Lima

... i vam arribar a Lima, de nit, amb boira, amb un trànsit infernal i en un barri que no semblava gaire recomanable. Per treure'ns la mala impressió, vam triar un bon hotel que ens va recomanar el taxista per poder descansar bé i no deprimir-nos. De dia les coses es veuen d'una altra manera, i vam canviar a un hostal al costat, 4 vegades més barat i prou confortable :)

El primer dia ens vam dedicar a visitar el centre. Ja se sap: Plaza de Armas, Catedral... Vam tenir la sort que aquell dia començaven les visites guiades gratuïtes pel centre amb motiu de les "Fiestas Patrias", i evidentment ens hi vam apuntar. El guia era ni més ni menys que el mateix Libertador San Martín en persona, jeje, i bé, vam entrar en uns quants museus i edificis importants, el que es fa a les visites guiades.

Al vespre vam anar al parc de la Reserva, on hi ha un conjunt de fonts ornamentals, amb espectacle de colors, làser i música inclòs.

L'endemà vam anar a calmar les desaforades ànsies consumistes de la MMS al centre comercial Larcomar, molt ben situat en uns penya-segats i amb vistes a les platges. També vam aprofitar per dinar molt i molt bé... en un japonès!

Com que ja feia massa dies que no vèiem ruïnes importants, al dia següent vam anar a visitar les de Caral, un conjunt arqueològic contemporani de les piràmides d'Egipte, i en el qual continuen les excavacions, ja que encara queda molt per esbrinar.

Volíem tornar a intentar anar a Paracas per veure si sortien les barques, però el fet d'haver d'agafar el bus a les 3 del matí, i que no ens garantissin si es podria navegar o no, ens van fer desistir. Un cop reorganitzada la maleta, vam acompanyar a la MMS a l'aeroport i nosaltres vam tornar a quedar orfes de bons hostals, bons restaurants i de la companyia.

Lima... no ens ha atret gaire. Potser per culpa de l'espessa capa de núvols grisos que ens van impedir veure el sol durant tot el temps que hi vam ser. Però encara ens hi vam quedar un parell de dies més (a casa d'un noi) descansant, passant moltes hores a internet i fent vida "normal". Això vol dir que un dia vam anar a passejar, al cine i al McDonald's, perquè hi ha dies en que el cos et demana "desconnectar"del viatge, i fer coses quotidianes, i menjar coses que saps segur el gust que tindran...

Això si, per acabar d'arrodonir l'estada a la ciutat, vam trobar un bar heavy on vam poder fer un parell de birres. I amb les energies renovades, i més ganes de veure coses, ens vam encaminar cap al següent destí.

Més fotos aquí.

Nasca, Ica i Paracas

La següent parada en el nostre tour express pel Perú va ser un altre gran símbol del país: Nasca. Aquesta ciutat al mig del desert és mundialment coneguda per les línies de la civilització Nasca, un conjunt de figures de grans dimensions dibuixades a la terra fa mil·lennis i que només es poden visualitzar bé des de l'aire.

Vam arribar a la ciutat de bon matí després de dormir en un bus, i quan vam trobar hotel, el mateix propietari ens va aconseguir passatge per sobrevolar les línies a un bon preu el mateix dia, tenint en compte que estem en temporada alta. Vam descansar unes hores i ell mateix ens va portar fins a l'aeròdrom. Després d'esperar una estona vam poder iniciar el vol, que ja ens havien advertit que no era apte per tot tipus d'estómac. Tot i així, la MMS va treure una mica d'esmorzar i a l'Uri li va faltar poc. Però el fet de veure les línies ja valia la pena perquè és impressionant la precisió que van tenir per fer-les des de terra amb la tecnologia existent llavors. Al principi costa una mica reconèixer-les, però de seguida s'identifiquen.

L'endemà vam anar fins a Ica, on ens esperava un taxista per portar-nos a conèixer la ciutat i els voltants. Vam visitar dos cellers de Pisco, un de més turístic i un altre més ple de gent local, amb els seus corresponents tasts. Ara ja vèiem les coses d'una altra manera! Jejeje.

I després vam anar a Huancachina, un oasi entre dunes que hi ha al costat. És molt popular perquè són dunes molt altes i de sorra molt fina, aptes per fer sandboarding. Vam fer un passeig en booggie donant bots per les dunes i cridant com bojos, i l'Uri va fer els primers intents de baixar amb la planxa, tan de peu com estirat. I segons l'instructor, per ser la primera vegada, no ho va fer gens malament!

