1 any voltant pel món!

Moments compartits

Avui fa exactament un any que vam sortir de casa, i al mateix temps, tanquem la segona etapa del viatge: de la calor dels països de l'Amèrica Central vam passar al fred dels EUA i Nova Zelanda per retrobar-nos amb l'estiu a Austràlia.

No estem gens cansats, i continuem amb ganes de conèixer moltes coses, i tot i que no podem evitar pensar que cada cop ens queda menys temps de viatge, volem aprofitar-ho al màxim, continuar aprenent i continuar vivint. Però us trobem a faltar eh!

De nou, moltes gràcies a tots els que ens deixeu comentaris que tant ens agrada llegir, i als que només ens llegiu però sabem que sou allà.

Propera parada: Àsia!!

Fotos curioses aquí.

Flores i Tikal

Flores és una illa del llac Petén Itzá, al nord de Guatemala, unida a la ciutat de Santa Elena a través d'una carretera de mig quilòmetre. Tot i ser un lloc dels més turístics del país, per la seva proximitat a les ruïnes de Tikal, el poble és bastant acollidor i bonic.

Vam buscar tours per anar a Tikal perquè preferíem tenir un guia que ens donés una idea sobre la cultura maia, i al dia següent, a les 5 del matí ens venia a buscar la furgoneta per anar fins allà. Amb una mica de son vam començar la visita guiada per les ruïnes, amb una boira espessa que donava un aspecte fantasmagòric a la selva.

El guia explicava molt bé i amb molt detall (tant, que de les 3 hores que havia de durar la visita, en vam trigar 5!). La zona de les ruïnes és enorme i hi ha molts temples i piràmides restaurades, a mig restaurar i altres que simplement són muntanyes de terra cobertes de vegetació que algun dia es recuperaran. Costa d'imaginar que quan els maies hi vivien no hi havia arbres i un cop abandonada la ciutat, la selva va recuperar el terreny.

Els temples són molt alts i n'hi ha tres als quals es pot pujar -qui no tingui vertigen-, oferint-te una vista màgica de la selva amb la part superior dels altres temples sobresortint enmig del paisatge. El guia, molt hàbil, va fer temps perquè quan pugéssim la boira hagués escampat i poguéssim veure-ho tot amb sol.

Acabada la visita vam menjar alguna cosa i vam continuar explorant les ruïnes pel nostre compte un parell d'hores més. Tot i la calor i la humitat, la visita va ser una de les coses que més ens han impactat fins ara.

Esgotats, al tornar a Flores ens vam llençar al llac per descansar els músculs a l'hora que es ponia el sol. Aquesta va ser l'última parada a Guatemala, perquè al dia següent vam tornar a fer tres països en un dia: vam esmorzar a Guatemala, vam dinar a Belice (on vam haver de pagar 15$ per sortir del país sense haver-lo trepitjat) i vam sopar a Mèxic.

Més fotos aquí.

Río Dulce i Livingston

Vam sortir tard de Semuc Champey, i a més a més era dia festiu, així que el tema del transport era escàs. Deixant les muntanyes i les valls enrere (i un parell d'intent de timos), per uns bonics paisatges vam arribar a Río Dulce a quarts de dotze de la nit. A aquelles hores no vam poder comparar gaires hostals, i vam anar a parar a un de bastant cutre, però amb tele i ventilador (cosa imprescindible en aquestes terres). Estàvem morts, però per inèrcia vam engegar la tele, i de sobte veiem una cara coneguda i una veu que deia “Bon dia, són les 8!”. Ens vam quedar tant astorats de veure el Cuní, que vam deixar la tele posada fins que ens va vèncer la son.

L'endemà vam buscar un hostal més acollidor i net pel mateix preu, i amb vistes al llac. Río Dulce es troba a la confluència del llac Izabal i el Río Dulce. Vam passejar fins a la fortalesa de San Felipe, una petita fortificació construïda pels espanyols per intentar evitar els saquejos dels pirates. Està en un cap envoltat de palmeres, i et pots banyar a la platja que hi ha al costat, opció que no vam desaprofitar.

