dimarts, 21 de juliol del 2009

Machu Picchu

Per a visitar el temple més famós de l'imperi Inca es pot arribar-hi de diverses maneres, i amb diversos pressupostos. Pots anar amb un tren des del Cusco visitar-lo i marxar el mateix dia, pots fer el Camí de l'Inca caminant durant 4 dies fins arribar al Machu Picchu o pots anar-hi d'una manera més econòmica.

De sempre, els motxillers havien triat aquesta última, que suposava fer un viatge de dos dies fins arribar a Santa Teresa i allà travessar el riu per unes cordes i caminar 7 km per una via de tren. Per sort, fa un any es va construir un pont que permet arribar a la central hidroelèctrica amb cotxe, i el tren que fa aquest tram no té un preu tan desorbitat, i des de llavors s'organitzen tours de dos dies que fan aquest recorregut (que eviten les esperes del transport local), i ens vam decidir per un d'aquests.



Ens vam llevar molt aviat per tal d'arribar a una hora raonable a Aguas Calientes, el "poble" (sembla un parc temàtic) més proper al Machu Picchu, i després de 7 hores de corbes i més corbes, de pujar fins als 4.300 metres sobre el nivell del mar per després baixar fins als 2.000 i agafar el tren durant 45 minuts, vam arribar-hi. La sensació que vam tenir en general del tour va ser d'un gran caos i descoordinació entre les diferents parts del tour (operador, transport i guia) i ens sembla que totes les agències eren més o menys igual de desastroses, però parlant honestament nosaltres no vam tenir cap problema.



Un cop allà vam anar a les termes que donen nom al poble per descansar una mica, i a sopar i a dormir aviat, que l'endemà ens havíem de llevar a les 4 per veure sortir el sol a dalt! L'Ori va pujar caminant, les dues amb el bus. Un cop a dalt, i ja que ens l'incloïa, vam fer la visita amb el guia que ens tocava. El lloc és impressionant, i realment val la pena veure'l. Un cop ets allà i mires el riu a baix de tot, les terrasses, les construccions, la boira com s'allunya i el sol com va sortint... Et passen moltes coses pel cap. Si, s'ha de veure un cop a la vida...



Llàstima que després tornes a la realitat i la sensació que et queda és una engranatge perfecte per treure el màxim de diners possible. Els preus són desproporcionats al nivell de vida del país, i fins i tot per a nosaltres. I l'organització allà... més val no parlar-ne. Téns la impressió que estàs en un parc temàtic, però almenys a Disneyland organitzen les cues i et tracten bé! A aquest pas mataran (o destrossaran) la gallina dels ous d'or i se'n lamentaran quan ja no hi hagi res a fer... una pena. La gran quantitat de turistes que hi havia feien perdre una part de l'encant del lloc, però tot i així el lloc és prou gran com per no tenir la sensació de grans aglomeracions.





Per arrodonir la desorganització, el guia no va poder comprar bitllets de tren de tornada per a tothom i tres noies i un noi del grup es van quedar sense passatge (tot i que hi havia places lliures) i els van fer tornar a peu... I després 7 hores de tornada fent el mateix camí a la inversa.

Tot i els petits inconvenients, en si la visita al Machu Picchu va valdre molt la pena ja que és un lloc increïble enmig del no-res. Una petita ciutat al cim d'una muntanya que desprèn una energia especial i t'atrapa quan hi ets.

Més fotos aquí.

1 comentari:

Gemma Subirà ha dit...

Veig que no tot és perfecte en el viatge!Quina pena la desorganització i l'excés en els preus... Per aquí no es pot dormir de calor...A veure quin temps farà demà a l'Havana.
Molts petons.
Ara si que no podré llegir el vostre blog en un mes...
Gemma.