La ciutat daurada i la màgia del desert

Després de la ciutat rosa i de la ciutat blava, tocava la ciutat daurada: Jaisalmer. Un miratge enmig del desert del Thar, la ciutat, també està dominada per un fort. Les construccions de roca calcària són el que li donen la tonalitat daurada a l'alba i al capvespre. Passejar pels seus carrerons és anar descobrint havelis, cases típiques, a cada racó, a quina més maca que l'altra.

A diferència de Jaipur i Jodhpur, el fort de Jaisalmer encara està habitat, i per tant no s'ha de pagar entrada, tot un detall. La contrapartida és que com que són carrerons com qualsevol altre de la ciutat, estan plens de deixalles per tot arreu. Dins del fort també hi ha uns quants temples, però no hi vam entrar, que ja n'estàvem una mica saturats.

L'altre atractiu de la ciutat és la proximitat del desert, i la possibilitat de poder fer excursions per allà. I als Metaltravellers ens encanten els deserts! Com que encara teníem un bon pessic del regal d'aniversari de l'Oriol per gastar, ens vam animar a fer un “safari” de dos dies a lloms d'un camell. Sabíem que seria dur per als nostres culs, però ens feia il·lusió i era una bona manera de celebrar l'any i mig de viatge.

Vam començar amb el jeep visitant uns cenotafis i un temple jaïn del afores de Jaisalmer, i després d'anar a trobar els camells, la caravana es va posar en marxa. El desert del Thar és una gran extensió de matolls salpebrat de poblets on els habitants subsisteixen amb quatre cabres i un pou. Com que feia poc que havia plogut, estava tot cobert per un mantell verd de vegetació, i tots estaven molt contents, perquè les pluges havien posat fi a una sequera de tres anys. I la veritat és que li donava un aspecte interessant.

Vam parar en un parell de pobles literalment al mig del no-res. De totes maneres tenen electricitat i cobertura de mòbil, perquè la zona està fortament militaritzada ja que està molt a prop de la frontera amb el Pakistan. En canvi, els pobles, plens de nens, no tenen escola i aquests et demanen qualsevol cosa que els puguis donar.

Cap al final de dia vam arribar a la zona de dunes de sorra on havíem d'acampar, i mentre els guies preparaven el sopar, nosaltres passejàvem descalços per les dunes i contemplàvem la posta de sol, que va ser especial perquè era al desert, però no espectacular com altres, perquè portava tot el dia força ennuvolat, i tot i així el sol ens va cremar totes les parts del cos que no ens havíem cobert.

La part menys positiva va ser la companyia. Érem un grup de sis: dos austríacs, una francesa i un anglès i nosaltres, i a part els guies. Doncs deuen ser els companys d'excursió més rancis que hem tingut en tot el que portem de viatge. No que ens haguéssim de convertir en els millors amics, però és que no parlaven gens, ni entre ells, i tenien tota l'estona unes cares de pomes agres... Els quatre eren estudiants de vint-i-pocs, i potser estem jutjant sense conèixer, però tenien unes cares d'estar de tornada de tot i com d'estar allà per estar... En fi, nosaltres a la nostra, que si que ens ho estàvem passant bé!

A la nit després de sopar vam estar xerrant a la vora del foc, fins que tothom se'n va anar a dormir, al ras, en unes gandules molt còmodes. No es veien gaires estrelles perquè la lluna era gairebé plena, i el seu resplendor donava un toc màgic a l'indret. Va ser com dormir amb el llum encès tota la nit. Ah, la pau del desert...

L'endemà, amb els músculs molt cruixits, vam continuar cavalcant (o hauria de ser camellant?). Un cop acostumats al balanceig del camell, el seu ritme constant i pausat, juntament amb la immensitat dels paisatges, feien que les nostres ments divaguessin i tinguéssim temps per pensar en un munt de coses.

Més fotos aquí

Pushkar i Jodhpur

Pushkar és una altra ciutat sagrada, o més aviat poble gran en termes de l'Índia. Erigida entorn un llac sagrat, tot de ghats l'envolten i és un lloc de peregrinació, tan de devots com de turistes. Hi ha un munt de coses que està prohibit fer, com anuncien cartells per tot arreu, com ara menjar carn o ous, el contacte físic entre homes i dones pel carrer... Hi ha més de 400 temples repartits pel poble, entre ells un dedicat al déu Brahma, un dels pocs que hi ha al món per adorar aquest déu...

