot el contrari de la Vall de la Mort, hi abunda la vegetació i hi viuen les sequoies, que es caracteritzen per ser els éssers vius més alts i vells del món. El recorregut pel parc comença amb un camí interpretatiu que dóna molta informació sobre les sequoies i el seu hàbitat. Després vam pujar fins al Moro Rock, des d'on es tenen unes vistes esplèndides del Parc Nacional i les muntanyes del voltant. Al final de la visita vam anar a veure el General Sherman, l'arbre més voluminós i pesat del món, que tot i que ja no creix en alçada, sí que ho fa en amplada. La veritat és que et sents insignificant al costat d'aquests éssers gegants i majestuosos. Com que en aquesta època els dies són curts, no ens va donar temps de veure també el Kings Canyon.

I apa, més carretera i fins a Merced, on vam dormir per l'endemà estar a prop de l'entrada de Yosemite N.P. Després de sopar, ens va passar el que l'Oriol tenia ganes en secret que li passés: en un stop que suposadament es va saltar, el cotxe de policia que feia 5 minuts que portàvem darrere va començar a fer llums i ens va fer parar... Llàstima que el policia es deia Ramírez i era poc autèntic per a la situació. Tot plegat no va passar d'aquí, li vam dir que estàvem perduts i a part de perdonar-nos la multa, ens van escortar amablement fins a l'hotel.

Al matí següent vam anar fins a l'últim parc del recorregut. Yosemite és un parc molt popular, i amb raó: és una vall calcària (en forma d'U) plena de boscos i unes moles de granit a banda i banda, amb salts d'aigua aquí i allà. Vam passar el dia passejant per allà, respirant aire pur, tranquil·litat i ambient tardoral. És tranquil ara, perquè a l'estiu està a rebentar de gent de vacances, escaladors, excursionistes etc. Óssos no en vam veure ni un, perquè en aquesta època ja estan hivernant.

I per arrodonir-ho, vam continuar cap al nord per poder veure el llac Tahoe, un llac envoltat de segones residències però que té unes vistes molt boniques, i platges per poder-hi fer tot tipus d'activitats... a l'estiu, perquè aquell dia no hi havia ni una ànima.

Més fotos aquí.

¡Vivaaaa Las Vegas!

Al dia següent del concert vam volar ben aviat fins a Los Angeles on ens esperava la MSM. Després de descansar del llarg viatge i posar-nos al dia, vam llogar el cotxe l'endemà i vam començar el nostre tour per Califòrnia, amb incursió a la capital mundial del joc: Las Vegas. Podríem dir que Las Vegas no ens va sorprendre perquè la teníem molt vista per la televisió, però realment et deixa bocabadat amb totes les seves llums. Vam arribar-hi de nit per a que l'entrada fos més impactant i realment no ens va decebre. Ens vam instal·lar en un hotel de l'antic centre, just a la Fremont St, centre neuràlgic cobert per la que diuen que és la pantalla més gran del món.

Durant el dia las Vegas no té absolutament res d'especial i l'única cosa que pots fer és gaudir dels serveis que t'ofereixen a l'hotel. Nosaltres vam aprofitar per banyar-nos a la piscina del nostre, que té al bell mig un aquari amb diverses espècies de taurons i altres peixos i un tobogan transparent que el travessa.

A les nits sortíem a passejar per la Strip, l'avinguda on es concentren els hotels-casinos més extravagants i realment és al·lucinant veure el luxe desmesurat que a vegades ratlla el mal gust. Hotels com l'Excalibur (castell medieval horrible), Caesars Palace (té un coliseu i tot!) i el Venècia (tot de cartró pedra i amb góndoles i tot!) són atemptats al bon gust! Però Las Vegas és així.

Una de les nits la MSM ens va convidar a veure l'espectacle Ká del Cirque du Soleil, un dels cinc espectacles permanents que té la companyia a la ciutat i que ens va agradar molt. Una altra nit vam pujar al mirador més alt de la ciutat, la torre Stratosphere i que té tres atraccions a dalt de tot, no aptes per cardíacs, i a on no vam poder estar-nos de pujar. Quina descàrrega d'adrenalina!

Un dels dies vam fer la visita al Grand Canyon. Una avioneta ens va portar fins allà on vam poder observar de prop aquesta meravella natural. Des de fa poc hi ha una atracció que és l'Skywalk, una passarel·la transparent que sobresurt del marge del canyó i que ens va decebre bastant. L'entrada és cara, no s' hi poden fer fotos i les que et fan te les cobren a preu d'or. Tot i així, les vistes són espectaculars. A mesura que queia la tarda, les roques anaven canviant de color adquirint unes tonalitats vermelloses precioses.

