Foz d'Iguaçú / Puerto Iguazú

La nit al bus de Curitiba a Foz d'Iguaçú es va fer curta, i no vam poder dormir el que hauríem volgut, però només la idea de veure un dels plats forts del viatge ens va donar forces, i vam aprofitar (i molt!) el dia.

El bus va arribar abans d'hora, i a les 6.30h del matí ja érem a Foz. Vam fer temps esmorzant fins a les 8, que vam agafar el bus cap al parc. A les 9, abans de que obrissin, ja érem allà. Ens havien recomanat començar per la part brasilera, que és des d'on es té la vista panoràmica de les catarates.

Vam entrar-hi, i el primer que vam veure ens va deixar de pedra. Bé, per pedra la que es veia, perquè d'aigua n'hi havia ben poca. Per postres vam sentir com un missioner que acompanyava un grup de joves els deia la sort que havien tingut de veure-les el dia abans amb més aigua... Ens vam quedar decebuts d'haver arribat fins aquí per no veure gran cosa. No obstant, allò eren salts secundaris, i a mesura que ens vam anar aproximant a la “Garganta del diablo”, les nostres cares van anar canviant. Certament, hi havia menys aigua de l'habitual (pel que ens van dir, un 50% menys) però se'n veia molta. A més, gràcies a això, per la Garganta es veia més l'alçada real, ja que no hi havia tanta aigua vaporitzada. I ens va fer un dia esplèndid, així que vam fer fotos a tots els arcs de Sant Martí que se'ns van posar per davant.

El recorregut no és gaire llarg, i a l'anar-hi tan aviat no hi havia gaire gent, i en un parell d'hores ho havíem enllestit. I d'una meravella de la naturalesa, a una titànica obra d'enginyeria: vam anar fins a la presa d'Itaipú, fins fa poc la més potent del món. Una presa immensa compartida pel Paraguay i el Brasil a parts iguals.

Vam creuar la frontera amb la intenció d'arribar a Puerto Iguazú, al costat argentí, abans no es fes de nit. Just en aquell moment vam caure en que, a l'haver-nos saltat Curitiba, havíem guanyat l'oportunitat única de visitar les catarates de nit. Un cop al mes i durant les cinc nits de lluna plena, es fan unes visites especials per poder admirar-les sota la llum de la lluna. Vam mirar al cel, estava clar; vam comptar els dies, havíem vist la lluna plena a l'Ilha do Mel el dissabte... si, havia de poder ser... Vam preguntar a la recepció i ens va dir que, efectivament, era l'últim dia del mes que es feia.

I cap allà vam anar, tot i el cansament. I sort que hi vam anar! No tenia res a veure amb el que havíem vist al matí. D'una banda, perquè del costat argentí es poden admirar de més a prop. Però sobre tot era l'ambient nocturn: escoltar tots els sorolls de la selva a la nit, i veure l'aigua amb aquella llum tan especial... ens van passar tots els mals!! Ens vam quedar hipnotitzats, i fins i tot vam veure un arc de Sant Martí nocturn, cosa que no havíem vist mai. Per arrodonir-ho, al final del recorregut t'ofereixen una caipirinha!

L'endemà el noi de l'hostal ens va dir que érem afortunats, perquè no hi ha cap mes en que es puguin fer les visites els cinc dies, sempre n'hi ha algun, o tots, que fa mal temps, i just el dia abans l'havien suspesa.

Com que estàvem rebentats, el dimarts vam descansar i vam fer una volta fins a la vora del riu, per veure la fita de les tres fronteres, on s'uneixen els rius Paranà i Iguaçú, i on limiten Brasil, Argentina i Paraguay.

El dimecres ja si que vam anar a veure el costat argentí de les catarates de dia, fent tots els recorreguts a banda del que havíem fet de nit, i que et donen diferents perspectives de les cascades de ben a prop, i amb la sort de que queia una mica més aigua que el dia de Brasil.

A la tarda no podíem programar res perquè volíem veure en directe la final de la Copa del Rei, partit que vam veure amb l'amo de l'hostal, que casualment anava amb samarreta de l'Athletic perquè havia viscut dos anys a Bilbao... A la nit es va posar a ploure a bots i barrals, cosa que ens va fer adonar-nos un cop més de la sort que havíem tingut saltant-nos Curitiba.

Més fotos aquí.