Luang Prabang

Amb els australians que vam conèixer a Muong Ngoi vam agafar una camioneta que al cap de gairebé 4 hores arribava a Luang Prabang, la segona ciutat més important de Laos, i la seva antiga capital. I és que, al contrari de la Xina, aquí les grans ciutats són una mica més grans que una vil·la a casa nostra. A més, només arribar vam poder comprovar que, si la vida a Laos és molt tranquil·la, Luang Prabang no n'és una excepció.

Ràpidament, ens vam adaptar al seu calmat ritme de vida assaborint cada moment a poc a poc. Tot i la calor que anava augmentant a mesura que anàvem baixant més cap al sud, vam passejar pels seus carrers ple de temples, restaurants i hostals, parant per refrescar-nos amb bons sucs de fruita així com l'omnipresent Beer Lao, una de les millors cerveses asiàtiques que hem provat fins ara. Un dels dies vam decidir escapar de la xafogor amb els australians per anar a capbussar-nos a la cascada de Kuangsi, a uns 30 km de la ciutat, un lloc molt idíl·lic amb aigua blau turquesa i unes piscines naturals d'aigua realment freda per ser en una zona tropical.

Al vespre, en el carrer principal, comença a haver-hi molt moviment ja que allà s'instal·la el mercat nocturn. Per una banda hi ha un carreró amb tot de parades oferint tot tipus de menjar a un bon preu: entrepans de tot tipus, crêpes (amb nutella!), carns i peixos a la brasa i també l'arròs i els fideus que no poden faltar en la dieta laosiana. Per l'altra banda, hi ha un gran carrer que s'omple de tendes on ofereixen tot tipus de souvenirs. I hem de dir que aquest ha estat un dels mercats per a turistes que més ens han agradat en tot el que portem recorregut perquè els venedors són molt amables, no t'estan a sobre per tal que els hi compris, el regateig no és una cerimònia que duri hores i els articles la veritat és que són molt bonics i no són d'aquell tipus que quan tornes de vacances no saps què fer amb ells. I això, juntament amb que tot és molt assequible crea una gran atmosfera per a que ningú marxi d'allà sense haver comprat alguna cosa. Nosaltres, per motius d'espai i pes no ho vam fer, però ens haguéssim volgut endur mig mercat...

Entre visita a temple i temple (tot el casc antic és patrimoni de la humanitat) vam travessar un pont de bambú per anar a passejar pel poble de l'altra banda. Realment el bambú serveix per a tot! I tot i que el pont no semblava gaire estable, vam passar sense problemes.

El dia que marxàvem vam aixecar-nos a les 5 del matí per tal de veure un dels rituals més famosos de la ciutat: amb la sortida del sol, centenars de monjos provinents de la gran quantitat de temples de Luang Prabang recorren els carrers d'aquesta on la gent del poble els hi dóna com a almoina menjar. Només sortir de l'hostal, no sabíem cap a on anar a veure-ho i de cop veiem que per la cantonada venen una vintena de monjos. Després de seguir-los una mica per un altre carrer comencem a veure com fileres de monjos van amunt i avall. És una cosa molt bonica de veure sobretot per com la llum de l'alba contrasta amb el taronja pujat de les seves túniques.

Més fotos aquí.

Pobles del riu (nam) Ou

De Luang Nam Tha vam anar cap a Nong Khiaw, a la roba del Nam Ou, però el bus directe sortia abans de que el banc obrís, i sense passar pel banc no podíem agafar el bus ni res... així que vam agafar-ne un altre fins a Udomxai i allà canviar fins a Pak Mong. Quan hi vam arribar ja era massa tard per anar fins a Nong Khiaw, i ens vam quedar a fer nit allà. El poble no és més que una cruïlla on paren tots els autobusos que hi passen, i els negocis que estaven oberts eren tots de xinesos. L'endemà al matí vam conèixer dues noies, una anglesa i una italiana, i junts va compartir camioneta fins a Nong Khiaw. Quan hi vam arribar el paisatge ens va deixar amb la boca oberta, i de seguida vam buscar uns bungalous amb vistes al riu. A la tarda vam anar d'excursió fins a una cova propera, que havia servit d'amagatall als soldats durant la guerra d'Indoxina.

