dilluns, 28 de juny del 2010

Caminant per la Gorja del Salt del Tigre

Juntament amb una família americana d'origen taiwanès vam acomiadar-nos de la Mama Naxi, i vam fer cap a la gorja del salt del tigre, una de les excursions més recomanades, pel camí superior.Vam deixar les bosses al poble del principi i ens vam posar en camí. El primer dia va ser fàcil, i només vam caminar un parell d'hores fins a arribar a un hostal amb unes vistes increïbles de les muntanyes.

La bona notícia és que actualment no cobren l'entrada al camí perquè estan fent obres a la carretera de baix, i segons el cartell, el govern no s'ocupa de mantenir el camí... Però el cert és que nosaltres el camí el vam trobar en bon estat.

El segon dia va ser molt més llarg, i de bon matí vam començar la caminada. El primer que s'ha de fer és pujar un camí molt costerut de 28 corbes. Potser perquè ens ho havien pintat tan difícil, o perquè ja tenim les cames entrenades, ho vam trobar dur, però tampoc tant. Un cop a dalt les vistes si que treien l'alè! Vam anar fent camí, parant a esmorzar i a dinar als hostals que hi ha pel camí. A l'hostal de mig camí (es deia així) ens vam trobar amb un noi francès amb qui havíem coincidit el dia abans a l'hostal, i vam continuar els tres. Havíem quedat amb la família que ja ens trobaríem al final, perquè la mare anava a un altre ritme.

Els paisatges i el camí eren realment bonics, i tot i la pallissa, anàvem caminant sense adonar-nos-en. Un cop vam haver baixat al nivell de la carretera, i després de sis hores caminant, encara ens quedava la part més dura: baixar fins al riu, a la pedra del salt del tigre.

Aquí si que has de pagar perquè el senyor que va fer el camí i el manté diu que no rep cap ajuda del govern. El camí està literalment tallat a la pedra, i en alguns trams és molt vertical. Però quan arribes a baix t'adones de la magnitud del paisatge, i de la força de l'aigua. L'aigua del riu, que tan petit es veia des de dalt, té una força descomunal.

Un cop a baix hi havia un cartell dient que si tornàvem per on havíem vingut no havíem de pagar res, però si anàvem per l'altra banda, havíem de pagar al senyor que va fer aquell tros de camí... Vam decidir igualment pujar per un altre cantó, on hi ha unes escales clavades a la paret de roca, i un cop a dalt ens les vam enginyar per saltar-nos el peatge. Vam arribar els tres a dalt destrossats però contents, i ens vam prendre una birra ben fresca per arrodonir el dia.

Més fotos aquí.

divendres, 25 de juny del 2010

Lijiang

El camí que ens va portar des del Llac Lugu fins a Lijiang no va ser gaire tranquil. Gran part del trajecte estava en obres i cada dos per tres ens aturàvem, ara es forma un col·lapse, ara hi ha un accident en una corba i hem d'esperar a que la policia ens deixi passar... Resultat: més de 10 hores de camí per arribar a una bonica ciutat envoltada de muntanyes.

Lijiang és una preciositat, famosa pel seu centre històric (patrimoni de la humanitat) i tots els canals que recorren els carrers, subministrant aigua corrent a les cases. A diferència de totes les altres ciutats, aquesta no és una quadrícula amb totes les cases orientades al sud, sinó que les cases, d'estil Naxi, formen carrerons en zig-zag. Com en altres ciutats, el centre està reconstruït, però en aquest cas degut a un terratrèmol que va afectar la població el 1996.

I la veritat és que està tot reconstruït amb gust i les tendes de souvenirs (que n'hi ha milions) no aconsegueixen destrossar l'ambient de la ciutat. A més, el millor de tot és deambular pels carrerons i perdre-s'hi, literalment. I és que si t'apartes dels dos carrers principals inundats per marees de turistes, et trobes en petits carrers sense gairebé ningú, permetent-te gaudir tranquil·lament de la ciutat, amb la gent seguint el seu ritme de vida sense alteracions. De nit, encara és més bonic, tot i que hi ha un carrer on tot són bars amb música a tot drap que ni Lloret, la resta és molt tranquil·la, i il·luminada amb fanalets.

