Les diferents cares de la Gran Muralla

Una de les coses que teníem més ganes de veure (com tot quisqui que ve a la Xina) era la Gran Muralla. La majoria de gent hi va en excursió des de Beijing, però els Metaltravellers no ens volíem conformar només amb això. Després de sospesar diverses possibilitats, vam descartar Dandong, que és el tram més oriental i des d'on es pot veure Corea del Nord a l'altra banda del riu, perquè ens feia fer massa volta i els horaris dels trens no acompanyaven.

Ens va decidir per Shanhaiguan, perquè en un sol lloc pots veure-la de diverses maneres. Vam arribar després de 6 hores de tren que ja era fosc i vam tenir la primera odissea per trobar allotjament, ja que a la majoria d'hostals no acceptaven estrangers, i els hotels per a estrangers eren massa cars per a nosaltres. Finalment dins la zona emmurallada del poble vam trobar una pensió d'una senyora la mar de simpàtica.

De bon matí vam anar cap a la platja, perquè allà és on la gran muralla arriba al mar. Vam fer com la majoria de gent que hi havia per allà: evitar pagar l'entrada i caminar per la platja i colar-nos per una reixa fins a acostar-nos-hi. Des del primer moment ens va captivar! Allà ens vam acomiadar del mar fins d'aquí un parell de mesos i vam anar a Jiumenkou, que és l'únic tros de la muralla original que travessava un riu. Normalment els rius es consideraven defenses naturals i no es molestaven a fer ponts, però en aquest tram si. Es notava que feia poc que l'havien restaurat (i de passada, apujat el preu de l'entrada), però només el que era el pont. D'allà es veia com la muralla, o més ben dit, el que en quedava, s'enfilava per la muntanya fins a desaparèixer, que és fins on ens vam aventurar nosaltres, és clar.

Ja a la tarda vam tornar a Shanhaiguan, on la paret nord de la ciutat és la gran muralla en si, i on hi ha el que era la primera porta d'aquesta: “El primer pas sota el cel”. Tres aspectes diferents en un sol dia, no estava malament... però ens vam quedar amb ganes de més! I és que podem afirmar que la Gran Muralla enganxa! I amb tot el que havíem vist, encara ens faltava veure la típica imatge que li ve a tothom al cap quan hi pensa, la de la paret resseguint les carenes de les muntanyes fins a perdre-la de vista a l'horitzó. Aquesta:

Així que un cop a Beijing vam decidir anar-hi un altre cop. Ens havien recomanat fer una caminada de 10km menys turística i en que molts trams estan destrossats, però entre que ja n'havíem vist altres trossos, i que se'ns sortia del pressupost, vam optar per l'opció més senzilla, que és Badaling. Aquí s'hi pot arribar fàcilment amb un autobús, és el tros restaurat més llarg i és a on ve la majoria de gent que visita la muralla. En altres paraules, a totes les guies i webs ja t'avisen que no t'esperis estar sol amb ella... Però això és només qüestió d'escollir meticulosament el moment d'anar-hi, en el nostre cas una tarda plujosa d'un dimecres de maig. I si, la vam tenir per a nosaltres sols! La poca gent que hi havia quan vam arribar va anar desapareixent i ens vam passar l'estona pujant, baixant, fent fotos com bojos i quedant-nos bocabadats veient-la serpentejar entre la boira, que li donava un toc més màgic.

Mes fotos aquí.

Qingdao i Dalian a través del golf de Bohai

Amb el nou visat a la mà vam començar a accelerar el nostre ritme de viatge ja que teníem una mica més d'un mes per endavant i moltíssimes coses de la Xina per veure. La següent parada de la nostra ruta va ser Qingdao, una petita ciutat costanera de gairebé 3 milions d'habitants que va ser colonitzada pels alemanys i que per això es caracteritza per presentar una arquitectura germànica i, sobretot, per ser l'origen de la cervesa més important del país, la Tsingtao. Hi havia moments en que passejant per allà teníem la sensació de no estar a la Xina!