Només treure el nas pel primer ghat del llac ja ens van enganxar uns “homes sagrats”. T'agafen per banda i et beneeixen i volen fer una pregària per a tota la família...Ho sentim, però a 100 rupies la benedicció per cada membre, vam passar... Tot el paripé va a canvi del “passaport”, una cinta al voltant del canell perquè en els altres ghats no et vinguin a fer el mateix. Evidentment al final demanaven un generós donatiu, del qual ens vam escaquejar com vam poder.

A part dels temples i ghats, la resta de l'activitat gira entorn al carrer del basar, on tot són botigues i més botigues de roba, artesania, música... Pel que fa a la resta de carrers, és bonic passejar i perdre-s'hi una estona, però tampoc hi ha massa per veure. Ens agradava més contemplar les vistes des del terrat de l'hostal o des de la punta del llac des d'on es veia la posta de sol.

D'allà vam anar cap a Jodhpur, la ciutat blava, on vam arribar que ja era de nit. Al carrer de davant de l'estació hi regnava el caos, com no podia ser d'altra manera. Ens va costar una mica més del que esperàvem trobar un lloc per dormir dins el nostre pressupost, així que vam anar a sopar i a dormir i poca cosa més.

Si la primera impressió no va ser gaire bona, l'endemà la ciutat ens va agradar més. Molt més petita que Jaipur, es pot recórrer a peu tranquil·lament. Vam passar per l'oficina de turisme sense grans expectatives, però un senyor molt amable ens va donar totes les explicacions i un mapa i tot! Jodhpur també està dominada per un fort, propietat del maharajà. A nosaltres ens va agradar més que el de Jaipur, està molt ben conservat i l'audioguia que inclou l'entrada és molt amena. Des de dalt es veuen tots els terrats blaus que li donen el sobrenom a la ciutat. Els pinten de blau perquè va bé contra la calor i els mosquits.

Els carrerons de la ciutat vella són caòtics com els de tota ciutat, i el punt àlgid és el voltant de la torre del rellotge, al mig del mercat, on hi ha una barreja d'olors d'encens, essències de perfums i espècies embriagadora. També vam anar a veure de lluny l'actual palau del maharajà, on en una ala encara hi viu amb la família i la resta és un hotel i un museu.

A la nit vam agafar el tren nocturn més polsegós fins ara: es nota que arribem al desert! Al matí estàvem completament coberts de sorra. Per cert que comprar els bitllets de tren a l'Índia ens està resultant d'allò més senzill. A diferència de la Xina, aquí es poden comprar per internet, estalviant-te moltes cues a les estacions; i fins i tot havent estat els 200 en la llista d'espera 24 hores abans de la sortida del tren, mai ens hem quedat sense plaça.

Més fotos aquí.

Entrem al Rajastan per Jaipur

18 hores de tren de no res, al costat d'una família hindú amb uns nens insuportables que no paraven de cridar i saltar, i ja érem a Jaipur, la nostra porta d'entrada al Rajastan. Només sortir de l'estació vam notar que no feia calor! Per primer cop en molts dies no suàvem! De fet, va ploure tot el matí, cosa que ja ens va anar bé per descansar.

I és que sense saber-ho havíem arribat en plena celebració del Teej, un festival que celebra l'arribada dels monsons i en honor al casament del déu Shiva amb la deessa Parvati. A la tarda hi havia una desfilada pel mig de la ciutat, amb elefants maquillats, camells, vaques i bandes de música, molt colorista, amb les dones arreglades amb les seves millors gales.