Quan en arribar ens vam posar a buscar allotjament, vam anar a parar sense saber-ho a un del més recomanats per la guia. I en aquest cas cal dir que la recomanació era justificada. Vam passar dues nits a l'hostal de la Mama Naxi, una dona molt enèrgica que es desvivia per fer que els seus hostes es trobessin a gust. El primer dia ens vam quedar al sopar comunal (per mandra de buscar una altra cosa) i per 15 yuans (2 €) no van parar de portar a la taula tot de plats típics diferents a quin més bo. A més a més va resultar que aquell diumenge celebraven el primer mes de vida del seu nét, una data molt important a la Xina i en la qual la família organitzava un banquet on estàvem tots convidats. Va ser curiós veure com funcionava: la gent arribava, s'atipava i marxava, i ja n'hi havia uns altres esperant per ocupar la taula i esperar que els servissin, i vinga treure menjar!

Passejant pel mercat ens va passar una de les coses més curioses fins ara. Vam trobar una parada on venien una cosa sospitosament semblant al pernil salat. Estupefactes, vam decidir comprar-ne un tros i tastar-ho allà mateix. Com que no teníem ganivet per tallar-ho fi, el vam atacar a queixalades i... estava boníssim!!! Era pernil! Molt tendre, però pernil. Els xinesos no compartien el nostre entusiasme, es quedaven de pedra i ens miraven amb cara de fàstic. Alguns fins i tot ens feien el gest de que ho escopíssim. Ens van arribar a fer dubtar... i si no era bo i aquella nit havíem de córrer al lavabo cada cinc minuts? Però no, no va passar res. Senzillament per ells allò era carn crua i no concebien menjar-se-la així. No saben el que es perden! És infinitament més gustós que els peus de pollastre -amb ungla i tot- que es mengen amb tant de gust, i que no són res més que tendrums (ho diuen uns que els han tastat).

Més fotos aquí.

dimarts, 22 de juny del 2010

Llac Lugu

Per sortir-nos una mica de la ruta marcada, i seguint les recomanacions del Daniel, vam agafar un tren prop de Leshan per arribar fins al llac Lugu. Després de la nit al tren, havíem d'agafar un bus que ens hi portava, però quan vam arribar ja havia sortit, i només n'hi havia un al dia, així que en vam agafar un altre fins a mig camí, i d'allà una minivan fins al llac. Una minivan d'aquelles que no surten fins que estan plenes i ens va fer fer cinc voltes per l'avinguda principal fins que no vam ser suficients per sortir.

Aquesta part de la Xina no té res a veure amb la costa est, ni els paisatges, ni la gent, ni les carreteres. Vam tornar als autobusos plens a vessar per carreteres plenes d'esvorancs, travessant valls i muntanyes. El viatge no es va fer tan pesat gràcies al que vèiem per la finestreta.

El llac Lugu està envoltat de muntanyes, a uns 2500m d'altitud, a cavall entre les províncies de Sichuan i Yunnan. Un cop vam arribar al costat sichuanès del llac i pagar la pertinent entrada a contracor – amb la de llacs que hem vist ja durant el viatge, ens tocava una mica la moral haver de pagar per veure'n un, però la Xina és així!- vam caminar una bona estona fins que vam trobar allotjament en una típica casa Mosuo, l'ètnia que juntament amb els Naxi habiten el llac. I és que si a la Xina el 96% de la gent són d'ètnia Han, l'altre 4% es reparteix en un gran mosaic de minories ètniques, sobretot a la província de Yunnan.

Els Mosuo en particular són una societat matriarcal en que les dones no es casen amb els homes. Quan en trien un, ells passen la nit a casa d'ella, i al matí se'n tornen a casa la mare a fer feina. Quan tenen fills, aquests porten el cognom de la mare, i el pare només se'n fa càrrec mentre dura la relació, que no té per que ser per a tota la vida. Tan tradicionals i tan moderns a la vegada!

Després d'un bon sopar típic a base de greix de porc i peixet salat, vam anar a dormir per agafar forces per a l'endemà, en que vam fer una llarga caminada per la riba del llac, els aiguamolls i el pont dels casaments: tot i que no es casen, el tipus de relació s'anomena “matrimonis que caminen”, deu ser pel fart de creuar el pont que es fan els homes de casa la mare a casa l'amant i viceversa... El cel tenia un color blau com feia mesos que no vèiem, i la tranquil.litat del lloc ens va anar molt bé.