A través de Couchsurfing vam conèixer la Kacey , que ens va acollir al seu pis/oficina. Només arribar ens va portar a un carreró on es poden degustar les millors especialitats de la ciutat. Al dia següent ens vam llevar aviat per tal d'aprofitar-lo al màxim i veure moltes coses. Vam recórrer els seus tranquils carrers i vam passejar per les seves platges, tot acompanyat d'un esplèndid dia.

Per arrodonir la visita vam anar fins a un carrer que com el seu nom indica és indispensable de veure: El Carrer de la Cervesa! Aquest carrer, a part d'estar pler de bars, pubs i tavernes oferint tot tipus de cervesa, té una decoració amb la mateixa temàtica bastant... al gust xinès... però que fa gràcia veure. En aquest carrer s'hi troba també la fàbrica-museu de la cervesa Tsingtao i que no vam poder visitar perquè ja estava tancat, però no el seu bar, així que vam poder degustar dos tipus de cervesa de la marca que no es venen als supermercats, la cervesa negra i la no filtrada. Boníssimes!

L'endemà marxàvem cap a Yantai. A les 6 del matí vam agafar un tren, aquest ja no d'alta velocitat (va fer uns 150 km en una mica més de 4 hores) i a l'arribar a la ciutat vam anar directament al port per tal de comprar el bitllet del ferri que ens permetria creuar el golf de Bohai i arribar així a Dalian. Vam comprar el segon bitllet més econòmic (per recomanació d'un home) i realment vam triomfar perquè vam estar en un camarot amb vuit còmodes llits (i sis sorollosos xinesos, això sí...) i que ens va anar molt bé per descansar.

A Dalian ens esperava el Pierre, un francès que està treballant allà uns mesos, i que viu a la zona nova (a mitja hora en metro del centre). És un barri tot nou d'aquells sorgits del no-res, amb un centre ple de bars i edificis peculiars... i molts sex-shops. L'endemà vam anar cap al centre, però va ser un dia d'aquells que sembla que tot surti al revés: no vam comprar el bitllet per on volíem anar després, perquè era 3 vegades més car del que ens esperàvem, i no vam saber trobar una alternativa..., el dia era gris, i la ciutat no tan maca com ens esperàvem. Vam anar cap a la costa, que això si que valia la pena. De Tiger Beach (ocupada en gran part per un parc temàtic) vam començar a caminar seguint el camí de ronda, esperant trobar un bus quan ens canséssim, però per allà no passava res.

Finalment ens va recollir una furgoneta (que ens va salvar, però també s'ho va cobrar!), vam arribar a la platja següent i d'allà vam tornar al centre. Un cop allà, per acabar d'aprofitar el dia, vam anar al Russian Street, un carrer amb paradetes de nines russes i altres coses inútils.

Quan vam voler tornar cap al barri del Pierre, on havíem quedat amb ell i altra gent de CS, el metro estava tancat. En quina ciutat normal el metro tanca a les 8 del vespre??? Total, que vam haver de recórrer 30 km en taxi. Com que ja no venia d'aquí, vam anar amb aquella gent a prendre unes cerveses i més tard amb el Pierre i el seu amic Ludovic a un bar amb noies ballant a la barra i un grup de filipins amenitzant la festa... per no oblidar!

Més fotos aquí.

Suzhou i Nanjing

De camí a Nanjing vam parar a la ciutat de Suzhou, un lloc encantador ple de jardins, pagodes, llacs, canals, ponts... Al sortir de l'estació, intentant esquivar tot aquell que ens volia vendre un tour, ens vam equivocar i vam agafar un bus cap a la part nova de la ciutat, que estava ple de zones enjardinades molt ben cuidades que et fan pensar en el número de persones que deuen treballar en el manteniment dels carrers i els parcs...