També vam poder, per ara, declarar vigents campions del premi “hindús més pesats” a la gent de Jaipur. No podíem donar un pas sense que ens oferissin alguna cosa: rickshaw, ciclorickshaw, roba, nines, postals... Fugint d'un venedor ens van parar d'un canal de televisió per fer-nos una entrevista. Era per un programa especial del dia de la independència de l'Índia, el 15 d'agost, i ens van preguntar que què s'hauria de fer per solucionar el problema dels captaires al país. I nosaltres havíem de donar una resposta al problema en 20 segons??? I amb cinquanta persones al voltant mirant a veure què passava i què dèiem??? Ens en vam sortir com vam poder, i vam poder despistar el pesat venedor de nines, que era el que volíem.

Com que no podíem passejar tranquils, ens vam atabalar bastant, i vam decidir que, l'endemà, desertaríem de viatjar per lliure i agafaríem un tour organitzat per la ciutat per no haver d'estar regatejant tot el dia amb els rickshaws, no haver de pensar a on anàvem ni haver-nos de preocupar de llegir les explicacions: que ens ho donessin tot fet!

I sí, en un dia vam veure totes les coses importants de la ciutat rosa i els seus voltants, que no són poques. Com a capital que és des de fa molts segles, té uns palaus i uns forts impressionants. El palau del vent, amb totes les seves finestres, el City Palace, un museu, on a la part del darrera encara viuen els maharajas actuals (i com viuen!), el Jantar Mantar, un observatori astronòmic, el fort d'Amber, antiga residència reial, dalt d'un turó...

Vam acabar rebentats i cansats d'anar com un ramat tot el dia, però vam veure molt més que si ho haguéssim fet pel nostre compte, això sí. Diumenge al matí, el dia que marxàvem i que coincidia amb el dia de la Independència, es respirava una tranquil·litat inusual, de dia de festa: poc trànsit, poc soroll... una delícia!

Més fotos aquí.

Fervor patriòtic i espiritual a Amritsar

La continuació lògica del camí hauria estat anar fins a Jaipur, a quatre hores en tren d'Agra, però en un dels nostres rampells, vam decidir desviar-nos unes 15 hores de tren de no res per anar més al nord, cap a la regió del Punjab. Aquesta zona també és plana i verda, com tot el que hem vist fins ara. I ja hem decidit que les muntanyes les deixarem per una altra ocasió.

També hem decidit que no passarem per Delhi. Ningú ens ho ha recomanat, i quan vam passar-hi amb el tren, feia olor d'ous podrits. A més estan eixamplant una avinguda i és la pròpia gent la que ha d'enderrocar casa seva (o mitja casa)... pel que es veu és molt dantesc.

Així que vam arribar a Amritsar de bon matí, i ja vam percebre alguna cosa diferent. El Punjab és una de les zones més riques del país, i es notava en els comerços, molt més arreglats, la gent més educada... Vam anar directament cap al lloc més sagrat de la ciutat: el temple daurat. És el Vaticà dels sikhs, fàcilment reconeixibles pels seus turbants de colors (no es tallen mai els cabells) i els ganivets que els pengen de la cintura.

Doncs el temple daurat és el seu lloc més sagrat. I com que una de les principals doctrines del sikhisme és que s'ha de compartir tot el que es té amb tothom, independentment del seu origen i creença, ofereixen allotjament gratuït en dormitoris, i menjar també de franc a tothom que hi vagi. Per sort vam arribar que s'acabava de buidar una habitació i vam poder descansar del pal de tren.

A la tarda vam anar a veure una de les coses amb les que més hem flipat en el que portem de viatge. Amritsar està a 30 km de la frontera amb el Pakistan. Cada vespre, abans de la posta de sol, per fer el tancament de la frontera els guardes fronterers d'ambdós costats escenifiquen una cerimònia molt particular. Però el més sorprenent és que la gent ho va a veure i a animar.

Vam arribar molt aviat i ens vam asseure al costat reservat per als estrangers. De dins de l'edifici va sortir un animador, que incitava a les masses enfervorides a cridar “Hindustan Zindabad”(visca l'Índia). Després tot de noies fent corredisses amb la bandera, música a tot drap, balls de Bollywood... nosaltres al·lucinàvem! Paral·lelament, el costat pakistanès també s'anava omplint de gent, que cridaven “visca el Pakistan” i també cantaven. Finalment, després d'una mena de desfilada a un pas bastant ridícul, els guardes dels dos costats arrien les banderes respectives i tanquen les portes fins l'endemà. Ens vam quedar bocabadats... Tenint en compte la situació dels dos països respecte el Caixmir, més al nord, no ens va quedar clar si aquesta parafernàlia era un acte de fervor patriòtic pacífic o una manera d'incitar l'odi envers l'altre...

