Welcome to the jungle!

Quan ens anàvem aproximant a Rurre teníem la idea d'anar a la selva, ja que diuen que la del Parc Nacional Madidi és on hi ha més biodiversitat de tota Sud-Amèrica. No obstant, ens vam decantar per veure la pampa del riu Yacuma ja que en aquest tour es pot observar molta fauna, com la que havíem vist al parc, però al seu hàbitat, i moltes més bèsties.

En el grup viatjàvem dues angleses, un irlandès, una noia australiana i un noi i una noia japonesos. El primer dia ens esperaven tres hores de viatge en jeep fins arribar al poble de Santa Rosa. Un cop pagada l'entrada al parc, va caure un xàfec molt intens... Per sort era hora de dinar i quan vam acabar ja havia parat de ploure. Al costat del restaurant hi havia un mico-aranya, que té aquest nom per les extremitats tan llargues que té. I quan l'Oriol es disposava a fer-li una foto, aquest el va mirar i es va abalançar sobre ell i es va penjar del seu braç.

Després vam agafar la barca i de camí fins al campament el nostre guia ens anava mostrant la fauna que pobla la vora del riu. Vam poder observar molts ocells, al•ligàtors, caimans negres, tortugues, capibares, dofins roses, micos grocs,... Un espectacle. Un cop arribats i instal•lats al campament -sobre tot les mosquiteres- vam anar a veure la posta de sol. I quin millor lloc per veure-la sinó és el sunset bar (o bar posta de sol)? De tornada vam observar els ulls dels caimans com brillaven amb les llanternes, i escoltàvem tota la vida que hi ha de nit a la pampa.

El segon dia va començar amb una caminada per la pampa a la recerca d'anacondes. Però com que estava ennuvolat, no es deixen veure tant. Vam estar tres hores recorrent fangars amb l'aigua fins als genolls, (entrant a les botes d'aigua). I quan ja marxàvem amb la desil•lusió de no haver trobat cap serp, en Freddy (l'irlandès) en va trobar una! El nostre guia la va agafar, i ens va deixar tocar-la i agafar-la! Va ser una molt bona experiència.

Per la tarda vam anar a fer una altra activitat molt turística, pesca esportiva de piranyes. En comptes de cucs, utilitzàvem trossos de carn de vaca, i només llençar-lo a l'aigua, notaves com els peixos mossegaven la carn, i en la majoria de casos se l'emportaven i et deixaven amb un pam de nas! Nosaltres només vam poder pescar un parell de sardinetes, però els altres van tenir més sort i vam poder veure les tres espècies de piranyes que hi ha al riu. I a més del sopar, ens van fer dues piranyes a la brasa i s'ha de dir que són molt gustoses!

L'últim dia ens havíem de llevar molt aviat per veure la sortida del sol, però deu minuts abans de que ens vinguessin a despertar va començar a ploure amb molta força i no va deixar de fer-ho en tot el matí. I per culpa de la pluja es va haver d'anul•lar l'activitat prevista: nedar amb els dofins roses. Va ser una llàstima! Tot i això ens ho vam passar molt bé els tres dies i va valdre molt la pena. La tornada en barca la vam fer plovent i vam acabar tots xops i amb fred! I un cop al jeep, en una parada el conductor ens va ensenyar un peresós que hi havia abraçat a un arbre.

Un cop a Rurrenabaque (Rurre pels bolivians, Rurren-a-Wacken pels Metaltravellers), una mica moixos perquè la pluja ens havia arruïnat l'últim dia de tour, vam estar sospesant si anar a la selva o no. Vam donar-hi moltes voltes, i al final vam decidir que si al matí feia bo, hi aniríem a passar almenys una nit.

Al llevar-nos feia bastant bo, i vam anar cap a l'agència. I au, cap a la barca! Després d'omplir un formulari molt llarg i que ningú es mira, vam navegar un total de tres hores riu Beni amunt, fins a enfilar el riu Tuichi, que és on es troben les cabanes, tot molt rústic i sense electricitat.