I d'allà vam agafar un altre bus per anar a dormir a Paracas. A l'arribar a la cruïlla de la Panamericana ens esperava un altre taxista. Ens volia portar directament a Paracas, però necessitàvem passar pel caixer automàtic i allà no n'hi ha, així que havíem d'entrar a Pisco.

A Pisco es va localitzar l'epicentre del terratrèmol que va sacsejar la zona fa exactament dos anys, el 15 d'agost del 2007. La ciutat va quedar arrasada, i encara ara són molt evidents les destrosses. La carretera d'accés a la ciutat encara l'estan fent, i quan passes, veus barris sencers de barraques de canya i de casetes de cartró de 3 x 2 que va proporcionar el govern com a emergència i on avui en dia hi continua vivint la gent. Segons el govern, el terratrèmol va ser de 7,9 graus en l'escala de Richter, i segons la NASA de 8,4. Com que a partir de 8 graus es considera cataclisme i es cancel.len els deutes de la gent, el govern va mantenir-se en els 7,9 deixant a la població desamparada. Vam sortir d'allà amb el cor encongit.

Al matí ben aviat érem al port de Paracas per poder fer l'excursió a les illes Ballestas, conegudes com les Galápagos dels pobres, i on es poden veure pingüins, lleons marins, cormorans etc. Però uns moviments sísmics havien provocat una pujada de la marea i moltes onades, i la capitania del port no va permetre sortir cap barca. Mala sort! Per aprofitar el dia, vam visitar la reserva natural de la península de Paracas, un desert amb costa amb paisatges interessants, i vam dinar en un restaurant de pescadors peix i marisc acabat de sortir del Pacífic... boníssim!

Més fotos aquí.

Arequipa i el Canyó del Colca

Vam deixar el Cusco en un bus nocturn, on ens van servir el sopar, vam veure una pel.li i a dormir. Al matí vam arribar a Arequipa, i després de descansar una estona vam anar a visitar la ciutat. De les coses destacades només ens va faltar temps per veure a la Juanita, una mòmia que van trobar en un volcà, però com que nosaltres ja havíem vist als nens de Salta, tampoc ens va preocupar.

El matí el vam passar al centre: catedral, plaça... i el convent de Santa Catalina, una ciutat dins la ciutat que va ser obert al públic als anys 70.

Fins llavors només hi vivien monges de clausura, però les primeres que s'hi van tancar eren de famílies riques amb servei i apartaments privats... Un lloc ben curiós.

A la tarda la MMS va voler agafar el bus turístic, i no li vam voler dir que no. Vam passar la tarda fent voltes a la part de dalt com autèntics guiris, però va ser la manera de veure els voltants de la ciutat sense cansar-nos gaire. Vam visitar dos miradors dels volcans que vigilen la ciutat, un molí, i unes quantes terrasses inques més. I a sopar i a dormir, que l'endemà tornàvem a sortir d'excursió.

Vam anar cap a la vall del Colca, atravessant una reserva de vicunyes i un mirador impressionant dels Andes. Ho vam fer en dos dies perquè no fos tan pesat, i al migdia ja érem a Chivay, on vam dinar i descansar, i a la tarda vam anar a unes termes (que dura eh, la vida del turista!). A la nit el programa ens volia anar a fer sopar en una penya folklòrica a les 7 de la tarda, però amablement vam passar i vam anar a sopar un entrepà.

Després de la partida de cartes de rigor, a dormir. Ens vam llevar a les 5 del matí, per arribar a temps al mirador de la Creu del Còndor, des d'on es poden observar molt bé aquests ocellots... quan fa sol. El cas és que estava ben ennuvolat, i el guia no ens va donar gaires esperances. De camí vam parar en uns quants miradors per observar la profunditat de la vall i del canyó. L'Ori i la MMS van fer l'últim tram a peu, i just quan estaven arribant, va aclarir, i 12 còndors van sortir de cop dels seus nius i es van posar a planejar majestuosos sobre els nostres caps. Vam estar allà una bona estona observant-los embadalits, i quan van haver marxat, nosaltres vam fer el mateix.

De tornada vam parar per visitar una església d'un poble perdut, i després de tornar a dinar a Chivay, vam retornar a Arequipa, on vam fer temps en una creperia (si, una mica de menjar europeu!) fins a l'hora d'agafar el següent bus nocturn per dirigir-nos cap a Nasca.

Més fotos aquí.

