Llac Titikaka, costat peruà (història de la bossa perduda, part II)

Vam aconseguir passar la frontera sense el passaport de la MetalMama&Sogra (l'explicació seria llarga i comprometedora), així que almenys ja érem a Perú... on ens esperava una vaga i bloqueig de carreteres de 3 dies!! Mentrestant, l'Uri tornava a trucar al vespre, al matí, al migdia... no apareixia res, tenien a 10 sospitosos, però al vespre passarien casa per casa a preguntar... Es va reunir a Yunguyo amb nosaltres. El dimecres el bloqueig era total, però sempre hi ha algun taxista que per un bon grapat de dòlars et passa fins a Puno, el següent destí. Ho vam desestimar, perquè ens van dir que segurament el dijous a la tarda aixecarien el bloqueig.

Passar dos dies a Yunguyo no és que fos cap festa... el poble no té res de res, millor dit, és horriblement lleig. Vam poder veure un casament, una manifestació i una processó, això si. El dimecres el poble anava a mig gas i el mercat estava gairebé buit per la vaga. Vam passejar, el poble queda una mica allunyat de la riba del llac, i entre la carretera i l'aigua només hi ha camps plens d'escombraries, una pena.

El dijous al matí vam tornar a trucar, i res, continuaven donant llargues. Vam matar el temps com vam poder, i a la tarda, al tornar cap a la plaça, vam veure gent esperant amb bosses. Estava a punt de sortir el primer bus cap a Puno! Per fi podríem marxar d'allà! Però no... perquè l'Uri, en un últim intent de trucar, va tornar amb una altra notícia: el passaport havia aparegut per fi!!! Però l'havia d'anar a buscar ell personalment. Se'n va tornar a Copacabana per poder agafar la barca del matí. És una mica rotllo, perquè entre Perú i Bolívia hi ha una hora de diferència, i has de calcular bé quan passar la frontera, per no trobar-te un dels costats tancats.

L'Uri es va llevar molt aviat per poder agafar la primera barca cap a l'illa. Un cop allà, el van fer seure en una taula de pedra i quinze persones de la comunitat el van envoltar. Li van donar la bossa amb el passaport i poca cosa més (evidentment, ni els diners, ni el mòbil, ni la càmera ni fins i tot les ulleres). I llavors encara van tenir la barra de demanar una compensació per l'esforç que havien fet per tal que aparegués. Sense comentaris. Està clar que la imatge que ens vam endur de la comunitat indígena Yumani deixa molt a desitjar, i per nosaltres l'illa del sol ara és l'illa dels lladres. Evidentment és una opinió personal, l'illa és preciosa, però ens van amargar l'excursió.

Al cap d'una estona ens vam trobar a la frontera, vam legalitzar la situació de la MMS i vam poder continuar el viatge cap a Puno. Puno ja és una altra cosa: hi ha vida als carrers! D'allà vam fer una excursió d'un dia en barca pel llac per anar a visitar les illes flotants dels Uros i l'illa Taquile. Ens va fer un dia esplèndid i ens va agradar molt tot el que vam veure. Així almenys ens quedava un bon record del llac. Les primeres impressions de Perú van ser que, almenys de cara al turisme, sembla més preparat. Els Uros ens van fer una mica d'explicació de com viuen a les illes de totora, una mena de canya que serveix per tot: per fer les illes, per construir les cases i les barques, per menjar, per guarir...

A l'illa Taquile vam admirar l'artesania, balls, vam dinar i vam tornar a baixar un munt d'escales.

A Puno també ens vam fer un homenatge, anant a un restaurant de cuina andina de vanguarda, per trencar amb la monotonia boliviana de la sopa i el plat de carn amb arròs i patates. Un luxe!!

Més fotos aquí.

Llac Titikaka, costat bolivià (història de la bossa perduda, part I)

Copacabana, a la riba del llac Titikaka, és un poble molt conegut per dos motius: pels bolivians, perquè hi ha la Verge de la Candelera, a qui porten qualsevol vehicle nou a beneir. Cada matí davant de la catedral, però sobretot els diumenges, munts de cotxes, furgonetes, camions etc. es guarneixen amb flors i bandes de colors i són beneïts pels capellans. Pels turistes, perquè és el punt més proper per accedir a l'Illa del Sol, on segons la mitologia inca es van originar el cel i la terra.

