dilluns, 21 de setembre del 2009

Benvinguts al Carib!

Des de Bogotà ens vam dirigir cap al nord, de la “nevera” vam passar al forn, amb una calor sufocant i humida! L'itinerari va consistir en 18 hores de bus, que semblava un camió frigorífic (quin fred!) i on ens van retrobar amb un vell conegut: el "Transportador 3", una pel·lícula que havien passat en un bus a Argentina i de la qual no havíem pogut veure el final (portàvem 5 mesos sense dormir perquè no sabíem el desenllaç!). A les 10 del matí vam arribar a Riohacha i d'allà en taxi fins a Uribia. Cal destacar que entre aquestes dues poblacions hi ha un peatge oficial i un d'alternatiu i il·legal per on passen tots els cotxes per una tercera part del cost oficial!

Un cop a Uribia havíem d'agafar una camioneta que ens portava fins al Cabo de la Vela. Havent dinat en va sortir una, amb la mala sort que a mig camí va punxar una roda, convertint el que havia de ser un trajecte de dues hores en gairebé quatre! El problema va ser que el gat hidràulic es va trencar i vam haver d'esperar a que passés algú que en portés un.


Vam arribar al Cabo de la Vela que ja era de nit. A més, vam fer tota la ruta de repartiment de mercaderies vàries per tot el veïnat. Vam arribar després de 28 hores de viatge. Els allotjaments al Cabo són tots en hamaques, a cases de famílies wayúus, la població indígena de la província de la Guajira, compartida amb Veneçuela. Un cop instal.lats al nostre, ens vam anar a banyar sota la llum de la lluna. Tres mesos després de l'últim bany al mar, no ens podíem esperar més. Aquella nit vam dormir plans -que ja és difícil, en una hamaca!-.

El poble del Cabo és una filera de cases davant del mar, amb els seus corresponents coberts per a les hamaques a la mateixa platja. El paisatge és àrid, com a tota la península de la Guajira, i gràcies al seu aïllament, i a la temporada baixa, érem gairebé els únics forasters.

Vam caminar fins a la punta del cap, fins al far, remullant-nos de tant en tant per fer-nos passar la calor. Després volíem arribar-nos fins al Pilón de Azúcar, un turó a l'altra banda del cap, sagrat per als wayúus, però s'havia de caminar dues hores pel mig del desert per arribar-hi, i no vam voler córrer el risc d'agafar una insolació. Així que la resta del dia ens la vam passar a l'hamaca fins a l'hora de sopar, en que la Meritxell es va menjar una llagosta per celebrar el seu sant.


La primera camioneta surt del cap a les 4 del matí, i és la que vam agafar. Altre cop el camí a la inversa fins a Riohacha -aquest cop sense punxada-, i d'allà un bus fins a l'entrada del Parc Nacional Tayrona.


Més fotos en el següent post.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Que són 28 hores de viatge si el premi és dormir en una hamaca? a mes banyar-se en platges paradisíaques te un preu i fer enveja als pobres mortals que currem tambe. Apa passar-ho be.

Gemma Subirà ha dit...

Ostres,veig que les aventures nostres de Cuba s'assemblen molt a les vostres:punxar roda, menjar llagosta, banys per passar la calor... Tot genial!