Salta i Jujuy (La nostra petita Roma...)

Vam visitar Salta en tres dies. Amb molta calma. La veritat és que la ciutat transmet molta tranquil·litat i es mereix el sobrenom de la Linda, perquè està molt ben cuidada. A més, passejant et trobes cada poca estona una casa bonica, digna de ser fotografiada.

El primer dia a la ciutat vam voler descansar una mica, ja que portàvem una setmana molt moguda, i només vam sortir a la tarda per anar a veure el centre. I a la nit, volíem preparar alguna cosa per sopar, però van arribar dues angleses , la Claire i la Imogen, i vam sortir a sopar fora a un restaurant típic. En aquesta ciutat no és difícil trobar-te balls folklòrics en molts restaurants i peñas, i a més com que el 25 de maig era un festiu nacional, la declaració d´independència, n'hi havia per tot arreu.

El dia següent vam visitar un dels museus més significatius: el museu arqueològic d'alta muntanya, on s'exposen els cossos de tres nens (la donzella, la nena del llamp i el nen) que van ser trobats l'any 1999 a més de sis mil metres d'alçada al cim del volcà Llullaillaco. Eren nens que havien estat deixats allà com a ofrena als déus inques fa més de 500 anys, i que per les condicions climàtiques es van mantenir intactes. Només se n'exposa un cada vegada per preservar-los. Nosaltres vam veure "La donzella". La veritat és que fa molta impressió. I com si es tractés d'una pel·lícula de por, semblava que anés a obrir els ulls en qualsevol moment. També vam veure una mòmia d' una nena, la Reina del Cerro. Està exposada darrere un mirall, i la veus només si acciones l'interruptor... L'Oriol el va encendre mirant el mirall, i va fer un bot d'espant al trobar-se la mòmia de cara. I és que una mica de por si que fa, pobra...

L'endemà vam quedar amb la Macarena per anar als afores de Salta, al poble de San Lorenzo, on hi ha una vall verda amb un rierol... però quan vam arribar allà, va resultar que ens volien fer pagar per passar a fer un caminet d'una hora per un paisatge semblant a Gualba, per entendre'ns, i indignats, vam girar cua. Si n'hem vist de paisatges molt més impactants sense pagar res! El més curiós és que tothom que vam veure girava cua també!

A la tarda vam pujar amb les dues angleses al Cerro San Bernardo per veure la ciutat des de dalt. Vam pujar amb el telefèric, rient com nens petits, i després de passar una bona estona per allà, vam baixar caminant els 1.020 esglaons que ens separaven dels carrers.

Dimecres era un dia clau... Ens vam llevar aviat per anar a Jujuy amb l'únic objectiu de trobar un lloc on dormir i veure el partit. Vam tenir sort de trobar un hostal on érem els únics hostes, i que tenia una sala amb una tv amb cable. Vam triomfar!

Semblava fet expressament, perquè el dia era fred i plujós, perquè no tinguéssim la sensació d'estar perdent el temps sense visitar coses. Convidava a estar-se tancat en un lloc. De totes maneres, aviat està vista. Això si, aquí sembla més que ja haguem arribat a Bolívia que no pas que encara siguem a Argentina.

Amb els nervis a flor de pell vam comprar provisions i a les 3 de la tarda ja estàvem davant de la tele. Per sort també feien prèvia del partit. Cal aclarir que per als argentins no jugaven el Barça contra el Manchester, sinó el Messi contra el Tévez.

No cal entrar en detalls del partit, que segur que tots n'heu sentit a parlar... Simplement increïble!!! I per celebrar la victòria, vam comprar cava català!

Apunt de l'Oriol: Al setembre vaig dir que si el Barça arribava a la final de la Champions, guanyaria perquè totes les vegades que ha arribat a la final de la Champions i jo estava fora de Catalunya, el Barça ha guanyat. És per això que crec just que com a compensació del sacrifici fet per mi de no anar a Canaletes, es faci un petit pot per regalar-me la samarreta oficial del Barça, jejeje.

VISCA EL BARÇA I VISCA METALTRAVELLERS!!!

Més fotos aquí.