Més fotos aquí.

Metaltravellers@ Trans-Siberian Orchestra

Si hi havia un concert que teníem moltes ganes de veure, era aquest. Fins i tot era una parada obligada en el viatge des d'un principi gràcies al Dani i a la Gemma, que ens van regalar les entrades fa un any i mig. Van ser molts dies planificant, intentant fer coïncidir vols, preus i horaris amb la visita de la Mama Sogra Metal (en endavant, MSM). Finalment, els inexcrutables camins d'internet ens van dur a Wichita, Kansas, on la Trans-Siberian Orchestra (que malgrat el nom, és americana) de la costa oest (n'hi ha dues fent gira simultàniament) feia el segon concert de la gira 2009.

Vam arribar al Kansas Colliseum, i un cop recollides les entrades ens vam posar a la cua... Quin fred! La gent que es veia no era precisament del ram del metall: famílies senceres, molts nens, gent gran... i algun pelut perdut entre la multitud. Molt variat.

No hi ha paraules per descriure el concert: van ser 2 hores i 45 minuts que vam gaudir al màxim, desitjant que no s'acabés mai. La primera part, un conte de Nadal, va ser la part més òpera-rock. Nadales metàl.liques, que amb el fred que feia a fora quedaven molt adients. Fins i tot va “nevar” dins del pavelló.

La segona part, més “metal meets classic” amb solos de guitarra que eriçaven els cabells, efectes especials, de llum i foc espectaculars. Més de 20 músics sobre l'escenari (la majoria amb grenyes i frac) i cap defecte de so. Van fer una repassada a tots els seus àlbums, i van presentar l'últim disc, que també és conceptual, però no de nadales, i potser el més heavy de tots.

Hi va haver un instant en que vam flipar... però no per la música. En un moment donat, un dels cantants va presentar a la resta de músics, va desitjar bones festes a tothom, i va demanar una ovació pels militars destinats a l'estranger que no podran celebrar el Nadal a casa seva... i de sobte TOTHOM (tothom menys nosaltres) es va aixecar enfervorit aplaudint sense parar... No sabíem on mirar, tement que ens fessin fora per antipatriotes, jejeje.

Després del concert tots els membres de la banda van signar autògrafs a tothom qui va voler. T'havies de desinfectar les mans per poder-los saludar, això si. Es quedaven de pedra quan els dèiem d'on veníem per veure el concert. Per cert, si els voleu veure, ens van dir que a la primavera estaran de gira per Europa... amb una mica de sort passaran per Barcelona!

Més fotos aquí.

Surprising Wichita

Ens sembla que no gaires voltes al món, ni gaires viatges als EUA passen per la ciutat de Wichita, Kansas, al cor del mig-oest americà. A nosaltres les circumstàncies ens hi van portar... les circumstàncies són un concert que volíem veure si o si, i per dates i connexions aèries era aquí on millor ens anava assistir-hi.

Vam arribar-hi un diumenge a la tarda, després de dos vols, amb tràmits de migració inclosos. Entrar als EUA és molt pesat, i et passes l'estona fent cues, però problema no en vam tenir cap: vam entrar el menjar que portàvem, no ens van demanar bitllet de sortida i ens vam inventar l'adreça on anàvem. Teníem una hora escassa entre els dos vols, però per sort vam poder-lo agafar (corrent per la terminal) pels pèls.

A Wichita ens esperaven el fred i la tardor, després de molt de temps, i l'Eric, de Couchsurfing. De fet nosaltres no l'esperàvem a ell, perquè no ens havia contestat, però allà estava, esperant-nos amb un cartellet amb el nostre nom! És un paio molt peculiar, i ens va deixar el seu apartament d'estudiant tot i que ell se n'anava aquella nit a Kansas City. Vam sortir a passejar i a buscar alguna cosa per menjar -el més a prop que hi havia era un Mc Donald's... quina sorpresa!- i a dormir.

