Adéu Amèrica del Sud!

Moments compartits


Moltes gràcies a tots els que ens seguiu, especialment als que ens aneu escrivint comentaris. Ens encanta llegir-los i ens animen a continuar explicant-vos coses!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

Quebrada de Humahuaca i Iruya

Després de la gran victòria, vam agafar un bus cap a Purmamarca, un poblet de la Quebrada de Humahuaca famós pel seu turó de set colors. El temps no acompanyava gaire, estava núvol i feia fred, però igualment vam fer el caminet que l'envolta, i a cada pas ens sorpreníem dels colors de les roques.

La Quebrada de Humahuaca era un pas important en la ruta entre Argentina i Bolívia, i en ella hi habiten pobles indígenes que han conservat les seves tradicions i cultures. Això va fer que fa un any la Unesco declarés la zona com a patrimoni de la humanitat. Això va provocar l'arribada del turisme, l'especulació del terreny, i va originar protestes dels indígenes demanant a la Unesco que els retirés el nomenament, convertint-se en els primers a demanar una cosa així.

L'endemà vam anar a passar el dia a Tilcara, un poble més amunt de Purmamarca, i més gran, que conserva les ruïnes d'un assentament amb vistes sobre la vall. El vam visitar, així com el museu i el jardí botànic que hi havia., però vam tornar a Purmamarca a dormir, que és més petit i més tranquil.

D'allà la propera parada era Humahuaca, el poble que dóna nom a la vall. Vam trobar un hostal que estava molt bé, i allà vam conèixer a un xilè, una francesa, a dos catalans i tres argentins amb qui de seguida vam connectar. Els argentins es dediquen a fer artesanies de macramé i anar viatjant i vivint del que venen. Com que la Macarena n'està aprenent, es va acabar muntant allà un taller de polseres de macramé al que l'Oriol també es va apuntar.

El més destacat del poble és el mirador de Peña Blanca, i a la plaça, la catedral i la figura de Sant Francesc a mida natural que surt cada migdia a beneir el poble. També hi ha un monument a la independència argentina que domina el poble, perquè allà van tenir-hi lloc moltes batalles.



El dilluns, seguint les recomanacions de molta gent, vam anar a Iruya. Són tres hores de trajecte per camins recaragolats, ja que s'ha de superar un port de 4.000 metres. Iruya també ha experimentat un boom turístic en els últims anys, i tot i estar realment aïllat, té un munt d'allotjaments disponibles. Volíem fer la caminada fins a San Isidro, un poble encara més remot al que només s'hi arriba seguint el curs del riu del mateix nom, però el cansament i l'alçada van fer estralls, i a mig camí vam girar cua. Però va valdre la pena de totes maneres, perquè pel camí els paisatges també eren impressionants.

I d'Iruya vam sortir a les 6 del matí per tenir temps de tornar a Humahuaca, esmorzar, canviar de bus i arribar a la Quiaca, a la frontera. Vam passar-la de seguida per poder arribar de dia a Tupiza, el nostre primer destí de Bolívia.

Després de dos mesos entrant i sortint, recorrent aquest immens país, deixem definitivament Argentina enrere. Bolívia ens espera!

Més fotos aquí.

Salta i Jujuy (La nostra petita Roma...)

Vam visitar Salta en tres dies. Amb molta calma. La veritat és que la ciutat transmet molta tranquil·litat i es mereix el sobrenom de la Linda, perquè està molt ben cuidada. A més, passejant et trobes cada poca estona una casa bonica, digna de ser fotografiada.

El primer dia a la ciutat vam voler descansar una mica, ja que portàvem una setmana molt moguda, i només vam sortir a la tarda per anar a veure el centre. I a la nit, volíem preparar alguna cosa per sopar, però van arribar dues angleses , la Claire i la Imogen, i vam sortir a sopar fora a un restaurant típic. En aquesta ciutat no és difícil trobar-te balls folklòrics en molts restaurants i peñas, i a més com que el 25 de maig era un festiu nacional, la declaració d´independència, n'hi havia per tot arreu.