Cap al nord d'Argentina!

Dels Esteros vam anar a Mercedes i a Corrientes i allà havíem de canviar de bus per anar cap a Tucumán. Entre bus i bus vam donar un volt per la ciutat, vam fer quatre fotos i au, 15 horetes de no res. A les 8 del matí la Silvia, la nostra perfecta amfitriona, ens va venir a recollir a la terminal i ens va dur al centre. Vam haver de triar entre donar un volt per allà o quedar-nos a la seva classe de tai-chi. Vam decidir que en el nostre estat més valia no molestar a la classe, i vam fer una volt per allà. Tucumán és important perquè aquí es va redactar la declaració d'independència d'Argentina, i el centre té uns quants edificis macos de veure, d'estils diferents. L'endemà vam anar pels afores, vam visitar el Cadillal, un embassament enmig de les muntanyes, i a la tarda vam pujar fins al Cristo Bendicente, des del qual es té una vista panoràmica de la ciutat.

De Tucumán vam anar a Tafí del Valle, per una carretera amb un fort pendent, que puja per la Cordillera entremig d'un bosc d'allò més verd. Un cop a dalt el paisatge canvia radicalment, s'obre la vall sense arbres amb un llac al mig. És un lloc pintoresc, on va la gent de Tucumán els caps de setmana i a estiuejar. Mentre buscàvem allotjament, dues noies ens van dir que on estaven elles hi havia una altra habitació, i així ens vam estalviar la comparació de rigor entre els hostals (ja l'havien fet elles prèviament). Amb elles ens vam dedicar a visitar el poble, visitant una església jesuítica (una més!) i pujant gairebé sense alè (Tafí està a 2.000 metres sobre el nivell del mar) fins al mirador de la creu, des d'on es veia pràcticament tota la vall.

L'endemà, com que anàvem en la mateixa direcció, vam continuar els quatre, la Verónica, de Rosario, la Macarena, uruguaiana i nosaltres dos. En bus fins a Amaicha,altre cop va canviar el paisatge, al sortir de la vall comencen els cactus gegants. I d'allà cap a les ruïnes de Quilmes, un dels pobles que més va resistir-se a la invasió espanyola. Un guia local ens va fer les explicacions pertinents. Fins fa un any i mig la concessió de les ruïnes era privada, però ara està en mans dels indígenes descendents dels habitants de la zona.

Justament aquell dia havien d'alliberar un petit còndor que fa dos anys van trobar ferit i just ara estava llest per tornar a volar. Ens vam instal·lar en una roca i vam estar esperant molta estona sota un sol de justícia, però com era d'esperar, la bèstia no les tenia totes, i només feia un salt de tant en tant. Quan vam haver arribat a baix, i tothom ja se n'anava, llavors si que va fer un petit intent de volar.

De Quilmes vam anar a Cafayate, famós per les seves vinyes i vins, i com no podia ser d'altra manera ens vam dedicar a tastar-los. També vam tastar el gelat de vi (boníssim), i vam passar el dia sense fer gran cosa més. L'endemà la Verónica ja havia de tornar a Rosario, i nosaltres tres vam fer un tour per més cellers. Beure vi de bon matí passa factura, sort que vam dinar bé! I a la tarda vam anar visitar la Quebrada de las Conchas, o de Cafayate.

Quins paisatges tan sorprenents! Tan per la forma de les roques, com pels colors que adquireixen. Ens va impactar molt positivament. Són formacions argiloses, que amb l'erosió acaben convertint-se en autèntiques escultures naturals. Les muntanyes, amb l'oxidació dels diferents minerals que contenen, es tenyeixen d'un color o d'un altre. Es veuen perfectament les estratificacions i els colors, i com més baixava el sol, més intens es tornaven. L'excursió consistia en diferents parades per veure diferents formacions: el tren, els castells, la mina de guix, l'obelisc, l'amfiteatre i la “garganta del diablo”(una altra!). És millor que veieu les fotos que explicar-ho amb paraules.