Machu Picchu

Per a visitar el temple més famós de l'imperi Inca es pot arribar-hi de diverses maneres, i amb diversos pressupostos. Pots anar amb un tren des del Cusco visitar-lo i marxar el mateix dia, pots fer el Camí de l'Inca caminant durant 4 dies fins arribar al Machu Picchu o pots anar-hi d'una manera més econòmica.

De sempre, els motxillers havien triat aquesta última, que suposava fer un viatge de dos dies fins arribar a Santa Teresa i allà travessar el riu per unes cordes i caminar 7 km per una via de tren. Per sort, fa un any es va construir un pont que permet arribar a la central hidroelèctrica amb cotxe, i el tren que fa aquest tram no té un preu tan desorbitat, i des de llavors s'organitzen tours de dos dies que fan aquest recorregut (que eviten les esperes del transport local), i ens vam decidir per un d'aquests.

Ens vam llevar molt aviat per tal d'arribar a una hora raonable a Aguas Calientes, el "poble" (sembla un parc temàtic) més proper al Machu Picchu, i després de 7 hores de corbes i més corbes, de pujar fins als 4.300 metres sobre el nivell del mar per després baixar fins als 2.000 i agafar el tren durant 45 minuts, vam arribar-hi. La sensació que vam tenir en general del tour va ser d'un gran caos i descoordinació entre les diferents parts del tour (operador, transport i guia) i ens sembla que totes les agències eren més o menys igual de desastroses, però parlant honestament nosaltres no vam tenir cap problema.

Un cop allà vam anar a les termes que donen nom al poble per descansar una mica, i a sopar i a dormir aviat, que l'endemà ens havíem de llevar a les 4 per veure sortir el sol a dalt! L'Ori va pujar caminant, les dues amb el bus. Un cop a dalt, i ja que ens l'incloïa, vam fer la visita amb el guia que ens tocava. El lloc és impressionant, i realment val la pena veure'l. Un cop ets allà i mires el riu a baix de tot, les terrasses, les construccions, la boira com s'allunya i el sol com va sortint... Et passen moltes coses pel cap. Si, s'ha de veure un cop a la vida...

Llàstima que després tornes a la realitat i la sensació que et queda és una engranatge perfecte per treure el màxim de diners possible. Els preus són desproporcionats al nivell de vida del país, i fins i tot per a nosaltres. I l'organització allà... més val no parlar-ne. Téns la impressió que estàs en un parc temàtic, però almenys a Disneyland organitzen les cues i et tracten bé! A aquest pas mataran (o destrossaran) la gallina dels ous d'or i se'n lamentaran quan ja no hi hagi res a fer... una pena. La gran quantitat de turistes que hi havia feien perdre una part de l'encant del lloc, però tot i així el lloc és prou gran com per no tenir la sensació de grans aglomeracions.

Per arrodonir la desorganització, el guia no va poder comprar bitllets de tren de tornada per a tothom i tres noies i un noi del grup es van quedar sense passatge (tot i que hi havia places lliures) i els van fer tornar a peu... I després 7 hores de tornada fent el mateix camí a la inversa.

Tot i els petits inconvenients, en si la visita al Machu Picchu va valdre molt la pena ja que és un lloc increïble enmig del no-res. Una petita ciutat al cim d'una muntanya que desprèn una energia especial i t'atrapa quan hi ets.

Més fotos aquí.

Cusco i la Vall Sagrada dels inques

Per anar al Cusco vam decidir agafar un autobús turístic que feia parades a llocs interessants que hi ha pel camí des de Puno, i vam passar el dia visitant ruïnes, museus, esglésies, miradors... (bé, un de cada!) i vam arribar al nostre destí quan començava a fer-se fosc.

La impressió general del Cusco va ser molt bona: la ciutat és molt bonica, està molt ben cuidada i és agradable passejar-hi si s'ignoren els milers de venedors que t'intenten encolomar alguna cosa a qualsevol lloc i en qualsevol moment. El "problema" més gran que té la ciutat és que per tot el que hi vulguis fer has de pagar, i molt. D'una banda hi ha un bitllet turístic per visitar 16 espais dins de la ciutat i fora d'ella, de l'altra hi ha un bitllet per a les esglésies, i la majoria de museus interessants, van a part. A més, si vols fer-ho pel teu compte, al final acabes pagant molt més que amb un tour organitzat.