Un cop allà vam dinar, i ens vam preparar per la primera sortida. Potser pel fet d'haver-hi anat tan a última hora, o perquè érem els únics que hi anàvem per dos dies, vam tenir la sort de tenir el José, el guia, només per a nosaltres sols, tot un luxe. Vam sortir a caminar i ja d'entrada vam poder veure (i ensumar) un ramat de senglars salvatges. Quina sensació, la selva, tan espessa i tupida, i amb la vegetació tan alta, les olors, els colors, els sorolls... Ens va encantar.

La llista d'animals que hem vist a la selva també és prou llarga, i això que costen de veure, ja que el camp de visió és molt limitat i es camuflen molt bé entre la vegetació. A part de milers d'insectes diferents vam poder veure papagais, més al•ligàtors, capibares i micos, conills, esquirols, tucans, aranyes de moltes menes, erugues, granotes... I les explicacions del guia sobre les utilitats dels diferents arbres de la selva, dels verins i de la vida allà, molt il•lustratives.

Després de sopar, a les vuit, altre cop sortida per veure animals de nit, amb les llanternes. A la nit sembla que la selva es desperti i el sorolls són molt més intensos, i el José semblava conèixer-los tots i tenia una facilitat increïble per trobar tots els animals. El que més sorprenia era el sentit de l'orientació que tenia, perquè a nosaltres no ens semblava que hi hagués camí per enlloc.

Tot i que vam tenir més sort, i ens va tocar una cabana només per als dos, a l'hora d'anar a dormir, no estàvem sols. L'Oriol tenia una okupa al seu llit: una aranya de mida considerable s'havia instal•lat a la seva mosquitera i estava tranquil•lament devorant un saltamartí per sopar. No la vam voler molestar, i al matí, suposem que ben tipa i buscant un lloc més confortable, la vam trobar a la jaqueta de la Meritxell.

I al matí una altra sortida, seguint petjades i buscant més animals. La que se'ns havia resistit fins llavors, la taràntula, era la que teníem més ganes de veure. Si que n'havíem vist una, perquè en un dels arbres del campament n'hi viu una de petita, però tenint en compte que n'hi ha de vuit espècies diferents, trobàvem que era poc. Finalment en vam poder despertar a una (només surten de nit, i de dia s'estan al cau). Era una mica tímida i no es va deixar veure gaire, però era tan bonica, tota negra i peluda...

Ha estat una gran experiència, i ara que hem descobert com ens agrada la selva, esperem repetir aviat en el que ens queda de viatge.

Més fotos aquí.

(També hem posat l' enllaç de les fotos de Cochabamba i Samaipata, que no s'havien publicat)

Trinidad i Rurrenabaque

Al bus vam dormir gairebé les 10 hores de trajecte, i vam arribar molt aviat a Trinidad. Dubtàvem entre continuar cap a Rurre, o quedar-nos a passar el dia allà i marxar l'endemà. Teníem un parell d'hores per decidir-nos i vam anar cap al centre. Ens va costar trobar un allotjament que ens convencés, però finalment ens vam quedar. La ciutat té totes les qualitats per no agradar: no té grans coses per veure, ni per fer i les clavegueres són a cel obert, cosa que fa que passejar-hi tampoc sigui del tot agradable, però alguna altra cosa devia tenir, perquè ens va agradar.

Vam passar el dia al ritme de la ciutat: amb la calma. A la tarda vam anar cap a un parc que tenen on ens van dir que hi havia animals. Quan un pensa en els animals del parc li vénen al cap els ànecs, els coloms... però estem ja en zona de conca amazònica, així que al parc hi havia aligators, tapirs, tortugues i un estruç molt simpàtic. També hi havia un serpentari pel qual s'havia de pagar entrada. Quan ens van dir que havíem arribat just al moment en que uns operaris havien de canviar l'aigua a les serps, no ens ho vam pensar dues vegades. Eren tres anacondes, la petita (uns dos metres, prima), la mitjana, que devia fer-ne 4, que va passar l'estona enroscada descansant, i la gran, una senyora anaconda de 9 metres! Quina bèstia! Els operaris, molt amables, ens van deixar passar dins de la gàbia per fer millors fotos. Ens va tranquil•litzar saber que feia 4 dies que s'havia cruspit un ànec i estava mansa.