D'allà vam anar a Lívingston, a la costa del Carib. És una ciutat garífuna, i no s'hi pot accedir per terra, així que vam fer el trajecte en llanxa, que et porta per tot el llac i s'interna pel canyó del riu, entre la selva, uns paisatges espectaculars. Els que menaven la barca devien tenir 12 i 15 anys respectivament, i els seus patrons els havien donat tants pocs diners per benzina que la barca es va parar diverses vegades durant el trajecte...

Un cop a Lívingston ens van assaltar les típiques persones recomanant hostals dels quals solem passar, però pel camí ens va interceptar una noia de Granada que ens va caure simpàtica, i vam decidir anar a on ella ens deia, un hostal del tipus del de Semuc Champey on ella treballava.

Allà vam passar les següents 24 hores, descansant, participant en un trivial, aprofitant el wi-fi, i xerrant amb la noia i el seu marit. A la tarda vam anar a fer una volta, però les platges de la ciutat fan molta pena, estan plenes de brutícia i l'aigua és tèrbola. La més decent està a 12 km. i s'hi ha d'anar amb tour o taxi... Ens vam conformar berenant cocos tallats directament de la palmera. Al tornar a la noia l'havien fet fora després del seu primer dia de feina, i ens va dir que als propietaris (un anglès i un holandès) no els agradaven els espanyols perquè no gasten en begudes... i per donar-li la raó, vam anar a comprar unes cerveses de litre a la botiga i ens les vam beure davant del nostre bungalow, no al bar.

Per tornar vam evitar tornar a fer el trajecte pel riu donant la volta per Puerto Barrios, més llarg però més barat també, i vam anar cap Flores, al nord del país.

Més fotos aquí.

Per les muntanyes de Guatemala

Chichicastenango, Chichi pels amics, és un poble a les muntanyes famós pel seu mercat dels dijous i els diumenges, quan tota la gent dels voltants baixa a vendre-hi. Només arribar vam veure totes les parades del mercat, on es ven de tot, i s'hi cuina molt, i també vam poder veure les dues esglésies principals del poble, una enfront de l'altra, amb xamans fent aquí també pregàries a l'escalinata davant la porta.

Després vam anar cap a Cobán, tot un dia de viatge canviant de busos i furgonetes. El paisatge és preciós, tot i que no el vam poder apreciar del tot perquè plovia i estava força emboirat. Vam arribar a Cobán de nit i sota una intensa pluja. Al matí vam fer una volta, i com que ens va semblar que no hi havia gaire a veure, vam marxar cap a un dels llocs que tothom més ens havia recomanat: Semuc Champey.

Són tres hores en furgoneta des de Cobán, perquè només la meitat del camí està asfaltat. El trajecte transcorre entre valls i muntanyes verdes verdíssimes, i seria prou distret si en furgonetes on n'hi caben 16 no n'hi encabissin 30, cosa que fa anar a tothom comprimit. El dia tampoc s'havia llevat gaire bonic, però un cop allà no feia fred, i vam decidir visitar el parc. Semuc Champey són unes basses de color turquesa en un pont de roca natural que queda sobre el riu. L'indret és preciós, i a més t'hi pots banyar, una delícia! Primer vam veure per on surt el riu, i per on s'amaga sota el pont de roca natural. Com que havia plogut, baixava amb molta força. I després, al moment de banyar-nos, el temps es va aliar amb nosaltres i fins i tot va brillar el sol una estona.