Dit això, tot el que vam veure ens va agradar molt. Aquests inques es van fer un fart de picar pedra i construir terrasses i temples! El primer dia vam fer la visita a la ciutat i voltants, per veure el temple del sol - i l'església que hi van construir els dominics a sobre-, les ruïnes de Saqsaywaman ("sexy woman" pels gringos), la catedral -un despropòsit d'or i plata acumulats allà dins- i un parell més de ruïnes més petites. Per sort el guia era bo.

L'endemà vam fer la part de la Vall Sagrada, passant per Pisaq i Ollantaytambo com a punts més interessants, i uns quants mercats artesanals (ja en comencem a estar una mica saturats...) També vam visitar Chinchero, on unes indígenes simpàtiquíssimes (cosa a destacar) ens van ensenyar tot el procés de filar, tenyir i teixir la llana, i on també vam veure l'església del poble, on veneren a la Mare de Déu de Montserrat.

Des de Cusco vam buscar la manera més convenient d'anar al Machu Picchu... però això ja serà en un altre post.

Més fotos aquí.

Llac Titikaka, costat peruà (història de la bossa perduda, part II)

Vam aconseguir passar la frontera sense el passaport de la MetalMama&Sogra (l'explicació seria llarga i comprometedora), així que almenys ja érem a Perú... on ens esperava una vaga i bloqueig de carreteres de 3 dies!! Mentrestant, l'Uri tornava a trucar al vespre, al matí, al migdia... no apareixia res, tenien a 10 sospitosos, però al vespre passarien casa per casa a preguntar... Es va reunir a Yunguyo amb nosaltres. El dimecres el bloqueig era total, però sempre hi ha algun taxista que per un bon grapat de dòlars et passa fins a Puno, el següent destí. Ho vam desestimar, perquè ens van dir que segurament el dijous a la tarda aixecarien el bloqueig.

Passar dos dies a Yunguyo no és que fos cap festa... el poble no té res de res, millor dit, és horriblement lleig. Vam poder veure un casament, una manifestació i una processó, això si. El dimecres el poble anava a mig gas i el mercat estava gairebé buit per la vaga. Vam passejar, el poble queda una mica allunyat de la riba del llac, i entre la carretera i l'aigua només hi ha camps plens d'escombraries, una pena.

El dijous al matí vam tornar a trucar, i res, continuaven donant llargues. Vam matar el temps com vam poder, i a la tarda, al tornar cap a la plaça, vam veure gent esperant amb bosses. Estava a punt de sortir el primer bus cap a Puno! Per fi podríem marxar d'allà! Però no... perquè l'Uri, en un últim intent de trucar, va tornar amb una altra notícia: el passaport havia aparegut per fi!!! Però l'havia d'anar a buscar ell personalment. Se'n va tornar a Copacabana per poder agafar la barca del matí. És una mica rotllo, perquè entre Perú i Bolívia hi ha una hora de diferència, i has de calcular bé quan passar la frontera, per no trobar-te un dels costats tancats.

L'Uri es va llevar molt aviat per poder agafar la primera barca cap a l'illa. Un cop allà, el van fer seure en una taula de pedra i quinze persones de la comunitat el van envoltar. Li van donar la bossa amb el passaport i poca cosa més (evidentment, ni els diners, ni el mòbil, ni la càmera ni fins i tot les ulleres). I llavors encara van tenir la barra de demanar una compensació per l'esforç que havien fet per tal que aparegués. Sense comentaris. Està clar que la imatge que ens vam endur de la comunitat indígena Yumani deixa molt a desitjar, i per nosaltres l'illa del sol ara és l'illa dels lladres. Evidentment és una opinió personal, l'illa és preciosa, però ens van amargar l'excursió.

Al cap d'una estona ens vam trobar a la frontera, vam legalitzar la situació de la MMS i vam poder continuar el viatge cap a Puno. Puno ja és una altra cosa: hi ha vida als carrers! D'allà vam fer una excursió d'un dia en barca pel llac per anar a visitar les illes flotants dels Uros i l'illa Taquile. Ens va fer un dia esplèndid i ens va agradar molt tot el que vam veure. Així almenys ens quedava un bon record del llac. Les primeres impressions de Perú van ser que, almenys de cara al turisme, sembla més preparat. Els Uros ens van fer una mica d'explicació de com viuen a les illes de totora, una mena de canya que serveix per tot: per fer les illes, per construir les cases i les barques, per menjar, per guarir...

A l'illa Taquile vam admirar l'artesania, balls, vam dinar i vam tornar a baixar un munt d'escales.

