Després de la dosi de cursileria i color rosa del dia, tocava una mica de metal a la nit. Vam deixar la MSM a l'hotel, vam agafar el cotxe, i amb la música a tot drap vam conduir cap a Sunset Strip.
Aquest mític tros de carrer (mític per a qui li agrada el Hard Rock, s'entén) concentra tot de bars i locals on sona bona música canyera: el Roxy, el Whisky a go go... Aquí hi van néixer grups com Guns'n'Roses, Mötley Crüe, Poison... Quan era adolescent, la Meritxell somniava en venir aquí algun dia a veure si es trobava l'Axl Rose amb les seves malles i la seva cinta al cap... Quins temps... (sort que no ens el vam trobar, gras i calb com està ara... jejeje).
Era dilluns, però a qui li importa, a L.A. sempre hi ha alguna cosa en marxa. Vam sopar al mític (si, ja sabem que tot és mític, però és que de veritat ho era per a nosaltres) Rainbow, i després vam anar al Key Club a veure el concert dels Steel Panther, una banda paròdia de Hair Metal, una mena de Gigatron de Califòrnia. Ens ho vam passar de conya, amb les versions de grups com Whitesnake (impagable la versió reagge del “Here I go again”), Scorpions, Def Leppard, Guns'n'Roses... A més entre cançó i cançó no paren de fer catxondeo i humor verd, el baixista no para de mirar-se al mirall i pentinar-se la perruca crepada, i fins i tot van fer pujar a 30 groupies a l'escenari.
Hi havia moments que costava una mica seguir-los, perquè havies de desxifrar què deien entre tants “fuckin's”, però va valdre molt la pena. Des de que vam veure els Nanowar a Martorell que no rèiem així en un concert!
Edu, mil gràcies per les recomanacions. Et devem una birra (o moltes) quan tornem!
Aquest mític tros de carrer (mític per a qui li agrada el Hard Rock, s'entén) concentra tot de bars i locals on sona bona música canyera: el Roxy, el Whisky a go go... Aquí hi van néixer grups com Guns'n'Roses, Mötley Crüe, Poison... Quan era adolescent, la Meritxell somniava en venir aquí algun dia a veure si es trobava l'Axl Rose amb les seves malles i la seva cinta al cap... Quins temps... (sort que no ens el vam trobar, gras i calb com està ara... jejeje).
Era dilluns, però a qui li importa, a L.A. sempre hi ha alguna cosa en marxa. Vam sopar al mític (si, ja sabem que tot és mític, però és que de veritat ho era per a nosaltres) Rainbow, i després vam anar al Key Club a veure el concert dels Steel Panther, una banda paròdia de Hair Metal, una mena de Gigatron de Califòrnia. Ens ho vam passar de conya, amb les versions de grups com Whitesnake (impagable la versió reagge del “Here I go again”), Scorpions, Def Leppard, Guns'n'Roses... A més entre cançó i cançó no paren de fer catxondeo i humor verd, el baixista no para de mirar-se al mirall i pentinar-se la perruca crepada, i fins i tot van fer pujar a 30 groupies a l'escenari.
Hi havia moments que costava una mica seguir-los, perquè havies de desxifrar què deien entre tants “fuckin's”, però va valdre molt la pena. Des de que vam veure els Nanowar a Martorell que no rèiem així en un concert!
Edu, mil gràcies per les recomanacions. Et devem una birra (o moltes) quan tornem!
Entrades
6 comentaris:
Anem bé, anem bé! Barça-2, Inter-0.
Ja tenim la Champions una mica més a prop però pel que pugui ser i per assegurar la jugada, tu, Oriol, potser valdrà més que no tornis a Barcelona fins després de la final al Bernabeu.
Uuuuuuuuuuuhhhhh!! quina marxa!!Us vau recuperar de tan paisatge, natura i tot allò tan sa. Un gran què va ser que la Meritxell no trobes l'A. Rose, els mites perque ho siguin no han de complir anys(amb el que això comporta)els hem de recordar com quan teniem 15 anys,en això tenen aventatja el Mickey Mouse i companyia. M'alegro que fos una nit per recordar.
Ja començava a pensar que havíeu oblidat l'essència del viatge!
Des de Panamà que no actualitzàveu la llista de bars heavies!
Ostres, quina casualitat!
