Esquivant el Darién - Part colombiana

Per passar de Colòmbia a Panamà no hi ha l'opció de fer-ho per carretera. La Panamericana, que va de Xile a Alaska, s'interromp en aquest punt durant uns 150 km en un tram de jungla inexpugnable conegut com el tap del Darién. Per passar d'un país a l'altre teníem bàsicament 3 opcions: volar de Cartagena a Panamà (opció cara), agafar un veler que fa la travessia de Cartagena a Porvenir en sis dies, amb parada a l'arxipèlag de San Blas (opció temptadora) i la que els Metaltravellers van triar... la més barata (algú ho dubtava?). Bé, si, ens podíem haver embarcat en un vaixell de càrrega i que ens portessin a canvi de treballar-hi... però cabia la possibilitat de que no tota la càrrega del vaixell fos legal, i tampoc ens venia de gust acabar en un foc creuat entre la policia i els narcos... digue'ns poc agosarats.

Així doncs, vam matinar molt per agafar un primer bus cap a Montería. A mig camí, però, ens van fer canviar d'autobús encara no sabem per què, i ens vam haver d'esperar una hora a que s'omplís per continuar el trajecte. Un cop a Montería vam tenir mitja hora de marge fins a agafar la furgoneta cap a Turbo, temps que vam aprofitar per veure el final del Barça-Inter, que retransmetien en totes les pantalles de la terminal.

De Montería a Turbo ens van dir que eren 3 hores. A aquestes alçades ja havíem après que si et diuen una hora, en realitat són dues, feu càlculs si et diuen que són tres... Mentalitzats, vam pujar a la furgoneta. Quan portàvem tres hores vam parar per sopar, però nosaltres no teníem gens de gana, i ens vam limitar a compartir un suc i unes patates de bossa. Poc després d'haver reprès el camí, botant i rebotant, vam trobar-nos la carretera bloquejada. Per culpa de la pluja i del fang acumulat a la carretera, dos camions s'havien quedat travats i els estaven intentant treure. La gent semblava molt resignada, i pels comentaris que feien, ja ens vam començar a fer a la idea de passar la nit allà, al mig de la selva, sense haver sopat i sentint comentaris tranquil·litzadors com ara “Bueno, suerte que nuestro carro no es el primero ni el último, así si viene la guerrilla a quemarlos tendremos tiempo de correr”. És clar que immediatament després un altre senyor va contestar que per allà no n'hi havia de guerrilla... Per sort al cap d'una hora i mitja van aconseguir remolcar els camions i vam poder passar.

Vam arribar a Turbo a mitjanit amb el temps just de trobar un hostal abans no se'ns tanquessin els ulls. El cas és que l'endemà també havíem de matinar, perquè havíem de reservar els bitllets per a la barca cap a Capurganá a les 6.30 del matí. A les 9 vam sortir, i després de parar a tots els pobles aïllats de la costa, vam arribar a Capurganá, l'últim poble de Colòmbia. Per sort, el mar estava molt calmat i el trajecte, a part d'alguns bots, va ser tranquil. Vam anar a segellar la sortida, i vam agafar una altra barca fins a Puerto Obaldía, el primer poble de Panamà.

Més fotos al següent post.

Adéu Amèrica del Sud!

Moments compartits


Moltes gràcies a tots els que ens seguiu, especialment als que ens aneu escrivint comentaris. Ens encanta llegir-los i ens animen a continuar explicant-vos coses!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

Cartagena de Indias

Ens deien que Cartagena és la perla de Colòmbia, i no ens va defraudar. Els casc antic colonial, les muralles, el mar, el barri de Getsemaní... Tot ens va agradar, i ens hi vam sentir molt a gust. Això sí, només arribar ens vam recordar de l'anunci "Me está estresaaaando!". Al Carib tot va a un altre ritme, i per anar de la terminal fins al centre vam trigar una hora i mitja amb un autobús que anava a 2 per hora!

El primer dia vam passar-lo dins les muralles, recorrent els llocs d'interès, perdent-nos pels carrerons i entrant al Museo del Oro per poder estar una estona en un lloc gratuït i amb aire acondicionat. Quina calor! Sort que als vespres bufa una mica de brisa i s'està millor.