A Puno també ens vam fer un homenatge, anant a un restaurant de cuina andina de vanguarda, per trencar amb la monotonia boliviana de la sopa i el plat de carn amb arròs i patates. Un luxe!!

Més fotos aquí.

Llac Titikaka, costat bolivià (història de la bossa perduda, part I)

Copacabana, a la riba del llac Titikaka, és un poble molt conegut per dos motius: pels bolivians, perquè hi ha la Verge de la Candelera, a qui porten qualsevol vehicle nou a beneir. Cada matí davant de la catedral, però sobretot els diumenges, munts de cotxes, furgonetes, camions etc. es guarneixen amb flors i bandes de colors i són beneïts pels capellans. Pels turistes, perquè és el punt més proper per accedir a l'Illa del Sol, on segons la mitologia inca es van originar el cel i la terra.

Al centre de turisme comunitari ens van explicar una mica com viuen la gent de la zona. Com a curiositat, la noia que ens va atendre era d'Olot! El dilluns vam sortir amb la barca cap a l'illa a la tarda, amb la intenció de creuar-la de sud a nord, fer-hi nit i tornar l'endemà. En arribar, vam pujar esbufegant l'escalinata que hi ha fins a la part superior, i vam continuar per un dels camins secundaris. Anàvem els tres sols, i de tant en tant ens creuàvem amb algun local treballant la terra.

En un moment donat ens vam parar a fer una fotografia, i per un cúmul de casualitats i mals entesos, la bossa de la MetalMama&Sogra (MMS) va quedar al costat d'una font. Quan al cap de 5 minuts de caminar ens en vam adonar i vam tornar enrere, la bossa ja no hi era... I no havia passat ningú. Només una família que recollia faves estava marxant en aquells moments, però no vam ser a temps d'atrapar-los. Vam preguntar a tothom a qui vam veure, vam esperar que la família tornés al tros... però res. Quan els interessava, parlaven en castellà, però la majoria de l'estona es comunicaven en aymara, i no hi havia manera. No sabíem què fer, a l'illa no hi ha policia, i preguntant a la gent, vam contactar amb el Secretari de Justícia de la comunitat indígena, ja que els caps eren de viatge fins dijous. Li vam exposar el cas i ens va dir que l'endemà al matí ens diria alguna cosa.
La nostra excursió es va haver acabat. A la impotència i la indignació s'hi sumava la ràbia de saber que la bossa no havia pogut sortir d'allà, que havia de ser en algun lloc... Ni la lluna plena reflectida sobre el llac (preciosa) ens va poder millorar els ànims.

El pitjor, a tothom a qui li comentàvem no se sorprenia, per tant, deu ser una pràctica habitual, i ells mateixos ho saben. L'endemà vam baixar al moll a parlar de nou amb el secretari. Ens va explicar que ell no tenia poder per convocar a la comunitat en assemblea, que això només ho poden fer els caps. Que al vespre havia preguntat i no havia esbrinat res, i que el millor era que al migdia un de nosaltres es quedés i exposés el cas a la reunió ordinària. Es va quedar l'Uri (és trist, però fan més cas a un home que a dues dones), i les dues vam marxar per fer les gestions des de Copacabana (a l'illa no hi ha telèfon, ni internet).

A Copacabana tot el que vam poder resoldre per Internet ho vam fer ràpid, al consolat també van ser amables, però quan vam voler posar la denúncia per robatori, el cap de la policia se'ns va treure de sobre de molt mala manera i pretenia que anéssim a La Paz a posar-la (3,5 hores de camí). Indignades, vam anar a esperar les notícies al port. Mentrestant l'Ori era el participant més pàl·lid de la reunió comunal, i després de moltes deliberacions en aymara li van cedir la paraula. Els va dir que no volíem res de la bossa, que ens conformàvem amb que aparegués el passaport, perquè sinó la MMS no podria entrar al Perú a continuar les vacances. El secretari li va dir que al vespre ho anunciarien pels altaveus de l'escola per tal que tothom se n'assabentés, dient un lloc on es pogués dipositar anònimament. Ell es va apuntar el mòbil d'un guia per poder anar tenint notícies, i quan va arribar a Copacabana, les dues vam decidir que intentar de totes maneres creuar la frontera...

Més fotos aquí.