A la tarda vam agafar un tuc-tuc per anar a la banda yunnanesa del llac, al poble de Luoshui, des d'on vam tenir unes vistes privilegiades del llac des de l'habitació.

Més fotos aquí.

dissabte, 19 de juny del 2010

Molts pandes, dos aniversaris i un buda gegant

De Xi'an teníem dubtes de cap a on tirar... En aquest país hi ha tantes coses per veure i les distàncies són tan grans que tocava prendre decisions. Finalment vam decidir anar cap a Chengdú, a setze hores en tren de Xi'an, que ens van passar més de pressa del que ens esperàvem, gràcies en part a que els paisatges que es veien per la finestreta eren molt bucòlics.

Ens vam allotjar a casa del Kit i el Daniel, canadenc i suís que porten un munt d'anys vivint a la Xina i parlen un mandarí que ens va fer morir d'enveja. Amb ells vam connectar de seguida... resultat, ens vam quedar dos dies més dels que havíem previst, i encara ens va costar marxar! Vam passar un munt d'hores xerrant amb ells, de qui vam aprendre un munt de coses. El Daniel porta set anys a Chengdú, i ha vist com ha crescut i ha passat de no haver-hi pràcticament cotxes al carrer a que cada dia se'n matriculin 10000 (es diu aviat!) i proliferin els embussos. També vam sortir de festa amb ells. Només arribar ens van portar a un bar que es diu Salut i que és de dos germans de Palamós, que són amics d'ells. Ens van convidar a un formatge sec que no tastàvem des de feia mesos que quasi ens va fer saltar les llàgrimes!

L'endemà ens vam llevar aviat i ens vam alegrar de veure que plovisquejava. La raó? Tocava anar a veure un dels llocs més esperats per l'Oriol, i a sobre va coincidir amb el seu aniversari: el centre de recuperació d'óssos panda. I als pandes no els agrada la calor, estan més contents i actius quan plou i fa fresca. També s'hi ha d'anar aviat perquè és al matí quan els donen de menjar, i un cop s'han atipat, se'n van a dormir, ja que ho fan almenys 16 hores al dia... Quina vida! Objectivament són una espècie ben inútil... només mengen bambú d'un cert tipus, que els costa de digerir i no els dóna prou energies (com els koales), per això dormen tant. A sobre, els fa mandra reproduir-se, per això la majoria dels que hi ha en captivitat són nascuts fruits d'inseminacions... Si no s'han extingit ja és perquè... són tan monoooooooooooooooos! Absolutament tothom feia cara de babau quan se'ls mirava, i els reien totes les gràcies... era inevitable! Sobretot als més petits a la nurseria, una monada...

També hi havia pandes vermells, però com que són una mena de mapatxes, no fan tanta gràcia pobrets. Vam passar el matí la mar d'entretinguts, i al vespre (encara amb la cara de babaus) vam anar a celebrar l'aniversari a un restaurant de cuina sichuanesa, la de la regió, famosa perquè tot ho adoben amb un bitxo picant que més que picar t'adorm la llengua, però tot estava boníssim. Després una estona a un parc, i de festa a un bar amb tot un grup que celebrava l'aniversari d'una altra noia.

L'endemà -ja no feia tanta gràcia- continuava plovent, i l'altre també. Tot i així vam passejar per la ciutat, que tot i ser una megaurbs de 13 milions d'habitants (i augmentant) té molts espais verds, i la gent és molt relaxada. Té bones vibracions, la ciutat, amb molts parcs, teteries amb terrasses, i el carrer antic reconstruït de rigor.

L'endemà vam anar cap a Leshan, a veure era el buda més gran del món. I si que ho era de gran si! Por i tot feia! Està assegut al penya-segat, vigilant la confluència de tres rius per apaivagar les aigües i protegir els navegants. Hi ha un camí que recorre el penya-segat, i va fins a unes tombes i un temple, i vam estar ben entretinguts tota la tarda.