Aquesta setmana m´he comprat la Metal Hammer anglesa (feia mooolts anys que no l´havia comprada) i hi surt un reportatge d´aquests paios en la seva gira UK (en un jacuzzi amb unes groupies, fardant de les seves gestes amoroses, etc). I vaig pensar exactament això: mira, uns Gigatron anglosaxons, quina gràcia...
O sigui que també fan concerts i vosaltres (com no) els heu vist? Quines coses...
Buen, deixem Amèrica i cap a Hobbiton! Meri, tremola! Oriol, converteix-la! (buen, fes el que puguis. L´Àlex es va proposar convertir l´Eva al heavy, i crec que lo de la Meri amb Tolkien pot anar pel mateix camí...)
Vinga, a continuar endavant!
Joan-Pau
Ostres que divertit el grup! Jo també vaig veure els Nanowar a Martorell... Està bé despedir un pais així...
Petons
Gemma S.
Hola família!!! Quant de temps veritat???
Sento molt la meva inexistència en el vostre blog. Segur que trobàveu a faltar el fan més “caxondo” de Metaltravellers criticant les vostres peripècies per a lo bo i a lo dolent.
He hivernat una miqueta com l’ós Oriol, encara que tenia mandra de llegir per Internet. Poc a poc m’aniré posant al dia de les vostres experiències. Per començar, em vaig quedar a EEUU i he de fer uns petits comentaris respecte a coses curioses del vostre viatge amb MSM.
Menys mal que no vau anar a veure vinyes americanes, on s’ha vist que siguin bons els vins yanquies?? Lo del peatge és la repera!!, espero que els hi envieu un informe als polítics catalans perquè d’una punyetera vegada la supressió passi a ser una realitat i no una promesa electoral. I mira que estem parlant del Golden Gate vs Túnel del Cadí entre altres. També he de dir que aquí els americans han estat bé en unes coses però suspenen en reciclar com a notícia actual.
Pel què respecta a la cuina catalana, m’agrada que anem fent país, i nosaltres col•laborem si ens trobem situacions com vosaltres. Ara, pagar preus impensables per menjar coses “habituals” o “normals”, però en el vostre lloc jo també hagués pagat el que fos per menjar un sol dia dieta mediterrània com cal. De tant en tant us podeu permetre un petit luxe entre hamburgueses i fast food. Però estigueu tranquils i no us preocupeu per nosaltres, els fans, víctimes de les nostres vides quotidianes sense gaires aventures a lo Indiana Jones, ja farem calçotades a la vostra salut i en nom vostre.
Quan en el blog parleu que Hollywood és una mica fals, a cas no us ho imaginàveu??? No teníeu una idea de com era? Per favor en quin món viviu, o a cas encara penseu que els Reis Mags no són els pares o el Para Noel no és un alcohòlic pederasta explotador de follets en una fàbrica de joguines... millor que deixem el tema aparcat.
Una de les fotos que m’ha cridat l’atenció era la de Alice Cooper (per cert! Confirmat a Wacken!!!quina llàstima em feu que no estareu a Europa per l’Agost, jejeje) com a estrella en el terra, una pregunta, també havia l’ha d’Ozzy Osbourne?? També em tindreu de aclarar que pintava Star Wars en Walt Disney???Les fotos molt xules com Oriolator buscant a Sarah O’connor per matar-la amb la seva súper moto, o el castell Disney que jo també me l’imatxinava més gran, imatxineu-vos com deu ser Campanilla.... o potser l’hauran posat al costat del castell, de immens com a Gozilla.
Meritxell, em tindràs que treure de dubtes amb les fotos tant abstractes que heu fet, no acabo d’assimilar qui és qui, em podries explicar qui és Shrek i qui és Homer Simpson amb l’Oriol ja que o són tant semblants o us han sortit borroses. Bromes a part, sempre podreu comentar-nos quan torneu de les llargues vacances que heu vist de tot tipus d’animalets, incloent dinosaures, perquè a EEUU existeixen oi??
No ploris Oriol, que l’altre dia vaig veure la Pamela i en David a Lloret de Mar menjant una paella i em deien que no enyoraven gaire la platja de Santa Mònica. Però a mi si que m’heu fet enveja en poder gaudir del barri Sunset Strip (up the heavy meta!!). Per aquest lloc si que val la pena anar a americalàndia, tot lo altre em resulta a decepció com al President Obama en una conferència de canvi climàtic. Quietorrr!!, ta eixo daño????
Aquestes festes aniré posant-me al dia de les vostres experiències a Oceania, d’ara en endavant Cangurolàndia....a reveure!!!
Publica un comentari a l'entrada