Un altre dia vam anar d'excursió al volcà del Totumo. Seria més exacte dir-li mini-volcà, perquè només fa 15 metres d'alçada i no escup lava, se'l veu molt inofensiu. Vam voler fer les coses pel nostre compte, i això va fer que ens ocupés tot el sant dia anar i tornar d'allà amb els busos locals (i les seves velocitats "vertiginoses"...) i caminant l'últim tram. Però va valdre la pena, perquè aquest mini-volcà la gràcia que té és que dins el cràter té fang. Un fang espès i viscós on t'hi pots banyar i té un munt de propietats beneficioses, sobretot per a la pell. Va ser una sensació molt estranya però agradable a la vegada. Et podies posar de peu i no t'enfonsaves. A més, com que vam arribar quan tothom marxava, el vam tenir en exclusiva. Per sort el volcà està just al costat d'una llacuna, on quan surts et pots treure tot el fang del cos.

També vam acabar agafant una barca per anar a les illes del Rosario, a l'oest de la ciutat. En realitat només volíem preguntar, i l'home ens va acabar enredant. Que sabia vendre, vaja. Però ens va agradar, perquè així vam veure la ciutat des de l'aigua, i tot el port i les altres fortificacions. La barca parava primer en una illa on feien un espectacle de dofins, del qual vam passar olímpicament per anar-nos a banyar directament.

Després ens van portar a Playa Blanca, on primer vam dinar un peix fregit molt gustós, i després ens vam banyar més, i jeure... L'Oriol va decidir que es volia endur un record de la platja, i va topar accidentalment amb el peu contra el corall negre del fons. El vam intentar treure, però no es deixava, i com que li feia mal vam anar al metge a que li tregués. I res, dos dies amb cures de iode i com nou.

Definitivament, Cartagena ha estat un bon final per a l'etapa sudamericana. Han estat gairebé set mesos increïbles però continuem amb les mateixes ganes de viatjar i conéixer nous llocs, cultures i gent!

Més fotos aquí.

Parc Tayrona i Santa Marta

El Parc Nacional Tayrona és un dels més populars i turístics de Colòmbia, un lloc preciós on la selva arriba fins al mar. Vam arribar a l'entrada de la carretera, cap al migdia (després d'haver-nos llevat a les 3.30 de la matinada). D'allà s'agafa una camioneta fins a un punt més endins, i d'allà, a caminar!

La vegetació és frondosa, i les platges del parc són paradisíaques. Vam caminar una hora per la selva fins a arribar a la primera, Arrecifes, morts de sed i de calor, i amb ganes de llençar-nos a l'aigua, però per a frustració nostra, en aquella platja està prohibit banyar-s'hi per culpa de les fortes corrents marines.

La intenció era caminar una hora i mitja més (sempre amb les motxilles a l'esquena) fins al Cabo de San Juan de la Guía, però a mig camí, en una paradeta per banyar-nos, vam preguntar el preu de l'allotjament a uns nois que en venien, i com que era més car que a Arrecifes, vam tornar cap allà.

Les platges i el parc són de somni, però els preus de l'entrada i de l'estada allà ens van fer quedar-nos-hi només una nit. A l'hora de sopar vam coincidir amb una noia de Lleida, i au, a dormir a les hamaques. L'endemà vam recórrer el parc de platja en platja, i de bany en bany, i a primer hora de la tarda sortíem cap a Santa Marta. El bus que ens va portar al principi no ens va semblar estrany, però després de que ens fessin baixar per un control policial, ens vam fixar que anava ple de caixes per tot arreu. Arribant a la ciutat, tothom es va aixecar i va començar a treure caixes i més caixes dels compartiments de l'equipatge... i ens van fer baixar a l'entrada de la ciutat de mala manera. Vam deduir que portaven mercaderia de contraban de Veneçuela... però no ho podem assegurar.

Santa Marta és una ciutat molt tranquil.la, i vam agrair un matalàs de veritat després de les nits de bus i hamaques. Vam passar dos dies passejant, descansant i anant a la platja. Una molt propera és Taganga, una cala que hi ha al costat famosa pels cursos de submarinisme. Però per culpa de "l'operació Medellín", hi ha algú que no pot submergir el cap dins l'aigua durant un mes... una tortura!!

Més fotos aquí.