Vam dormir a Lanquín, el poble més proper, en un hostal per motxillers anglosaxons dels que no solem freqüentar, però com que ens l'havien recomanat, i el lloc era idíl.lic, vam decidir fer una excepció. Només arribar sortia un grupet per visitar les coves del poble, que són tan grans que només una petita part està explorada. Vam arribar a temps per veure la sortida dels rat-penats (milers!). Normalment la part visitable està il.luminada, però feia uns dies que s'havia espatllat la planta elèctrica, i vam fer el recorregut amb llanternes. Vam acabar grimpant per túnels de les coves, envoltats de rat-penats i relliscant a cada pas, però ens ho vam passar molt bé.

Al vespre a l'hostal era la nit de la pizza, feta al forn de llenya que tenen, i vam estar sopant i xerrant amb un heavy de Boston que ens va maleir moltes vegades mort d'enveja per haver estat tants cops a Wacken.

Aquest lloc és realment per quedar-t'hi uns dies per aïllar-te del món, però nosaltres estressats no ho estàvem, i ens va semblar que ja en teníem prou de muntanyes.

Més fotos aquí.

Llac Atitlán

Vam marxar d'Antigua en una furgoneta per una carretera molt sinuosa fins arribar, ja fosc, a San Pedro la Laguna. Pel camí, vam tenir la primera vista majestuosa del Llac Atitlán. El poble de San Pedro està dividit en dues parts: la gringa on hi ha tots els hotels, bars i restaurants per a turistes i que està vora el llac; i la part on hi ha tota la gent que hi viu, que està a dalt d'un turó. Després de donar unes quantes voltes i del regateig habitual vam trobar un hotel a molt bon preu amb unes vistes espectaculars del llac.

El dimecres vam anar a visitar Santiago, a mitja hora en vaixell de San Pedro, on tenen una curiosa tradició. Allà i en els pobles dels voltants veneren a San Simón (o Maximón per als maies) i cada any la figura d'aquest es guarda a la llar d'un cofrare diferent, per sortir per Setmana Santa i batre's amb Jesús, tota una història bastant estrambòtica als nostres ulls. Després de recórrer els seus carrers i places, i entrar a l'església, on els sants van vestits amb bates que els fan les dones cada any, ens vam posar a la recerca de la imatge i ens van comentar que estava a dos quilòmetres de distància.

Al cap d'una estona vam arribar a una casa on tenien una habitació dedicada al “Sant”. Ho diem entre cometes perquè la imatge que vam tenir era molt estranya: una habitació fosca, però amb llumetes de Nadal i garlandes al sostre, tot ple d'espelmes a terra amb un xaman repetint fins a la sacietat unes pregàries i impregnant tota l'habitació amb encens; la imatge de Maximón és un cap amb una cigarreta a la boca i una ampolla d'alcohol a la mà, i la resta mocadors al voltant del coll; i tot de gent al fons de l'habitació, xerrant alegrement i bevent cervesa. És molt curiós perquè a Maximón se li demana salut, amor i sort en els negocis, i coses que no se solen demanar als sants habituals.

Un cop vam tornar, vam aprofitar les poques hores de llum que ens quedaven per a veure San Pedro la Laguna (de fet amb una hora ja en tens més que suficient) i ens vam preparar per a l'endemà marxar cap a Panajachel, a l'altra punta del llac, on ens esperava el Ronaldo, un noi de Couchsurfing. Ens va obrir les portes de casa seva, molt maca per cert, i ens vam sentir tant a gust que al final vam quedar-nos-hi tres dies! El llac ens va atrapar...

A banda de Panajachel, on ens vam banyar al llac per fer-nos passar la calor, també vam anar a Sololá, a dalt de la muntanya, i a Santa Catalina de Palopó, on de tornada vam esperar en un mirador fins que es va pondre el sol. Ens va sorprendre molt que la majoria d'indígenes de totes les edats vesteixen cada dia amb les robes tradicionals (diferents d'un poble a l'altre) i tot i que les dones són majoria, també hi ha bastants homes que les porten. Definitivament, el llac ens va captivar.

Més fotos aquí.