L'endemà ens vam quedar a Amritsar, pels voltants del temple daurat. El temple és preciós, al mig d'un llac sagrat, fet de marbre blanc amb incrustacions com el Taj Mahal i la teulada daurada. El millor és la tranquil·litat i l'hospitalitat que s'hi respiren: ningú et molesta pel fet de ser estranger, més enllà dels que es volen fer una foto amb tu, però sempre molt amables. I també s'hi respira espiritualitat, amb la gent banyant-se a les aigües sagrades, fent ofrenes dins el temple... Vam anar-hi a diferents hores per poder veure com canviava la llum, tot i que el dia no era gaire maco. Vam dinar al menjador comunitari, vam visitar el museu que explica la història dels sikhs (un poble molt castigat) vam passejar pels voltants...

La casualitat va fer que aquell dia s'instal·lés a la “nostra”habitació una parella de Girona. Junts vam anar a sopar, i a veure el temple de nit (encara més espectacular que de dia). Ens vam topar amb la cerimònia de Rahras Sahib i el moment de guardar el Guru Granth Sahib, el llibre sagrat. Després, sense saber gaire bé com, vam acabar col·laborant amb ells, plegant draps taronges que es fan servir per a les ofrenes, com uns peregrins més. Vam estar una bona estona plega que plegaràs, i quan semblava que s'acabava, ens en donaven més! Va ser el més semblant a una feina que hem fet en molt de temps... i a sobre ens van pagar amb dos caramels a cadascú!

Més fotos aquí.

Què dir del Taj Mahal?

Vam sortir de Varanasi en direcció a Agra, tard, confiant de nou en els retards dels trens indis. Però ens vam endur un bon ensurt perquè a l'arribar a l'estació el tren no estava anunciat enlloc i no sortia cap retard a la pissarra... no podia ser!! I no, no podia ser, quan ja ens pensàvem que l'havíem perdut, van anunciar-ne l'arribada.

Al vagó on anàvem hi havia quatre catalans més, però no vam tenir temps de dir-los res, perquè ens vam adonar que ens havíem equivocat de vagó. I al canviar, al nostre compartiment hi havia un noi de Getafe i una noia de Vigo. Realment, està tot el país a l'Índia!

Vam arribar a Agra al matí, ja des del tren havíem tingut la primera visió del Taj. I amb ells dos vam compartir taxi i vam buscar, comparar i regatejar una pensió al barri més proper al Taj Mahal. De fet, era l'únic que ens interessava de la ciutat, així que no calia donar-hi més voltes.

Com que l'entrada és insultantment cara, vam decidir que hi aniríem l'endemà a primera hora, així que per veure com canvia de color a les diferent hores del dia, a la tarda vam passejar pels voltants, i al capvespre ens vam apoltronar en un restaurant amb terrassa (plena d'espanyols, evidentment) amb vistes al Taj.

I en contra del que diuen les males llengües de que els Metaltravellers són incapaços de matinar, per segon cop aquella setmana (la primera va ser per passejar a l'alba per Varanasi) ens vam llevar a les 5 del matí per ser dels primers en entrar al recinte. I de debò que va valdre la pena l'esforç. Per un costat, perquè no fa tanta calor, i per l'altre, perquè amb la poca gent que hi havia, encara semblava més majestuós.

Poca cosa es pot dir del Taj Mahal... és bonic perquè si, i s'ha de veure un cop a la vida. Els detalls en marbre de l'interior del mausoleu són una filigrana, les incrustacions de pedres semi-precioses també, les proporcions perfectes... Sembla mentida que, havent-lo vist en fotos i reportatges milers de vegades, un cop allà, estàs estona i estona i no et canses de mirar-te'l. Bé, als Metaltravellers els hauria agradat que la llegenda fos certa, i al davant n'haguessin erigit un d'igual però en negre, però igualment, el blanc ens va deixar amb la boca oberta.

