Esquivant el Darién - Part colombiana

Per passar de Colòmbia a Panamà no hi ha l'opció de fer-ho per carretera. La Panamericana, que va de Xile a Alaska, s'interromp en aquest punt durant uns 150 km en un tram de jungla inexpugnable conegut com el tap del Darién. Per passar d'un país a l'altre teníem bàsicament 3 opcions: volar de Cartagena a Panamà (opció cara), agafar un veler que fa la travessia de Cartagena a Porvenir en sis dies, amb parada a l'arxipèlag de San Blas (opció temptadora) i la que els Metaltravellers van triar... la més barata (algú ho dubtava?). Bé, si, ens podíem haver embarcat en un vaixell de càrrega i que ens portessin a canvi de treballar-hi... però cabia la possibilitat de que no tota la càrrega del vaixell fos legal, i tampoc ens venia de gust acabar en un foc creuat entre la policia i els narcos... digue'ns poc agosarats.

Així doncs, vam matinar molt per agafar un primer bus cap a Montería. A mig camí, però, ens van fer canviar d'autobús encara no sabem per què, i ens vam haver d'esperar una hora a que s'omplís per continuar el trajecte. Un cop a Montería vam tenir mitja hora de marge fins a agafar la furgoneta cap a Turbo, temps que vam aprofitar per veure el final del Barça-Inter, que retransmetien en totes les pantalles de la terminal.

De Montería a Turbo ens van dir que eren 3 hores. A aquestes alçades ja havíem après que si et diuen una hora, en realitat són dues, feu càlculs si et diuen que són tres... Mentalitzats, vam pujar a la furgoneta. Quan portàvem tres hores vam parar per sopar, però nosaltres no teníem gens de gana, i ens vam limitar a compartir un suc i unes patates de bossa. Poc després d'haver reprès el camí, botant i rebotant, vam trobar-nos la carretera bloquejada. Per culpa de la pluja i del fang acumulat a la carretera, dos camions s'havien quedat travats i els estaven intentant treure. La gent semblava molt resignada, i pels comentaris que feien, ja ens vam començar a fer a la idea de passar la nit allà, al mig de la selva, sense haver sopat i sentint comentaris tranquil·litzadors com ara “Bueno, suerte que nuestro carro no es el primero ni el último, así si viene la guerrilla a quemarlos tendremos tiempo de correr”. És clar que immediatament després un altre senyor va contestar que per allà no n'hi havia de guerrilla... Per sort al cap d'una hora i mitja van aconseguir remolcar els camions i vam poder passar.

Vam arribar a Turbo a mitjanit amb el temps just de trobar un hostal abans no se'ns tanquessin els ulls. El cas és que l'endemà també havíem de matinar, perquè havíem de reservar els bitllets per a la barca cap a Capurganá a les 6.30 del matí. A les 9 vam sortir, i després de parar a tots els pobles aïllats de la costa, vam arribar a Capurganá, l'últim poble de Colòmbia. Per sort, el mar estava molt calmat i el trajecte, a part d'alguns bots, va ser tranquil. Vam anar a segellar la sortida, i vam agafar una altra barca fins a Puerto Obaldía, el primer poble de Panamà.

Més fotos al següent post.