A Trinidad no vam fer gran cosa més. El dia següent, altre cop 13 hores de viatge, ple de bots i pols travessant pampes i selva. Vam arribat tard a Rurrenabaque, i a dormir aviat. Rurre és un poble bastant turístic perquè des d'aquí es poden fer excursions a la pampa i a la selva, ja que està entremig de les dues zones, a la ribera del riu Beni, sota uns turons. Vam passar el dia rentant roba, prenent sucs i buscant la millor excursió per fer. Finalment ens vam decidir per la pampa.

Més fotos aquí.

Cochabamba i Samaipata

Vam fer cap a Cochabamba, on hi vam passar vint-i-quatre hores escasses. La ciutat tampoc dóna per gaire, el més destacat és el Crist a dalt la muntanya, a on es pot pujar amb telefèric, però hi vam arribar tard. També és famosa per la seva vida nocturna (pel que es veu, hi ha moguda heavy), però com que era diumenge, tampoc la vam trobar. Això si, ens vam regalar un bon sopar per fugir de la carn amb arròs i patata que és el plat del dia... cada dia.

L'endemà a les 7 del matí agafàvem un altre bus. En 10 hores s'arriba de Cochabamba a Santa Cruz, però el canvi és tan radical, que sembla que t'hagis teletransportat. Al principi el bus avança per una carretera de corbes entre grans muntanyes i penya-segats, però un cop arriba a baix, tot és pla i xafogós. Es travessa tota la regió del Chapare, on es concentra la producció de fulla de coca del país, i de seguida es nota el canvi en la gent.

Tot just arribar a Santa Cruz vam anar directament a buscar els taxis que porten a Samaipata, un poblet a la “sierra” on van a descansar els cruceños i on fa menys calor.

Després de molts revolts per una carretera dolentíssima, s'arriba al poble, que és un dels accessos al Parc Nacional Amboró, un parc gegantí que té zona de muntanya i zona amazònica. L'endemà vam esbrinar la millor manera de conèixer els voltants, i com que tot s'havia de fer pagant, vam haver de ser selectius, i vam triar anar a la zona de les “yungas”, un bosc humit amb falgueres gegants. Per tal que ens sortís més a compte, havíem de buscar un parell de persones més, i vam tenir la sort de creuar-nos pel carrer amb el Jordi i l'Almudena, català i gallega, que de seguida s'hi van apuntar.

Amb el nostre taxista-guia-mestre particular, vam passar del sol de la vall a la boira del bosc, que li donava un toc de conte de fades. Vam caminar per allà més de dues hores. Teòricament hi ha dos circuits, el curt i el llarg, però el llarg és molt difícil d'ubicar perquè la vegetació l'ha cobert completament i al segon intent vam desistir.

Al vespre vam acabar fent botellón a la plaça del poble amb la parella i dos argentins més que van arribar aquí fa 20 dies. Va ser divertit. L'endemà vam passejar una mica pel poble, vam anar fins a un hotel de 4 estrelles que hi ha al capdamunt amb molt bones vistes sobre la vall i vam fer fotos als animals que tenen per allà.

I al dia següent cap a Santa Cruz en taxi altre cop. Com que teníem moltes hores per davant vam deixar les motxilles a la terminal i vam anar a conèixer el centre. Sembla més una ciutat del Brasil que de Bolívia. És la ciutat més important a nivell econòmic del país, i tot és molt més occidentalitzat que el que havíem vist fins ara. Dit això, la ciutat no té grans encants, i en vam marxar al vespre rumb a la província del Beni.

Més fotos aquí.