I un cop acabada l'excursió, altre cop al bus i cap a Salta, on ens esperava l'Alejandro. Amb ell vam sortir a sopar un matambre i una napolitana de dimensions descomunals (no hi ha fotos, perquè ens vam deixar la càmera, una llàstima).

Més fotos aquí.

Esteros del Iberá

Arribar als Esteros en transport públic no és fàcil, o pagues transfers privats o has de fer molta volta en horaris impossibles, evidentment, l'opció que vam triar nosaltres va ser la segona. Els esteros són una reserva gegantina de llacs i llacunes recobertes de vegetació, una mena de “pantanal del Mato Grosso” brasiler, amb molta fauna.

El lloc més adient per accedir-hi, ja que és l'únic amb infraestructura turística, és el poble de Colonia Pellegrinni, un poble de 650 habitants al bell mig de la llacuna Iberá. Vam trobar allotjament amb vistes a la llacuna i ens en vam anar a veure la posta de sol. Preciosa.

L'endemà al matí vam fer una excursió amb llanxa per la llacuna, a veure si vèiem bèsties. I si, en vam veure unes quantes. Els animals més emblemàtics dels esteros són els yacarés (caimans), de dos tipus, els negres i els “overos”, i els carpinchos, els rosegadors més grans del món. També vam veure molts tipus diferents d'aus, nenúfars...

A la tarda vam anar fins al centre d'interpretació del parc, i de camí cap allà vam veure una serp prenent la fresca. També vam veure micos, encara que era complicat veure'ls entre les branques, i vam caminar per un parell de caminets explicatius. I a dormir aviat, que el bus per sortir del poble sortia a les 4 del matí! Quines hores...

Ens va agradar molt el lloc, quina tranquil•litat! Com que costa d'arribar-hi, el parc no està sobreexplotat i es percep la preocupació per la seva conservació i el turisme sostenible. Molt recomanable!

Més fotos aquí.

San Ignacio Miní

La província argentina de Misiones deu el seu nom a les 11 missions jesuítiques que hi va haver en el segle XVII. També n'hi ha 3 més a la província de Corrientes, i a Paraguay i Brasil, moltes d'elles saquejades i destruïdes, o envaïdes per la selva.

Les missions eren establiments autosuficients on d'una banda els jesuïtes intentaven convertir els indígenes (guaranís en aquest cas) i de l'altra, els indígenes trobaven protecció de les lluites tribals i dels conqueridors. A més, els jesuïtes no van fer-ho per la força, sinó integrant les creences indígenes, aprenent la seva llengua, de manera que es va produir una mescla cultural molt enriquidora.

San Ignacio Miní no és la més gran de les que hi havia, però si la més ben conservada, i això que només queden poques restes dempeus. Vam fer una visita guiada pel que queda de les ruïnes, vam poder admirar l'arquitectura i ens van explicar el funcionament de la missió.

Més fotos aquí.

Foz d'Iguaçú / Puerto Iguazú

La nit al bus de Curitiba a Foz d'Iguaçú es va fer curta, i no vam poder dormir el que hauríem volgut, però només la idea de veure un dels plats forts del viatge ens va donar forces, i vam aprofitar (i molt!) el dia.

El bus va arribar abans d'hora, i a les 6.30h del matí ja érem a Foz. Vam fer temps esmorzant fins a les 8, que vam agafar el bus cap al parc. A les 9, abans de que obrissin, ja érem allà. Ens havien recomanat començar per la part brasilera, que és des d'on es té la vista panoràmica de les catarates.

Vam entrar-hi, i el primer que vam veure ens va deixar de pedra. Bé, per pedra la que es veia, perquè d'aigua n'hi havia ben poca. Per postres vam sentir com un missioner que acompanyava un grup de joves els deia la sort que havien tingut de veure-les el dia abans amb més aigua... Ens vam quedar decebuts d'haver arribat fins aquí per no veure gran cosa. No obstant, allò eren salts secundaris, i a mesura que ens vam anar aproximant a la “Garganta del diablo”, les nostres cares van anar canviant. Certament, hi havia menys aigua de l'habitual (pel que ens van dir, un 50% menys) però se'n veia molta. A més, gràcies a això, per la Garganta es veia més l'alçada real, ja que no hi havia tanta aigua vaporitzada. I ens va fer un dia esplèndid, així que vam fer fotos a tots els arcs de Sant Martí que se'ns van posar per davant.

