Bundi i Orchha

Bundi era una ciutat important del Rajastan l'esplendor de la qual va passar fa molt de temps. Ara és un poble força tranquil, envoltant de turons i dominat per un fort molt elevat, que es reflecteix en un llac artificial. Com a Jodhpur, moltes cases estan pintades de blau. Altra vegada, sense haver-ho previst, vam coincidir amb la celebració del Teej, la mateixa de Jaipur. Però aquí la desfilada era diferent.

Des de la nostra llotja a la terrassa d'un bar, vam poder veure passar sota nostra una barreja de cavalcada de reis, pessebre vivent i processó de setmana santa a la hindú, (només hi faltaven els Bundi-Pastorets!) amb nens representant els principals déus hindús. Menció especial per a la banda que portava un batalló d'homes aguantant fluorescents com a il.luminació.

L'altra particularitat de Bundi són els pous esglaonats. N'hi ha més de 50, i alguns estan molt decorats. Ara com ara hi deu haver força sequera, perquè tots els que vam veure estaven buits, però així ens vam fer una idea de com de profunds són. El més important, el Rani Ji Ki Baori és tot un monument. Tot i la forta pudor produïda pel guano dels ocells, aquest pou ens va deixar bocabadats per la seva immensitat.

Després d'haver recorregut els seus carrers, vam agafar les motxilles per anar fins a Kota, on a la nit havíem d'agafar el següent tren i deixar enrere el Rajastan. Però abans, vam poder sopar en un restaurant punjabi un pollastre tandoori boníssim i molt tendre. Feia dies que només menjàvem cuina vegetariana!

Havent dormit al tren, vam baixar a Shivpuri, on vam agafar un bus de tres hores fins a Jhansi i allà, ens vam haver gairebé de barallar amb els conductors de rickshaws per tal que ens fessin un preu raonable per anar a Orchha. Aquest poblet envoltat de vegetació està ple d'enormes palaus, temples i cenotafis en un estat decrèpit que li dóna un caire molt especial. En un dia es pot veure tot, però no ens hauria fet res quedar-nos-hi més temps, perquè estàvem molt a gust.

Però no. Teníem un bitllet de tren que ens obligava a marxar l'endemà, l'últim tren de l'Índia. I per celebrar-ho, era el més llarg. 24 hores per tornar a Calcuta!

Més fotos aquí.

Històries d'Udaipur

La primera impressió d'Udaipur va ser molt bona, perquè després del desert arribàvem a una ciutat envoltada de turons verds. Ja pel camí, en un autobús ple a vessar, havíem creuat unes muntanyes verdes amb tot de vaques al lloc que els correspon: els prats. Tot i que cal assenyalar que per primera vegada vam circular per una autopista, amb vaques pasturant per la mitjana i amb el conductor circulant uns 200 metres pel sentit contrari perquè havia de prendre la sortida de la dreta (tot i haver-n'hi una per la seva banda)

Però el millor de la ciutat no van ser les coses que hi vam veure, que valien la pena, sinó les que hi vam viure. Un dia anàvem a dinar decidits a buscar un lloc que no fos un restaurant en un terrat, perquè, a banda de només ser per a turistes, per experiència solen ser més cars i el menjar més dolent que en els altres llocs. I al tombar per un carreró vam veure una parella d'avis asseguts en un local, i no ens ho vam pensar dos cops. La senyora ens va preparar el millor curry que hem menjat fins ara a l'Índia. Quan ja anàvem per les postres, va entrar una parella de Barcelona i vam estar conversant una bona estona. La filla de la parella d'avis, la Meenu, una dona molt simpàtica i espavilada amb un anglès molt bo, ens va explicar que just aquell dia les famílies celebraven el Raksha Bandhan, la festa en que les germanes posen polseres als germans.

Nosaltres ens en vam anar a passejar pels voltants del llac, i casualment ens la vam tornar a trobar pel carrer al cap d'una estona. De seguida ens va convidar a anar amb ella a casa del seu oncle per estar a la celebració amb tota la família. Quan vam arribar a la casa, tots els nens, les cosines, les ties ens van sortir a rebre i ens van posar les polseres de rigor. Vam estar gravant-los i fent-los fotos amb la càmera, i no paraven de riure i d'explicar-nos coses, i quan els vam portar una bossa de caramels es van tornar bojos! La Meenu ens va explicar que s'havia separat del marit, i que ella i els dos nens aviat s'instal.laran en una altra casa (ara viuen amb els avis) on ella tindrà un parell d'habitacions per a hostes i un restaurant de cuina casolana obert a tothom, i també farà cursos de cuina. Si passeu per Udaipur i voleu allunyar-vos de la zona dels hostals per a guiris, aneu a casa la Meenu!