Potosí i Sucre

Al dia següent d'arribar del tour del Salar d'Uyuni ens vam aixecar amb una mala notícia: la Macarena se'n tornava a Uruguay. Portava quatre nits sense poder dormir i l'alçada i el fred li van passar factura. Ens va fer molta pena ja que portàvem tres setmanes viatjant junts i semblava que ens coneixíem de tota la vida. Són aquestes coses bones que té viatjar. És per això que vam fer rumb cap a Potosí nosaltres sols. Maca! Que te vaya bien por Europa! (si la voleu conèixer estarà de vacances per Barcelona aviat!).

Després de 7 hores de tortuós viatge travessant valls i muntanyes i escoltant música depriment (tu me traicionaste, tu me engañaste, me dejaste,...) vam arribar a Potosí, la ciutat més alta del món. I realment vam sentir els efectes de l'alçada ja que feies dues passes i et marejaves i et quedaves sense alè. A la mateixa terminal ens van oferir allotjament a bon preu i no ens ho vam pensar. D'allà no ens vam poder moure (només per sopar) fins l'endemà.

L'endemà vam fer una petita visita per la ciutat, ofegant-nos en les pujades. Fins i tot l'Oriol va necessitar pastilles per l'alçada. La ciutat és molt bonica, amb carrers estrets i edificis colonials per tot arreu, i traspua història per totes bandes. Vam dedicar el dia a passejar, a continuar acostumant-nos a l'alçada, anar al cine... I a preguntar-nos si havíem de fer o no el tour a les mines.

La ciutat existeix gràcies a elles (tota la muntanya és un laberint de galeries), i tot l'esplendor que va viure al segle XVII, quan era més important que Londres o París, provenia de la plata que se n'extreia. Avui en dia de plata no en queda gaire, només zinc, i el govern als anys noranta les va voler tancar. Però els miners es van organitzar en cooperatives per continuar-les explotant. Avui en dia continuen treballant en condicions similars a les de fa segles, i pocs sobrepassen els 45 anys.

Hi ha agències que venen els tours a les mines com si allò fos Port Aventura: grups de 8 o 10 tots disfressats de miners, fan explotar la dinamita que compres al mercat abans d'entrar (l'únic del món on es ven així de fàcilment) i mirant els miners com si fossin micos de fira. No ens semblava gaire ètic, però per altra banda volíem veure les mines. Un cop més, vam trobar la solució: d'una banda vam trobar una agència que ens oferia anar nosaltres dos sols amb un guia, i de l'altra, coincidia que era un dijous festiu, Corpus, i per tant no hi hauria gent (o almenys no tanta com normalment) treballant. Al vespre vam anar al cine i vam fer doble sessió, en un cine com els d'abans, amb talls de so inclosos.

Dijous al matí vam anar a veure les mines. Primer de tot vam passar pel mercat del calvari, ja que és tradició que els turistes portin obsequis als miners: fulles de coca, beguda, dinamita... Després ens vam anar a equipar, i cap amunt. El guia era excel·lent, coneixia els miners i ens va explicar tota mena de detalls. Vam avançar pels passadissos foscos i humits de la mina, i quan vam voler baixar a un altre nivell, els miners sortien perquè acabaven d'encendre la dinamita. Les explosions que se sentien feien una mica de respecte, sons sords dins el silenci de la muntanya.

A la tarda vam recórrer la ciutat de la mà d'un altre guia (ens va fer mandra fer-ho pel nostre compte, i per una vegada ens vam concedir el luxe). Amb ell vam recórrer tota la ciutat i vam aprendre moltes coses de la seva història i la manera de ser de la gent.

L'últim dia, abans de marxar cap a Sucre, vam anar a visitar la fàbrica de la moneda. És potser l'edifici més important de la ciutat, i des d'on es fabricaven les monedes de plata de la corona espanyola, que eren els dòlars de l'època.