El dia següent vam visitar un dels museus més significatius: el museu arqueològic d'alta muntanya, on s'exposen els cossos de tres nens (la donzella, la nena del llamp i el nen) que van ser trobats l'any 1999 a més de sis mil metres d'alçada al cim del volcà Llullaillaco. Eren nens que havien estat deixats allà com a ofrena als déus inques fa més de 500 anys, i que per les condicions climàtiques es van mantenir intactes. Només se n'exposa un cada vegada per preservar-los. Nosaltres vam veure "La donzella". La veritat és que fa molta impressió. I com si es tractés d'una pel·lícula de por, semblava que anés a obrir els ulls en qualsevol moment. També vam veure una mòmia d' una nena, la Reina del Cerro. Està exposada darrere un mirall, i la veus només si acciones l'interruptor... L'Oriol el va encendre mirant el mirall, i va fer un bot d'espant al trobar-se la mòmia de cara. I és que una mica de por si que fa, pobra...

L'endemà vam quedar amb la Macarena per anar als afores de Salta, al poble de San Lorenzo, on hi ha una vall verda amb un rierol... però quan vam arribar allà, va resultar que ens volien fer pagar per passar a fer un caminet d'una hora per un paisatge semblant a Gualba, per entendre'ns, i indignats, vam girar cua. Si n'hem vist de paisatges molt més impactants sense pagar res! El més curiós és que tothom que vam veure girava cua també!

A la tarda vam pujar amb les dues angleses al Cerro San Bernardo per veure la ciutat des de dalt. Vam pujar amb el telefèric, rient com nens petits, i després de passar una bona estona per allà, vam baixar caminant els 1.020 esglaons que ens separaven dels carrers.

Dimecres era un dia clau... Ens vam llevar aviat per anar a Jujuy amb l'únic objectiu de trobar un lloc on dormir i veure el partit. Vam tenir sort de trobar un hostal on érem els únics hostes, i que tenia una sala amb una tv amb cable. Vam triomfar!

Semblava fet expressament, perquè el dia era fred i plujós, perquè no tinguéssim la sensació d'estar perdent el temps sense visitar coses. Convidava a estar-se tancat en un lloc. De totes maneres, aviat està vista. Això si, aquí sembla més que ja haguem arribat a Bolívia que no pas que encara siguem a Argentina.

Amb els nervis a flor de pell vam comprar provisions i a les 3 de la tarda ja estàvem davant de la tele. Per sort també feien prèvia del partit. Cal aclarir que per als argentins no jugaven el Barça contra el Manchester, sinó el Messi contra el Tévez.

No cal entrar en detalls del partit, que segur que tots n'heu sentit a parlar... Simplement increïble!!! I per celebrar la victòria, vam comprar cava català!

Apunt de l'Oriol: Al setembre vaig dir que si el Barça arribava a la final de la Champions, guanyaria perquè totes les vegades que ha arribat a la final de la Champions i jo estava fora de Catalunya, el Barça ha guanyat. És per això que crec just que com a compensació del sacrifici fet per mi de no anar a Canaletes, es faci un petit pot per regalar-me la samarreta oficial del Barça, jejeje.

VISCA EL BARÇA I VISCA METALTRAVELLERS!!!

Més fotos aquí.

Cap al nord d'Argentina!

Dels Esteros vam anar a Mercedes i a Corrientes i allà havíem de canviar de bus per anar cap a Tucumán. Entre bus i bus vam donar un volt per la ciutat, vam fer quatre fotos i au, 15 horetes de no res. A les 8 del matí la Silvia, la nostra perfecta amfitriona, ens va venir a recollir a la terminal i ens va dur al centre. Vam haver de triar entre donar un volt per allà o quedar-nos a la seva classe de tai-chi. Vam decidir que en el nostre estat més valia no molestar a la classe, i vam fer una volt per allà. Tucumán és important perquè aquí es va redactar la declaració d'independència d'Argentina, i el centre té uns quants edificis macos de veure, d'estils diferents. L'endemà vam anar pels afores, vam visitar el Cadillal, un embassament enmig de les muntanyes, i a la tarda vam pujar fins al Cristo Bendicente, des del qual es té una vista panoràmica de la ciutat.