El recorregut no és gaire llarg, i a l'anar-hi tan aviat no hi havia gaire gent, i en un parell d'hores ho havíem enllestit. I d'una meravella de la naturalesa, a una titànica obra d'enginyeria: vam anar fins a la presa d'Itaipú, fins fa poc la més potent del món. Una presa immensa compartida pel Paraguay i el Brasil a parts iguals.

Vam creuar la frontera amb la intenció d'arribar a Puerto Iguazú, al costat argentí, abans no es fes de nit. Just en aquell moment vam caure en que, a l'haver-nos saltat Curitiba, havíem guanyat l'oportunitat única de visitar les catarates de nit. Un cop al mes i durant les cinc nits de lluna plena, es fan unes visites especials per poder admirar-les sota la llum de la lluna. Vam mirar al cel, estava clar; vam comptar els dies, havíem vist la lluna plena a l'Ilha do Mel el dissabte... si, havia de poder ser... Vam preguntar a la recepció i ens va dir que, efectivament, era l'últim dia del mes que es feia.

I cap allà vam anar, tot i el cansament. I sort que hi vam anar! No tenia res a veure amb el que havíem vist al matí. D'una banda, perquè del costat argentí es poden admirar de més a prop. Però sobre tot era l'ambient nocturn: escoltar tots els sorolls de la selva a la nit, i veure l'aigua amb aquella llum tan especial... ens van passar tots els mals!! Ens vam quedar hipnotitzats, i fins i tot vam veure un arc de Sant Martí nocturn, cosa que no havíem vist mai. Per arrodonir-ho, al final del recorregut t'ofereixen una caipirinha!

L'endemà el noi de l'hostal ens va dir que érem afortunats, perquè no hi ha cap mes en que es puguin fer les visites els cinc dies, sempre n'hi ha algun, o tots, que fa mal temps, i just el dia abans l'havien suspesa.

Com que estàvem rebentats, el dimarts vam descansar i vam fer una volta fins a la vora del riu, per veure la fita de les tres fronteres, on s'uneixen els rius Paranà i Iguaçú, i on limiten Brasil, Argentina i Paraguay.

El dimecres ja si que vam anar a veure el costat argentí de les catarates de dia, fent tots els recorreguts a banda del que havíem fet de nit, i que et donen diferents perspectives de les cascades de ben a prop, i amb la sort de que queia una mica més aigua que el dia de Brasil.

A la tarda no podíem programar res perquè volíem veure en directe la final de la Copa del Rei, partit que vam veure amb l'amo de l'hostal, que casualment anava amb samarreta de l'Athletic perquè havia viscut dos anys a Bilbao... A la nit es va posar a ploure a bots i barrals, cosa que ens va fer adonar-nos un cop més de la sort que havíem tingut saltant-nos Curitiba.

Més fotos aquí.

Ilha do Mel i Curitiba

Després d'unes quantes hores de viatge, que vam passar principalment dormint, vam arribar a Paranaguà, d'on surten les barques que van a Ilha do Mel. Com que ens quedava una estoneta per que sortís, vam aprofitar per fer un volt i dinar, gaudint de la parsimònia brasilera.

L'Ilha do Mel està davant de la badia de Paranaguà, i és una reserva ecològica. Es divideix en dues parts unides per un estret istme de sorra. És una illa habitada, però hi està prohibida la circulació de vehicles, excepte les bicicletes. Això si, aquí si que hi ha electricitat i es pot pagar amb targeta a tot arreu. És un lloc d'estiueig molt popular a l'estiu, però ara no hi havia gairebé ningú de fora. Vam veure unes 50 persones al dia (si arribava).

La sensació és que és com un càmping gegant, perquè tots els camins són de sorra, i a la nit necessites la llanterna per caminar. Vam trobar un allotjament relativament bé de preu i ens hi vam quedar 3 dies.