Al centre de turisme comunitari ens van explicar una mica com viuen la gent de la zona. Com a curiositat, la noia que ens va atendre era d'Olot! El dilluns vam sortir amb la barca cap a l'illa a la tarda, amb la intenció de creuar-la de sud a nord, fer-hi nit i tornar l'endemà. En arribar, vam pujar esbufegant l'escalinata que hi ha fins a la part superior, i vam continuar per un dels camins secundaris. Anàvem els tres sols, i de tant en tant ens creuàvem amb algun local treballant la terra.

En un moment donat ens vam parar a fer una fotografia, i per un cúmul de casualitats i mals entesos, la bossa de la MetalMama&Sogra (MMS) va quedar al costat d'una font. Quan al cap de 5 minuts de caminar ens en vam adonar i vam tornar enrere, la bossa ja no hi era... I no havia passat ningú. Només una família que recollia faves estava marxant en aquells moments, però no vam ser a temps d'atrapar-los. Vam preguntar a tothom a qui vam veure, vam esperar que la família tornés al tros... però res. Quan els interessava, parlaven en castellà, però la majoria de l'estona es comunicaven en aymara, i no hi havia manera. No sabíem què fer, a l'illa no hi ha policia, i preguntant a la gent, vam contactar amb el Secretari de Justícia de la comunitat indígena, ja que els caps eren de viatge fins dijous. Li vam exposar el cas i ens va dir que l'endemà al matí ens diria alguna cosa.
La nostra excursió es va haver acabat. A la impotència i la indignació s'hi sumava la ràbia de saber que la bossa no havia pogut sortir d'allà, que havia de ser en algun lloc... Ni la lluna plena reflectida sobre el llac (preciosa) ens va poder millorar els ànims.

El pitjor, a tothom a qui li comentàvem no se sorprenia, per tant, deu ser una pràctica habitual, i ells mateixos ho saben. L'endemà vam baixar al moll a parlar de nou amb el secretari. Ens va explicar que ell no tenia poder per convocar a la comunitat en assemblea, que això només ho poden fer els caps. Que al vespre havia preguntat i no havia esbrinat res, i que el millor era que al migdia un de nosaltres es quedés i exposés el cas a la reunió ordinària. Es va quedar l'Uri (és trist, però fan més cas a un home que a dues dones), i les dues vam marxar per fer les gestions des de Copacabana (a l'illa no hi ha telèfon, ni internet).

A Copacabana tot el que vam poder resoldre per Internet ho vam fer ràpid, al consolat també van ser amables, però quan vam voler posar la denúncia per robatori, el cap de la policia se'ns va treure de sobre de molt mala manera i pretenia que anéssim a La Paz a posar-la (3,5 hores de camí). Indignades, vam anar a esperar les notícies al port. Mentrestant l'Ori era el participant més pàl·lid de la reunió comunal, i després de moltes deliberacions en aymara li van cedir la paraula. Els va dir que no volíem res de la bossa, que ens conformàvem amb que aparegués el passaport, perquè sinó la MMS no podria entrar al Perú a continuar les vacances. El secretari li va dir que al vespre ho anunciarien pels altaveus de l'escola per tal que tothom se n'assabentés, dient un lloc on es pogués dipositar anònimament. Ell es va apuntar el mòbil d'un guia per poder anar tenint notícies, i quan va arribar a Copacabana, les dues vam decidir que intentar de totes maneres creuar la frontera...

Més fotos aquí.

