Adéu Amèrica del Sud!

Moments compartits


Moltes gràcies a tots els que ens seguiu, especialment als que ens aneu escrivint comentaris. Ens encanta llegir-los i ens animen a continuar explicant-vos coses!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

Foz d'Iguaçú / Puerto Iguazú

La nit al bus de Curitiba a Foz d'Iguaçú es va fer curta, i no vam poder dormir el que hauríem volgut, però només la idea de veure un dels plats forts del viatge ens va donar forces, i vam aprofitar (i molt!) el dia.

El bus va arribar abans d'hora, i a les 6.30h del matí ja érem a Foz. Vam fer temps esmorzant fins a les 8, que vam agafar el bus cap al parc. A les 9, abans de que obrissin, ja érem allà. Ens havien recomanat començar per la part brasilera, que és des d'on es té la vista panoràmica de les catarates.

Vam entrar-hi, i el primer que vam veure ens va deixar de pedra. Bé, per pedra la que es veia, perquè d'aigua n'hi havia ben poca. Per postres vam sentir com un missioner que acompanyava un grup de joves els deia la sort que havien tingut de veure-les el dia abans amb més aigua... Ens vam quedar decebuts d'haver arribat fins aquí per no veure gran cosa. No obstant, allò eren salts secundaris, i a mesura que ens vam anar aproximant a la “Garganta del diablo”, les nostres cares van anar canviant. Certament, hi havia menys aigua de l'habitual (pel que ens van dir, un 50% menys) però se'n veia molta. A més, gràcies a això, per la Garganta es veia més l'alçada real, ja que no hi havia tanta aigua vaporitzada. I ens va fer un dia esplèndid, així que vam fer fotos a tots els arcs de Sant Martí que se'ns van posar per davant.

El recorregut no és gaire llarg, i a l'anar-hi tan aviat no hi havia gaire gent, i en un parell d'hores ho havíem enllestit. I d'una meravella de la naturalesa, a una titànica obra d'enginyeria: vam anar fins a la presa d'Itaipú, fins fa poc la més potent del món. Una presa immensa compartida pel Paraguay i el Brasil a parts iguals.

Vam creuar la frontera amb la intenció d'arribar a Puerto Iguazú, al costat argentí, abans no es fes de nit. Just en aquell moment vam caure en que, a l'haver-nos saltat Curitiba, havíem guanyat l'oportunitat única de visitar les catarates de nit. Un cop al mes i durant les cinc nits de lluna plena, es fan unes visites especials per poder admirar-les sota la llum de la lluna. Vam mirar al cel, estava clar; vam comptar els dies, havíem vist la lluna plena a l'Ilha do Mel el dissabte... si, havia de poder ser... Vam preguntar a la recepció i ens va dir que, efectivament, era l'últim dia del mes que es feia.

I cap allà vam anar, tot i el cansament. I sort que hi vam anar! No tenia res a veure amb el que havíem vist al matí. D'una banda, perquè del costat argentí es poden admirar de més a prop. Però sobre tot era l'ambient nocturn: escoltar tots els sorolls de la selva a la nit, i veure l'aigua amb aquella llum tan especial... ens van passar tots els mals!! Ens vam quedar hipnotitzats, i fins i tot vam veure un arc de Sant Martí nocturn, cosa que no havíem vist mai. Per arrodonir-ho, al final del recorregut t'ofereixen una caipirinha!

L'endemà el noi de l'hostal ens va dir que érem afortunats, perquè no hi ha cap mes en que es puguin fer les visites els cinc dies, sempre n'hi ha algun, o tots, que fa mal temps, i just el dia abans l'havien suspesa.

Com que estàvem rebentats, el dimarts vam descansar i vam fer una volta fins a la vora del riu, per veure la fita de les tres fronteres, on s'uneixen els rius Paranà i Iguaçú, i on limiten Brasil, Argentina i Paraguay.

El dimecres ja si que vam anar a veure el costat argentí de les catarates de dia, fent tots els recorreguts a banda del que havíem fet de nit, i que et donen diferents perspectives de les cascades de ben a prop, i amb la sort de que queia una mica més aigua que el dia de Brasil.

A la tarda no podíem programar res perquè volíem veure en directe la final de la Copa del Rei, partit que vam veure amb l'amo de l'hostal, que casualment anava amb samarreta de l'Athletic perquè havia viscut dos anys a Bilbao... A la nit es va posar a ploure a bots i barrals, cosa que ens va fer adonar-nos un cop més de la sort que havíem tingut saltant-nos Curitiba.

Més fotos aquí.

Ilha do Mel i Curitiba

Després d'unes quantes hores de viatge, que vam passar principalment dormint, vam arribar a Paranaguà, d'on surten les barques que van a Ilha do Mel. Com que ens quedava una estoneta per que sortís, vam aprofitar per fer un volt i dinar, gaudint de la parsimònia brasilera.

L'Ilha do Mel està davant de la badia de Paranaguà, i és una reserva ecològica. Es divideix en dues parts unides per un estret istme de sorra. És una illa habitada, però hi està prohibida la circulació de vehicles, excepte les bicicletes. Això si, aquí si que hi ha electricitat i es pot pagar amb targeta a tot arreu. És un lloc d'estiueig molt popular a l'estiu, però ara no hi havia gairebé ningú de fora. Vam veure unes 50 persones al dia (si arribava).

La sensació és que és com un càmping gegant, perquè tots els camins són de sorra, i a la nit necessites la llanterna per caminar. Vam trobar un allotjament relativament bé de preu i ens hi vam quedar 3 dies.

La intenció era relaxar-nos i no fer gran cosa. No feia fred, però si s'ennuvolava de tant en tant, així que vam acabar recorrent l'illa de cap a peus, i per culpa dels mosquits no vam descansar tan com ens hauria agradat.