La intenció era relaxar-nos i no fer gran cosa. No feia fred, però si s'ennuvolava de tant en tant, així que vam acabar recorrent l'illa de cap a peus, i per culpa dels mosquits no vam descansar tan com ens hauria agradat.

El primer dia vam fer la part sud de l'illa, des del far fins a Encantadas i tornar. Per passar d'una platja a una altra havíem de saltar per les roques perquè havia pujat la marea, i l'Uri intentant passar va remullar-se amb la bossa i tot. Sort que a la càmera no li va passar res! Altre cop se'ns va fer fosc, però un pescador ens va ensenyar el camí.

L'endemà vam anar a la fortalesa de la part nord de l'illa, en una passejada de 4 horetes per la platja, amb la calma. Al vespre hi havia un casament a l'illa, i com que era el dia que es casaven uns amics a Barcelona i no hi havíem pogut anar, hi vam anar (nosaltres, i alguns de l'illa també) a veure la gent passar. Tots anaven mudats i amb xancletes!

El diumenge després d'esmorzar vam tornar a la barca i vam agafar el bus cap a Curitiba. La ciutat té fama de ser una de les més agradables per viure-hi de Brasil, i té molts parcs i arbres. Vam visitar el centre històric amb les motxilles a l'esquena, això si.

En principi ens hi havíem de quedar un parell de dies, però potser perquè vam arribar-hi en diumenge i tot estava tancat, ens va donar la impressió de que amb la volta que vam fer ja en teníem prou, i vam decidir anar directament cap a Iguaçú. I com comentarem en el proper post, vam fer molt i molt bé!

Més fotos aquí.

Sol, platja i caminades per Florianópolis, ilha de Santa Catarina

Abans de dirigir-nos cap a Florianópolis ens havien fet tot tipus de comentaris: uns deien que és preciós, altres que és el Benidorm de Brasil... Finalment vam decidir anar-hi per poder tenir la nostra pròpia opinió. I la veritat és que Florianópolis (Floripa pels amics) té una mica de tot, i totes aquestes opinions eren vàlides.

Allà vam tenir la immensa sort de que ens acollís el Joel, un noi veneçolà resident a la ciutat i apassionat del trekking i la fotografia, per la qual cosa coneixia tots els camins i racons de l'illa. Així doncs, ens va donar consells sobre rutes que podíem fer i a on hi havia les millors vistes, llocs que els turistes “normals”solen passar per alt.

El primer dia vam anar cap al sud de l'Illa, molt poc explotat turísticament i on hi ha platges verges. L'excursió començava a Armação, a la Praia do Matadeiro i anava paral·lel a la costa pel bell mig de la selva de mata atlàntica i ben aprop dels penya-segats amb unes vistes increïbles. Però quan faltava poc per arribar al nostre primer objectiu, la Praia da Lagoinha do Leste, es va posar a ploure. Després d'unes quantes relliscades, vam arribar a la platja, on ja no plovia, i ens vam poder remullar. Teníem la platja per a nosaltres sols! Avantatges de viatjar fora de temporada.

Després de la capbussada ens esperava la segona part del camí, que consistia en caminar pel traçat d'un petit rierol. La pujada la vam fer sense problemes, però en la baixada el terra estava moll i era molt tard, i no dúiem llanternes! Total que l'ultima mitja hora de camí la vam fer sota la llum de la lluna (que sort que era gairebé plena!).

Quan vam arribar a casa (gairebé sense poder-nos moure) el Joel ens va dir d'anar a una festa d'aniversari d'una amiga seva i cap allà vam anar! La festa va estar molt bé.. Llàstima que el nostre portuguès no és prou bo com per participar al karaoke que tenien muntat!

Al dia següent vam anar amb el Joel i el Pedrinho (que vam conèixer a la festa) a fer una excursió des de Praia Mole, paradís de surfistes, fins a Barra de Lagoa passant per un cim des d'on es pot veure gran part de l'illa. Quin sol i quina calor! Quan vam acabar l'excursió ens vam asseure en un restaurant de platja per prendre unes cervesones (merescudes!) i després de regatejar amb el cambrer, vam aconseguir sopar a un bon preu una “Sequencia de Camarão” , un plat típic que consisteix en gambes cuinades de diverses maneres.