Però l'autèntic encant de Suzhou és a la part antiga, que està molt ben conservada i convida a passejar-hi hores i hores. És una llàstima que per entrar a cada jardí et facin pagar -i no un import simbòlic-. És per això que com que quan portes tants parcs (amb pagodes) visitats els veus tots iguals, vam optar només per fer la fotografia des de fora. Per sort el seu atractiu principal, els canals, els ponts i els carrerons, són de franc.

Amb els peus inflats de caminar tot el dia vam agafar un altre tren bala cap a Nanjing, la capital del sud, i és que aquesta ciutat ha estat, en diverses ocasions, la capital de la Xina. Allà ens esperava l'Emmanuelle, una noia francesa que vam conèixer a les illes Perhentian, a Malàisia. Per sortir de la monotonia dels fideus i l'arròs vam anar a sopar a un restaurant francès i cap al llit perquè el dia havia estat duríssim. Potser el llit no era res de l'altre món, però després de tres setmanes en llits xinesos, vam agrair poder descansar en un matalàs de molles!!!

El primer dia teníem una missió especial: portàvem 20 dies a la Xina i ens en quedaven deu per a que expirés el visat, així que vam haver d'anar a la Policia a extendre'l per a un mes més. El problema va ser que trigaven 4 dies hàbils, i amb el cap de setmana pel mig, volia dir que havíem d'esperar 6 dies per a que ens tornessin els passaports. Per tant, teníem per endavant temps de sobra per poder visitar la ciutat a un ritme més tranquil (sí, encara més tranquil!).

La ciutat destaca sobretot per les grans extensions de muralla que encara queden dempeus. Aquesta mesurava originàriament 33 km que envoltaven la ciutat fent-la gairebé inexpugnable. Particularment, la porta de Zhonghua, la més gran de totes, que ha aguantat molts atacs mantenint-se actualment en un molt bon estat.

Una de les visites que més ens va impactar va ser la del museu memorial de la massacre de Nanjing, on es descriuen els fets ocorreguts l'any 1937, quan els Japonesos, en plena expansió imperialista, van decidir conquerir la Xina i van protagonitzar un dels episodis més tràgics de la història d'aquest país: van assassinar a 300.000 persones. És ben curiós perquè uns dels salvadors del poble de Nanjing va ser el partit Nazi alemany... El museu està molt bé i les explicacions en anglès per sort són molt bones (no com en altres llocs...), però surts amb un mal cos d'allà dins... I evidentment en cap moment s'esmenta que el govern de l'època, a la vegada que fugia cap a Taiwan, va tancar les portes de la ciutat deixant a la gent atrapada a dins a la seva sort, convidant-los a resistir per la pàtria...

Un altre dia vam anar a veure el pont de dos pisos que travessa el Yangtse, i que a l'època que es va inaugurar va ser una gran obra d'enginyeria 100% xinesa. També vam tenir temps per a passejar per altres zones de la ciutat igual d'interessants, com les ruïnes del palau Ming, la colorida i il.luminada (potser massa kitsch) zona on hi ha el temple confucià, amb el riu i moltes botigues, i la muntanya púrpura-daurada, on hi ha les tombes d'emperadors Ming i el mausoleu del Dr. Sun-Yatsen, el primer president de la República de la Xina (no la popular d'ara) i als quals no vam entrar perquè amb la boira que feia ens va fer mandra pujar 394 escalons per no veure res.

I amb els passaports ja en vigor fins a finals de juny, vam continuar el nostre trajecte cap al nord.

Més fotos aquí.

PS: Des d'aquí volem enviar un missatge d'ànims a un amic que està en hores baixes passant uns moments difícils: EURO! Anima't!!! Que els Metaltravellers et necessitem ben fort per continuar viatjant!!