I cap a Sucre, la capital constitucional del país, com molt bé s'encarreguen de recordar-ho a cada pas. Tot i que els poders fàctics estan a La Paz, i a Sucre només hi queda el poder judicial. Vam arribar de nit i vam anar a casa de la Sara, que ens havia d'acollir. Al contrari que altres vegades, no hi va haver gaire connexió (no sempre es pot tenir sort), així que l'endemà, després d'haver visitat la ciutat, vam decidir continuar el camí.

Sucre és una ciutat molt coqueta i ben cuidada, amb la majoria d'edificis blancs com si es tractés d'una ciutat andalusa. La vam recórrer de dalt a baix, carrers, places, esglésies, mercats, el mirador... L'Oriol fins i tot va tenir temps de tallar-se els cabells.

També vam visitar la Casa de la Libertad, on es va fundar el país, i on el guia que vam tenir, boníssim, ens va fer una classe magistral d'història que ens va deixar encantats. Només ens va faltar temps per fer una foto a les cabines en forma de dinosaure que hi ha per la ciutat, ja que a prop hi ha una muntanya on s'hi van trobar un munt de petjades.

Després d'haver caminat tot el dia vam tenir la sensació que ja en teníem prou. Potser si la rebuda hagués estat més bona, ens hauria vingut de gust quedar-nos, però el cas és que vam decidir continuar. Propera parada: Cochabamba!

Més fotos aquí.

Salar d'Uyuni i Reserva Eduardo Avaroa

Si has de viatjar per Bolívia no pots passar per alt una visita al Salar d'Uyuni. Aquest és una de les principals atraccions del país, i no és per a menys. El Salar d'Uyuni és el desert de sal més gran del món, amb una extensió de 12.000 km² i una crosta de sal de 10 a 15 metres de gruix. Les fotografies parlen per si soles, però viure la gran immensitat del salar és una experiència que val la pena fer.

El primer pas és contractar el tour. A Uyuni, cada porta és una agència. Totes ofereixen més o menys el mateix, tours de tres dies, de dos o d'un, a uns preus molt similars, i la tasca és negociar el que et doni més pel mateix.

Ens vam decantar pel que durava tres dies. Durant aquest temps vam viatjar en un jeep sis persones: la Macarena i el Robinson (francès a qui havíem conegut a Tupiza), nosaltres dos, el Nick de Suïssa i la Heather d'Anglaterra, en el jeep de Quechua Connection 4WD, una empresa familiar. L'Agustino, el nostre conductor, mecànic, guia turístic, cuiner i més coses era el pare de la família, un home amb molta experiència que ens va fer molt agradable el viatge. A més, anàvem nosaltres per lliure, amb la flexibilitat que donava no haver de dependre d'altres jeeps com en altres agències que van en caravana.

Dia 1 – El salar d'Uyuni

El primer dia vam anar d'entrada a veure un cementiri de locomotores, ja que Uyuni va ser el centre de reparació i manteniment de les màquines quan la freqüència d'ús de les vies era més alt.

D'allà vam anar fins a Colchani, on el poble (molt pintoresc) es dedica a l'explotació de la sal, tan per ús en cuina com per a fer artesanies i construccions. La següent parada, ja dins del salar, van ser els anomenats ulls del salar, llocs per on l'aigua subterrània emergeix a la superfície. Després vam anar a un antic hotel fet de sal, que per uns problemes va ser clausurat i reconvertit en museu, en el qual no vam entrar ja que vam dedicar-nos a fer fotografies divertides, que no originals, ja que tothom feia el mateix.

I després de dinar ens vam dirigir cap a l'Illa d'Incahuasi, una muntanya al mig del salar en forma de peix habitada per cactus mil·lenaris des d'on es pot observar el mar de sal. No ens cansàvem d'admirar aquella immensitat blanca. És hipnotitzant.

No ens volíem deixar perdre la posta de sol al salar, i l'Agustino hi va estar d'acord. La llum al capvespre encara donava un to més màgic al lloc. I a sopar i a dormir, que l'endemà encara ens quedaven moltes coses per veure. Ens havien advertit que en aquella zona a la nit hi fa molt, molt fred (entre 15 i 20 graus sota zero), així que anàvem previnguts.

