Río Dulce i Livingston

Vam sortir tard de Semuc Champey, i a més a més era dia festiu, així que el tema del transport era escàs. Deixant les muntanyes i les valls enrere (i un parell d'intent de timos), per uns bonics paisatges vam arribar a Río Dulce a quarts de dotze de la nit. A aquelles hores no vam poder comparar gaires hostals, i vam anar a parar a un de bastant cutre, però amb tele i ventilador (cosa imprescindible en aquestes terres). Estàvem morts, però per inèrcia vam engegar la tele, i de sobte veiem una cara coneguda i una veu que deia “Bon dia, són les 8!”. Ens vam quedar tant astorats de veure el Cuní, que vam deixar la tele posada fins que ens va vèncer la son.

L'endemà vam buscar un hostal més acollidor i net pel mateix preu, i amb vistes al llac. Río Dulce es troba a la confluència del llac Izabal i el Río Dulce. Vam passejar fins a la fortalesa de San Felipe, una petita fortificació construïda pels espanyols per intentar evitar els saquejos dels pirates. Està en un cap envoltat de palmeres, i et pots banyar a la platja que hi ha al costat, opció que no vam desaprofitar.

D'allà vam anar a Lívingston, a la costa del Carib. És una ciutat garífuna, i no s'hi pot accedir per terra, així que vam fer el trajecte en llanxa, que et porta per tot el llac i s'interna pel canyó del riu, entre la selva, uns paisatges espectaculars. Els que menaven la barca devien tenir 12 i 15 anys respectivament, i els seus patrons els havien donat tants pocs diners per benzina que la barca es va parar diverses vegades durant el trajecte...

Un cop a Lívingston ens van assaltar les típiques persones recomanant hostals dels quals solem passar, però pel camí ens va interceptar una noia de Granada que ens va caure simpàtica, i vam decidir anar a on ella ens deia, un hostal del tipus del de Semuc Champey on ella treballava.

Allà vam passar les següents 24 hores, descansant, participant en un trivial, aprofitant el wi-fi, i xerrant amb la noia i el seu marit. A la tarda vam anar a fer una volta, però les platges de la ciutat fan molta pena, estan plenes de brutícia i l'aigua és tèrbola. La més decent està a 12 km. i s'hi ha d'anar amb tour o taxi... Ens vam conformar berenant cocos tallats directament de la palmera. Al tornar a la noia l'havien fet fora després del seu primer dia de feina, i ens va dir que als propietaris (un anglès i un holandès) no els agradaven els espanyols perquè no gasten en begudes... i per donar-li la raó, vam anar a comprar unes cerveses de litre a la botiga i ens les vam beure davant del nostre bungalow, no al bar.

Per tornar vam evitar tornar a fer el trajecte pel riu donant la volta per Puerto Barrios, més llarg però més barat també, i vam anar cap Flores, al nord del país.

Més fotos aquí.