diumenge, 29 d’agost del 2010

La ciutat daurada i la màgia del desert

Després de la ciutat rosa i de la ciutat blava, tocava la ciutat daurada: Jaisalmer. Un miratge enmig del desert del Thar, la ciutat, també està dominada per un fort. Les construccions de roca calcària són el que li donen la tonalitat daurada a l'alba i al capvespre. Passejar pels seus carrerons és anar descobrint havelis, cases típiques, a cada racó, a quina més maca que l'altra.

A diferència de Jaipur i Jodhpur, el fort de Jaisalmer encara està habitat, i per tant no s'ha de pagar entrada, tot un detall. La contrapartida és que com que són carrerons com qualsevol altre de la ciutat, estan plens de deixalles per tot arreu. Dins del fort també hi ha uns quants temples, però no hi vam entrar, que ja n'estàvem una mica saturats.

L'altre atractiu de la ciutat és la proximitat del desert, i la possibilitat de poder fer excursions per allà. I als Metaltravellers ens encanten els deserts! Com que encara teníem un bon pessic del regal d'aniversari de l'Oriol per gastar, ens vam animar a fer un “safari” de dos dies a lloms d'un camell. Sabíem que seria dur per als nostres culs, però ens feia il·lusió i era una bona manera de celebrar l'any i mig de viatge.

Vam començar amb el jeep visitant uns cenotafis i un temple jaïn del afores de Jaisalmer, i després d'anar a trobar els camells, la caravana es va posar en marxa. El desert del Thar és una gran extensió de matolls salpebrat de poblets on els habitants subsisteixen amb quatre cabres i un pou. Com que feia poc que havia plogut, estava tot cobert per un mantell verd de vegetació, i tots estaven molt contents, perquè les pluges havien posat fi a una sequera de tres anys. I la veritat és que li donava un aspecte interessant.

Vam parar en un parell de pobles literalment al mig del no-res. De totes maneres tenen electricitat i cobertura de mòbil, perquè la zona està fortament militaritzada ja que està molt a prop de la frontera amb el Pakistan. En canvi, els pobles, plens de nens, no tenen escola i aquests et demanen qualsevol cosa que els puguis donar.

Cap al final de dia vam arribar a la zona de dunes de sorra on havíem d'acampar, i mentre els guies preparaven el sopar, nosaltres passejàvem descalços per les dunes i contemplàvem la posta de sol, que va ser especial perquè era al desert, però no espectacular com altres, perquè portava tot el dia força ennuvolat, i tot i així el sol ens va cremar totes les parts del cos que no ens havíem cobert.

La part menys positiva va ser la companyia. Érem un grup de sis: dos austríacs, una francesa i un anglès i nosaltres, i a part els guies. Doncs deuen ser els companys d'excursió més rancis que hem tingut en tot el que portem de viatge. No que ens haguéssim de convertir en els millors amics, però és que no parlaven gens, ni entre ells, i tenien tota l'estona unes cares de pomes agres... Els quatre eren estudiants de vint-i-pocs, i potser estem jutjant sense conèixer, però tenien unes cares d'estar de tornada de tot i com d'estar allà per estar... En fi, nosaltres a la nostra, que si que ens ho estàvem passant bé!

A la nit després de sopar vam estar xerrant a la vora del foc, fins que tothom se'n va anar a dormir, al ras, en unes gandules molt còmodes. No es veien gaires estrelles perquè la lluna era gairebé plena, i el seu resplendor donava un toc màgic a l'indret. Va ser com dormir amb el llum encès tota la nit. Ah, la pau del desert...

L'endemà, amb els músculs molt cruixits, vam continuar cavalcant (o hauria de ser camellant?). Un cop acostumats al balanceig del camell, el seu ritme constant i pausat, juntament amb la immensitat dels paisatges, feien que les nostres ments divaguessin i tinguéssim temps per pensar en un munt de coses.

Més fotos aquí

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Fantàstic el desert,la calma,el pas lent dels camells,el bivac a la llum de la lluna,el foc de camp... potser millor qe aquells tòtils no parlessin.Després de tanta espiritualitat com podrà anar l'Oriol al "Corral del pollo"? Aquí anem passant la vida d'una manera mes terrenal i prosaica...
Oriol ja he demanat hora al zoo perque et deixin fotografiar animalets no sigui que quan tornis tinguis síndrome d'abstinència.Apa disfruteu del que queda avans de tornar a la via real.

Anònim ha dit...

Hola nois,

encara que no escrigui us segueixo de tant en tant. Avui he pensat: potser ja han tornat? Però he comprovat que continueu el vostre viatge. Només puc sentir enveja de la sana...

Petons des de Blanes,

Eva

Unknown ha dit...

Pel que he vist en les fotos publicades, la ciutat daurada li dona cert encant al mig del desert ja que rellueix molt més per sí sola. Em recorda bastant a pelis d’aventures que realitzen les grans productores com “Prince of Persia”, no heu pensat en comentar-li a Brendan Fraser que protagonitzi “La Mòmia 4” per aquella zona?
La Gemma i jo també tenim en ment de fer algun dia una petita excursió pel desert, encara que sigui un de més a prop com el de Marroc. Amb camell creuant les inacabades dunes, protegint-te del sol, contemplant la nit brillant plena d’estrelles i una lluent i encantadora lluna sense parar de contemplar-la. Té que ser una experiència maca acampar en mig del no res amb una foguera en mig de les circumstàncies adverses i dormir a l’aire lliure com si d’un simple Bivac es tractés. Es descriu en una paraula: fenomenal!!!! Suposo que com tot el que heu fet fins ara, va valdre la pena.
Veig que l’Oriol s’ha aficionat al criquet, a veure si ara voldrà buscar un equip per Barcelona, ja que actualment els hindús s’han aficionat als parcs a fer una mena de joc que són com combats al més estil joc de “Matar” però sense pilota. Un dia ja m’ensenyaràs i farem un partit amb tots els amics, però segurament no em convenceràs per substituir el futbol.

Gemma Subirà ha dit...

Ei metaltomates!!!Que xulo el desert i les fotos molt originals. Quin petó més tendre entre camells i com dormen... Tinc un deute pendent amb el desert...
Petons.
Gemma.