De Luang Nam Tha vam anar cap a Nong Khiaw, a la roba del Nam Ou, però el bus directe sortia abans de que el banc obrís, i sense passar pel banc no podíem agafar el bus ni res... així que vam agafar-ne un altre fins a Udomxai i allà canviar fins a Pak Mong. Quan hi vam arribar ja era massa tard per anar fins a Nong Khiaw, i ens vam quedar a fer nit allà. El poble no és més que una cruïlla on paren tots els autobusos que hi passen, i els negocis que estaven oberts eren tots de xinesos. L'endemà al matí vam conèixer dues noies, una anglesa i una italiana, i junts va compartir camioneta fins a Nong Khiaw. Quan hi vam arribar el paisatge ens va deixar amb la boca oberta, i de seguida vam buscar uns bungalous amb vistes al riu. A la tarda vam anar d'excursió fins a una cova propera, que havia servit d'amagatall als soldats durant la guerra d'Indoxina.
Al tornar al poble, la noia italiana va veure que dins d'una casa estaven celebrant una cerimònia de baassi per la mare i la germana d'un guia d'escalada, que l'havien anat a visitar i marxaven l'endemà. No sabem encara com s'ho va fer, però vam acabar tots a dins. Estàvem asseguts a terra en rotllana, i al mig hi havia un con amb flors i fils. El cap de família ho anava beneïnt, i ens donaven dolços. Quan va acabar, tots els membres de la família ens van començar a lligar els fils al canell, donant-nos benediccions i bons desitjos. Els laosians creuen que cada persona té 32 esperits. No sempre els tenim tots amb nosaltres, i no passa res, però quan s'ha d'emprendre un viatge o una nova etapa, cal invocar-los per assegurar-se de que hi són tots i tot anirà bé.
Amb els canells plens de pulseres de fil, que ens havíem de treure al cap de tres dies sense tallar-les, ens van convidar a tots a sopar -i això que encara s'havia afegit més gent a la festa- i van començar les rondes de Beer Lao, la cervesa local boníssima, i de Lao Lao, el whisky d'arròs. L'hospitalitat laosiana ens va aclaparar.
Elles es quedaven un dia més per pujar fins al cim més alt amb una parella australiana, i nosaltres vam anar l'endemà cap a Muong Ngoi, a una hora i mitja en barca riu amunt. El trajecte en si ja valia la pena, i de tant en tant paràvem a la vora del riu a recollir gent que semblava sortida del no-res, encara que si t'hi fixaves una mica, hi havia pobles dissimulats per allà. Si Nong Khiaw ens havia agradat, Muong Ngoi encara ens va agradar més, sobretot per la sensació d'estar en un lloc tan remot. Vam trobar un bungalou de seguida, i vam anar a caminar, a una altra cova i a un poblet que hi havia al final d'uns arrossars... això si que és viure on Crist va perdre l'espardenya! Al vespre, sopar en una terrassa sobre el riu per celebrar els setze mesos de viatge...
Ens hi podíem haver quedat molt més temps, però els dies a Laos són limitats i volem veure moltes coses, així que haurem d'anar una mica per feina. Si ho féssim tot a ritme laosià, en tindríem per un any!
Més fotos aquí.
Al tornar al poble, la noia italiana va veure que dins d'una casa estaven celebrant una cerimònia de baassi per la mare i la germana d'un guia d'escalada, que l'havien anat a visitar i marxaven l'endemà. No sabem encara com s'ho va fer, però vam acabar tots a dins. Estàvem asseguts a terra en rotllana, i al mig hi havia un con amb flors i fils. El cap de família ho anava beneïnt, i ens donaven dolços. Quan va acabar, tots els membres de la família ens van començar a lligar els fils al canell, donant-nos benediccions i bons desitjos. Els laosians creuen que cada persona té 32 esperits. No sempre els tenim tots amb nosaltres, i no passa res, però quan s'ha d'emprendre un viatge o una nova etapa, cal invocar-los per assegurar-se de que hi són tots i tot anirà bé.
Amb els canells plens de pulseres de fil, que ens havíem de treure al cap de tres dies sense tallar-les, ens van convidar a tots a sopar -i això que encara s'havia afegit més gent a la festa- i van començar les rondes de Beer Lao, la cervesa local boníssima, i de Lao Lao, el whisky d'arròs. L'hospitalitat laosiana ens va aclaparar.
Elles es quedaven un dia més per pujar fins al cim més alt amb una parella australiana, i nosaltres vam anar l'endemà cap a Muong Ngoi, a una hora i mitja en barca riu amunt. El trajecte en si ja valia la pena, i de tant en tant paràvem a la vora del riu a recollir gent que semblava sortida del no-res, encara que si t'hi fixaves una mica, hi havia pobles dissimulats per allà. Si Nong Khiaw ens havia agradat, Muong Ngoi encara ens va agradar més, sobretot per la sensació d'estar en un lloc tan remot. Vam trobar un bungalou de seguida, i vam anar a caminar, a una altra cova i a un poblet que hi havia al final d'uns arrossars... això si que és viure on Crist va perdre l'espardenya! Al vespre, sopar en una terrassa sobre el riu per celebrar els setze mesos de viatge...
Ens hi podíem haver quedat molt més temps, però els dies a Laos són limitats i volem veure moltes coses, així que haurem d'anar una mica per feina. Si ho féssim tot a ritme laosià, en tindríem per un any!
Més fotos aquí.
Entrades
3 comentaris:
Salutacions a vosaltres i als vostres 32 esperits!!Els paisatges són una meravella i els laosians uns "bonatxos" per convidar uns occidentals descreguts a menjar i invocar els seus esperits...que espero que no es cansin de vosaltres pobrets!!
Quina passada els paisatges, es veuen molt verges. I quina aranya més xula i colorida...Veig també que aquesta gent és molt hospitalària.
M'agrada Laos!!
Petons.
Gemma.
Lo dels busos seguiu amb la vostra dinàmica i masoquisme, però encara no entenc com quedeu sorpresos amb els paisatges quan ja tindríeu que estar acostumats a veure tanta bellesa.
M’ha fet gràcia lo de la benedicció i els esperits que tenim cadascú. Si una persona normal té 32, vosaltres que us passeu tot el sant dia viatjant deveu tenir 32.000 ànimes . Ara entenc quin era el vostre objectiu per aguantar cerimònies religioses, agafar la gran “taja” amb Beer Lao i whisky d’arròs. Suposo que va valdre la pena els sermons, rituals i festa boixa!
Els paisatges de les fotos semblen tretes de les pelis de guerra del Vietnam amb pobles fets amb canyes i perduts en mig de la selva, el riu marró i la vegetació per sobre dels caps de les persones.
Publica un comentari a l'entrada