L'endemà al vespre vam passejar fins al Sunset Point per veure la posta de sol des d'allà. Quan tornàvem, que ja era mig fosc, ens vam equivocar de carrer just en el moment en que el monsó va decidir deixar-se caure. Semblava que aboquessin galledes d'aigua des del cel! Refugiats sota un balcó, la senyora de la sabateria del costat ens va convidar a passar a casa seva a esperar que parés la pluja, ens va oferir un chai masala (tè amb espècies) boníssim i unes pastes molt bones, i evidentment va fer sortir a tots els néts a donar-nos la mà.

Ens vam endur un bon regust de boca d'Udaipur, la ciutat està en un enclavament fantàstic, però aquest cop va ser la gent el que ens va captivar. I és que en aquest país més que en cap altre, gairebé tothom que se t'acosta és per intentar vendre't o demanar-te alguna cosa, i quan trobes a gent que et tracten com a persones i no com a euros amb cames, s'agraeix!

Més fotos aquí.

La ciutat daurada i la màgia del desert

Després de la ciutat rosa i de la ciutat blava, tocava la ciutat daurada: Jaisalmer. Un miratge enmig del desert del Thar, la ciutat, també està dominada per un fort. Les construccions de roca calcària són el que li donen la tonalitat daurada a l'alba i al capvespre. Passejar pels seus carrerons és anar descobrint havelis, cases típiques, a cada racó, a quina més maca que l'altra.

A diferència de Jaipur i Jodhpur, el fort de Jaisalmer encara està habitat, i per tant no s'ha de pagar entrada, tot un detall. La contrapartida és que com que són carrerons com qualsevol altre de la ciutat, estan plens de deixalles per tot arreu. Dins del fort també hi ha uns quants temples, però no hi vam entrar, que ja n'estàvem una mica saturats.

L'altre atractiu de la ciutat és la proximitat del desert, i la possibilitat de poder fer excursions per allà. I als Metaltravellers ens encanten els deserts! Com que encara teníem un bon pessic del regal d'aniversari de l'Oriol per gastar, ens vam animar a fer un “safari” de dos dies a lloms d'un camell. Sabíem que seria dur per als nostres culs, però ens feia il·lusió i era una bona manera de celebrar l'any i mig de viatge.

Vam començar amb el jeep visitant uns cenotafis i un temple jaïn del afores de Jaisalmer, i després d'anar a trobar els camells, la caravana es va posar en marxa. El desert del Thar és una gran extensió de matolls salpebrat de poblets on els habitants subsisteixen amb quatre cabres i un pou. Com que feia poc que havia plogut, estava tot cobert per un mantell verd de vegetació, i tots estaven molt contents, perquè les pluges havien posat fi a una sequera de tres anys. I la veritat és que li donava un aspecte interessant.

Vam parar en un parell de pobles literalment al mig del no-res. De totes maneres tenen electricitat i cobertura de mòbil, perquè la zona està fortament militaritzada ja que està molt a prop de la frontera amb el Pakistan. En canvi, els pobles, plens de nens, no tenen escola i aquests et demanen qualsevol cosa que els puguis donar.

Cap al final de dia vam arribar a la zona de dunes de sorra on havíem d'acampar, i mentre els guies preparaven el sopar, nosaltres passejàvem descalços per les dunes i contemplàvem la posta de sol, que va ser especial perquè era al desert, però no espectacular com altres, perquè portava tot el dia força ennuvolat, i tot i així el sol ens va cremar totes les parts del cos que no ens havíem cobert.

La part menys positiva va ser la companyia. Érem un grup de sis: dos austríacs, una francesa i un anglès i nosaltres, i a part els guies. Doncs deuen ser els companys d'excursió més rancis que hem tingut en tot el que portem de viatge. No que ens haguéssim de convertir en els millors amics, però és que no parlaven gens, ni entre ells, i tenien tota l'estona unes cares de pomes agres... Els quatre eren estudiants de vint-i-pocs, i potser estem jutjant sense conèixer, però tenien unes cares d'estar de tornada de tot i com d'estar allà per estar... En fi, nosaltres a la nostra, que si que ens ho estàvem passant bé!