Antigua i el volcà Pacaya

Després de gairebé 2 dies viatjant, travessant països, vam arribar a Antigua, l'antiga capital del país, una ciutat que a primer cop d'ull es veu molt bonica i cuidada. Realment no s'assembla al poc que havíem vist de Guatemala en les hores prèvies. Antigua és una ciutat colonial on la gent s'ha esforçat (i molt!) per a que sigui molt agradable per als turistes. Tant, que a vegades sembla més un decorat que una ciutat.

Un cop vam trobar lloc on fer nit, vam anar a fer una volta i aviat vam anar adonant-nos que estava tot fet a mida dels turistes; la majoria dels restaurants tenen estètica per a gringos, decorats amb bon gust, això sí! Hi viuen molts estrangers, i això es nota. De totes maneres, és un lloc agradable per passar-hi un parell de dies.

L'endemà l'Oriol es va negar a pujar a cap bus, cotxe, moto-taxi o equivalent, així que vam dedicar el dia a passejar per la ciutat, perdent-nos pels seus carrers empedrats, entrant a un munt d'esglésies, patis de cases... És agradable perquè es pot anar caminant a tot arreu. Un cop es va fer fosc, la ciutat va patir una apagada general. Bé, la ciutat i tota la província! L'apagada va durar gairebé dues hores, temps que vam dedicar a cuinar a l'hostal, a la llum de les espelmes.

El diumenge, per no perdre la forma vam decidir agafar un tour al volcà Pacaya. Un dels tres volcans actius de Guatemala però el que té més atracció turística per una raó: lava! Al migdia vam agafar un mini-bus que ens va dur fins al peu del volcà, on ens esperava el nostre guia. Vam començar l'ascensió al volcà que dura una hora i mitja, amb un tram final duríssim. Avui en dia ja no s'arriba al cràter del volcà per raons de seguretat. En l'última part del camí, ja es poden veure les colades de lava solidificades i després de l'esforç final, la recompensa: una font d'on brolla la lava!!! D'allà sortien dos rius de lava que queien muntanya avall. I a dos metres de distància hi feia una calor que socarrimava. A mesura que s'anava ponent el sol encara s'apreciaven més els vius colors del riu incandescent. Vam arribar a baix fent mig camí a les fosques, feliços d'haver pogut presenciar un fenomen de la naturalesa difícil de veure.

Més fotos aquí.

Tres països en un dia

El dijous era un dia clau: vam decidir que si feia bo, ens quedàvem a les Corn Islands fins al següent vaixell (diumenge) però que sinó, marxaríem. A les 5 del matí va sonar el despertador, i el sol enlluernava... però a la vegada estava caient un bon ruixat. Quin dilema! Vam decidir marxar, i aquest cop en un sol dia vam poder fer el recorregut a la inversa fins a Managua perquè els horaris coincidien bé. I en un ferry amb seient i aire acondicionat, tot un luxe!

Vam arribar a Managua a les 3 del matí. Estàvem morts, però vam decidir empalmar busos i marxar cap a Guatemala. Com que per arribar-hi per terra s'ha de passar per Hondures, i les coses no estan gaire fines per allà, vam agafar un bus internacional dels que et fan ells els tràmits. El dia que entràvem a Nicaragua, a Hondures havien tancat la frontera (el mexicà i l'anglesa també s'hi van trobar, i van haver de comprar un vol) així que encara gràcies que estigués oberta.

Vam sortir a les 5 del matí, vam travessar un trosset d'Hondures i vam anar a dormir a El Salvador. No teníem previst passar-hi, però era el camí més recte i ja ens va anar bé per poder treure dòlars del caixer, ja que aquesta és la moneda oficial. De San Salvador poca cosa podem explicar, tot el que en vam veure va ser des del bus. Vam arribar, vam sopar, vam dormir i vam marxar l'endemà cap a la frontera, aquest cop com ens agrada a nosaltres, empalmant busos locals i travessant-la a peu. A les 5 de la tarda arribàvem a Antigua.