De Tucumán vam anar a Tafí del Valle, per una carretera amb un fort pendent, que puja per la Cordillera entremig d'un bosc d'allò més verd. Un cop a dalt el paisatge canvia radicalment, s'obre la vall sense arbres amb un llac al mig. És un lloc pintoresc, on va la gent de Tucumán els caps de setmana i a estiuejar. Mentre buscàvem allotjament, dues noies ens van dir que on estaven elles hi havia una altra habitació, i així ens vam estalviar la comparació de rigor entre els hostals (ja l'havien fet elles prèviament). Amb elles ens vam dedicar a visitar el poble, visitant una església jesuítica (una més!) i pujant gairebé sense alè (Tafí està a 2.000 metres sobre el nivell del mar) fins al mirador de la creu, des d'on es veia pràcticament tota la vall.

L'endemà, com que anàvem en la mateixa direcció, vam continuar els quatre, la Verónica, de Rosario, la Macarena, uruguaiana i nosaltres dos. En bus fins a Amaicha,altre cop va canviar el paisatge, al sortir de la vall comencen els cactus gegants. I d'allà cap a les ruïnes de Quilmes, un dels pobles que més va resistir-se a la invasió espanyola. Un guia local ens va fer les explicacions pertinents. Fins fa un any i mig la concessió de les ruïnes era privada, però ara està en mans dels indígenes descendents dels habitants de la zona.

Justament aquell dia havien d'alliberar un petit còndor que fa dos anys van trobar ferit i just ara estava llest per tornar a volar. Ens vam instal·lar en una roca i vam estar esperant molta estona sota un sol de justícia, però com era d'esperar, la bèstia no les tenia totes, i només feia un salt de tant en tant. Quan vam haver arribat a baix, i tothom ja se n'anava, llavors si que va fer un petit intent de volar.

De Quilmes vam anar a Cafayate, famós per les seves vinyes i vins, i com no podia ser d'altra manera ens vam dedicar a tastar-los. També vam tastar el gelat de vi (boníssim), i vam passar el dia sense fer gran cosa més. L'endemà la Verónica ja havia de tornar a Rosario, i nosaltres tres vam fer un tour per més cellers. Beure vi de bon matí passa factura, sort que vam dinar bé! I a la tarda vam anar visitar la Quebrada de las Conchas, o de Cafayate.

Quins paisatges tan sorprenents! Tan per la forma de les roques, com pels colors que adquireixen. Ens va impactar molt positivament. Són formacions argiloses, que amb l'erosió acaben convertint-se en autèntiques escultures naturals. Les muntanyes, amb l'oxidació dels diferents minerals que contenen, es tenyeixen d'un color o d'un altre. Es veuen perfectament les estratificacions i els colors, i com més baixava el sol, més intens es tornaven. L'excursió consistia en diferents parades per veure diferents formacions: el tren, els castells, la mina de guix, l'obelisc, l'amfiteatre i la “garganta del diablo”(una altra!). És millor que veieu les fotos que explicar-ho amb paraules.

I un cop acabada l'excursió, altre cop al bus i cap a Salta, on ens esperava l'Alejandro. Amb ell vam sortir a sopar un matambre i una napolitana de dimensions descomunals (no hi ha fotos, perquè ens vam deixar la càmera, una llàstima).

Més fotos aquí.

Esteros del Iberá

Arribar als Esteros en transport públic no és fàcil, o pagues transfers privats o has de fer molta volta en horaris impossibles, evidentment, l'opció que vam triar nosaltres va ser la segona. Els esteros són una reserva gegantina de llacs i llacunes recobertes de vegetació, una mena de “pantanal del Mato Grosso” brasiler, amb molta fauna.

El lloc més adient per accedir-hi, ja que és l'únic amb infraestructura turística, és el poble de Colonia Pellegrinni, un poble de 650 habitants al bell mig de la llacuna Iberá. Vam trobar allotjament amb vistes a la llacuna i ens en vam anar a veure la posta de sol. Preciosa.

L'endemà al matí vam fer una excursió amb llanxa per la llacuna, a veure si vèiem bèsties. I si, en vam veure unes quantes. Els animals més emblemàtics dels esteros són els yacarés (caimans), de dos tipus, els negres i els “overos”, i els carpinchos, els rosegadors més grans del món. També vam veure molts tipus diferents d'aus, nenúfars...

