Xangai / Shanghai

Xangai és la segona ciutat més important del país, i en molts aspectes –com l'econòmic, és la ciutat més cara- la primera. Segons la guia té més gratacels que Nova York, i pot ser... però tot i que n'hi ha molts, no dóna en cap moment aquesta sensació. És una metròpolis de més de 20 milions de persones, amb molta presència occidental, però continua sent molt xinesa.

A més hi vam arribar tres dies després d'inaugurar-se l'exposició universal, el que vol dir que els preus dels hostals estan pels núvols. Per sort per a nosaltres el Gerard i la Patrícia tenien una habitació per a nosaltres. Aquest cop no era couchsurfing, perquè ja ens coneixíem de Canet, però podria haver-ho estat perquè s'hi van acabar apuntant!

Els dos porten uns mesos treballant a Xangai, i estaven molt ocupats, així que durant el dia ells marxaven a la feina, i nosaltres a caminar. I mira que en vam fer de quilòmetres! La ciutat és una barreja d'arquitectura moderníssima i barris més antics, alguns reconstruïts i que ara són més una atracció turística que una altra cosa, i altres de més autèntics, amb la seva gent en pijama i les cuines al carrer. És molt agradable passejar-hi, perquè no són tot cases molt altes com a Guangzhou, i hi ha districtes com la French Concession plens d'arbres i voreres amples. I parcs on la gent gran queda per ballar i jugar al diávolo. Tampoc vam trobar la circulació tan caòtica, però això potser és perquè ja ens estem acostumant a com de malament condueixen els xinesos i que poc respecten els vianants.

Una tarda la vam passar al museu, admirant -com no podia ser d'altra manera- peces de jade, mobles, vestits tradicionals i màscares, cal.ligrafia, porcellana... tot impressionant. Evidentment vam passejar pel Bund, el passeig a la vora del riu que van fer els anglesos i des del que es tenen bones vistes del districte financer de Pudong i els seus gratacels. També vam anar a l'Expo, però això mereix un post a part.

El cap de setmana... la veritat és que vam vegetar bastant. El temps no acompanyava, feia una pluja persistent, i els horaris del Barça (divendres bàsquet, dissabte futbol, diumenge altre cop bàsquet) feien que ens llevéssim tard i atontats. Però ja ens va anar bé descansar, poder cuinar unes bones truites per sopar i xerrar amb el Gerard i la Patrícia.

El dia abans de marxar vam anar a Qibao, un dels barris més pintorescos de la ciutat. Per ser dilluns déu n'hi do la gentada que hi havia. Vam passejar pels seus carrerons, era curiós perquè el carrer principal estava ple de gent i botigues de souvenirs, però si et desviaves una mica d'aquest, et trobaves a la gent normal en un ambient de poble, aliens al batibull del carrer del costat.

Estàvem molt a gust a casa d'aquell parell, però tocava continuar la ruta, sempre ens passa el mateix, a la que ens trobem a gust en un lloc, hem de marxar. Que dura la vida del Metaltraveller!

Més fotos aquí.

Wenzhou

Si ens hem trobat amb un problema, per dir-ho d'alguna manera, amb la Xina i la guia que tenim, és que en molts aspectes està obsoleta. I no perquè sigui vella (és l'edició més recent, del maig del 2009), sinó perquè aquest país avança a passos de gegant, sobretot en el camp de les infrastructures, i on l'any passat hi havia una carretera plena de revolts ara hi ha una autopista, i on no arribava el tren, ara n'hi ha d'alta velocitat.

És el que ens va passar per arribar a Wenzhou. Vam sortir ben aviat de Nanjing Xian en autobús i vam arribar a Fuzhou al migdia. Segons la guia, hi ha 7 autobusos al dia que triguen 4 hores en fer el trajecte. Però per sort un noi ens va dir que des de l'octubre també hi ha tren entre les dues ciutats, i que es triga hora i mitja. I a sobre més barat que el bus. De fet feia només 4 dies que s'havia estrenat el tram entre Xiamen i Fuzhou. A l'estació vam superar una altra prova, i vam comprar els bitllets sense cap problema... però per al cap d'unes hores. I és que aquí els bitllets és molt millor comprar-los sempre amb antel.lació perquè s'esgoten ràpid, i si a sobre, com en aquest cas, és un divendres abans d'un cap de setmana llarg, encara vam tenir sort.

Totes les guies recomanen no moure's per la Xina quan els xinesos tenen festa, perquè tots surten a la vegada i es col.lapsa tot. Ho vam poder comprovar l'endemà d'arribar a Wenzhou, al decidir anar a una muntanya propera amb la Sasha i el Jesse (la parella canadenca que ens allotjava) i uns amics seus. D'entrada no vam ni poder comprar els bitllets pel bus i vam acabar agafant taxis. Després hi havia un embús monumental a l'autopista. I per últim, quina gentada al poble! Un cop a la muntanya, com que vam optar per la ruta més costeruda, ja no hi havia tanta aglomeració. Una vegada més vam flipar amb l'estilisme de les xineses, capaces de pujar una muntanya amb vestit de festa i sabates de taló.

