La ciutat daurada i la màgia del desert

Després de la ciutat rosa i de la ciutat blava, tocava la ciutat daurada: Jaisalmer. Un miratge enmig del desert del Thar, la ciutat, també està dominada per un fort. Les construccions de roca calcària són el que li donen la tonalitat daurada a l'alba i al capvespre. Passejar pels seus carrerons és anar descobrint havelis, cases típiques, a cada racó, a quina més maca que l'altra.

A diferència de Jaipur i Jodhpur, el fort de Jaisalmer encara està habitat, i per tant no s'ha de pagar entrada, tot un detall. La contrapartida és que com que són carrerons com qualsevol altre de la ciutat, estan plens de deixalles per tot arreu. Dins del fort també hi ha uns quants temples, però no hi vam entrar, que ja n'estàvem una mica saturats.

L'altre atractiu de la ciutat és la proximitat del desert, i la possibilitat de poder fer excursions per allà. I als Metaltravellers ens encanten els deserts! Com que encara teníem un bon pessic del regal d'aniversari de l'Oriol per gastar, ens vam animar a fer un “safari” de dos dies a lloms d'un camell. Sabíem que seria dur per als nostres culs, però ens feia il·lusió i era una bona manera de celebrar l'any i mig de viatge.

Vam començar amb el jeep visitant uns cenotafis i un temple jaïn del afores de Jaisalmer, i després d'anar a trobar els camells, la caravana es va posar en marxa. El desert del Thar és una gran extensió de matolls salpebrat de poblets on els habitants subsisteixen amb quatre cabres i un pou. Com que feia poc que havia plogut, estava tot cobert per un mantell verd de vegetació, i tots estaven molt contents, perquè les pluges havien posat fi a una sequera de tres anys. I la veritat és que li donava un aspecte interessant.

Vam parar en un parell de pobles literalment al mig del no-res. De totes maneres tenen electricitat i cobertura de mòbil, perquè la zona està fortament militaritzada ja que està molt a prop de la frontera amb el Pakistan. En canvi, els pobles, plens de nens, no tenen escola i aquests et demanen qualsevol cosa que els puguis donar.

Cap al final de dia vam arribar a la zona de dunes de sorra on havíem d'acampar, i mentre els guies preparaven el sopar, nosaltres passejàvem descalços per les dunes i contemplàvem la posta de sol, que va ser especial perquè era al desert, però no espectacular com altres, perquè portava tot el dia força ennuvolat, i tot i així el sol ens va cremar totes les parts del cos que no ens havíem cobert.

La part menys positiva va ser la companyia. Érem un grup de sis: dos austríacs, una francesa i un anglès i nosaltres, i a part els guies. Doncs deuen ser els companys d'excursió més rancis que hem tingut en tot el que portem de viatge. No que ens haguéssim de convertir en els millors amics, però és que no parlaven gens, ni entre ells, i tenien tota l'estona unes cares de pomes agres... Els quatre eren estudiants de vint-i-pocs, i potser estem jutjant sense conèixer, però tenien unes cares d'estar de tornada de tot i com d'estar allà per estar... En fi, nosaltres a la nostra, que si que ens ho estàvem passant bé!

A la nit després de sopar vam estar xerrant a la vora del foc, fins que tothom se'n va anar a dormir, al ras, en unes gandules molt còmodes. No es veien gaires estrelles perquè la lluna era gairebé plena, i el seu resplendor donava un toc màgic a l'indret. Va ser com dormir amb el llum encès tota la nit. Ah, la pau del desert...

L'endemà, amb els músculs molt cruixits, vam continuar cavalcant (o hauria de ser camellant?). Un cop acostumats al balanceig del camell, el seu ritme constant i pausat, juntament amb la immensitat dels paisatges, feien que les nostres ments divaguessin i tinguéssim temps per pensar en un munt de coses.

Més fotos aquí

Pushkar i Jodhpur

Pushkar és una altra ciutat sagrada, o més aviat poble gran en termes de l'Índia. Erigida entorn un llac sagrat, tot de ghats l'envolten i és un lloc de peregrinació, tan de devots com de turistes. Hi ha un munt de coses que està prohibit fer, com anuncien cartells per tot arreu, com ara menjar carn o ous, el contacte físic entre homes i dones pel carrer... Hi ha més de 400 temples repartits pel poble, entre ells un dedicat al déu Brahma, un dels pocs que hi ha al món per adorar aquest déu...

Només treure el nas pel primer ghat del llac ja ens van enganxar uns “homes sagrats”. T'agafen per banda i et beneeixen i volen fer una pregària per a tota la família...Ho sentim, però a 100 rupies la benedicció per cada membre, vam passar... Tot el paripé va a canvi del “passaport”, una cinta al voltant del canell perquè en els altres ghats no et vinguin a fer el mateix. Evidentment al final demanaven un generós donatiu, del qual ens vam escaquejar com vam poder.