El primer dia vam fer la part sud de l'illa, des del far fins a Encantadas i tornar. Per passar d'una platja a una altra havíem de saltar per les roques perquè havia pujat la marea, i l'Uri intentant passar va remullar-se amb la bossa i tot. Sort que a la càmera no li va passar res! Altre cop se'ns va fer fosc, però un pescador ens va ensenyar el camí.

L'endemà vam anar a la fortalesa de la part nord de l'illa, en una passejada de 4 horetes per la platja, amb la calma. Al vespre hi havia un casament a l'illa, i com que era el dia que es casaven uns amics a Barcelona i no hi havíem pogut anar, hi vam anar (nosaltres, i alguns de l'illa també) a veure la gent passar. Tots anaven mudats i amb xancletes!

El diumenge després d'esmorzar vam tornar a la barca i vam agafar el bus cap a Curitiba. La ciutat té fama de ser una de les més agradables per viure-hi de Brasil, i té molts parcs i arbres. Vam visitar el centre històric amb les motxilles a l'esquena, això si.

En principi ens hi havíem de quedar un parell de dies, però potser perquè vam arribar-hi en diumenge i tot estava tancat, ens va donar la impressió de que amb la volta que vam fer ja en teníem prou, i vam decidir anar directament cap a Iguaçú. I com comentarem en el proper post, vam fer molt i molt bé!

Més fotos aquí.

Sol, platja i caminades per Florianópolis, ilha de Santa Catarina

Abans de dirigir-nos cap a Florianópolis ens havien fet tot tipus de comentaris: uns deien que és preciós, altres que és el Benidorm de Brasil... Finalment vam decidir anar-hi per poder tenir la nostra pròpia opinió. I la veritat és que Florianópolis (Floripa pels amics) té una mica de tot, i totes aquestes opinions eren vàlides.

Allà vam tenir la immensa sort de que ens acollís el Joel, un noi veneçolà resident a la ciutat i apassionat del trekking i la fotografia, per la qual cosa coneixia tots els camins i racons de l'illa. Així doncs, ens va donar consells sobre rutes que podíem fer i a on hi havia les millors vistes, llocs que els turistes “normals”solen passar per alt.

El primer dia vam anar cap al sud de l'Illa, molt poc explotat turísticament i on hi ha platges verges. L'excursió començava a Armação, a la Praia do Matadeiro i anava paral·lel a la costa pel bell mig de la selva de mata atlàntica i ben aprop dels penya-segats amb unes vistes increïbles. Però quan faltava poc per arribar al nostre primer objectiu, la Praia da Lagoinha do Leste, es va posar a ploure. Després d'unes quantes relliscades, vam arribar a la platja, on ja no plovia, i ens vam poder remullar. Teníem la platja per a nosaltres sols! Avantatges de viatjar fora de temporada.

Després de la capbussada ens esperava la segona part del camí, que consistia en caminar pel traçat d'un petit rierol. La pujada la vam fer sense problemes, però en la baixada el terra estava moll i era molt tard, i no dúiem llanternes! Total que l'ultima mitja hora de camí la vam fer sota la llum de la lluna (que sort que era gairebé plena!).

Quan vam arribar a casa (gairebé sense poder-nos moure) el Joel ens va dir d'anar a una festa d'aniversari d'una amiga seva i cap allà vam anar! La festa va estar molt bé.. Llàstima que el nostre portuguès no és prou bo com per participar al karaoke que tenien muntat!

Al dia següent vam anar amb el Joel i el Pedrinho (que vam conèixer a la festa) a fer una excursió des de Praia Mole, paradís de surfistes, fins a Barra de Lagoa passant per un cim des d'on es pot veure gran part de l'illa. Quin sol i quina calor! Quan vam acabar l'excursió ens vam asseure en un restaurant de platja per prendre unes cervesones (merescudes!) i després de regatejar amb el cambrer, vam aconseguir sopar a un bon preu una “Sequencia de Camarão” , un plat típic que consisteix en gambes cuinades de diverses maneres.

Dimecres vam fer una excursió més tranquil·la. Vam anar en bus fins a Praia dos Ingreses i la vam recórrer tota fins arribar a unes dunes impressionants, i a través d'elles vam arribar a Praia do Santinho, on hi ha unes pintures rupestres. Volíem arribar a casa a les 18h perquè feien el Chelsea -Barça en diferit, però se'ns va fer un pèl tard i vam arribar a veure (per sort) la segona part. No cal que us digui el patiment que vam tenir. Sort que el Joel ens calmava aquest sofriment a base de caipirinhes!

Després del grandíssim final vam fer nosaltres el sopar i ell ens va ensenyar a fer caipirinhes. Vam estar xerrant tota la nit fins a les 5:30, que vam marxar cap a l'estació d'autobusos on havíem de continuar el nostre camí.

Un cop més hem pogut gaudir d'un lloc en companyia d'algú que hi viu i s'ho coneix bé... un luxe!

Més fotos aquí.

A tentação...

Si... ho sabem... som dèbils...

Havíem dit en un principi que no aniríem a Brasil, però portem unes setmanes en que tothom ens pregunta “Però com? No aneu a Brasil?”... i bé, pensem que tantíssima gent no pot estar equivocada, així que hem variat una miqueta els plans, i en comptes d'anar a Iguaçú per Argentina, hi anirem per la costa brasilera... Només un tastet de no res d'aquest enorme país...

Ho hem pogut aguantar tot menys la temptació...

Nota: escrit des de Chuy, a la frontera Uruguay-Brasil, on hem pogut escoltar, però no veure, el 2-6 al Bernabéu! Aquest any... SI!