A Wenzhou no hi para gaire gent perquè no hi ha grans coses d'interès. I les poques que hi ha tampoc són gaire espectaculars i les vam veure en un dia, però ens quedava bé en la nostra ruta cap al nord perquè no volíem arribar a Xangai coïncidint amb la inauguració de l'Expo i el cap de setmana llarg. I ens ho vam passar molt bé amb ells dos, xerrant, cuinant, anant-nos a fer un massatge que destrossava l'esquena i sentint el punt de vista de dos professors d'anglès canadencs sobre els estudiants xinesos i la vida al país en general.

Va donar-se la casualitat que en el llibre de text dels alumnes del Jesse hi havia un article sobre Barcelona, i feia poc que els havia fet escriure una redacció comparant el que es deia en el text amb Wenzhou. Va ser interessant llegir les redaccions i l'article en concret, i llavors el Jesse ens va proposar acompanyar-lo a l'escola perquè els alumnes ens poguessin fer preguntes sobre la ciutat i sobre el nostre viatge. Vam acceptar, i tot i que al principi estaven una mica tímids, al final no paraven de fer-nos preguntes. Va ser molt enriquidor per a ambdues parts.

Per rematar Wenzhou, mentre fèiem temps per agafar el tren en un McDonald's i escrivíem aquestes línies, un noi occidental se'ns va acostar i ens va preguntar en anglès que què fèiem i d'on érem. Al dir de Barcelona va dir “No fotis!” I en un perfecte català ens va explicar que era americà, que havia viscut 8 anys a Barcelona i que ara vivia a Wenzhou. Ens va convidar a un concert al vespre, però no podíem perdre el tren...

Més fotos aquí.

Quanzhou i les terres Hakka

El dimecres del partit, tot i que l'Oriol tenia el cap en una altra banda (al Camp Nou més concretament), vam fer una excursió a Quanzhou, a prop de Xiamen. La ciutat havia estat un port molt important de la ruta de la seda marítima, però avui en dia ha perdut molta importància. La part bona és que el centre s'ha conservat tal com era i la ciutat sembla més un poble gran que les urbs monstruoses que hem anat veient fins ara.

El primer que vam anar a veure va ser el temple de Kaiyuan, amb les seves antigues pagodes bessones, un arbre mil.lenari i els altars de rigor. També hi ha un museu amb un antic jonc que van desenterrar fa uns anys. Després vam anar xino-xano (broma fàcil) cap a un altre temple, a un museu de titelles que ens va agradar molt, amb algunes de les peces que eren autèntiques obres d'art, i vam arrodonir la tarda i la tensa espera en una teteria.

Al tornar a Xiamen vam anar a acomiadar-nos del Leon, qui ens va fer un regal molt útil: un curs de mandarí en mp3 que ja estem seguint disciplinadament. I només esperar que es fessin les 2.45 de la matinada per veure el partit... Quin patir! Llàstima que aquest any no podrà tornar a ser...

De Xiamen volíem anar a visitar els Tulous, que són unes construccions circulars a les muntanyes on viuen diferents clans. Va ser tot una mica surrealista, perquè a l'estació de busos ens van dir que el següent bus no sortia fins al cap de 3 hores (cosa que ens suposava perdre tot el dia), però una senyora va venir i ens va portar a una finestreta diferent de les altres, ens va vendre un bitllet i ens va posar en un bus que sortia just llavors. Encara flipant no sabíem ni a on anàvem, sort que finalment vam trobar-ho a la guia (ens estem fent uns experts en reconeixement de caràcters xinesos).

Llavors un noi, un estudiant que parlava una mica d'anglès, se'ns va apropar i ens va dir que hi havia una altra parella que tenien un taxi contractat per anar a veure els tulous, i que si ens hi apuntàvem podíem compartir despeses. Ens va semblar perfecte, perquè no teníem cap pla concret i el preu era la meitat del que deia la nostra guia. I així ho vam fer. Un cop a Nanjing Xian vam pujar al taxi amb el matrimoni de jubilats xinesos i vam passar el dia visitant tulous. Les valls on s'ubiquen són precioses i els tulous són curiosos de veure. El problema que tenen és que cada cop menys gent jove hi vol viure i se'n veuen molts d'abandonats. Per sort (o per desgràcia) s'han convertit en una atracció turística, cosa que fa que com a mínim es puguin conservar.