A part dels temples i ghats, la resta de l'activitat gira entorn al carrer del basar, on tot són botigues i més botigues de roba, artesania, música... Pel que fa a la resta de carrers, és bonic passejar i perdre-s'hi una estona, però tampoc hi ha massa per veure. Ens agradava més contemplar les vistes des del terrat de l'hostal o des de la punta del llac des d'on es veia la posta de sol.

D'allà vam anar cap a Jodhpur, la ciutat blava, on vam arribar que ja era de nit. Al carrer de davant de l'estació hi regnava el caos, com no podia ser d'altra manera. Ens va costar una mica més del que esperàvem trobar un lloc per dormir dins el nostre pressupost, així que vam anar a sopar i a dormir i poca cosa més.

Si la primera impressió no va ser gaire bona, l'endemà la ciutat ens va agradar més. Molt més petita que Jaipur, es pot recórrer a peu tranquil·lament. Vam passar per l'oficina de turisme sense grans expectatives, però un senyor molt amable ens va donar totes les explicacions i un mapa i tot! Jodhpur també està dominada per un fort, propietat del maharajà. A nosaltres ens va agradar més que el de Jaipur, està molt ben conservat i l'audioguia que inclou l'entrada és molt amena. Des de dalt es veuen tots els terrats blaus que li donen el sobrenom a la ciutat. Els pinten de blau perquè va bé contra la calor i els mosquits.

Els carrerons de la ciutat vella són caòtics com els de tota ciutat, i el punt àlgid és el voltant de la torre del rellotge, al mig del mercat, on hi ha una barreja d'olors d'encens, essències de perfums i espècies embriagadora. També vam anar a veure de lluny l'actual palau del maharajà, on en una ala encara hi viu amb la família i la resta és un hotel i un museu.

A la nit vam agafar el tren nocturn més polsegós fins ara: es nota que arribem al desert! Al matí estàvem completament coberts de sorra. Per cert que comprar els bitllets de tren a l'Índia ens està resultant d'allò més senzill. A diferència de la Xina, aquí es poden comprar per internet, estalviant-te moltes cues a les estacions; i fins i tot havent estat els 200 en la llista d'espera 24 hores abans de la sortida del tren, mai ens hem quedat sense plaça.

Més fotos aquí.

Entrem al Rajastan per Jaipur

18 hores de tren de no res, al costat d'una família hindú amb uns nens insuportables que no paraven de cridar i saltar, i ja érem a Jaipur, la nostra porta d'entrada al Rajastan. Només sortir de l'estació vam notar que no feia calor! Per primer cop en molts dies no suàvem! De fet, va ploure tot el matí, cosa que ja ens va anar bé per descansar.

I és que sense saber-ho havíem arribat en plena celebració del Teej, un festival que celebra l'arribada dels monsons i en honor al casament del déu Shiva amb la deessa Parvati. A la tarda hi havia una desfilada pel mig de la ciutat, amb elefants maquillats, camells, vaques i bandes de música, molt colorista, amb les dones arreglades amb les seves millors gales.

També vam poder, per ara, declarar vigents campions del premi “hindús més pesats” a la gent de Jaipur. No podíem donar un pas sense que ens oferissin alguna cosa: rickshaw, ciclorickshaw, roba, nines, postals... Fugint d'un venedor ens van parar d'un canal de televisió per fer-nos una entrevista. Era per un programa especial del dia de la independència de l'Índia, el 15 d'agost, i ens van preguntar que què s'hauria de fer per solucionar el problema dels captaires al país. I nosaltres havíem de donar una resposta al problema en 20 segons??? I amb cinquanta persones al voltant mirant a veure què passava i què dèiem??? Ens en vam sortir com vam poder, i vam poder despistar el pesat venedor de nines, que era el que volíem.

Com que no podíem passejar tranquils, ens vam atabalar bastant, i vam decidir que, l'endemà, desertaríem de viatjar per lliure i agafaríem un tour organitzat per la ciutat per no haver d'estar regatejant tot el dia amb els rickshaws, no haver de pensar a on anàvem ni haver-nos de preocupar de llegir les explicacions: que ens ho donessin tot fet!

I sí, en un dia vam veure totes les coses importants de la ciutat rosa i els seus voltants, que no són poques. Com a capital que és des de fa molts segles, té uns palaus i uns forts impressionants. El palau del vent, amb totes les seves finestres, el City Palace, un museu, on a la part del darrera encara viuen els maharajas actuals (i com viuen!), el Jantar Mantar, un observatori astronòmic, el fort d'Amber, antiga residència reial, dalt d'un turó...