A la nit després de sopar vam estar xerrant a la vora del foc, fins que tothom se'n va anar a dormir, al ras, en unes gandules molt còmodes. No es veien gaires estrelles perquè la lluna era gairebé plena, i el seu resplendor donava un toc màgic a l'indret. Va ser com dormir amb el llum encès tota la nit. Ah, la pau del desert...

L'endemà, amb els músculs molt cruixits, vam continuar cavalcant (o hauria de ser camellant?). Un cop acostumats al balanceig del camell, el seu ritme constant i pausat, juntament amb la immensitat dels paisatges, feien que les nostres ments divaguessin i tinguéssim temps per pensar en un munt de coses.

Més fotos aquí

Pushkar i Jodhpur

Pushkar és una altra ciutat sagrada, o més aviat poble gran en termes de l'Índia. Erigida entorn un llac sagrat, tot de ghats l'envolten i és un lloc de peregrinació, tan de devots com de turistes. Hi ha un munt de coses que està prohibit fer, com anuncien cartells per tot arreu, com ara menjar carn o ous, el contacte físic entre homes i dones pel carrer... Hi ha més de 400 temples repartits pel poble, entre ells un dedicat al déu Brahma, un dels pocs que hi ha al món per adorar aquest déu...

Només treure el nas pel primer ghat del llac ja ens van enganxar uns “homes sagrats”. T'agafen per banda i et beneeixen i volen fer una pregària per a tota la família...Ho sentim, però a 100 rupies la benedicció per cada membre, vam passar... Tot el paripé va a canvi del “passaport”, una cinta al voltant del canell perquè en els altres ghats no et vinguin a fer el mateix. Evidentment al final demanaven un generós donatiu, del qual ens vam escaquejar com vam poder.

A part dels temples i ghats, la resta de l'activitat gira entorn al carrer del basar, on tot són botigues i més botigues de roba, artesania, música... Pel que fa a la resta de carrers, és bonic passejar i perdre-s'hi una estona, però tampoc hi ha massa per veure. Ens agradava més contemplar les vistes des del terrat de l'hostal o des de la punta del llac des d'on es veia la posta de sol.

D'allà vam anar cap a Jodhpur, la ciutat blava, on vam arribar que ja era de nit. Al carrer de davant de l'estació hi regnava el caos, com no podia ser d'altra manera. Ens va costar una mica més del que esperàvem trobar un lloc per dormir dins el nostre pressupost, així que vam anar a sopar i a dormir i poca cosa més.

Si la primera impressió no va ser gaire bona, l'endemà la ciutat ens va agradar més. Molt més petita que Jaipur, es pot recórrer a peu tranquil·lament. Vam passar per l'oficina de turisme sense grans expectatives, però un senyor molt amable ens va donar totes les explicacions i un mapa i tot! Jodhpur també està dominada per un fort, propietat del maharajà. A nosaltres ens va agradar més que el de Jaipur, està molt ben conservat i l'audioguia que inclou l'entrada és molt amena. Des de dalt es veuen tots els terrats blaus que li donen el sobrenom a la ciutat. Els pinten de blau perquè va bé contra la calor i els mosquits.

Els carrerons de la ciutat vella són caòtics com els de tota ciutat, i el punt àlgid és el voltant de la torre del rellotge, al mig del mercat, on hi ha una barreja d'olors d'encens, essències de perfums i espècies embriagadora. També vam anar a veure de lluny l'actual palau del maharajà, on en una ala encara hi viu amb la família i la resta és un hotel i un museu.

A la nit vam agafar el tren nocturn més polsegós fins ara: es nota que arribem al desert! Al matí estàvem completament coberts de sorra. Per cert que comprar els bitllets de tren a l'Índia ens està resultant d'allò més senzill. A diferència de la Xina, aquí es poden comprar per internet, estalviant-te moltes cues a les estacions; i fins i tot havent estat els 200 en la llista d'espera 24 hores abans de la sortida del tren, mai ens hem quedat sense plaça.

Més fotos aquí.