Al tornar al poble, la noia italiana va veure que dins d'una casa estaven celebrant una cerimònia de baassi per la mare i la germana d'un guia d'escalada, que l'havien anat a visitar i marxaven l'endemà. No sabem encara com s'ho va fer, però vam acabar tots a dins. Estàvem asseguts a terra en rotllana, i al mig hi havia un con amb flors i fils. El cap de família ho anava beneïnt, i ens donaven dolços. Quan va acabar, tots els membres de la família ens van començar a lligar els fils al canell, donant-nos benediccions i bons desitjos. Els laosians creuen que cada persona té 32 esperits. No sempre els tenim tots amb nosaltres, i no passa res, però quan s'ha d'emprendre un viatge o una nova etapa, cal invocar-los per assegurar-se de que hi són tots i tot anirà bé.

Amb els canells plens de pulseres de fil, que ens havíem de treure al cap de tres dies sense tallar-les, ens van convidar a tots a sopar -i això que encara s'havia afegit més gent a la festa- i van començar les rondes de Beer Lao, la cervesa local boníssima, i de Lao Lao, el whisky d'arròs. L'hospitalitat laosiana ens va aclaparar.

Elles es quedaven un dia més per pujar fins al cim més alt amb una parella australiana, i nosaltres vam anar l'endemà cap a Muong Ngoi, a una hora i mitja en barca riu amunt. El trajecte en si ja valia la pena, i de tant en tant paràvem a la vora del riu a recollir gent que semblava sortida del no-res, encara que si t'hi fixaves una mica, hi havia pobles dissimulats per allà. Si Nong Khiaw ens havia agradat, Muong Ngoi encara ens va agradar més, sobretot per la sensació d'estar en un lloc tan remot. Vam trobar un bungalou de seguida, i vam anar a caminar, a una altra cova i a un poblet que hi havia al final d'uns arrossars... això si que és viure on Crist va perdre l'espardenya! Al vespre, sopar en una terrassa sobre el riu per celebrar els setze mesos de viatge...

Ens hi podíem haver quedat molt més temps, però els dies a Laos són limitats i volem veure moltes coses, així que haurem d'anar una mica per feina. Si ho féssim tot a ritme laosià, en tindríem per un any!

Més fotos aquí.

Zaijien Xina, Sabaidee Laos!

Havia arribat l'hora de deixar enrere la Xina després de més de dos mesos, tocava canviar de país. Però per a això ens esperava una pallissa de bus fins allà. Pel primer tram ens va tocar un bus amb lliteres força còmode, i vam dormir pràcticament les 14 hores de viatge. Que ens van semblar moltes més, perquè quan ens vam despertar el paisatge, la temperatura i l'ambient havien canviat radicalment: calor, xafogor, i moltes palmeres a la riba del Mekong. Un contrast molt gran i això que no havíem ni canviat de regió!

Un cop a Jinghong havíem de buscar la manera d'anar fins a la frontera, i just al cap de 20 minuts en sortia un que anava fins a Luang Nam Tha, la nostra primera destinació a Laos. Quina sort! Vam arribar-hi sense cap entrebanc, vam fer els tràmits de rigor en un costat i altre (sort que els països no es defineixen pels seus passos fronterers, perquè el contrast entre el de la Xina i el de Laos és molt bèstia), i vam notar que estàvem a Laos perquè de cop tot eren barraques de bambú i no hi havia gent per tot arreu, la que hi havia sempre somreia i tot anava a un ritme molt més relaxat.

A Luang Nam Tha, poble que no té grans atractius, ens hi vam estar tres dies en un hostal preciós. Així vam poder anar aclimatant-nos al país, ja que estàvem molt aixafats per la calor, i amb la guia que ens vam agenciar gràcies a l'intercanvi de llibres vam anar planificant una mica la ruta.

Vam caminar pel poble, però el que més ens va agradar va ser llogar una moto i recórrer les carreteres fins a Muang Sing, antic mercat central de l'opi de la zona. En aquesta zona del país hi viuen un munt d'ètnies diferents (que nosaltres som incapaços de distingir) i la gent ve a fer trekkings per les muntanyes. A nosaltres ens va fer mandra i ens vam conformar amb l'excursió en moto, i tot i que portàvem poques hores al país, vam caure rendits als seus encants. Arrossars, muntanyes, llacs... miris on miris tot és bonic i molt fotogènic. I la gent és amabilíssima, i el que més sorprèn, sembla que qui més qui menys parla anglès.

A les nits sopàvem al mercat nocturn, tastant les diferents especialitats laosianes -a quina més picant- tot acompanyat d'arròs enganxós, que s'agafa i es premsa amb la mà fent una bola i serveix per acompanyar els plats. Però de postres no perdonàvem unes creps, i per esmorzar unes baguets, tan difícils de trobar a la Xina i que aquí són molt corrents degut a la influència de la colonització francesa.