Sobre la ciutat no ens havíem documentat gaire... Com que ell viu al costat de la universitat, el primer lloc amb el que ens vam topar l'endemà al matí quan vam sortir a passejar va ser el campus. I de lluny una cosa colorida ens va cridar l'atenció: era un mosaic de Miró!! Qui ens ho havia de dir. El museu Ulrich, de la universitat, estava tancat perquè era dilluns, però pel campus hi ha tot d'escultures disperses, entre elles una de Botero. Quin nivell! El campus encara ens tenia preparada una altra sorpresa... un edifici històric... El primer Pizza Hut del món!!! La cadena la van començar dos estudiants d'aquella de la universitat. Wichita és una capsa de sorpreses!

Vam arribar passejant fins a Old Town, però en les dues hores que vam caminar ens vam creuar amb un màxim de 4 persones que anessin a peu... Comencem a entendre la filosofia dels EUA: sense cotxe no ets ningú.

Més fotos en el següent post.

Playa del Carmen

Playa del Carmen és una mena de Lloret però amb un pèl més de bon gust, o aquesta és la impressió que ens va donar. Està ple de turistes, agències de tours, botigues de souvenirs i bars i restaurants amb els preus inflats, però això si, la platja que li dóna nom és una passada.

Vam aprofitar per treure partit als nostres cursets de submarinisme i vam fer dues immersions en cenotes. Els cenotes són cavernes d'aigua subterrània, de fet tota la península de Yucatán està buida per sota, i la recorren centenars de corrents d'aigua subterrànies. Dels trossos en que la part superior ha cedit i l'aigua emergeix a la superfície se'n diu cenote, i pels maies eren sagrats.

La gràcia de submergir-te per allà és que vas per coves plenes d'estalactites i estalagmites, i veus la llum del sol com entra dins l'aigua, creant uns efectes de llum que són indescriptibles. Hi ha trossos en que l'aigua dolça i l'aigua salada es barregen, i es noten els canvis de temperatura i visibilitat, l'aigua salada fa que es vegi tot borrós. La immersió es fa amb llanternes perquè hi ha trossos bastant foscos, però la visibilitat dins l'aigua és molt bona. Una altra experiència inoblidable! I fins i tot el Divemaster ens va felicitar. De nou, com que no tenim càmera subaquàtica, us posem fotos del cenote que hem trobat per internet:

Els dos últims dies a Playa del Carmen ens vam transformar... Ens vam transformar en Pijo-travellers!!! Tenim uns amics/família que no ens els mereixem!!! Gent que es preocupa per nosaltres, i que per fer-nos (encara més) amè el viatge ens van obsequiar amb dos dies d'estada en un hotel d'aquests de tot inclòs. No hi ha gaire per explicar perquè, per tal d'aprofitar-ho al màxim, gairebé ni en vam sortir. Platja, cocktails, piscina, més cocktails, spa, cocktails, buffet lliure... i si, més cocktails... Que ràpid i fàcil és acostumar-se a la bona vida!

Les quatre anècdotes més destacades són:

• Només arribar a l'hotel, donem les nostres dades i el de recepció ens diu: "abans de donar-los l'habitació esperem al nen, oi?". Després d'això l'Oriol li va demanar explicacions a la Meritxell, jejeje.
  

• La pija americana que per cortesia ens va preguntar d'on érem, i quan li vam contestar que de Barcelona va fer cara de “i això on deu ser... ” i només va saber respondre amb "ah...ok!"
  

• Només entrar en aquests llocs sempre hi ha uns que intenten vendre't setmanes de vacances. Vam acceptar l'explicació, l'Oriol pensant-se que ens anaven a ensenyar les instal.lacions i la Meritxell amb ganes d'inventar-se la nostra vida i aprenent les tècniques dels comercials. Després de dues hores de marejar la perdiu l'Oriol es va plantar i li va dir que si no li posava totes les despeses de manera ordenada no signava res. Total, l'home se'n va anar i nosaltres vam començar a beure!

• L'espectacle del dissabte. Sense ànim d'ofendre, molts dels espectacles d'hotel no tenen gaire bona reputació qualitativament parlant: imitacions de Michael Jackson... balls folklòrics... Fan més aviat mandra. Però aquest tothom ens el recomanava molt, i vam decidir fer-hi un cop d'ull. I ens va sorprendre positivament. Un grup de heavy amb violinista tipus Skyclad inclosa, tocant música (versions instrumentals d'Ozzy, Mötley Crüe...) mentre uns altres feien malabars amb foc, i després percussió amb uns tambors d'aigua. Ens vam quedar de pedra!

Però tard o d'hora s'ha de tornar a la realitat... i la realitat ens va fer anar cap a l'aeroport de Cancun per posar rumb a la nostra següent destinació. I com que era diumenge i el banc estava tancat, no ens van cobrar les taxes de sortida del país!

