dilluns, 28 de juny del 2010

Caminant per la Gorja del Salt del Tigre

Juntament amb una família americana d'origen taiwanès vam acomiadar-nos de la Mama Naxi, i vam fer cap a la gorja del salt del tigre, una de les excursions més recomanades, pel camí superior.Vam deixar les bosses al poble del principi i ens vam posar en camí. El primer dia va ser fàcil, i només vam caminar un parell d'hores fins a arribar a un hostal amb unes vistes increïbles de les muntanyes.

La bona notícia és que actualment no cobren l'entrada al camí perquè estan fent obres a la carretera de baix, i segons el cartell, el govern no s'ocupa de mantenir el camí... Però el cert és que nosaltres el camí el vam trobar en bon estat.

El segon dia va ser molt més llarg, i de bon matí vam començar la caminada. El primer que s'ha de fer és pujar un camí molt costerut de 28 corbes. Potser perquè ens ho havien pintat tan difícil, o perquè ja tenim les cames entrenades, ho vam trobar dur, però tampoc tant. Un cop a dalt les vistes si que treien l'alè! Vam anar fent camí, parant a esmorzar i a dinar als hostals que hi ha pel camí. A l'hostal de mig camí (es deia així) ens vam trobar amb un noi francès amb qui havíem coincidit el dia abans a l'hostal, i vam continuar els tres. Havíem quedat amb la família que ja ens trobaríem al final, perquè la mare anava a un altre ritme.

Els paisatges i el camí eren realment bonics, i tot i la pallissa, anàvem caminant sense adonar-nos-en. Un cop vam haver baixat al nivell de la carretera, i després de sis hores caminant, encara ens quedava la part més dura: baixar fins al riu, a la pedra del salt del tigre.

Aquí si que has de pagar perquè el senyor que va fer el camí i el manté diu que no rep cap ajuda del govern. El camí està literalment tallat a la pedra, i en alguns trams és molt vertical. Però quan arribes a baix t'adones de la magnitud del paisatge, i de la força de l'aigua. L'aigua del riu, que tan petit es veia des de dalt, té una força descomunal.

Un cop a baix hi havia un cartell dient que si tornàvem per on havíem vingut no havíem de pagar res, però si anàvem per l'altra banda, havíem de pagar al senyor que va fer aquell tros de camí... Vam decidir igualment pujar per un altre cantó, on hi ha unes escales clavades a la paret de roca, i un cop a dalt ens les vam enginyar per saltar-nos el peatge. Vam arribar els tres a dalt destrossats però contents, i ens vam prendre una birra ben fresca per arrodonir el dia.

Més fotos aquí.

3 comentaris:

Victor Saiz ha dit...

Pero quins paisatges més besties!

Gemma Subirà ha dit...

Quin fart de caminar que us feu,no? Ara bé, quina passada els paisatges, els penya-segats, les muntanyes... I molt xula la foto de la Meri sentada amb les vistes de fons. És una foto-postal.
Petons.

Unknown ha dit...

Gran caminada per a les meves cames, una altra ruta per fer com la de la Muralla Xina. La Gemma no el podria fer amb el vertigen que porta a sobre. Que romanços que sou, amb l’evasió del peatge us vareu fer una birra a la salut de l’home del camí. Jo hagués fet el mateix, salut i força el canut!