Llac Titikaka, costat bolivià (història de la bossa perduda, part I)

Copacabana, a la riba del llac Titikaka, és un poble molt conegut per dos motius: pels bolivians, perquè hi ha la Verge de la Candelera, a qui porten qualsevol vehicle nou a beneir. Cada matí davant de la catedral, però sobretot els diumenges, munts de cotxes, furgonetes, camions etc. es guarneixen amb flors i bandes de colors i són beneïts pels capellans. Pels turistes, perquè és el punt més proper per accedir a l'Illa del Sol, on segons la mitologia inca es van originar el cel i la terra.

Al centre de turisme comunitari ens van explicar una mica com viuen la gent de la zona. Com a curiositat, la noia que ens va atendre era d'Olot! El dilluns vam sortir amb la barca cap a l'illa a la tarda, amb la intenció de creuar-la de sud a nord, fer-hi nit i tornar l'endemà. En arribar, vam pujar esbufegant l'escalinata que hi ha fins a la part superior, i vam continuar per un dels camins secundaris. Anàvem els tres sols, i de tant en tant ens creuàvem amb algun local treballant la terra.

En un moment donat ens vam parar a fer una fotografia, i per un cúmul de casualitats i mals entesos, la bossa de la MetalMama&Sogra (MMS) va quedar al costat d'una font. Quan al cap de 5 minuts de caminar ens en vam adonar i vam tornar enrere, la bossa ja no hi era... I no havia passat ningú. Només una família que recollia faves estava marxant en aquells moments, però no vam ser a temps d'atrapar-los. Vam preguntar a tothom a qui vam veure, vam esperar que la família tornés al tros... però res. Quan els interessava, parlaven en castellà, però la majoria de l'estona es comunicaven en aymara, i no hi havia manera. No sabíem què fer, a l'illa no hi ha policia, i preguntant a la gent, vam contactar amb el Secretari de Justícia de la comunitat indígena, ja que els caps eren de viatge fins dijous. Li vam exposar el cas i ens va dir que l'endemà al matí ens diria alguna cosa.
La nostra excursió es va haver acabat. A la impotència i la indignació s'hi sumava la ràbia de saber que la bossa no havia pogut sortir d'allà, que havia de ser en algun lloc... Ni la lluna plena reflectida sobre el llac (preciosa) ens va poder millorar els ànims.

El pitjor, a tothom a qui li comentàvem no se sorprenia, per tant, deu ser una pràctica habitual, i ells mateixos ho saben. L'endemà vam baixar al moll a parlar de nou amb el secretari. Ens va explicar que ell no tenia poder per convocar a la comunitat en assemblea, que això només ho poden fer els caps. Que al vespre havia preguntat i no havia esbrinat res, i que el millor era que al migdia un de nosaltres es quedés i exposés el cas a la reunió ordinària. Es va quedar l'Uri (és trist, però fan més cas a un home que a dues dones), i les dues vam marxar per fer les gestions des de Copacabana (a l'illa no hi ha telèfon, ni internet).

A Copacabana tot el que vam poder resoldre per Internet ho vam fer ràpid, al consolat també van ser amables, però quan vam voler posar la denúncia per robatori, el cap de la policia se'ns va treure de sobre de molt mala manera i pretenia que anéssim a La Paz a posar-la (3,5 hores de camí). Indignades, vam anar a esperar les notícies al port. Mentrestant l'Ori era el participant més pàl·lid de la reunió comunal, i després de moltes deliberacions en aymara li van cedir la paraula. Els va dir que no volíem res de la bossa, que ens conformàvem amb que aparegués el passaport, perquè sinó la MMS no podria entrar al Perú a continuar les vacances. El secretari li va dir que al vespre ho anunciarien pels altaveus de l'escola per tal que tothom se n'assabentés, dient un lloc on es pogués dipositar anònimament. Ell es va apuntar el mòbil d'un guia per poder anar tenint notícies, i quan va arribar a Copacabana, les dues vam decidir que intentar de totes maneres creuar la frontera...

Més fotos aquí.