Més fotos aquí.

Últimes passes per la Xina: Shangri-la i Dali

Vam arribar a Shangri-la més tard de mitjanit, destrossats del llarg dia de caminada. Per sort la família americo-taiwanesa ens havia reservat un hostal, i per més sort encara a l'habitació compartida estàvem els dos sols.

Shangri-la està en una vall a més de 3000 metres d'altitud, i la fesomia de la gent i de la ciutat és clarament tibetana. Com que el Tibet no entrava en els nostres plans, això era el més semblant a què podíem aspirar. El clima es va aliar amb nosaltres, i va ploure fins a mig matí, cosa que va fer que no ens sentíssim culpables per quedar-nos dormint fins tard. Just quan vam sortir de l'hostal, va parar de ploure.

Vam anar a veure el monestir de Sumtsenling, el més important fora del Tibet. El bus ens va deixar a uns dos km de la porta del temple. De nou ens vam trobar amb un centre de visitants nou de trinca i un preu que triplicava el que deia la guia... Vam decidir només caminar pels voltants, que hi ha un llac i uns camins, però un cop vam ser a la porta, allà no hi havia ningú controlant els tiquets, així que quasi sense poder evitar-ho ja érem a dins. Vam passar una bona estona visitant els diferents temples, carrerons, i veient com la gent pagava als monjos perquè els beneïssin.

La part antiga de la ciutat no és gaire gran, i aviat està vista. L'arquitectura aquí també és diferent, amb pedra i fusta, per protegir-se bé del fred (que en feia!) També vam anar a un altre temple, i al museu que hi havia al davant. Al segon pis hi havia un institut de medicina tibetana, i el seu director ens va fer una visita guiada per allà, i al final ens va passar consulta. La Meritxell resulta que està perfectament, i a l'Oriol només mirar-se'l li va preguntar per la contractura que feia uns dies que arrossegava i li va recomanar uns remeis a base d'herbes per reforçar el seu Yang.

Vam decidir sopar alguna cosa típica tibetana i ens vam atipar amb un hot pot, una olla calenta on es va coent la carn, els bolets i les verdures. També vam tastar la carn de yak seca, que de gust ens va recordar molt la cecina de León, el te de mantega de yak (una beguda densa i untuosa amb regust a mantega). A la nit a l'hostal la sort es va acabar i ens van posar un company d'habitació que amb els seus roncs ens va impedir dormir en condicions. Ni els taps evitaven que els sentíssim!

El dia que marxàvem començava el festival més important de l'any, on fan curses de cavalls, i es veia molt moviment pels carrers, amb moltes noies amb barrets i vestits típics i texans a sota. El camí fins a Dali va ser llarg. Primer vam anar fins a Xiaguan, on la Meritxell va recórrer mitja ciutat per trobar l'estació de busos correcta per comprar els bitllets per l'endemà. Vam arribar a Dali que ja era fosc, calia trobar un lloc per dormir... De sobte un senyor que estava sopant ens va fer el gest de dormir, i ens vam quedar en el seu hostal. Pel mateix preu d'una habitació compartida en un alberg vam tenir matalassos tous, lavabo propi amb tassa i banyera, sabonets, raspalls de dents, xancles, tovalloles i tele! I sense company roncador. Un triomf! Érem els únics hostes i es van portar molt bé amb nosaltres.

Dali està situat entre el llac Er Hai i les muntanyes verdes. També és agradable per passejar, té canals a la part antiga, i una muralla... I si et quedes més dies pots fer passejades amb bicicleta per la vora del llac. El símbol de la ciutat és un temple que té tres pagodes molt altes, i que com podeu suposar, vam veure des de fora. També vam tastar un plat típic, una mena d'escudella amb carpa del llac, verdures, embotits...

Aquest era la nostra última destinació a la Xina, aquella mateixa nit vam agafar un bus amb llitera per anar tirant cap a la frontera. Ens vam adormir en un clima més aviat fresquet i a les muntanyes, i ens vam despertar amb una calor i una vegetació tropicals. Vam arribar a Jinhong, a la riba del Mekong, a les deu del matí amb la sort que just al cap de tres quarts sortia un autobús cap a Laos, i no ens ho vam pensar. Més de dos mesos després era moment de dir: adéu Xina!

Més fotos aquí.