A la tarda vam anar fins al centre d'interpretació del parc, i de camí cap allà vam veure una serp prenent la fresca. També vam veure micos, encara que era complicat veure'ls entre les branques, i vam caminar per un parell de caminets explicatius. I a dormir aviat, que el bus per sortir del poble sortia a les 4 del matí! Quines hores...

Ens va agradar molt el lloc, quina tranquil•litat! Com que costa d'arribar-hi, el parc no està sobreexplotat i es percep la preocupació per la seva conservació i el turisme sostenible. Molt recomanable!

Més fotos aquí.

San Ignacio Miní

La província argentina de Misiones deu el seu nom a les 11 missions jesuítiques que hi va haver en el segle XVII. També n'hi ha 3 més a la província de Corrientes, i a Paraguay i Brasil, moltes d'elles saquejades i destruïdes, o envaïdes per la selva.

Les missions eren establiments autosuficients on d'una banda els jesuïtes intentaven convertir els indígenes (guaranís en aquest cas) i de l'altra, els indígenes trobaven protecció de les lluites tribals i dels conqueridors. A més, els jesuïtes no van fer-ho per la força, sinó integrant les creences indígenes, aprenent la seva llengua, de manera que es va produir una mescla cultural molt enriquidora.

San Ignacio Miní no és la més gran de les que hi havia, però si la més ben conservada, i això que només queden poques restes dempeus. Vam fer una visita guiada pel que queda de les ruïnes, vam poder admirar l'arquitectura i ens van explicar el funcionament de la missió.

Més fotos aquí.

Foz d'Iguaçú / Puerto Iguazú

La nit al bus de Curitiba a Foz d'Iguaçú es va fer curta, i no vam poder dormir el que hauríem volgut, però només la idea de veure un dels plats forts del viatge ens va donar forces, i vam aprofitar (i molt!) el dia.

El bus va arribar abans d'hora, i a les 6.30h del matí ja érem a Foz. Vam fer temps esmorzant fins a les 8, que vam agafar el bus cap al parc. A les 9, abans de que obrissin, ja érem allà. Ens havien recomanat començar per la part brasilera, que és des d'on es té la vista panoràmica de les catarates.

Vam entrar-hi, i el primer que vam veure ens va deixar de pedra. Bé, per pedra la que es veia, perquè d'aigua n'hi havia ben poca. Per postres vam sentir com un missioner que acompanyava un grup de joves els deia la sort que havien tingut de veure-les el dia abans amb més aigua... Ens vam quedar decebuts d'haver arribat fins aquí per no veure gran cosa. No obstant, allò eren salts secundaris, i a mesura que ens vam anar aproximant a la “Garganta del diablo”, les nostres cares van anar canviant. Certament, hi havia menys aigua de l'habitual (pel que ens van dir, un 50% menys) però se'n veia molta. A més, gràcies a això, per la Garganta es veia més l'alçada real, ja que no hi havia tanta aigua vaporitzada. I ens va fer un dia esplèndid, així que vam fer fotos a tots els arcs de Sant Martí que se'ns van posar per davant.

El recorregut no és gaire llarg, i a l'anar-hi tan aviat no hi havia gaire gent, i en un parell d'hores ho havíem enllestit. I d'una meravella de la naturalesa, a una titànica obra d'enginyeria: vam anar fins a la presa d'Itaipú, fins fa poc la més potent del món. Una presa immensa compartida pel Paraguay i el Brasil a parts iguals.

Vam creuar la frontera amb la intenció d'arribar a Puerto Iguazú, al costat argentí, abans no es fes de nit. Just en aquell moment vam caure en que, a l'haver-nos saltat Curitiba, havíem guanyat l'oportunitat única de visitar les catarates de nit. Un cop al mes i durant les cinc nits de lluna plena, es fan unes visites especials per poder admirar-les sota la llum de la lluna. Vam mirar al cel, estava clar; vam comptar els dies, havíem vist la lluna plena a l'Ilha do Mel el dissabte... si, havia de poder ser... Vam preguntar a la recepció i ens va dir que, efectivament, era l'últim dia del mes que es feia.

