Granada i els volcans dels voltants

Granada és una ciutat colonial que durant la seva història ha patit saquejos de pirates, incendis, erupcions volcàniques... però tot i així es conserva molt bé. Un cop instal·lats en una habitació immensa en una casa colonial, vam anar a l'oficina de turisme. I allà vam conèixer en Jordi, un veí de La Bordeta que fa dos anys que hi viu i que ens va donar uns bons consells útils sobre la ciutat i els voltants. Vam passar el dia recorrent la ciutat sota un sol que fonia les pedres, bé, també vam parar a veure el partit del Barça en un bar, perquè a aquella hora no es podia estar al carrer. Esglésies, cases de colors, la plaça principal... tot el que una ciutat colonial ha de tenir en abundància.

El dia següent vam anar al poble de Masaya, perquè ens van dir que eren festes. Després vam saber que les festes en aquest poble duren 3 mesos, així que no és gaire difícil enganxar-les... però bé, nosaltres hi vam anar a parar el dia en que treuen el sant al carrer: la processó de Sant Jeroni. També hi ha un mercat d'artesanies una mica kitsch per fora, i on vam mirar molt però no vam comprar res (com gairebé sempre). Després de dinar a la plaça vam començar a caminar per un dels carrers per on portaven una verge, i just al moment en que arribàvem a l'ajuntament, va sonar el tret de sortida i ens vam trobar al mig d'una estampida humana que cridava a Sant Jeroni... Enmig del tumult a la Meritxell li va desaparèixer la cartera, però per sort no hi duia res important. Tot i així vam anar a posar la denúncia per si la trobaven, i el policia va acabar convidant-nos a casa seva. (Invitació que vam declinar amablement).

A la tarda vam anar al Parc Nacional Masaya, on hi ha un dels volcans més actius del país. De fet, no para de treure fum i escopir pedres de tant en tant. La veritat és que impressiona la fumera i la pudor a sofre, no és d'estranyar que antigament la gent cregués que allò era una porta a l'infern ni que els indígenes hi llencessin donzelles verges vives per calmar els ànims del volcà! De nit fins i tot es pot veure el reflex de la lava al fum. També vam anar a una cova formada d'un antic túnel de lava, on vam poder-hi veure alguns ratpenats. El guia era molt simpàtic, i vam aprendre un munt de vulcanologia.

Per poder continuar amb aquesta immersió al món dels volcans, l'endemà vam anar al Mombacho. Quan vam arribar a l'entrada, el preu del transport fins a dalt ens va espantar i vam decidir pujar a peu... Ho vam decidir perquè no sabíem el que ens esperava, que sinó hauríem pagat! Quina pujada! Vam estar una hora i mitja traient el fetge per la boca, amb la calor, la inclinació... Però quan vam arribar el guarda ens va dir que havíem fet una molt bona marca! Vam fer un itinerari per un dels cràters, extingit, on es veuen també fumaroles i on es té una molt bona vista de la ciutat... quan no hi ha núvols. La vam encertar, perquè la visibilitat era molt bona. Posats a fer també vam baixar a peu, parant a mig camí a fer un cafè (la Meritxell també en va prendre... I li va agradar!) que et regalen en una plantació, i d'allà vam anar a veure els Pueblos Blancos. Encara ens preguntem per què els anomenen així... Vam fer una volta per Catarina, i quan ja anàvem a agafar el bus de tornada, es va posar a ploure.

A la casa on ens allotjàvem, d'un nicaragüenc-suís que llogava habitacions, vam fer-nos el sopar i vam estar amb ell veient uns documentals molt interessants sobre el país.

Més fotos aquí.