Més fotos aquí.

dimecres, 16 de juny del 2010

Més ciutats històriques: Pingyao i Xi'an

De bon matí arribàvem a Pingyao. Tot el que ens havia desagradat a Datong ens va agradar a Pingyao. És una antiga ciutat petita, emmurallada, que va ser molt important en la seva època (els primers bancs del país van néixer aquí) i després va caure en declivi, però la van anar mantenint.

És una de les poques ciutats que conserven l'arquitectura tradicional, gran part de la muralla és original, i tot i el turisme i les botigues de souvenirs, la gent continua vivint-hi i també hi ha comerços i vida “normal”. Com que vam arribar molt d'hora i vam marxar molt tard, vam tenir estona per observar com transcorria la vida a totes les hores del dia: el tai-chi matinal al costat de la muralla, com anaven obrint les botigues, i com anaven apareixent els grups de turistes xinesos durant el dia i la il·luminació i les paradetes de menjar a la nit...

Vam passejar amb molta calma, fent fotos a cada racó. Com ens ha passat en altres llocs, només que ens allunyàvem una mica dels carrers principals, estàvem completament sols. A Pingyao no cobren per visitar la ciutat, però si vols entrar a algun edifici has de pagar el bitllet conjunt que val per tots els llocs d'interès. Nosaltres vam decidir conformar-nos amb passejar, però tot i així vam visitar alguns dels edificis perquè casualment, quan passàvem per davant, no hi havia ningú controlant els tiquets...

Altre cop nit al tren i arribada a Xi'an al matí. Aquest cop si que ens volíem quedar una nit allà. La noia que ens havia d'allotjar finalment no va poder, però va ser tan amable de reservar-nos un hostal molt cèntric. Ja teníem ganes d'anar a un alberg a la Xina, que tothom ens deia que estan molt bé (i no mentien!) Més que pel llit, ens vam alegrar de trobar una bona dutxa després de tres nits seguides als trens!

Un cop reposats, vam anar a veure els famosos guerrers. Estan als afores però és molt fàcil accedir-hi. El recinte és molt gran, i encara hi estan treballant. Vam decidir començar-lo per un museu on es guarden uns carros (i una torxa dels jocs olímpics que no sabem què hi pintava), i vam continuar pels fossars de més petit a més gran. Nosaltres ja n'havíem vist un parell al Fòrum, però veure'ls a tots allà posats en formació, impressiona! Ens va agradar veure que en continuen muntant com si fossin trencaclosques, hi ha feina per estona!


L'alberg estava molt cèntric, al davant de la torre de la campana i del tambor, dins les muralles. Xi'an no és especialment bonic, potser si només es veuen un parell o tres de ciutats de la Xina té més interès, però nosaltres vam considerar que ja portàvem vistes prou torres, campanes, muralles, pagodes i tambors, i vam passar la major part del temps pels carrerons del barri musulmà, amb la seva mesquita que sembla una pagoda, tastant menjars que ens cridaven l'atenció i regatejant per unes bambes, perquè les de la Meritxell s'estaven a punt de desintegrar...

Més fotos aquí.

diumenge, 13 de juny del 2010

Què se'ns hi va perdre a Datong?

Després d'haver visitat els monuments més importants i més ben conservats a Beijing, teníem ganes de veure coses diferents, i de camí cap al sud vam anar fent diverses parades. Vam passar una setmana moguda, dormint en trens de nit i visitant els llocs durant el dia.

La primera parada va ser Datong. Què dir de Datong... podríem dir-ne moltes coses, però de bones poques... És una ciutat minera i industrial, el paisatge quan arribàvem de matí amb el tren eren mines de carbó per tot arreu. També vam veure com construïen barris sencers al mig del no-res, i és que, com ens van dir uns dies més tard, la construcció a la Xina és com jugar al SimCity, hi ha ciutats acabades buides esperant a que hi enviïn a la gent. Què se'ns hi havia perdut doncs? Doncs que als voltants hi havia dos llocs que teníem ganes de veure. Primer vam anar cap al monestir penjant. Un monestir construït sobre pilars de fusta en un precipici, a les muntanyes.