I cap allà vam anar, tot i el cansament. I sort que hi vam anar! No tenia res a veure amb el que havíem vist al matí. D'una banda, perquè del costat argentí es poden admirar de més a prop. Però sobre tot era l'ambient nocturn: escoltar tots els sorolls de la selva a la nit, i veure l'aigua amb aquella llum tan especial... ens van passar tots els mals!! Ens vam quedar hipnotitzats, i fins i tot vam veure un arc de Sant Martí nocturn, cosa que no havíem vist mai. Per arrodonir-ho, al final del recorregut t'ofereixen una caipirinha!

L'endemà el noi de l'hostal ens va dir que érem afortunats, perquè no hi ha cap mes en que es puguin fer les visites els cinc dies, sempre n'hi ha algun, o tots, que fa mal temps, i just el dia abans l'havien suspesa.

Com que estàvem rebentats, el dimarts vam descansar i vam fer una volta fins a la vora del riu, per veure la fita de les tres fronteres, on s'uneixen els rius Paranà i Iguaçú, i on limiten Brasil, Argentina i Paraguay.

El dimecres ja si que vam anar a veure el costat argentí de les catarates de dia, fent tots els recorreguts a banda del que havíem fet de nit, i que et donen diferents perspectives de les cascades de ben a prop, i amb la sort de que queia una mica més aigua que el dia de Brasil.

A la tarda no podíem programar res perquè volíem veure en directe la final de la Copa del Rei, partit que vam veure amb l'amo de l'hostal, que casualment anava amb samarreta de l'Athletic perquè havia viscut dos anys a Bilbao... A la nit es va posar a ploure a bots i barrals, cosa que ens va fer adonar-nos un cop més de la sort que havíem tingut saltant-nos Curitiba.

Més fotos aquí.

Buenos Aires

A l'arribar de bon matí a Buenos Aires vam anar directament a buscar allotjament, i ens vam encaminar cap al barri de Sant Telmo, un dels barris més tradicionals de la ciutat, que ara està tornant a posar-se de moda. Un cop instal.lats, vam sortir a caminar, i caminar i caminar, el que més hem fet durant els 6 dies que hem estat a la ciutat.

El primer dia vam visitar la part de l'Avenida Colón i Puerto Madero, i a la nit vam anar a l'altra punta del món a fer unes birres a uns bars heavies que havíem trobat per internet.

L'endemà ens vam presentar a un tour a peu gratuït pels barris de Retiro y Recoleta. El tour era en anglès perquè érem els únics no anglòfons, però ens va agradar molt, així que l'endemà dissabte ens vam apuntar al del matí, que recorre els llocs més emblemàtics de la ciutat, des de la Plaza del Congreso a la Plaza de Mayo, amb la Casa Rosada i la catedral, fins a l'obelisc de l'avinguda 9 de Julio. Aquest el feia el Gastón, i també l'hem de felicitar. Ell i la Sol treballen només a base de propines, i fan uns tours desenfadats, com si un amic t'ensenyés la ciutat, estan molt al dia de tot el que passa i si no saben alguna cosa, truquen a algun amic seu per consultar-ho. Molt recomanable! (http://www.buenosairesfreetour.com/). A la nit vam anar a una disco heavy (no tant lluny com els bars del dia abans), i així hem calmat les nostres ànsies metàl.liques per un temps.

El diumenge vam fer bastant el mandra, i no ens vam moure del barri. Els diumenges a San Telmo, a la plaça Dorrego, molt a prop d'on estàvem allotjats, fan una fira d'antiguitats (digue'n antiguitats, digue'n rampoines velles), una mena d'encants, i hi ha molt moviment.

Quan ens va entrar gana, vam anar seguint el nostre instint, i entre tots els bars fashions del carrer Xile, vam trobar la “parrilla”més plena de greix a les parets, i amb els cambrers amb més taques a la samarreta, és a dir, la més autèntica. Evidentment ens vam quedar a dinar allà. A part de l'exquisida carn, amanida i patates, encara no sabem ben bé per què els amos ens van convidar a més cervesa (suposo que per no quedar-se bevent sols) i vam acabar ballant i cantant amb els propietaris cançons del Camilo Sesto entre d'altres... Un moment impagable!