Dimecres vam fer una excursió més tranquil·la. Vam anar en bus fins a Praia dos Ingreses i la vam recórrer tota fins arribar a unes dunes impressionants, i a través d'elles vam arribar a Praia do Santinho, on hi ha unes pintures rupestres. Volíem arribar a casa a les 18h perquè feien el Chelsea -Barça en diferit, però se'ns va fer un pèl tard i vam arribar a veure (per sort) la segona part. No cal que us digui el patiment que vam tenir. Sort que el Joel ens calmava aquest sofriment a base de caipirinhes!

Després del grandíssim final vam fer nosaltres el sopar i ell ens va ensenyar a fer caipirinhes. Vam estar xerrant tota la nit fins a les 5:30, que vam marxar cap a l'estació d'autobusos on havíem de continuar el nostre camí.

Un cop més hem pogut gaudir d'un lloc en companyia d'algú que hi viu i s'ho coneix bé... un luxe!

Més fotos aquí.

A tentação...

Si... ho sabem... som dèbils...

Havíem dit en un principi que no aniríem a Brasil, però portem unes setmanes en que tothom ens pregunta “Però com? No aneu a Brasil?”... i bé, pensem que tantíssima gent no pot estar equivocada, així que hem variat una miqueta els plans, i en comptes d'anar a Iguaçú per Argentina, hi anirem per la costa brasilera... Només un tastet de no res d'aquest enorme país...

Ho hem pogut aguantar tot menys la temptació...

Nota: escrit des de Chuy, a la frontera Uruguay-Brasil, on hem pogut escoltar, però no veure, el 2-6 al Bernabéu! Aquest any... SI!

Cabo Polonio, un racó de món

Tot uruguayà que ens preguntava “On aneu després?” i li responíem “A Cabo Polonio” feia cara d'enveja. El Polonio és un lloc molt especial, i després de dos mesos trepidants, necessitàvem un relax... (oi que si?). La gent “guay” va a la platja a Punta del Este, i evidentment, nosaltres vam passar de llarg.

Cabo Polonio és un “poble”, o millor dit, un assentament en el cap que porta aquest nom. Té l'origen en unes barraques de pescadors, i després d'alguns hippies que s'hi van establir. Avui en dia hi viuen tot l'any unes 70 persones, sense cobertura de mòbil, ni subministrament elèctric (només plaques solars i algun generador), recollint aigua de pluja... molt rústic tot plegat. A més, no s'hi pot accedir en cotxe a no ser que siguis veí, perquè és zona protegida. La resta de gent ha de deixar-lo a la carretera i pujar als camions que t'hi porten a través de les dunes. Avui en dia no hi deixen construir res més.

Només arribar a on s'agafa el camió vam trobar-nos un basc i dos catalans (un d'ells, el que havíem trobat a Colonia) que ens van aconsellar lloc on dormir. També vam conèixer a l'Ane, una noia basca amb qui de seguida vam acordar compartir barraca.

Per mala sort nostra, la que ens havien recomanat, a peu de platja, estava ocupada, i ens en vam quedar una altra un pèl més endins (a mig minut de l'aigua). De seguida vam anar a dinar, a un restaurant al costat de l'aigua, peix pescat aquell mateix matí.

I res, hem passat els dies aïllats del món, dormint, prenent el sol, banyant-nos, passejant, gaudint de nits estelades i jugant a cartes. Un estrés de vida!

Un dels dies vam pujar a dalt del far, des d'on a part de tenir unes vistes magnífiques, es veuen dos illots habitats per lleons marins. També en vam veure uns quants de molt a prop, són molt macos, però quan la brisa porta l'olor de l'illa... ecs!

També vam conèixer gent que hi viu, i que ens van explicar com s'ho fan per passar tot l'any aquí. A l'estiu (gener i febrer) això està ple de gent, però ara no hi ha gairebé ningú de fora. Un cop més hem tingut molta sort amb el temps, perquè ens ha fet uns dies radiants.