L'Expo

Hem de dir que d'entrada teníem les nostres reserves sobre si anar-hi o no. No teníem gaire clar què esperar-ne, no havíem estat mai en cap, com a molt veure alguns pavellons que arquitectònicament semblaven interessants, però de nou la fatídica frase... “ja que hi som...” El sabíem és que no volíem anar-hi ni en cap de setmana ni en dia festiu per evitar massificacions. Després de sospesar els tipus d'entrades, vam decidir anar-hi només una tarda, i si ens agradava molt, ja hi tornaríem l'endemà.

A les 5 de la tarda érem allà per aprofitar el que quedava de dia. Teníem molt clar que allò és molt gran i no ho podíem veure tot, així que vam decidir que només entraríem als pavellons que a) no tinguessin cua, b) fossin de països on no hem estat i c) entraríem al d'Espanya, que per alguna cosa s'ha fet amb els nostres impostos.

Només entrar sorprèn la magnitud del pavelló xinès, és enorme! Però a aquella hora encara hi havia molta gent, així que el primer que reunia els nostres dos requisits va ser el de Turkmenistan, país que l'Oriol no sabia ni situar en el mapa, així que almenys no vam sortir d'allà sense haver après res. Després vam anar als de Qatar, Marroc, un pavelló conjunt que incloïa Palestina, Iemen i Jordània entre d'altres, Nepal. Vam canviar de zona i vam entrar en un dels pavellons temàtics de l'exposició, on hi havia una mostra que ens va deixar més que indiferents.

A aquella hora ja s'havia fet fosc i els pavellons es començaven a il.luminar. N'hi ha que són macos, o que tenen més o menys gràcia, però n'hi ha d'altres que... buf! No vam parar per descansar en tota l'estona. Després del de les Filipines, vam decidir fer una excepció al veure que al pavelló d'Austràlia no hi havia cua... però era una trampa! La cua estava a dins, per veure un vídeo. Vam voler sortir, però ens havíem d'esperar a que obrissin les portes, quan de sobte sentim un crit: “Balcelona!!” Vam al.lucinar: era el matrimoni amb qui havíem visitat els tulous feia una setmana!! Mira que coneixem pocs xinesos, i va i ens els trobem en un lloc tan multitudinari. Si algú vol fer el càlcul de probabilitats...

Després ja no hi havia cues per entrar gairebé enlloc, així que la condició b la vam obviar. Vam entrar al de Finlàndia, al de França, i també al d'Espanya -qui ha dissenyat els uniformes de les hostesses (i dels hostessos!) pobres?- Després ja només vam tenir temps de veure el pavelló conjunt dels països africans, i la resta els vam veure per fora, perquè ja estaven plegant. També ens vam topar de nassos amb la desfilada... quina pena! No sabíem si riure o plorar, és la cosa més kitsch que hem vist en temps!

Conclusió, si algú sap quin és l'objectiu d'aquesta mena d'exposicions, (a banda de l'especulació urbanística i els beneficis que porta a la ciutat que l'acull) que ens l'expliqui. Pot ser que el lema d'aquesta sigui més visible en els pavellons de ciutats que mostren bones pràctiques urbanes, i que nosaltres no vam visitar, però la resta?

Hi ha països que te l'intenten vendre com a destinació turística, altres que mostren quatre artesanies, o el que tenen, altres de conceptuals que no saps exactament què pretenen (Espanya, en el seu vídeo, és l'únic país dels que vam veure que ensenya una cosa negativa com ara els atemptats) i altres com el de França que es veu clarament que el que volen és guanyar quota de mercat xinès per als seus productes. Ells porten obres d'art del Museu d'Orsay, i Dinamarca la Sireneta, perquè diuen que és més ecològic portar-la allà que no que els 70 milions de persones que estimen que passaran per l'expo vagin a Copenhagen a veure-la...

Sincerament, no ens va descobrir grans coses. Potser per als xinesos és apassionant, però per a nosaltres.. No creiem que valgui la pena venir-hi expressament, perquè si una cosa queda ben clara, són les diferències entre països, a veure qui té més i la fa més grossa mentre d'altres comparteixen un pavelló entre 20.

Més fotos aquí .