Dia 2 – Les llacunes

El segon dia tocava anar recorrent amb el jeep vers el sud, veient paisatges completament diferents dels del dia abans: muntanyes, llacunes i formacions geològiques. Vam passar per cinc llacunes de colors diferents, i ens vam parar a dinar a la “Hedionda”, que com el seu nom indica, molt bona olor no fa. Sort que al cap de poc ja ni la notes. Allà vam veure els primers flamencs, encara que ja no és època i en quedaven pocs, i una guineu coixa a qui la gent donava de menjar.

Més tard vam passar per un altre desert i vam parar a l'arbre de pedra, una roca volcànica que sembla un arbre per acció de l'erosió del vent i la pluja.

El plat fort del dia era la Laguna Colorada, on vam fer nit. És una llacuna on predomina el color vermellós que li donen les algues quan les remou el vent. El contrast amb el cel, el volcà de fons i els flamencs que l'habiten en fan un paisatge idíl·lic.

A més, hi havia lluna plena, que es reflectia a l'aigua, donant-li un caire encara més especial. En aquest lloc el fred és molt més intens, i dormíem els sis a la mateixa cambra sota muntanyes i muntanyes de flassades, dins dels sacs de dormir. A les vuit del vespre ja érem al llit, perquè l'endemà ens havíem de llevar moooolt d'hora.

Dia 3 – Reserva Eduardo Avaroa

A les 5 del matí ja estàvem dalt del jeep per anar a veure uns guèisers. Però com que encara era de nit, els vidres del jeep estaven glaçats, i a part, hi havíem de tornar a passar a la tornada, vam continuar fins a Sol de Mañana, unes aigües termals on et pots banyar mentre veus sortir el sol (i l'Agustino prepara l'esmorzar). Nosaltres dos vam ser els únics valents del grup que ens hi vam atrevir. Bé, l'atreviment no és banyar-te, perquè l'aigua està molt bona, sinó sortir, amb el fred que fa a fora.

Un cop superada la prova, un esmorzar per recuperar forces i cap a la Laguna Verde, una llacuna als peus del volcà Licancabur, a la frontera amb Xile.

És d'aquest color pels minerals que conté, i l'aigua és tòxica pel seu contingut d'arsènic. Pel camí de tornada es passa pel que anomenen desert de Dalí, on hi ha moltes roques d'origen volcànic i el conjunt recorda a algun dels paisatges dels quadres del pintor empordanès.

Després vam poder veure els guèisers amb llum de dia i sense cap altre grup per allà, i també olorar-los, ja que la pudor de sofre recorda als ous podrits. I ja només quedava tornar a Uyuni per un altre camí, amb parades puntuals però sense grans atraccions més, esquivant llames , estruços i vicunyes que creuaven el camí.

Van ser tres dies gaudint de paisatges únics i remots, amb un bon guia que ens responia tots els dubtes, que cuinava bé i, per sort, en bona companyia. Una de les millors experiències que hem tingut en el viatge.

Més fotos aquí.

Tupiza

Només travessar la frontera ja ens vam adonar de com de diferent és Bolívia de tota la resta: dones amb vestits típics, tothom de pell fosca i preus irrisoris.

Quan vam arribar a Tupiza, un poble que sembla del Far West, només hi volíem passar un parell de nits per descansar, però diversos factors ens hi van fer quedar més dies. Primer, vam conèixer gent molt maca a l'hostal, segon, la Macarena no es trobava massa bé, i donat que teníem una habitació amb tv, era el lloc més idoni per recuperar-se.

I tercer i definitiu, la carretera per anar a Uyunio estava bloquejada per una protesta. Un dels passatemps preferits dels bolivians és fer protestes, manifestacions i bloquejos. Aquest cop demanaven una millora de les carreteres que arriben a Uyuni, i el dia que finalment vam poder marxar, els vam donar tot el suport: 7 hores de viatge per fer 200 i pocs km. per una carretera que semblava que estiguessis en una màquina d'aquelles que vibren que anuncien a la tv!