L'autobús va trigar hores, i després ens van transferir a un taxi per fer l'últim tram amb tres persones més. I quan vam arribar, el monestir molt bé... però l'entrada era caríssima!!! 130 yuans per veure el monestir, que de fet ja vèiem des de baix. Ens va semblar una presa de pèl. I és que hi ha coses que encara no entenem... Com pot ser més car visitar un monestir que la ciutat prohibida o la gran muralla on hi pots passar tot el dia? Vam decidir no entrar-hi, (hem de ser selectius!) i fer una caminada per la muntanya, que semblava que això no ho cobraven.
Vam girar cua i vam tornar a peu fins a la carretera principal on vam agafar un bus per tornar a Datong. D'allà vam dirigir-nos a les coves de Yungang, on hi ha tot de budes excavats a la roca. Hi vam arribar després de prendre dos busos i una mena de carret de golf a través d'una colònia minera per arribar a la porta... I de nou, l'entrada ens va semblar massa cara (el doble del que hi posava a la nostra guia), i com que els budes gegants es veien des de fora... doncs ens vam conformar amb això.

De tornada a Datong, i amb els pulmons fets un fàstic de respirar pols i carbó tot el dia, havíem de fer temps fins que sortís el tren, i vam sopar i intentar passejar pel centre. Intentar és la paraula, perquè estava tot en obres, tots els carrers aixecats i era impossible. Pel que vam veure estan reconstruint tot el centre històric i la muralla sencera per fer la ciutat atractiva pels turistes... És una cosa molt xinesa: en comptes de conservar, ho tiren tot a terra i ho fan nou però que sembli vell, ho omplen de botigues de souvenirs i au! Nosaltres personalment no hi trobem l'interès, perquè per passejar per carrers que semblen Port Aventura no cal venir fins aquí, però als xinesos es veu que els encanta, perquè a tot arreu fan igual...

S'han adonat que el turisme és una indústria emergent, i allà on hi ha alguna cosa d'interès, el govern el primer que fa és posar una barrera i una guixeta per cobrar entrada, i llavors milloren les infraestructures (o directament, les fan totes noves). I és clar tot al seu gust, perquè com ens va dir un home, els xinesos cada cop necessiten menys als turistes estrangers, en tenen prou amb ells mateixos, la classe alta i la mitjana (uns 200 milions de persones de res) que, àvida de viatjar, quan surt se'ls gasta (no com els ratatravellers). I com que tenen un concepte tan alt d'ells mateixos, no hi ha millor destinació que el seu propi país.

Altre cop vam agafar un tren nocturn. Aquests dies vam decidir anar en llitera per poder dormir, perquè sinó no hauríem aguantat el ritme. Hi ha diferents opcions, llitera tova en compartiments de quatre, llitera dura en compartiments oberts de sis, i diversos preus. Com més amunt, més barata. Nosaltres anàvem a la dura de dalt de tot, i tot i que sempre ens toca algú que ronca, amb els taps i els antifaços dormim com lirons.

Més fotos aquí.

dimarts, 8 de juny del 2010

Metaltravellers@Stratovarius?? Noooo! @Hanggai!!!

A Beijing vam estar allotjats a casa del Wolfgang, un perodista austríac que està treballant a Ràdio Xina Internacional, amb qui vam compartir bones converses perquè a part d'això, també li agrada el metall i escriu per a revistes com la Rock Hard. El couchsurfing també uneix metalheads!

Sabíem abans d'arribar-hi que un dels dies que hi seríem hi havia un concert, i teníem moltes ganes d'anar a un concert a Àsia, l'únic continent on encara no havíem anat a cap. Només hi havia un petit handicap... els grups no ens atreien massa. Es tractava d'un concert organitzat per l'ambaixada finesa presentant, entre d'altres grups, Turisas i Stratovarius. Hauríem preferit a Finntroll o Children of Bodom, però només el fet de que sigui el propi govern el promotor d'un concert així, ja és digne del nostre respecte per aquell país... No veiem al Zapatero fent el mateix per als Barón Rojo, ara que han tornat...