Metaltravellers@ Invaders (Iron Maiden tribute + Armadura + Xavier Moyano)

Una de les raons per tornar a La Paz el dissabte va ser poder anar a un concert (per fi!) després de tant de temps. El concert va ser curt, però ens va servir per treure'ns les ganes. El primer que va tocar va ser un guitarrista argentí rotllo Steve Vai. Després van donar pas a Armadura, que ens va semblar un grup força conegut i consolidat amb un estil Avalanch però amb lletres referents a la història boliviana. I finalment van tocar els Invaders, un grup de versions d'Iron Maiden amb Eddie inclòs!! Els Invaders van tocar molt bé, conseguint un so bastant fidel a l'original. La llàstima va ser que com que el concert va començar una hora tard, i era en un centre cultural, només van tenir temps de tocar cinc cançons: Aces High, Fear of the Dark, The Trooper, The Number of the Beast i Hallowed be Thy Name.
Això sí, quan vam arribar a La Paz, vam veure uns cartells referents a una òpera-rock que es deia "La Última Noche de Beethoven", una posada en escena inspirada en l'àlbum Bethoven's Last Night de la Trans-Siberian Orchestra, en castellà. Llàstima que havia estat el cap de setmana abans i ens la vam perdre.

La Paz i Sorata

Amb el dolç record de la selva en els nostres caps vam dirigir-nos cap a La Paz, en un dels pitjors autobusos en els que hem anat. Vint hores de camí en uns seients trencats i per unes carreteres on l'asfalt brillava per la seva absència. A més, al final del camí ens esperava una sorpresa desagradable. Algun malànima va robar la bamba dreta a l'Oriol i després ja no la vam trobar. A les 6 de la matinada vam arribar a La Paz on ens esperava (dormint) el Ronald, que ens acollia durant uns dies. Després de despertar a mig veïnat, per fi vam poder contactar amb ell i descansar a casa seva. Tot i aquesta accidentada rebuda, La Paz ens ha agradat molt.

El diumenge, vam esmorzar (i quin esmorzar!) i vam anar al centre de la ciutat per mirar de trobar unes noves sabates. Això que en altres llocs seria impossible, a La Paz no ho és. El centre de la ciutat és un mercat gegant, i el diumenge, tot i no estar totes les tendes obertes, més de la meitat sí. I així vam poder trobar-ne unes adients (i a bon preu!). Creiem que vam tenir la sort d'arribar en diumenge a La Paz, ja que no estava gens morta com d'altres ciutats en diumenge però tampoc vam notar el caos del dia a dia. Després de passejar per tota la ciutat i visitar llocs emblemàtics com l'Església de San Francisco o el Mercat de les Bruixes, on venen tot tipus de pocions, amulets i fins i tot fetus de llames per fer ofrenes i encanteris, vam anar a casa per sopar. Allà ens esperava la Kirstine, una noia alemanya que també passava uns dies a casa del Ronald i que estava preparant el sopar.

El segon dia vam tornar a recórrer la ciutat visitant-ne altres punts, incloent el museu de la coca, on s'explica tota la història d'aquesta planta, els seus usos i abusos, i les seves propietats nutritives i medicinals, tot molt educatiu. I res, a continuar passejant pels carrers costeruts. La ciutat està encaixonada en una vall estreta, i tots els carrers conflueixen a la part baixa, però les cases fan la impressió d'estar penjades de la muntanya.

Vam aprofitar la proximitat per fer una excursió a Sorata, un poble de la Cordillera Blanca que ens havien recomanat. El viatge en sí ja val la pena, passes de la sequedat i la planúria a muntanyes verdes i valls profundes. Sorata està penjat a la falda de la muntanya en una vall molt angosta presidida per l'Illampu. Ens vam dedicar a recórrer una mica el poble i els voltants, però sobretot a gaudir de la tranquil·litat que s'hi respira.

De tornada a La Paz, vam quedar per sopar amb el Ronald i una parella d'anglesos a qui també acollia. I l'endemà vam fer una petita incursió al Perú per anar a buscar a la MetalMama&Sogra que arribava de bon matí. I ens la vam endur a La Paz de nou, perquè el dissabte volíem estar a la ciutat per poder sortir una mica de festa, ja que tots els dissabtes a la nit que hem passat a Bolívia o bé estàvem viatjant en bus, o bé perduts al mig del no-res. Tots tres vam recórrer la ciutat, i al vespre nosaltres dos, el Ronald i la Kirstine vam sortir a prendre alguna cosa.

El diumenge ens vam acomiadar definitivament d'en Ronald i de La Paz, i vam dirigir-nos cap al llac sagrat, el llac Titikaka.

Més fotos aquí.