Wenzhou

Si ens hem trobat amb un problema, per dir-ho d'alguna manera, amb la Xina i la guia que tenim, és que en molts aspectes està obsoleta. I no perquè sigui vella (és l'edició més recent, del maig del 2009), sinó perquè aquest país avança a passos de gegant, sobretot en el camp de les infrastructures, i on l'any passat hi havia una carretera plena de revolts ara hi ha una autopista, i on no arribava el tren, ara n'hi ha d'alta velocitat.

És el que ens va passar per arribar a Wenzhou. Vam sortir ben aviat de Nanjing Xian en autobús i vam arribar a Fuzhou al migdia. Segons la guia, hi ha 7 autobusos al dia que triguen 4 hores en fer el trajecte. Però per sort un noi ens va dir que des de l'octubre també hi ha tren entre les dues ciutats, i que es triga hora i mitja. I a sobre més barat que el bus. De fet feia només 4 dies que s'havia estrenat el tram entre Xiamen i Fuzhou. A l'estació vam superar una altra prova, i vam comprar els bitllets sense cap problema... però per al cap d'unes hores. I és que aquí els bitllets és molt millor comprar-los sempre amb antel.lació perquè s'esgoten ràpid, i si a sobre, com en aquest cas, és un divendres abans d'un cap de setmana llarg, encara vam tenir sort.

Totes les guies recomanen no moure's per la Xina quan els xinesos tenen festa, perquè tots surten a la vegada i es col.lapsa tot. Ho vam poder comprovar l'endemà d'arribar a Wenzhou, al decidir anar a una muntanya propera amb la Sasha i el Jesse (la parella canadenca que ens allotjava) i uns amics seus. D'entrada no vam ni poder comprar els bitllets pel bus i vam acabar agafant taxis. Després hi havia un embús monumental a l'autopista. I per últim, quina gentada al poble! Un cop a la muntanya, com que vam optar per la ruta més costeruda, ja no hi havia tanta aglomeració. Una vegada més vam flipar amb l'estilisme de les xineses, capaces de pujar una muntanya amb vestit de festa i sabates de taló.

A Wenzhou no hi para gaire gent perquè no hi ha grans coses d'interès. I les poques que hi ha tampoc són gaire espectaculars i les vam veure en un dia, però ens quedava bé en la nostra ruta cap al nord perquè no volíem arribar a Xangai coïncidint amb la inauguració de l'Expo i el cap de setmana llarg. I ens ho vam passar molt bé amb ells dos, xerrant, cuinant, anant-nos a fer un massatge que destrossava l'esquena i sentint el punt de vista de dos professors d'anglès canadencs sobre els estudiants xinesos i la vida al país en general.

Va donar-se la casualitat que en el llibre de text dels alumnes del Jesse hi havia un article sobre Barcelona, i feia poc que els havia fet escriure una redacció comparant el que es deia en el text amb Wenzhou. Va ser interessant llegir les redaccions i l'article en concret, i llavors el Jesse ens va proposar acompanyar-lo a l'escola perquè els alumnes ens poguessin fer preguntes sobre la ciutat i sobre el nostre viatge. Vam acceptar, i tot i que al principi estaven una mica tímids, al final no paraven de fer-nos preguntes. Va ser molt enriquidor per a ambdues parts.

Per rematar Wenzhou, mentre fèiem temps per agafar el tren en un McDonald's i escrivíem aquestes línies, un noi occidental se'ns va acostar i ens va preguntar en anglès que què fèiem i d'on érem. Al dir de Barcelona va dir “No fotis!” I en un perfecte català ens va explicar que era americà, que havia viscut 8 anys a Barcelona i que ara vivia a Wenzhou. Ens va convidar a un concert al vespre, però no podíem perdre el tren...

Més fotos aquí.