El dilluns al matí vam deixar l'hostal i ens vam mudar de barri. Vam anar a Villa Crespo, a casa de la Marcela i el Jota, que ens van acollir al seu coquetó apartament. D'allà vam anar a visitar el barri de la Boca, amb la Bombonera presidint el barri, i vam passejar pel carrer Caminito, que més que un carrer de debò sembla un decorat de Port Aventura: les casetes de colors són totes botigues de souvenirs, els bars ofereixen espectacles de tango i chacareras, hi ha un doble del Maradona perquè t'hi facis una foto... Però s'havia de veure.

D'allà vam atravessar la ciutat en bus, i ens vam donar el caprici de berenar un brownie al Hard Rock :) Amb els estómacs plens, vam anar fins al carrer Florida, on hi ha la zona de vianants i comercial, a impregnar-nos de multituds de gran ciutat.

Vam sopar al pis amb els nostres amfitrions, i després amb ells vam anar a un bar a tastar una “chocotorta”. Resulta que la Marce, que és periodista, estava escrivint un article sobre aquest pastís per a una revista de gastronomia, i l'havia de tastar... i la vam tastar entre tots. La història és curiosa, perquè ha passat de ser un pastís la recepta del qual sortia en un paquet de galetes, que només es menjava a casa i se solia fer per a les festes infantils, a formar part de les cartes de postres de bars “in”... Com si a Barcelona oferissin a la carta de postres llesques de pa de motlle amb Nocilla, per entendre'ns. El pastís són capes de galetes "chocolinas" cobertes amb una barreja de dulce de leche i formatge d'untar... Una bomba calòrica boníssima!!!

Dimarts havíem d'aprofitar el dia: vam passar el matí enllestint algunes coses, i a la tarda vam anar a caminar per Palermo, primer pels parcs, el llac, el jardí de roses... i després pel barri, un dels més “fashions” de la ciutat, ple de bars, restaurants i botigues de disseny. Vam arribar amb els peus rebentats, i la Marce ens va fer un “puchero”que ens va anar de perles.

Dimecres al matí ens vam intentar llevar d'hora per poder visitar el cementiri de la Recoleta, que ens havia quedat pendent. Allà és on hi ha enterrada l'Evita i la resta de pares de la pàtria i personalitats importants, i resta de gent que s'ho podia permetre. Les tombes i mausoleus són un despropòsit d'àngels, cúpules, escultures, marbre... ens va agradar passejar-hi!

I a la tarda vam agafar els trastos per anar a cap a Tigre. En aquest delta envoltat de verdor és on van els porteños a passar el cap de setmana, però nosaltres teníem com a objectiu agafar la barca que creua cap a Uruguay. És, amb diferència, la manera més barata i també la de paisatge més bonic per arribar a l'altra riba del Río de la Plata, també la més lenta, però això a nosaltres ens és igual!

Més fotos aquí.

Som a B...

Encara que sembli mentida, tot això és a Buenos Aires!

Córdoba

A Córdoba, ciutat universitària per excel.lència, hem après moltes coses. Hem après de la vida dels artistes, hem après que et poden obrir les portes d'una casa sense gairebé conèixe't, o al cap de molts anys de no veure't. Hem après molt de la vida a l'Argentina i, a més, ens ho hem passat molt bé.

Després d'uns dies esplèndids a Valparaíso ja era hora de fer via cap a Argentina, així que vam agafar un autobús nocturn que travessava els Andes per dirigir-se cap a Córdoba. No obstant, a les 6 del matí l'autobús ens deixava a mig camí, a Mendoza, i allà havíem d'esperar fins a les 9:30h per prendre'n un altre que ens portés fins al nostre destí. Com que teníem dues hores vam decidir anar a donar una volta per la ciutat, amb les motxilles a l'esquena i realment ens va agradar moltíssim; tots els carrers amb arbres i moltes places i parcs. Però a Córdoba ens esperava el Diego i volíem passar el cap de setmana amb ell perquè, com gairebé tothom, entre setmana treballa i és més difícil quedar, així que vam continuar el camí.