Aquest lloc (que ni sortia a la nostra guia) ha estat tota una troballa i molt recomanable de visitar si mai veniu per aquí. Marxem d'Uruguay encantats d'haver-hi passat!

Més fotos aquí.

L'últim tango a Montevideo

Només arribar a Montevideo vam anar cap a casa la Rita, la nostra amfitriona. Aquesta és una de les grandeses del couchsurfing, que no saps mai on aniràs a parar. La Rita estava a punt de sortir cap a una classe de tango, i ens va proposar acompanyar-la. No ho vam dubtar ni un moment. El que no sabíem és que nosaltres també acabaríem participant a la classe! Així és com ens hem iniciat en aquest fantàstic ball. Després de la classe ens vam quedar allà participant en una sessió d'investigació artística. Està clar que sempre acabem atraient els ambients bohemis! D'allà vam anar a sopar a casa i a dormir, que l'endemà havíem de veure moltes coses.

El dissabte i el diumenge no vam parar de voltar, sempre amb la Rita com a guia explicant-nos les coses. Dissabte vam fer un volt per la ciutat vella, i ens vam topar amb la celebració de Sant Jordi del casal català de Montevideo. Regalaven roses, venien racions de paella (boníssima) i feien exhibicions de ball de bastons, i també de flamenc.

Vam veure el que se sol visitar als centres de les ciutats: la catedral, la plaça, el cabildo, el teatre i la rambla, que és el passeig marítim. Aquí el riu de la Plata ja comença a tenir més aspecte de mar. Al vespre vam fer el sopar nosaltres, per a ella i 4 amics més. I a les dues de la matinada vam anar cap a una milonga a ballar més tango i posar en pràctica els nostres escassos coneixements!

Diumenge ens vam llevar tard, i vam anar a la fira de Tristán Narvaja, on es pot trobar de tot. Vam estar donant voltes per allà vivint l'ambient, i a l'hora de dinar vam anar a menjar uns chivitos. Després, en un bar prenent grappa miel ens vam trobar uns coneguts de la Rita, i més gent que va anar apareixent gent per allà, inclòs un iaio amb un tambor que es va posar a tocar i a ballar i que va acabar desencadenant un concert espontani al mig del carrer.

Al vespre vam anar cap al barri de Palermo, a veure una comparsa de candombe, el ball típic dels descendents africans d'Uruguay. Cada diumenge organitzen una mena de rua, i una pila de gent avança pel carrer tocant els tambors i ballant com si fos carnaval. Increïble. D'allà vam acompanyar a la Rita a una altra milonga, aquesta ja per a més experts, així que nosaltres ens vam limitar a treure el cap.

El dilluns va ser tranquil, vam anar al mercat del port a dinar una parrillada i veure la part més turística. Allà ens vam tornar a topar amb una rèplica de Canaletes... no podem defugir la nostra identitat ni que volguem! També vam visitar el museu Torres García i vam anar cap a casa. La Rita ens havia fet sopar, i tot i que estàvem molt tips, vam fer un esforç per quedar bé.

L'endemà jugava el Barça l'anada de la semi-final de la Champions, i és clar, tot el dia va girar en funció d'això. En llevar-nos vam anar per la Rambla fins al Parque Rodó, i per allà vam buscar un lloc per dinar (quin bar tan cutre, però que bo que estava el menjar!) i d'allà vam anar cap al casal català, on sabíem que retransmetrien el partit, ja que també és la seu de la penya barcelonista de Montevideo. Com que era entre setmana i aquí eren les 4 de la tarda, no érem massa gent.

Després del partit, vam anar a veure i a remullar-nos els peus a la platja de Pocitos i després de passar la tarda, vam anar al super i cap a casa, que venien uns amics de la Rita. Estava clar que aquella nit de gana no moriríem: teníem sopa, pizza, una quiche... i el primer brownie que s'atrevia a fer l'Oriol i que va fer plorar d'emoció a la nostra amfitriona, literalment! Ens en vam anar a dormir tardíssim, tot i que l'endemà havíem de matinar molt. Un cop més ens n'anem d'una ciutat deixant enrere a gent a qui ens agradaria retrobar en una altra ocasió.

Més fotos aquí.