De tornada a Nanjing Xian el John (el noi del bus) havia insistit que el truquéssim. A nosaltres ens va semblar fantàstic tenir un traductor, i a ell li venia molt bé practicar l'anglès, i a part no tenia res a fer. Va venir, ens va ajudar a trobar una habitació a molt bon preu, i després ens va portar amb el seu cotxe a veure la ciutat. No és gaire gran ni té grans coses a veure, però és un clar exemple del ràpid creixement dels pobles: la meitat de la ciutat és nova! Després ens va portar a sopar en un vaixell (com deia ell “cheap and good!”) i ens vam posar les botes. Resumint, que vam començar el dia sense res definit i ens va acabar sortint tot rodat, i a més a més vam continuar aprenent coses sobre el país de primera mà!

Més fotos aquí.

Xiamen

Per arribar a Xiamen vam agafar un bus nocturn des de Guanzhou: era un bus amb lliteres! Tres fileres, i nosaltres a la del mig. Tot i això, la il.lusió va passar ràpid ja que els llits eren curts (mida xinesa), durs i a sobre del lavabo sortia una flaira desagradable... Vam dormir com vam poder -la Meritxell, que estava a dalt, procurant no caure daltabaix per cap dels costats- i vam arribar a Xiamen ben d'hora al matí.

Un cop allà vam intentar trobar un bus cap a l'alberg. Estàvem intentant desxifrar els noms de les parades quan de seguida se'ns va acostar una noia que ens volia ajudar, i no només ens va acompanyar, sinó que va trucar a l'alberg on volíem anar, i que va resultar que estava ple. I els hotels eren caríssims! Finalment vam poder contactar amb el Leon de couchsurfing, un noi kiwi-alemany que està estudiant xinès i amb qui de seguida ens vam entendre molt bé. Després d'una merescuda migdiada, vam marxar cap a la platja, on vam poder observar una de les coses més horribles creada per l'home: una autopista que passa per la vora del mar!! Per sort no hi havia massa trànsit i vam poder passejar tranquil.lament.

Després l'Oriol va aprofitar per tallar-se els cabells. En una perruqueria on els perruquers semblaven els estilistes dels Tokio Hotel, li va costar fer-los entendre que ell el que volia era uns cabells molt curts! I amb el cap pelat, ja de nit, vam anar a passejar per l'illa de Gulang Yu, just davant de la ciutat. En aquesta illa els cotxes estan prohibits i antigament era el lloc on vivien els europeus i els mercaders, i es nota per l'arquitectura colonial de l'illa. La veritat és que es respira molta pau i és molt agradable de passejar-hi., sobretot al vespre quan els grups de turistes xinesos ja han marxat. També vam aprofitar per tastar, sense saber-ho, el seu plat típic: una mena de truita amb ostres boníssima!

Gulang Yu és el més destacable de Xiamen, que per altra banda és una ciutat molt moderna d'avingudes amples i edificis alts, però molt ben cuidada. L'endemà vam aprofitar el dia per anar als altres llocs dignes d'una visita: primer vam anar a veure el temple de Nanpu, un temple budista molt important a la zona i que té figures realment impressionants, totes daurades, amb diferents deïtats representades. Per unes escales vam pujar fins al cim de la muntanya per poder tenir bones vistes del temple i la ciutat. I després vam dinar i la Meritxell va agafar llibreta i bolígraf per acompanyar al Leon a una classe de xinès a la universitat! Entendre no va entendre gaire perquè el nivell era ja una mica avançat, però l'experiència va valdre la pena, i el campus està molt bé. Acabada la classe vam tornar a la universitat per prendre un tè amb l'Osham i la Bethany (el primer, amic del Johnny de Guangzhou). Després d'una agradable conversa, vam agafar les bosses per anar a dormir a casa de la Lu i l' Emy, també de couchsurfing, que ens van rebre amb els braços oberts.

El cas és que a Xiamen potser no hi ha grans coses a fer, però vam conèixer a tanta gent maca en un temps rècord que finalment vam allargar l'estada. El dimarts feia molt bon dia i vam aprofitar per passejar per la costa, (per la part on no hi ha autopista). Vam fer gran part del passeig marítim, caminar per la sorra, veure el parc d'atraccions, tornar a creuar-nos amb parelles de nuvis fent-se fotos... A la tarda vam tornar a Gulang Yu per veure-la de dia. Més tard ens vam trobar allà amb l'Emy i la Lu, vam degustar de nou la truita d'ostres i vam comprar gambes per al sopar. Ens tractaven massa bé! Nosaltres vam intentar fer un pa amb tomàquet, però només vam trobar pa de motllo dolç i elles no tenien res per torrar-lo, així que va quedar una mica trist el tema, però a elles els va encantar. Ho podem afirmar rotundament: el pa amb tomàquet és com aquella cervesa, allà on va, triomfa!

La principal preocupació per dimecres era trobar un lloc per veure el partit, i elles ens van deixar quedar-nos una nit més per poder-lo veure a la seva tele...

Més fotos aquí.