Més fotos aquí.

Varanasi, caos i misticisme

D'una ciutat sagrada per als budistes vam passar a una ciutat sagrada per als hinduistes, Varanasi, o Benarès, que és el mateix. La ciutat a la riba del Ganges, lloc de pelegrinatge obligat, i on molts desitgen acabar els seus dies per poder ser incinerats i llençats al riu, per poder així acabar amb el cicle de reencarnacions.

No hi ha dubte que és un lloc especial, un lloc molt sant i místic... però també un caos com qualsevol altra ciutat, amb el seu soroll, els seus rickshaws suïcides, la porqueria i amb tot de pesats que no paren d'insistir per que els compris alguna cosa. Si durant el viatge hem après que un somriure t'obre moltes portes, també hem après que una mirada borde en un moment donat t'aparta els pesats. En això la Meritxell se'n surt millor que l'Oriol...

Pesats a banda, la part antiga de la ciutat, la més propera al riu, té els seu encant. Als galis, (els carrerons), és com si el temps s'hagués aturat, i si no fos pels llocs d'internet, es podria dir que sembla que tot sigui igual que fa dos-cents anys. I el millor de tot, és que tot i la ingent quantitat de turistes que pul·lulen (pul·lulem) per allà, a la vora del riu, als ghats, la gent continua fent ofrenes, banys purificadors a qualsevol hora, sessions de meditació, de barberia, de bugaderia o simplement fer petar la xerrada com han fet sempre, indiferents a la gent que passa i s'ho mira flipant i no para de fer fotos, des de terra o des d'una barca.

On està prohibit fer-ne de fotos és als ghats crematoris, però si que es poden visitar. Així, des d'una plataforma veus la filera de cadàvers amortallats que arriben, els banyen per últim cop al riu i els col·loquen sobre la pila de llenya per posar a cremar. Molts familiars (tots homes, les dones hi tenen prohibit l'accés) llavors si que fan fotos del difunt/a per posar-la a casa. I als que no són aptes per cremar, pedra al coll, barca, i cap al mig del riu. I tot sense música, però tampoc sense drames, d'una manera natural. I nosaltres allà, mirant-nos-ho com no ens miraríem el crematori de Collserola, amb els ulls coent per culpa del fum.

No, no vam atrevir-nos a posar ni la punta del dit a l'aigua, no som tan valents. Aquest tros de riu és un dels més contaminats del planeta, i com va dir Marc Twain, qualsevol bactèria que es vanti de ser-ho, ha d'estar representada al Ganges.

Amb tres noies i un noi valencians amb qui vam coincidir a l'hostal vam estar recorrent la ciutat, la universitat i alguns temples, com el nepalès i el daurat. Aquí també hi havia milers de peregrins seguidors de Shiva, tots vestits de taronja. La immensa majoria són homes, però a l'entrada del temple daurat vam veure tres dones de taronja a la cua. I no és gaire habitual, perquè l'endemà les vam veure a la portada del diari. Aquestes en concret havien caminat 120 km per anar a buscar aigua del Ganges i arribar al temple.

I també vam anar de compres, que la força del grup sempre funciona millor a l'hora de regatejar, i a més, és més divertit, què carai! Hem de dir que per ara aquest és el país on més catalans i espanyols ens hem trobat de tots els que hem visitat. Suposem que és perquè és agost, però com que l'any passat a l'agost a Colòmbia no n'havíem trobat a gairebé cap, se'ns fa estrany.

Vam passar llargues estones contemplant la ciutat des de la tranquil·litat del terrat de l'hostal. Des d'allà es veia el riu, però no els carrers, perquè són massa estrets. En canvi es veia tota una extensió de cases i terrats que ens va recordar Barcelona... potser si que portem massa temps fora de casa...

Més fotos aquí.

Bodhgaya, on Buda va perdre... la foscor

Després de la primera nit en un tren, que va resultar menys peculiar del que ens esperàvem, vam arribar amb només una hora de retard a Gaya, i d'allà a Bodhgaya, un dels llocs més sagrats per als budistes.