A nosaltres aquests grups no ens diuen gran cosa, i a sobre els hem vist un munt de cops. El Wolfgang hi anava segur per fer-ne la crítica, i nosaltres vam estar dubtant... fins que vam veure que l'entrada costava 30€ al canvi i va ser l'argument determinant per decidir no anar-hi. Ja els hem vist prou vegades per molt menys! A sobre vam rebre un sms del Wolfgang des del concert dient-nos que sort que no hi havíem anat, que estava sent tan i tan dolent...


Però les ganes d'anar a un concert no ens havien passat, i el mateix Wolfgang ens en va recomanar un el dissabte d'un grup que es diuen Hanggai, de qui no n'havíem sentit mai a parlar.

El concert era en un local molt petit al costat del llac, ple de gent (sobretot estrangers).Quan vam arribar encara no havia començat ni el teloner, i com que quan vas als llocs has de fer el que fan els altres, vam copiar-los i ens vam posar a fer “botellón”al carrer. Quant de temps!!

El teloner era un tio molt peculiar que ell sol amb una guitarra electroacústica, un ordinador i tres pedals anava gravant diferents sons, i creava composicions sobre la marxa. Per moments no sabies si estava improvisant, assajant o directament en trance, però va tenir moments molt bons (i altres de molt pesats).


Finalment van sortir els Hanggai, el cantant amb una mena de cuirassa, el guitarrista i un altre amb uns barrets típics... Eren set en aquell escenari minúscul, i van fer saltar a tothom amb les seves cançons. Per descriure'ls breument: són els In Extremo de Mongòlia, fan una barreja de folk (amb instruments tradicionals) i rock i ens van agradar molt! A veure si algú els porta a Wacken algun any!

diumenge, 6 de juny del 2010

Al melic del món (o la capital septentrional del regne del centre)

Xina en xinès significa “el regne del centre”. Del centre de què? Del món evidentment! Així és com es veuen ells. Si Nanjing era la capital del sud, Beijing és la del nord (veieu els nostres progressos en mandarí?) Beijing, Peking o com li vulgueu dir, és una gran ciutat, i, sobretot, una ciutat molt gran. Només baixar del tren a les onze de la nit allò semblava una manifestació.

El viatge en tren per arribar-hi també és digne de menció, van ser 8 hores en un tren lent, i nosaltres no teníem ni seient reservat. Però de seguida un home molt carismàtic que hi havia per allà ens va fer seure (fent aixecar a altra gent) i vam tenir una conversa molt animada (que hauria estat molt més profunda si no haguéssim perdut el nostre llibre de frases aquell matí precisament). Així que ell cridant en xinès, nosaltres en anglès i català, tothom rient (o rient-se de nosaltres?), un noi fent trucs de màgia a la concurrència que atapeïa el vagó i l'home convidant-nos a cerveses i cridant “Hu Jintao bù hao” (el president no és bo)... molt entretingut!

Vam passar una setmana sencera a la ciutat, fent molts kilòmetres al dia a peu, en autobús i en metro per veure (i viure) el màxim possible. Per sort el temps ens ha acompanyat bastant, i feia una temperatura ideal, ni fred ni calor. Només d'imaginar-nos com deu ser visitar tot el que vam visitar amb la calor i les aglomeracions de l'estiu se'ns posaven els pèls de punta!

La ciutat ens ha agradat molt i molt. Té la vessant molt moderna, però hi ha trossos en que sembla que el temps s'hagi aturat, llocs on el ritme de vida és frenètic, i altres que sembla que siguis al mig de qualsevol poble. I com sempre des de que vam entrar al país, cada dia flipem amb alguna cosa: gent dormint a qualsevol lloc, publicitat als túnels del metro, els polos de pèsols...

Les coses imprescindibles a visitar valen molt la pena, però per veure-les amb calma es necessita temps. Vam passar un munt d'hores recorrent el palau d'estiu, el temple del cel, la ciutat prohibida, les avingudes d'aire comunista i la plaça de Tiananmen, tan de dia com de nit, on no vam entrar a veure el mausoleu de Mao, perquè només l'obren de 8 a 12 del matí, i això no són hores per als Metaltravellers. A sobre no cobren entrada, però t'obliguen a deixar la bossa i la càmera, i això si que ho cobren! I per postres, no pots estar segur de que sigui ell o un doble de cera... au va!

