Les carreteres del nord de Laos no coneixen gaire el significat de la paraula “recta”. Tret d'això, les importants estan asfaltades, i els conductors són dels menys agressius i temeraris que ens hem topat. El trànsit és escàs i els paisatges, fantàstics. Els perills més grans que s'hi troben són les vaques, búfals o gallines que les creuen en qualsevol moment. Després d'un altre dia dalt d'una camioneta, ja érem a Phonesavan, província de Xieng Khuang.
Aquesta regió del país va ser una de les més castigades durant la guerra. Sí, perquè el que es coneix com a “guerra del Vietnam” també va tenir Laos com a camp de batalla. Amb l'agreujant de que era una guerra secreta de la CIA contra els que donaven suport als vietnamites. Com a llegat van deixar tota la zona sembrada de bombes i ferralla bèl·lica diversa. El pitjor de tot és que moltes no van explotar, i continuen sent un perill constant per a la població -molts continuen buscant la ferralla per vendre-la-, i un entrebanc de cara el seu desenvolupament. Tot i els programes de neteja i d'ajuda a les víctimes finançats pels EUA (què menys!), continua sent una zona força deprimida. Tot això ho vam aprendre als locals de dues organitzacions que tenen exposicions permanents a la ciutat, molt recomanables. Tret d'això, Phonesavan és poc interessant, i el més bonic està als afores.
Amb una moto vam passar el dia recorrent els voltants. Primer vam anar a la plana de les gerres, que com el seu nom indica és una plana amb tot de gerres de mides diferents escampades per allà. Es calcula que tenen uns 2.000 anys d'antiguitat, i no se sap del cert per a què servien. També vam anar fins a Muang Khoun, l'antiga capital de la zona que va quedar arrasada durant la guerra. A la tarda, quan anàvem a una altra localització de gerres va posar-se a ploure, i els camins de terra es van convertir en un fangar que va posar a prova les habilitats (i la paciència) de l'Oriol amb la moto. Com a compensació, al vespre el cel ens va regalar una posta de sol impressionant.
...
Tres de la matinada, l'Oriol surt del local on ha anat a veure el partit desafiant el toc de queda que impera al país. De cop, tot de zombies descalços avancen a trompicons. Aparentment joves, però amb els ulls vermells i la mirada perduda, tenen un sol objectiu: menjar!!! Sort que aquí les paradetes d'entrepans no tanquen mai!
Benvinguts a Vang Vieng, la capital del turisme de borratxera de Laos. Aquest poble és una mena d'esperpent amb tot de bars on posen “Friends” i “Family Guy” tot el dia sense descans, amb totes les cadires encarades a la tele. La gent (aclarim que la majoria són joves anglosaxons) venen fins aquí atrets per l'alcohol barat, la festa, i el divertiment local, el “tubing”, que consisteix en anar riu avall en un neumàtic de tractor, mentre els bars de la vora del riu et pesquen i t'ofereixen begudes de franc.
Sincerament, ens sentíem una mica fora de lloc. Ja portàvem dies veient gent amb els ulls vermells, fins que ens van parlar de la passa de conjuntivitis que hi ha al poble, a l'aigua del riu. Vam estar pensant si parar-hi o no, però d'altra banda també ens deien que els paisatges valien la pena. I si. Altre cop vam llogar una moto i vam sortir a fer una volta pels camps, salpebrats de rocs càrstics que alberguen munts de coves. Nosaltres en vam visitar dues: a la primera, dos nens van ser els nostres guies. No sabíem on ens ficàvem, i després d'haver vist el buda que hi havia a l'interior ens vam ficar més endins, per trossos tan estrets que amb prou feines hi cabíem i vam haver de reptar pel terra fangós de la cova. Va ser molt divertit!
La ruta amb moto no va poder ser tan llarga com volíem perquè la nit abans havia plogut i estava fangós i ple de bassals, així que vam anar a una altra cova, on hi havia un buda reclinat, i després s'obria una caverna gegant i fosca. El millor: als peus de la cova hi havia un rierol on et podies banyar i saltar a l'aigua des d'un arbre. Entre les coves, les relliscades, els salts i tot plegat aquell dia ens vam sentir com els Goonies!
A la tarda la nostra curiositat va poder amb nosaltres i vam anar fins a la zona del famós “tubing”, on música estrident que sortia dels bars espatllaven la bellesa del paisatge. Una pena.
Més fotos aquí.
Aquesta regió del país va ser una de les més castigades durant la guerra. Sí, perquè el que es coneix com a “guerra del Vietnam” també va tenir Laos com a camp de batalla. Amb l'agreujant de que era una guerra secreta de la CIA contra els que donaven suport als vietnamites. Com a llegat van deixar tota la zona sembrada de bombes i ferralla bèl·lica diversa. El pitjor de tot és que moltes no van explotar, i continuen sent un perill constant per a la població -molts continuen buscant la ferralla per vendre-la-, i un entrebanc de cara el seu desenvolupament. Tot i els programes de neteja i d'ajuda a les víctimes finançats pels EUA (què menys!), continua sent una zona força deprimida. Tot això ho vam aprendre als locals de dues organitzacions que tenen exposicions permanents a la ciutat, molt recomanables. Tret d'això, Phonesavan és poc interessant, i el més bonic està als afores.