Més fotos aquí.

...més ruïnes maies.

Vam entrar a Mèxic per Chetumal, la capital de Quintana Roo, però per avançar més vam acabar dormint en un hostal de carretera a Limones, un lloc que no sortia ni al mapa. D'allà vam anar a Valladolid, una ciutat colonial (ara feia dies que no en vèiem cap!), plena de casetes baixes de colors.Vam anar cap allà perquè està molt a prop de les ruïnes maies de Chichén Itzá, les més importants de la zona. Vam anar cap allà a la tarda, i sort que estava núvol, perquè si així ja vam passar calor, no ens volem imaginar com deu ser això un migdia d'estiu... D'entrada ens vam empipar perquè aquella setmana no es feia l'espectacle de llum i música a la gran piràmide, perquè estaven muntant l'escenari per un concert. No és que hi tinguéssim cap interès especial, però cobraven el mateix que quan el fan... Tot i així ja érem allà i havíem d'entrar.

El primer que ens va impactar van ser els venedors d'artesanies... n'hi havia milers a banda i banda de cada camí. A banda, allò semblava un parc temàtic, amb tot de grups amunt i avall, i tot està acordonat i no pots pujar enlloc (s'entén, amb la quantitat de gent que hi havia, i això que ens van dir que no n'hi havia gaire... Venint de Tikal, que està al mig de la selva, on no veus a la gent i ningú ven res ens va semblar molt comercialitzat. Això si, la piràmide, el joc de pilota i el temple de les calaveres ens van agradar molt.

De Valladolid vam visitar el convent de San Bernardino de Siena, la catedral, el cenote Zací, dins la ciutat mateix, la plaça...

I d'allà vam anar cap a Tulum, a veure més ruïnes maies. Aquestes no són tan grans ni tan espectaculars, però les fa especials el fet d'estar emmurallades i en un enclavament estratègic sobre el Carib.

També hi vam anar de tarda per evitar la calor, però tot i així en feia i un cop fets els deures culturals, ens vam llençar a l'aigua a la platja que hi ha allà mateix. L'únic que va faltar va ser veure iguanes, l'Oriol se les prometia felices fent fotos a tot i a dret, però no n'hi havia ni una...

Més fotos en el següent post.

Flores i Tikal

Flores és una illa del llac Petén Itzá, al nord de Guatemala, unida a la ciutat de Santa Elena a través d'una carretera de mig quilòmetre. Tot i ser un lloc dels més turístics del país, per la seva proximitat a les ruïnes de Tikal, el poble és bastant acollidor i bonic.

Vam buscar tours per anar a Tikal perquè preferíem tenir un guia que ens donés una idea sobre la cultura maia, i al dia següent, a les 5 del matí ens venia a buscar la furgoneta per anar fins allà. Amb una mica de son vam començar la visita guiada per les ruïnes, amb una boira espessa que donava un aspecte fantasmagòric a la selva.

El guia explicava molt bé i amb molt detall (tant, que de les 3 hores que havia de durar la visita, en vam trigar 5!). La zona de les ruïnes és enorme i hi ha molts temples i piràmides restaurades, a mig restaurar i altres que simplement són muntanyes de terra cobertes de vegetació que algun dia es recuperaran. Costa d'imaginar que quan els maies hi vivien no hi havia arbres i un cop abandonada la ciutat, la selva va recuperar el terreny.

Els temples són molt alts i n'hi ha tres als quals es pot pujar -qui no tingui vertigen-, oferint-te una vista màgica de la selva amb la part superior dels altres temples sobresortint enmig del paisatge. El guia, molt hàbil, va fer temps perquè quan pugéssim la boira hagués escampat i poguéssim veure-ho tot amb sol.

Acabada la visita vam menjar alguna cosa i vam continuar explorant les ruïnes pel nostre compte un parell d'hores més. Tot i la calor i la humitat, la visita va ser una de les coses que més ens han impactat fins ara.

Esgotats, al tornar a Flores ens vam llençar al llac per descansar els músculs a l'hora que es ponia el sol. Aquesta va ser l'última parada a Guatemala, perquè al dia següent vam tornar a fer tres països en un dia: vam esmorzar a Guatemala, vam dinar a Belice (on vam haver de pagar 15$ per sortir del país sense haver-lo trepitjat) i vam sopar a Mèxic.

Més fotos aquí.