El poble és més aviat petit, i està situat al bell mig d'una de les regions més pobres de l'Índia. No obstant, rep milers de visitants de tot el món (el Dalai Lama hi passa cada any una temporada) que venen a veure l'indret on el príncep Siddharta, Buda, tot meditant es va il.luminar sota un arbre.

El poble és un anar i venir de gent, sobretot fidels i monjos de totes menes, i està salprebrat de temples de totes les confessions budistes. És una mica com “Expo Budisme”, pots anar d'un país a l'altre entrant als diferents temples, asseure't a meditar en algun, o simplement constatar les diferències arquitectòniques i pressupostàries. Vam passar pel temple japonès, molt sobri i elegant, el tailandès, tot recobert d'or, el nepalès, el butanès, els xinesos i el tibetà, el birmà... no vam trobar el laosià, algú els hauria de dir que hi falten!

També vam veure un buda gegant, i vam visitar el temple Mahabodhi i el lloc exacte on Buda es va il.luminar. Per tota l'àrea del temple hi ha cartells dels llocs on havia estat meditant el bon home les setmanes següents a la il.luminació. Poca feina...

Total, que com que s'hi estava molt tranquil, l'hostal era impecable i la Meritxell encara no es trobava bé del tot, ens hi vam estar tres dies descansant, passejant i menjant i socialitzant al bar Tofu. Meditar, per això, només vam meditar la manera de continuar.

A l'Índia els trens sempre van plens, i s'han de comprar els bitllets amb una antelació que no va gaire amb els Metaltravellers. Per sortir de Bodhgaya no ens va quedar més remei que anar a l'estació directament i provar de trobar bitllet. I en vam trobar, però sense seient reservat. Teòricament el següent tren passava a les 3 de la tarda (eren les 6 del matí), però gràcies a la impuntualitat crònica dels trens, al cap de mitja hora en va passar un. De totes maneres no ens vam atrevir a assaltar aquell vagó ple a vessar amb les motxilles, i ens vam colar en un vagó de seients reservats. Anava ple també, evidentment, però ens vam instal·lar al costat de les portes, on un amable senyor ens va cedir la seva maleta per a que poguéssim seure-hi a sobre les quatre hores de viatge.

Més fotos aquí.

Aterrem a l'Índia!

I per fi arribàvem a l'Índia! Després de l'intent frustrat del març, ja érem a Calcuta, això si, en la pitjor època de l'any per visitar-la climatològicament parlant: és l'època dels monsons, cosa que provoca pluges de tant en tant, una calor sufocant i una humitat enganxifosa.

Ens havien advertit de tot el que et pots trobar en aquest país, ens havien comentat com d'impactant era i també com de desagradable pot arribar a ser. Realment, per molt que t'expliquin, res pot preparar-te del tot per al que et trobaràs...Tot i això, la nostra arribada va ser molt tranquil·la.

Al sortir de la terminal només una persona ens va oferir un taxi. Vam demanar on era el caixer, vam treure diners, vam demanar canvi, i vam pujar a un autobús que ens havia de portar fins al metro per anar al centre i ho vam trobar tot sense cap problema. Només travessar la porta de l'aeroport, ja érem a l'Índia de debò, totes les imatges que et venen al cap del país, concentrades al primer moment: dones amb saris de tots els colors, autobusos rònecs plens a vessar, una vaca passejant impassible entre el caos circulatori, soroll, gent, olors desconegudes, rickshaws arrossegats per homes molt prims...

D'entrada la ciutat ens va semblar bastant caòtica i sorollosa, però no més que d'altres que hem visitat. Les olors no eren tan fortes com ens havien explicat i a sobre vam estar mitja hora buscant hostal pels carrers ja de nit i en vam trobar un de molt decent per un mòdic preu (bé, van fer fora a una família de l'habitació per donar-nos-la a nosaltres...). Semblava que al final tot el que portàvem de viatge ens havia ajudat a entrar a l'Índia sense cap xoc.