Plaça Espanya de Mendoza

Després de 12 hores més d'autobús vam arribar a Córdoba on ens esperava el Diego, un amic de la Meritxell que feia 7 anys que no es veien, i ens va obrir les portes de casa seva (literalment): ens va portar al seu apartament, que ens va deixar per a nosaltres sols! Quin luxe! D'allà ens va portar a sopar a un popular restaurant de la ciutat i després vam vagar tots dos pels carrers de Córdoba buscant un bar amb música d'un estil més afí al nostre. I el vam trobar! Un bar anomenat el Cuervo que estava bastant bé.

L'endemà, diumenge sant, després de dinar, el Diego ens va fer una petita ruta turística pel centre de la ciutat. Córdoba va ser fundada pels jesuïtes, que han exercit una gran influència en ella des de sempre, amb les esglésies i universitats. Avui en dia n'hi ha 7, per això també se la coneix com a "la Docta". El casc antic és petit, però ben conservat, i hi destaca l'anomenada "manzana jesuítica", amb els edificis més representatius.

Església de la Companyia de Jesús

Més tard ens vam dirigir cap al Buen Pastor, una presó de dones transforma ara en un centre lúdic, on uns amics seus feien un concert de músiques tradicionals de l'Argentina: l'evangeli crioll. Tot i que l'acústica de la sala no era l'adient, el concert va estar molt bé. Després d'aquest ens vam dirigir cap a casa de la tieta del Diego on hi havia els músics del grup i allà vam conéixer a part de la bohèmia cordobesa, i entre ells el Martín, el cantant, una persona encantadora d'aquelles que no et canses d'escoltar.

El dia següent vam anar a Alta Gracia, un poble a 30 km de Córdoba on hi ha una important "estancia jesuítica" i que també destaca perquè va ser on Ernesto Guevara, el Che, va passar part de la seva infantesa (va ser el lloc on més temps seguit va passar de tota la seva vida). És per això que en una de les cases que va viure, han fet un museu molt interessant sobre ell.

Tajamar d'Alta Gracia

Intent fallit de l'Oriol d'assemblar-se al Che (esperem que no es consideri una heretgia...)

I de la vida d'un revolucionari vam passar a una reunió "clandestina" del gremi d'artistes. Bé, de fet vam anar a casa del Martín on el Diego ens tenia preparat un gran "asado". Increïble!!Que bo que estava tot! Va donar la casualitat que al sopar hi havia una representació de l'associació de músics i van estar discutint l'estratègia que s'ha de seguir per tal de protestar contra la nova llei que el govern de Córdoba vol imposar per regular l'oci nocturn de la regió. Una conversa molt interessant (amb tocs revolucionaris!)

El Diego i l'enorme "asado"

El dimarts va ser un dia més tranquil i no ens vam moure gaire per la ciutat ja que estàvem bastant rebentats de tan caminar el dia abans! Així, dimecres, amb les piles carregades, vam anar a un altre poble característic per les "estancias jesuíticas", Jesús María. Allà vam visitar l'Estancia Caroya que era on estiuejaven els alumnes del col.legi de Monserrat (sense t) i que més tard va servir com a fàbrica d'armes blanques. En aquesta estancia es van decidir en moltes ocasions capítols importants de la història argentina.

Pati interior de la Estancia Caroya.

També vam visitar l'estancia Jesús María, i el "ruedo" on un cop l'any fan un important festival de doma i floklore. Després vam tornar cap a Córdoba per recollir les bosses i agafar un bus nocturn cap a Buenos Aires. El "problema" va ser que a les 12 de la nit només hi havia un autobús tipus "cama", amb uns seients que gairebé es posen horitzontals i molt còmodes. Aquí en teniu una prova.

Més fotos aquí.

San Carlos de Bariloche i la ruta dels 7 llacs

Vam arribar a Bariloche al vespre, i vam anar directament a casa de la persona que ens acollia: el Rubén, una americà afincat aquí i que, pobre, estava malalt.

L'endemà vam tenir un primer contacte amb la ciutat, passejant tranquil.lament (quants dies portàvem sense veure semàfors!). Bariloche és una ciutat molt turística, a l'hivern, perquè és el centre d'esquí més important d'Amèrica del sud, i a l'estiu per les moltes excursions i activitats que es poden fer pels voltants. Hi abunden les botigues de souvenirs i les xocolateries.

