Potosí i Sucre

Al dia següent d'arribar del tour del Salar d'Uyuni ens vam aixecar amb una mala notícia: la Macarena se'n tornava a Uruguay. Portava quatre nits sense poder dormir i l'alçada i el fred li van passar factura. Ens va fer molta pena ja que portàvem tres setmanes viatjant junts i semblava que ens coneixíem de tota la vida. Són aquestes coses bones que té viatjar. És per això que vam fer rumb cap a Potosí nosaltres sols. Maca! Que te vaya bien por Europa! (si la voleu conèixer estarà de vacances per Barcelona aviat!).

Després de 7 hores de tortuós viatge travessant valls i muntanyes i escoltant música depriment (tu me traicionaste, tu me engañaste, me dejaste,...) vam arribar a Potosí, la ciutat més alta del món. I realment vam sentir els efectes de l'alçada ja que feies dues passes i et marejaves i et quedaves sense alè. A la mateixa terminal ens van oferir allotjament a bon preu i no ens ho vam pensar. D'allà no ens vam poder moure (només per sopar) fins l'endemà.

L'endemà vam fer una petita visita per la ciutat, ofegant-nos en les pujades. Fins i tot l'Oriol va necessitar pastilles per l'alçada. La ciutat és molt bonica, amb carrers estrets i edificis colonials per tot arreu, i traspua història per totes bandes. Vam dedicar el dia a passejar, a continuar acostumant-nos a l'alçada, anar al cine... I a preguntar-nos si havíem de fer o no el tour a les mines.

La ciutat existeix gràcies a elles (tota la muntanya és un laberint de galeries), i tot l'esplendor que va viure al segle XVII, quan era més important que Londres o París, provenia de la plata que se n'extreia. Avui en dia de plata no en queda gaire, només zinc, i el govern als anys noranta les va voler tancar. Però els miners es van organitzar en cooperatives per continuar-les explotant. Avui en dia continuen treballant en condicions similars a les de fa segles, i pocs sobrepassen els 45 anys.

Hi ha agències que venen els tours a les mines com si allò fos Port Aventura: grups de 8 o 10 tots disfressats de miners, fan explotar la dinamita que compres al mercat abans d'entrar (l'únic del món on es ven així de fàcilment) i mirant els miners com si fossin micos de fira. No ens semblava gaire ètic, però per altra banda volíem veure les mines. Un cop més, vam trobar la solució: d'una banda vam trobar una agència que ens oferia anar nosaltres dos sols amb un guia, i de l'altra, coincidia que era un dijous festiu, Corpus, i per tant no hi hauria gent (o almenys no tanta com normalment) treballant. Al vespre vam anar al cine i vam fer doble sessió, en un cine com els d'abans, amb talls de so inclosos.

Dijous al matí vam anar a veure les mines. Primer de tot vam passar pel mercat del calvari, ja que és tradició que els turistes portin obsequis als miners: fulles de coca, beguda, dinamita... Després ens vam anar a equipar, i cap amunt. El guia era excel·lent, coneixia els miners i ens va explicar tota mena de detalls. Vam avançar pels passadissos foscos i humits de la mina, i quan vam voler baixar a un altre nivell, els miners sortien perquè acabaven d'encendre la dinamita. Les explosions que se sentien feien una mica de respecte, sons sords dins el silenci de la muntanya.

A la tarda vam recórrer la ciutat de la mà d'un altre guia (ens va fer mandra fer-ho pel nostre compte, i per una vegada ens vam concedir el luxe). Amb ell vam recórrer tota la ciutat i vam aprendre moltes coses de la seva història i la manera de ser de la gent.

L'últim dia, abans de marxar cap a Sucre, vam anar a visitar la fàbrica de la moneda. És potser l'edifici més important de la ciutat, i des d'on es fabricaven les monedes de plata de la corona espanyola, que eren els dòlars de l'època.

I cap a Sucre, la capital constitucional del país, com molt bé s'encarreguen de recordar-ho a cada pas. Tot i que els poders fàctics estan a La Paz, i a Sucre només hi queda el poder judicial. Vam arribar de nit i vam anar a casa de la Sara, que ens havia d'acollir. Al contrari que altres vegades, no hi va haver gaire connexió (no sempre es pot tenir sort), així que l'endemà, després d'haver visitat la ciutat, vam decidir continuar el camí.

Sucre és una ciutat molt coqueta i ben cuidada, amb la majoria d'edificis blancs com si es tractés d'una ciutat andalusa. La vam recórrer de dalt a baix, carrers, places, esglésies, mercats, el mirador... L'Oriol fins i tot va tenir temps de tallar-se els cabells.

També vam visitar la Casa de la Libertad, on es va fundar el país, i on el guia que vam tenir, boníssim, ens va fer una classe magistral d'història que ens va deixar encantats. Només ens va faltar temps per fer una foto a les cabines en forma de dinosaure que hi ha per la ciutat, ja que a prop hi ha una muntanya on s'hi van trobar un munt de petjades.

Després d'haver caminat tot el dia vam tenir la sensació que ja en teníem prou. Potser si la rebuda hagués estat més bona, ens hauria vingut de gust quedar-nos, però el cas és que vam decidir continuar. Propera parada: Cochabamba!

Més fotos aquí.