A Tupiza vam tenir la sort de coïncidir amb les festes del 435è aniversari del poble, i vam veure els concerts de la plaça a la nit, bevent "puch" de llet, canyella i singani (licor local), i desfilades al matí. També vam fer una caminada pels voltants, visitant la quebrada de Palmira, la puerta del diablo (com no!) i el cañón del inca.

L'Oriol va passar el dia del seu aniversari tancat en aquell bus vibrador. Però al vespre vam anar a fer un bon sopar i a prendre una cervesa a un bar de sal, on la música, tot i no ser del tot heavy, es podia suportat (Nirvana, Green Day, Evanescense...)

D'aquí una estona marxem a fer un els punts forts del viatge per Bolívia: el tour pel salar d'Uyuni i la reserva Avaroa.

Més fotos aquí.

Quebrada de Humahuaca i Iruya

Després de la gran victòria, vam agafar un bus cap a Purmamarca, un poblet de la Quebrada de Humahuaca famós pel seu turó de set colors. El temps no acompanyava gaire, estava núvol i feia fred, però igualment vam fer el caminet que l'envolta, i a cada pas ens sorpreníem dels colors de les roques.

La Quebrada de Humahuaca era un pas important en la ruta entre Argentina i Bolívia, i en ella hi habiten pobles indígenes que han conservat les seves tradicions i cultures. Això va fer que fa un any la Unesco declarés la zona com a patrimoni de la humanitat. Això va provocar l'arribada del turisme, l'especulació del terreny, i va originar protestes dels indígenes demanant a la Unesco que els retirés el nomenament, convertint-se en els primers a demanar una cosa així.

L'endemà vam anar a passar el dia a Tilcara, un poble més amunt de Purmamarca, i més gran, que conserva les ruïnes d'un assentament amb vistes sobre la vall. El vam visitar, així com el museu i el jardí botànic que hi havia., però vam tornar a Purmamarca a dormir, que és més petit i més tranquil.

D'allà la propera parada era Humahuaca, el poble que dóna nom a la vall. Vam trobar un hostal que estava molt bé, i allà vam conèixer a un xilè, una francesa, a dos catalans i tres argentins amb qui de seguida vam connectar. Els argentins es dediquen a fer artesanies de macramé i anar viatjant i vivint del que venen. Com que la Macarena n'està aprenent, es va acabar muntant allà un taller de polseres de macramé al que l'Oriol també es va apuntar.

El més destacat del poble és el mirador de Peña Blanca, i a la plaça, la catedral i la figura de Sant Francesc a mida natural que surt cada migdia a beneir el poble. També hi ha un monument a la independència argentina que domina el poble, perquè allà van tenir-hi lloc moltes batalles.



El dilluns, seguint les recomanacions de molta gent, vam anar a Iruya. Són tres hores de trajecte per camins recaragolats, ja que s'ha de superar un port de 4.000 metres. Iruya també ha experimentat un boom turístic en els últims anys, i tot i estar realment aïllat, té un munt d'allotjaments disponibles. Volíem fer la caminada fins a San Isidro, un poble encara més remot al que només s'hi arriba seguint el curs del riu del mateix nom, però el cansament i l'alçada van fer estralls, i a mig camí vam girar cua. Però va valdre la pena de totes maneres, perquè pel camí els paisatges també eren impressionants.

I d'Iruya vam sortir a les 6 del matí per tenir temps de tornar a Humahuaca, esmorzar, canviar de bus i arribar a la Quiaca, a la frontera. Vam passar-la de seguida per poder arribar de dia a Tupiza, el nostre primer destí de Bolívia.

Després de dos mesos entrant i sortint, recorrent aquest immens país, deixem definitivament Argentina enrere. Bolívia ens espera!

Més fotos aquí.