Però el dia següent va canviar totalment. Com que teníem un parell de dies abans de trobar-nos amb l'Amrita, una noia que feia dos anys havia estat a casa nostra a través de Hospitality Club, vam decidir intentar anar a Sagar Island, una tranquil·la illa al sud de Calcuta. Però tot el que el dia abans havia estat fàcil, l'endemà va resultar impossible. Després de preguntar sense èxit, agafar un bus que ens van estafar (no gaire, per sort) i que ens van fer fora al cap de poca estona i a sobre aguantar el sol, la calor i la humitat amb les motxilles a l'esquena, vam desistir i vam anar a la zona dels hostals decidits a quedar-nos a Calcuta fins veure l'Amrita, i així anar-nos aclimatant a poc a poc. L'Índia ens havia donat la primera bufetada per passar-nos de llestos!

Els següents dies els vam dedicar a passejar per la ciutat, que atractiva per a passejar no ho és gaire, però t'impregnes al 100% de l'ambient. Edificis colonials en estat deplorable, milions de cotxes prement les botzines com si hi tinguessin les mans enganxades, gent cridant a tort i a dret, moltíssima pobresa, gent demanant, gent dormint als carrers... la calor, la pluja, el soroll... molts impactes. Per molt que volguéssim, tot ens estava superant. Com que el nostre vol per deixar l'Índia també surt d'aquí, vam decidir deixar les visites més turístiques per quan tornem. També vam poder comprovar que una gran part de catalans estan per aquí fent de voluntaris: un dia vam entrar a esmorzar en una cafeteria, i de 15 clients, 1o parlaven català.

I finalment, el dia que havíem quedat per sopar amb l'Amrita ens vam llevar els dos malalts; l'Oriol amb febre i la Mertixell amb vòmits. Pel matí l'Oriol es va trobar millor però per la tarda els papers es van capgirar i ella va poder sortir per sopar amb l'Amrita, a un restaurant molt carismàtic de la zona de Park St. Per donar-nos ànims, ens va dir que després d'haver començat per aquí, la resta del país ens semblaria una bassa d'oli.

I com que no només els turistes es posen malalts, al dia següent, l'Amrita ens va avisar que es trobava malament i que hauríem d'esperar a la tornada per poder tornar a quedar, així que nosaltres vam decidir començar la nostra ruta.

Més fotos aquí.

Penang, més retrobades

Encara amb el pensament a Koh Tao, havíem d'anar fent via cap a Kuala Lumpur per poder agafar un avió al cap de tres dies. Fer-ho directe (ferri nocturn + minivan) són unes 24 hores. Sort que uns dies abans el Pierre, el noi francès que ens havia allotjat a Dalian (Xina) ens havia escrit un mail. La seva empresa el traslladava ara a Penang, al nord de Malàisia, i estàvem convidats a passar per casa seva si volíem.

No ens ho vam pensar dues vegades, i al cap de 20 hores arribàvem a Georgetown, a l'illa de Penang. Ens va venir a recollir i ens va portar a casa seva, en un tros d'apartament amb unes vistes impressionants sobre el pont que uneix l'illa amb la península, i amb piscina comunitària!

L'endemà vam estar visitant Georgetown, la perla de Malàisia segons la informació turística. En efecte, el casc antic és patrimoni de la humanitat degut al seu passat colonial i, com a tot al país, es pot apreciar la barreja d'influències europees, malaies, xineses i índies. Aquí, la influència europea és britànica, a diferència de Melaka, en que era portuguesa. Tampoc està tot tan restaurat com en aquesta, donant-li un caire decadent que a nosaltres ens va agradar.

De totes maneres a primera hora de la tarda vam tornar cap a casa, perquè feia molta calor i aquella piscina portava tot el dia cridant-nos... Després del bany, vam anar a sopar i fer unes birres amb el Pierre abans d'anar cap a l'estació.

De nou nit al bus, matinada esperant, un altre bus, i ja tornàvem a estar a la terminal low cost de Kuala Lumpur esperant un altre vol d'Air Àsia. Aquest cop si, rumb cap a l'Índia. Abans de marxar, però, al Mc Donald's de l'aeroport vam menjar-nos unes quantes hamburgueses de vedella (bé, volem creure que ho era) ja que en les properes setmanes... les vaques seran sagrades!

Més fotos aquí.