També vam passejar per la vora del llac, pel barri de les ambaixades, pel districte de negocis i pel barri dels artistes, vam pujar a la torre de la campana i la dels tambors i al parc Jingzhan per veure les vistes i com tocaven els tambors (què sinó?), i ens vam arribar fins al parc olímpic per veure de prop el cub d'aigua i el niu d'ocell. Una nit vam anar a passejar per Wangfujing, on ofereixen especialitats tan suculentes com pinxos d'escorpins o cucs, i un dels dies vam entaular-nos per degustar un ànec a la pequinesa boníssim!

Que la ciutat ens va agradar molt ho corroboren el munt de fotos que en tenim. Ara que ja hem vist la capital i gran part dels lloc històrics més importants i ben conservats del país, ens ho pensarem més vegades a l'hora d'entrar a més temples, jardins, pagodes...

Més fotos aquí.

dimecres, 2 de juny del 2010

Les diferents cares de la Gran Muralla

Una de les coses que teníem més ganes de veure (com tot quisqui que ve a la Xina) era la Gran Muralla. La majoria de gent hi va en excursió des de Beijing, però els Metaltravellers no ens volíem conformar només amb això. Després de sospesar diverses possibilitats, vam descartar Dandong, que és el tram més oriental i des d'on es pot veure Corea del Nord a l'altra banda del riu, perquè ens feia fer massa volta i els horaris dels trens no acompanyaven.

Ens va decidir per Shanhaiguan, perquè en un sol lloc pots veure-la de diverses maneres. Vam arribar després de 6 hores de tren que ja era fosc i vam tenir la primera odissea per trobar allotjament, ja que a la majoria d'hostals no acceptaven estrangers, i els hotels per a estrangers eren massa cars per a nosaltres. Finalment dins la zona emmurallada del poble vam trobar una pensió d'una senyora la mar de simpàtica.

De bon matí vam anar cap a la platja, perquè allà és on la gran muralla arriba al mar. Vam fer com la majoria de gent que hi havia per allà: evitar pagar l'entrada i caminar per la platja i colar-nos per una reixa fins a acostar-nos-hi. Des del primer moment ens va captivar! Allà ens vam acomiadar del mar fins d'aquí un parell de mesos i vam anar a Jiumenkou, que és l'únic tros de la muralla original que travessava un riu. Normalment els rius es consideraven defenses naturals i no es molestaven a fer ponts, però en aquest tram si. Es notava que feia poc que l'havien restaurat (i de passada, apujat el preu de l'entrada), però només el que era el pont. D'allà es veia com la muralla, o més ben dit, el que en quedava, s'enfilava per la muntanya fins a desaparèixer, que és fins on ens vam aventurar nosaltres, és clar.

Ja a la tarda vam tornar a Shanhaiguan, on la paret nord de la ciutat és la gran muralla en si, i on hi ha el que era la primera porta d'aquesta: “El primer pas sota el cel”. Tres aspectes diferents en un sol dia, no estava malament... però ens vam quedar amb ganes de més! I és que podem afirmar que la Gran Muralla enganxa! I amb tot el que havíem vist, encara ens faltava veure la típica imatge que li ve a tothom al cap quan hi pensa, la de la paret resseguint les carenes de les muntanyes fins a perdre-la de vista a l'horitzó. Aquesta:

Així que un cop a Beijing vam decidir anar-hi un altre cop. Ens havien recomanat fer una caminada de 10km menys turística i en que molts trams estan destrossats, però entre que ja n'havíem vist altres trossos, i que se'ns sortia del pressupost, vam optar per l'opció més senzilla, que és Badaling. Aquí s'hi pot arribar fàcilment amb un autobús, és el tros restaurat més llarg i és a on ve la majoria de gent que visita la muralla. En altres paraules, a totes les guies i webs ja t'avisen que no t'esperis estar sol amb ella... Però això és només qüestió d'escollir meticulosament el moment d'anar-hi, en el nostre cas una tarda plujosa d'un dimecres de maig. I si, la vam tenir per a nosaltres sols! La poca gent que hi havia quan vam arribar va anar desapareixent i ens vam passar l'estona pujant, baixant, fent fotos com bojos i quedant-nos bocabadats veient-la serpentejar entre la boira, que li donava un toc més màgic.

Mes fotos aquí.