Molts pandes, dos aniversaris i un buda gegant

De Xi'an teníem dubtes de cap a on tirar... En aquest país hi ha tantes coses per veure i les distàncies són tan grans que tocava prendre decisions. Finalment vam decidir anar cap a Chengdú, a setze hores en tren de Xi'an, que ens van passar més de pressa del que ens esperàvem, gràcies en part a que els paisatges que es veien per la finestreta eren molt bucòlics.

Ens vam allotjar a casa del Kit i el Daniel, canadenc i suís que porten un munt d'anys vivint a la Xina i parlen un mandarí que ens va fer morir d'enveja. Amb ells vam connectar de seguida... resultat, ens vam quedar dos dies més dels que havíem previst, i encara ens va costar marxar! Vam passar un munt d'hores xerrant amb ells, de qui vam aprendre un munt de coses. El Daniel porta set anys a Chengdú, i ha vist com ha crescut i ha passat de no haver-hi pràcticament cotxes al carrer a que cada dia se'n matriculin 10000 (es diu aviat!) i proliferin els embussos. També vam sortir de festa amb ells. Només arribar ens van portar a un bar que es diu Salut i que és de dos germans de Palamós, que són amics d'ells. Ens van convidar a un formatge sec que no tastàvem des de feia mesos que quasi ens va fer saltar les llàgrimes!

L'endemà ens vam llevar aviat i ens vam alegrar de veure que plovisquejava. La raó? Tocava anar a veure un dels llocs més esperats per l'Oriol, i a sobre va coincidir amb el seu aniversari: el centre de recuperació d'óssos panda. I als pandes no els agrada la calor, estan més contents i actius quan plou i fa fresca. També s'hi ha d'anar aviat perquè és al matí quan els donen de menjar, i un cop s'han atipat, se'n van a dormir, ja que ho fan almenys 16 hores al dia... Quina vida! Objectivament són una espècie ben inútil... només mengen bambú d'un cert tipus, que els costa de digerir i no els dóna prou energies (com els koales), per això dormen tant. A sobre, els fa mandra reproduir-se, per això la majoria dels que hi ha en captivitat són nascuts fruits d'inseminacions... Si no s'han extingit ja és perquè... són tan monoooooooooooooooos! Absolutament tothom feia cara de babau quan se'ls mirava, i els reien totes les gràcies... era inevitable! Sobretot als més petits a la nurseria, una monada...

També hi havia pandes vermells, però com que són una mena de mapatxes, no fan tanta gràcia pobrets. Vam passar el matí la mar d'entretinguts, i al vespre (encara amb la cara de babaus) vam anar a celebrar l'aniversari a un restaurant de cuina sichuanesa, la de la regió, famosa perquè tot ho adoben amb un bitxo picant que més que picar t'adorm la llengua, però tot estava boníssim. Després una estona a un parc, i de festa a un bar amb tot un grup que celebrava l'aniversari d'una altra noia.

L'endemà -ja no feia tanta gràcia- continuava plovent, i l'altre també. Tot i així vam passejar per la ciutat, que tot i ser una megaurbs de 13 milions d'habitants (i augmentant) té molts espais verds, i la gent és molt relaxada. Té bones vibracions, la ciutat, amb molts parcs, teteries amb terrasses, i el carrer antic reconstruït de rigor.

L'endemà vam anar cap a Leshan, a veure era el buda més gran del món. I si que ho era de gran si! Por i tot feia! Està assegut al penya-segat, vigilant la confluència de tres rius per apaivagar les aigües i protegir els navegants. Hi ha un camí que recorre el penya-segat, i va fins a unes tombes i un temple, i vam estar ben entretinguts tota la tarda.

Més fotos aquí.