El segon dia ja feia dies que no caminàvem i vam fer una excursió des del peu de pista del Cerro Catedral fins al refugio Frey. Com que molt no havíem matinat, se'ns va fer tard. A l'arribar a baix se'ns havia escapat el bus per 5 minuts, i com que el següent havia de trigar una hora i mitja, vam decidir continuar caminant. Era fosc i vam baixar per la carretera sota la llum de les estrelles (i de la llanterna).

L'endemà ens havíem de recuperar, i vam passar-lo altre cop passejant, menjant, comparant preus de lloguers de cotxe i anant al cine.

El dimarts vam començar la ruta del 7 llacs. Vam dirigir-nos a Villa laAngostura, també molt turístic, però fet amb molt bon gust. Tots els edificis són cabanes de fusta i està enclavat en un paratge idíl.lic. Un dels principals atractius de la Villa és el Parc Nacional Los Arrayanes, un parc dins el parc nacional Nahuel Huapi. Els arrayanes són uns arbres d'escorça color canyella, que normalment creixent dispersos, però aquí, excepcionalment, formen un bosc.

Vam arribar a les 3 de la tarda, i el guarda ens va dir que l'hora límit d'entrada era la una, ja que el bosc d'arrayanes està a la punta de la península, i són 12 Km. de camí només anar. Ens va suggerir anar als miradors, i un cop dalt, vam veure que el camí comunicava amb el del bosc... i no ens ho vam pensar. Vam fer els 12 Km. en 2 hores, vam visitar el bosc quan ja no s'hi podia estar (encara que hi havia gent), i vam tornar que ja era fosc. I el millor de tot: estalviant-nos l'entrada al parc!

L'endemà vam anar cap a Sant Martín de los Andes, passant per tots els llacs. La tardor comença a notar-se només en alguns arbres, però feia tanta calor que ens vam parar a fer el primer bany del viatge en un dels llacs.

San Martín també és un centre turístic molt ben cuidat, a la vora del llac Lacar, amb casetes de fusta i rosers pels carrers.

El tercer dia vam passar per més llacs. Vam agafar un motxiller que feia dit. Atenció a la conversa:

“Leandro: - Ustedes de donde son?

Metaltravellers: De Barcelona

L: - Ah qué lindo! Yo soy de acá pero vivo en el Cap de Creus.

M: - Ah si? Y en qué pueblo vives?

L:- En Selva de Mar”

Mira que és petit el poble de la cunyada, i ens hem de trobar al mig del no-res a un que hi viu! El món és un mocador! El vam portar fins a Villa Traful, i ens va donar moltes bones recomanacions pel viatge. Vam acabar la ruta altre cop a Bariloche. Propera parada: Puerto Montt, Xile.

Més fotos aquí.

Esquel i P. N. Los Alerces

L'estada a Esquel va ser una mica fugaç. Com que vam arribar tant aviat a la ciutat, no teníem on anar i vam haver de fer temps a la terminal de busos. D'Esquel el més destacable és el Parque Nacional “Los Alerces” (sí! Un altre parc natural!). I que nosaltres sapiguem només hi ha un bus que surt a les 8 del matí i torna a les 21:30 de la nit.

Així que vam deixar les motxilles a la consigna i cap al parc! La veritat és que no estàvem gaire convençuts ja que havíem dormit poc i el temps no acompanyava massa. Tot el cel estava gris. A més, a l'arribar al parc, milers de mosquetes ens van venir a rebre, volant com boges al voltant nostre. El parc és enorme, i l'excursió d'un dia recomanada és la del Lago Verde. Quan el bus ens va deixar vam baixar fins al llac per a esmorzar i després vam pujar fins dalt d'una muntanya, on hi ha un mirador. L'esforç sempre és ben recompensat amb unes vistes com aquestes.

Més tard vam baixar un altre cop fins al llac per fer un camí de tres hores, molt senzillet donada la nostra “dilatada experiència”, i amb panells explicatius. Va estar bé que fos facilet, tenint en compte que no havíem dormit gaire.

L'endemà vam anar a Trevelin, un poble fundat per gal.lesos a prop d'allà, i a la tarda, novament la Ruta 40 cap a San Carlos de Bariloche, atravessant valls i muntanyes. Aquest cop en un bus de dos pisos, a davant de tot, gaudint del paisatge.

Més fotos aquí