Metaltravellers@ Invaders (Iron Maiden tribute + Armadura + Xavier Moyano)

Una de les raons per tornar a La Paz el dissabte va ser poder anar a un concert (per fi!) després de tant de temps. El concert va ser curt, però ens va servir per treure'ns les ganes. El primer que va tocar va ser un guitarrista argentí rotllo Steve Vai. Després van donar pas a Armadura, que ens va semblar un grup força conegut i consolidat amb un estil Avalanch però amb lletres referents a la història boliviana. I finalment van tocar els Invaders, un grup de versions d'Iron Maiden amb Eddie inclòs!! Els Invaders van tocar molt bé, conseguint un so bastant fidel a l'original. La llàstima va ser que com que el concert va començar una hora tard, i era en un centre cultural, només van tenir temps de tocar cinc cançons: Aces High, Fear of the Dark, The Trooper, The Number of the Beast i Hallowed be Thy Name.
Això sí, quan vam arribar a La Paz, vam veure uns cartells referents a una òpera-rock que es deia "La Última Noche de Beethoven", una posada en escena inspirada en l'àlbum Bethoven's Last Night de la Trans-Siberian Orchestra, en castellà. Llàstima que havia estat el cap de setmana abans i ens la vam perdre.

La Paz i Sorata

Amb el dolç record de la selva en els nostres caps vam dirigir-nos cap a La Paz, en un dels pitjors autobusos en els que hem anat. Vint hores de camí en uns seients trencats i per unes carreteres on l'asfalt brillava per la seva absència. A més, al final del camí ens esperava una sorpresa desagradable. Algun malànima va robar la bamba dreta a l'Oriol i després ja no la vam trobar. A les 6 de la matinada vam arribar a La Paz on ens esperava (dormint) el Ronald, que ens acollia durant uns dies. Després de despertar a mig veïnat, per fi vam poder contactar amb ell i descansar a casa seva. Tot i aquesta accidentada rebuda, La Paz ens ha agradat molt.

El diumenge, vam esmorzar (i quin esmorzar!) i vam anar al centre de la ciutat per mirar de trobar unes noves sabates. Això que en altres llocs seria impossible, a La Paz no ho és. El centre de la ciutat és un mercat gegant, i el diumenge, tot i no estar totes les tendes obertes, més de la meitat sí. I així vam poder trobar-ne unes adients (i a bon preu!). Creiem que vam tenir la sort d'arribar en diumenge a La Paz, ja que no estava gens morta com d'altres ciutats en diumenge però tampoc vam notar el caos del dia a dia. Després de passejar per tota la ciutat i visitar llocs emblemàtics com l'Església de San Francisco o el Mercat de les Bruixes, on venen tot tipus de pocions, amulets i fins i tot fetus de llames per fer ofrenes i encanteris, vam anar a casa per sopar. Allà ens esperava la Kirstine, una noia alemanya que també passava uns dies a casa del Ronald i que estava preparant el sopar.

El segon dia vam tornar a recórrer la ciutat visitant-ne altres punts, incloent el museu de la coca, on s'explica tota la història d'aquesta planta, els seus usos i abusos, i les seves propietats nutritives i medicinals, tot molt educatiu. I res, a continuar passejant pels carrers costeruts. La ciutat està encaixonada en una vall estreta, i tots els carrers conflueixen a la part baixa, però les cases fan la impressió d'estar penjades de la muntanya.

Vam aprofitar la proximitat per fer una excursió a Sorata, un poble de la Cordillera Blanca que ens havien recomanat. El viatge en sí ja val la pena, passes de la sequedat i la planúria a muntanyes verdes i valls profundes. Sorata està penjat a la falda de la muntanya en una vall molt angosta presidida per l'Illampu. Ens vam dedicar a recórrer una mica el poble i els voltants, però sobretot a gaudir de la tranquil·litat que s'hi respira.

De tornada a La Paz, vam quedar per sopar amb el Ronald i una parella d'anglesos a qui també acollia. I l'endemà vam fer una petita incursió al Perú per anar a buscar a la MetalMama&Sogra que arribava de bon matí. I ens la vam endur a La Paz de nou, perquè el dissabte volíem estar a la ciutat per poder sortir una mica de festa, ja que tots els dissabtes a la nit que hem passat a Bolívia o bé estàvem viatjant en bus, o bé perduts al mig del no-res. Tots tres vam recórrer la ciutat, i al vespre nosaltres dos, el Ronald i la Kirstine vam sortir a prendre alguna cosa.

El diumenge ens vam acomiadar definitivament d'en Ronald i de La Paz, i vam dirigir-nos cap al llac sagrat, el llac Titikaka.

Més fotos aquí.