Amb una moto vam passar el dia recorrent els voltants. Primer vam anar a la plana de les gerres, que com el seu nom indica és una plana amb tot de gerres de mides diferents escampades per allà. Es calcula que tenen uns 2.000 anys d'antiguitat, i no se sap del cert per a què servien. També vam anar fins a Muang Khoun, l'antiga capital de la zona que va quedar arrasada durant la guerra. A la tarda, quan anàvem a una altra localització de gerres va posar-se a ploure, i els camins de terra es van convertir en un fangar que va posar a prova les habilitats (i la paciència) de l'Oriol amb la moto. Com a compensació, al vespre el cel ens va regalar una posta de sol impressionant.
...
Tres de la matinada, l'Oriol surt del local on ha anat a veure el partit desafiant el toc de queda que impera al país. De cop, tot de zombies descalços avancen a trompicons. Aparentment joves, però amb els ulls vermells i la mirada perduda, tenen un sol objectiu: menjar!!! Sort que aquí les paradetes d'entrepans no tanquen mai!
Benvinguts a Vang Vieng, la capital del turisme de borratxera de Laos. Aquest poble és una mena d'esperpent amb tot de bars on posen “Friends” i “Family Guy” tot el dia sense descans, amb totes les cadires encarades a la tele. La gent (aclarim que la majoria són joves anglosaxons) venen fins aquí atrets per l'alcohol barat, la festa, i el divertiment local, el “tubing”, que consisteix en anar riu avall en un neumàtic de tractor, mentre els bars de la vora del riu et pesquen i t'ofereixen begudes de franc.
Sincerament, ens sentíem una mica fora de lloc. Ja portàvem dies veient gent amb els ulls vermells, fins que ens van parlar de la passa de conjuntivitis que hi ha al poble, a l'aigua del riu. Vam estar pensant si parar-hi o no, però d'altra banda també ens deien que els paisatges valien la pena. I si. Altre cop vam llogar una moto i vam sortir a fer una volta pels camps, salpebrats de rocs càrstics que alberguen munts de coves. Nosaltres en vam visitar dues: a la primera, dos nens van ser els nostres guies. No sabíem on ens ficàvem, i després d'haver vist el buda que hi havia a l'interior ens vam ficar més endins, per trossos tan estrets que amb prou feines hi cabíem i vam haver de reptar pel terra fangós de la cova. Va ser molt divertit!
La ruta amb moto no va poder ser tan llarga com volíem perquè la nit abans havia plogut i estava fangós i ple de bassals, així que vam anar a una altra cova, on hi havia un buda reclinat, i després s'obria una caverna gegant i fosca. El millor: als peus de la cova hi havia un rierol on et podies banyar i saltar a l'aigua des d'un arbre. Entre les coves, les relliscades, els salts i tot plegat aquell dia ens vam sentir com els Goonies!
A la tarda la nostra curiositat va poder amb nosaltres i vam anar fins a la zona del famós “tubing”, on música estrident que sortia dels bars espatllaven la bellesa del paisatge. Una pena.
Més fotos aquí.
Entrades
4 comentaris:
Ja veig que a tot arreu hi ha "Llorets" això de l'alcohol és mes universal que dormir amb els ulls tancats.Les gerres misterioses debien ser per guardar destil·lats que si no?
Apa a continuar gaudint del viatge, dels paisatges i sobretot de l'amabilitat de la gent
Ostres, quins contrastos,no? De la tranquil.litat, les restes de la guerra del Vietnam i el "tubing"...
Per cert, si que són peques els guies!! No m'estranya que hàgiu acabat enfilant-vos per llocs estrets i de difícil accés a dins de les coves.
M'encanten els budes!Tots tenen el seu toc original.
Molts petons.
Gemma.
Jo també em pregunto quina funció o finalitat tenen aquestes gerres? Suposo que servien per recollir aigua de la pluja, com unes menes de pous. Deu ser surrealista topar-te amb ceràmica en l’entorn natural, i ja no dic amb zombies charlies. Quina fumada d’opi porten aquesta penya!!
Ostres una altra cosa que li demanaré a la alcaldessa Pagants per a que als rius de Girona practiquem tots plegats el “tubing” per la nit, segur que és divertit i, alhora, perillós quan portes més copes del compte per anar baixant riu avall.
Per un dia m’agradaria sentir-me com un agricultor que planta arròs en els camps plens d’aigua, una feina pesada però a la vegada recompensada per l’esforç ocasionat.
Quina pasada de foto la del Rierol, els paissatges de Laos són impressionants, llàstima que el tubbing trenqui tanta calma... I els guies cabien per tot arreu és clar!!! us veig molt feliços, continueu així!!!
Una abraçada,
Gemma David i Oriol Aby
Publica un comentari a l'entrada