Què se'ns hi va perdre a Datong?

Després d'haver visitat els monuments més importants i més ben conservats a Beijing, teníem ganes de veure coses diferents, i de camí cap al sud vam anar fent diverses parades. Vam passar una setmana moguda, dormint en trens de nit i visitant els llocs durant el dia.

La primera parada va ser Datong. Què dir de Datong... podríem dir-ne moltes coses, però de bones poques... És una ciutat minera i industrial, el paisatge quan arribàvem de matí amb el tren eren mines de carbó per tot arreu. També vam veure com construïen barris sencers al mig del no-res, i és que, com ens van dir uns dies més tard, la construcció a la Xina és com jugar al SimCity, hi ha ciutats acabades buides esperant a que hi enviïn a la gent. Què se'ns hi havia perdut doncs? Doncs que als voltants hi havia dos llocs que teníem ganes de veure. Primer vam anar cap al monestir penjant. Un monestir construït sobre pilars de fusta en un precipici, a les muntanyes.

L'autobús va trigar hores, i després ens van transferir a un taxi per fer l'últim tram amb tres persones més. I quan vam arribar, el monestir molt bé... però l'entrada era caríssima!!! 130 yuans per veure el monestir, que de fet ja vèiem des de baix. Ens va semblar una presa de pèl. I és que hi ha coses que encara no entenem... Com pot ser més car visitar un monestir que la ciutat prohibida o la gran muralla on hi pots passar tot el dia? Vam decidir no entrar-hi, (hem de ser selectius!) i fer una caminada per la muntanya, que semblava que això no ho cobraven.

Vam girar cua i vam tornar a peu fins a la carretera principal on vam agafar un bus per tornar a Datong. D'allà vam dirigir-nos a les coves de Yungang, on hi ha tot de budes excavats a la roca. Hi vam arribar després de prendre dos busos i una mena de carret de golf a través d'una colònia minera per arribar a la porta... I de nou, l'entrada ens va semblar massa cara (el doble del que hi posava a la nostra guia), i com que els budes gegants es veien des de fora... doncs ens vam conformar amb això.

De tornada a Datong, i amb els pulmons fets un fàstic de respirar pols i carbó tot el dia, havíem de fer temps fins que sortís el tren, i vam sopar i intentar passejar pel centre. Intentar és la paraula, perquè estava tot en obres, tots els carrers aixecats i era impossible. Pel que vam veure estan reconstruint tot el centre històric i la muralla sencera per fer la ciutat atractiva pels turistes... És una cosa molt xinesa: en comptes de conservar, ho tiren tot a terra i ho fan nou però que sembli vell, ho omplen de botigues de souvenirs i au! Nosaltres personalment no hi trobem l'interès, perquè per passejar per carrers que semblen Port Aventura no cal venir fins aquí, però als xinesos es veu que els encanta, perquè a tot arreu fan igual...

S'han adonat que el turisme és una indústria emergent, i allà on hi ha alguna cosa d'interès, el govern el primer que fa és posar una barrera i una guixeta per cobrar entrada, i llavors milloren les infraestructures (o directament, les fan totes noves). I és clar tot al seu gust, perquè com ens va dir un home, els xinesos cada cop necessiten menys als turistes estrangers, en tenen prou amb ells mateixos, la classe alta i la mitjana (uns 200 milions de persones de res) que, àvida de viatjar, quan surt se'ls gasta (no com els ratatravellers). I com que tenen un concepte tan alt d'ells mateixos, no hi ha millor destinació que el seu propi país.

Altre cop vam agafar un tren nocturn. Aquests dies vam decidir anar en llitera per poder dormir, perquè sinó no hauríem aguantat el ritme. Hi ha diferents opcions, llitera tova en compartiments de quatre, llitera dura en compartiments oberts de sis, i diversos preus. Com més amunt, més barata. Nosaltres anàvem a la dura de dalt de tot, i tot i que sempre ens toca algú que ronca, amb els taps i els antifaços dormim com lirons.

Més fotos aquí.