Vam acabar rebentats i cansats d'anar com un ramat tot el dia, però vam veure molt més que si ho haguéssim fet pel nostre compte, això sí. Diumenge al matí, el dia que marxàvem i que coincidia amb el dia de la Independència, es respirava una tranquil·litat inusual, de dia de festa: poc trànsit, poc soroll... una delícia!

Més fotos aquí.

Fervor patriòtic i espiritual a Amritsar

La continuació lògica del camí hauria estat anar fins a Jaipur, a quatre hores en tren d'Agra, però en un dels nostres rampells, vam decidir desviar-nos unes 15 hores de tren de no res per anar més al nord, cap a la regió del Punjab. Aquesta zona també és plana i verda, com tot el que hem vist fins ara. I ja hem decidit que les muntanyes les deixarem per una altra ocasió.

També hem decidit que no passarem per Delhi. Ningú ens ho ha recomanat, i quan vam passar-hi amb el tren, feia olor d'ous podrits. A més estan eixamplant una avinguda i és la pròpia gent la que ha d'enderrocar casa seva (o mitja casa)... pel que es veu és molt dantesc.

Així que vam arribar a Amritsar de bon matí, i ja vam percebre alguna cosa diferent. El Punjab és una de les zones més riques del país, i es notava en els comerços, molt més arreglats, la gent més educada... Vam anar directament cap al lloc més sagrat de la ciutat: el temple daurat. És el Vaticà dels sikhs, fàcilment reconeixibles pels seus turbants de colors (no es tallen mai els cabells) i els ganivets que els pengen de la cintura.

Doncs el temple daurat és el seu lloc més sagrat. I com que una de les principals doctrines del sikhisme és que s'ha de compartir tot el que es té amb tothom, independentment del seu origen i creença, ofereixen allotjament gratuït en dormitoris, i menjar també de franc a tothom que hi vagi. Per sort vam arribar que s'acabava de buidar una habitació i vam poder descansar del pal de tren.

A la tarda vam anar a veure una de les coses amb les que més hem flipat en el que portem de viatge. Amritsar està a 30 km de la frontera amb el Pakistan. Cada vespre, abans de la posta de sol, per fer el tancament de la frontera els guardes fronterers d'ambdós costats escenifiquen una cerimònia molt particular. Però el més sorprenent és que la gent ho va a veure i a animar.

Vam arribar molt aviat i ens vam asseure al costat reservat per als estrangers. De dins de l'edifici va sortir un animador, que incitava a les masses enfervorides a cridar “Hindustan Zindabad”(visca l'Índia). Després tot de noies fent corredisses amb la bandera, música a tot drap, balls de Bollywood... nosaltres al·lucinàvem! Paral·lelament, el costat pakistanès també s'anava omplint de gent, que cridaven “visca el Pakistan” i també cantaven. Finalment, després d'una mena de desfilada a un pas bastant ridícul, els guardes dels dos costats arrien les banderes respectives i tanquen les portes fins l'endemà. Ens vam quedar bocabadats... Tenint en compte la situació dels dos països respecte el Caixmir, més al nord, no ens va quedar clar si aquesta parafernàlia era un acte de fervor patriòtic pacífic o una manera d'incitar l'odi envers l'altre...

L'endemà ens vam quedar a Amritsar, pels voltants del temple daurat. El temple és preciós, al mig d'un llac sagrat, fet de marbre blanc amb incrustacions com el Taj Mahal i la teulada daurada. El millor és la tranquil·litat i l'hospitalitat que s'hi respiren: ningú et molesta pel fet de ser estranger, més enllà dels que es volen fer una foto amb tu, però sempre molt amables. I també s'hi respira espiritualitat, amb la gent banyant-se a les aigües sagrades, fent ofrenes dins el temple... Vam anar-hi a diferents hores per poder veure com canviava la llum, tot i que el dia no era gaire maco. Vam dinar al menjador comunitari, vam visitar el museu que explica la història dels sikhs (un poble molt castigat) vam passejar pels voltants...

La casualitat va fer que aquell dia s'instal·lés a la “nostra”habitació una parella de Girona. Junts vam anar a sopar, i a veure el temple de nit (encara més espectacular que de dia). Ens vam topar amb la cerimònia de Rahras Sahib i el moment de guardar el Guru Granth Sahib, el llibre sagrat. Després, sense saber gaire bé com, vam acabar col·laborant amb ells, plegant draps taronges que es fan servir per a les ofrenes, com uns peregrins més. Vam estar una bona estona plega que plegaràs, i quan semblava que s'acabava, ens en donaven més! Va ser el més semblant a una feina que hem fet en molt de temps... i a sobre ens van pagar amb dos caramels a cadascú!

Més fotos aquí.