Varanasi, caos i misticisme

D'una ciutat sagrada per als budistes vam passar a una ciutat sagrada per als hinduistes, Varanasi, o Benarès, que és el mateix. La ciutat a la riba del Ganges, lloc de pelegrinatge obligat, i on molts desitgen acabar els seus dies per poder ser incinerats i llençats al riu, per poder així acabar amb el cicle de reencarnacions.

No hi ha dubte que és un lloc especial, un lloc molt sant i místic... però també un caos com qualsevol altra ciutat, amb el seu soroll, els seus rickshaws suïcides, la porqueria i amb tot de pesats que no paren d'insistir per que els compris alguna cosa. Si durant el viatge hem après que un somriure t'obre moltes portes, també hem après que una mirada borde en un moment donat t'aparta els pesats. En això la Meritxell se'n surt millor que l'Oriol...

Pesats a banda, la part antiga de la ciutat, la més propera al riu, té els seu encant. Als galis, (els carrerons), és com si el temps s'hagués aturat, i si no fos pels llocs d'internet, es podria dir que sembla que tot sigui igual que fa dos-cents anys. I el millor de tot, és que tot i la ingent quantitat de turistes que pul·lulen (pul·lulem) per allà, a la vora del riu, als ghats, la gent continua fent ofrenes, banys purificadors a qualsevol hora, sessions de meditació, de barberia, de bugaderia o simplement fer petar la xerrada com han fet sempre, indiferents a la gent que passa i s'ho mira flipant i no para de fer fotos, des de terra o des d'una barca.

On està prohibit fer-ne de fotos és als ghats crematoris, però si que es poden visitar. Així, des d'una plataforma veus la filera de cadàvers amortallats que arriben, els banyen per últim cop al riu i els col·loquen sobre la pila de llenya per posar a cremar. Molts familiars (tots homes, les dones hi tenen prohibit l'accés) llavors si que fan fotos del difunt/a per posar-la a casa. I als que no són aptes per cremar, pedra al coll, barca, i cap al mig del riu. I tot sense música, però tampoc sense drames, d'una manera natural. I nosaltres allà, mirant-nos-ho com no ens miraríem el crematori de Collserola, amb els ulls coent per culpa del fum.

No, no vam atrevir-nos a posar ni la punta del dit a l'aigua, no som tan valents. Aquest tros de riu és un dels més contaminats del planeta, i com va dir Marc Twain, qualsevol bactèria que es vanti de ser-ho, ha d'estar representada al Ganges.

Amb tres noies i un noi valencians amb qui vam coincidir a l'hostal vam estar recorrent la ciutat, la universitat i alguns temples, com el nepalès i el daurat. Aquí també hi havia milers de peregrins seguidors de Shiva, tots vestits de taronja. La immensa majoria són homes, però a l'entrada del temple daurat vam veure tres dones de taronja a la cua. I no és gaire habitual, perquè l'endemà les vam veure a la portada del diari. Aquestes en concret havien caminat 120 km per anar a buscar aigua del Ganges i arribar al temple.

I també vam anar de compres, que la força del grup sempre funciona millor a l'hora de regatejar, i a més, és més divertit, què carai! Hem de dir que per ara aquest és el país on més catalans i espanyols ens hem trobat de tots els que hem visitat. Suposem que és perquè és agost, però com que l'any passat a l'agost a Colòmbia no n'havíem trobat a gairebé cap, se'ns fa estrany.

Vam passar llargues estones contemplant la ciutat des de la tranquil·litat del terrat de l'hostal. Des d'allà es veia el riu, però no els carrers, perquè són massa estrets. En canvi es veia tota una extensió de cases i terrats que ens va recordar Barcelona... potser si que portem massa temps fora de casa...

Més fotos aquí.

Bodhgaya, on Buda va perdre... la foscor

Després de la primera nit en un tren, que va resultar menys peculiar del que ens esperàvem, vam arribar amb només una hora de retard a Gaya, i d'allà a Bodhgaya, un dels llocs més sagrats per als budistes.

El poble és més aviat petit, i està situat al bell mig d'una de les regions més pobres de l'Índia. No obstant, rep milers de visitants de tot el món (el Dalai Lama hi passa cada any una temporada) que venen a veure l'indret on el príncep Siddharta, Buda, tot meditant es va il.luminar sota un arbre.

El poble és un anar i venir de gent, sobretot fidels i monjos de totes menes, i està salprebrat de temples de totes les confessions budistes. És una mica com “Expo Budisme”, pots anar d'un país a l'altre entrant als diferents temples, asseure't a meditar en algun, o simplement constatar les diferències arquitectòniques i pressupostàries. Vam passar pel temple japonès, molt sobri i elegant, el tailandès, tot recobert d'or, el nepalès, el butanès, els xinesos i el tibetà, el birmà... no vam trobar el laosià, algú els hauria de dir que hi falten!

També vam veure un buda gegant, i vam visitar el temple Mahabodhi i el lloc exacte on Buda es va il.luminar. Per tota l'àrea del temple hi ha cartells dels llocs on havia estat meditant el bon home les setmanes següents a la il.luminació. Poca feina...

Total, que com que s'hi estava molt tranquil, l'hostal era impecable i la Meritxell encara no es trobava bé del tot, ens hi vam estar tres dies descansant, passejant i menjant i socialitzant al bar Tofu. Meditar, per això, només vam meditar la manera de continuar.

A l'Índia els trens sempre van plens, i s'han de comprar els bitllets amb una antelació que no va gaire amb els Metaltravellers. Per sortir de Bodhgaya no ens va quedar més remei que anar a l'estació directament i provar de trobar bitllet. I en vam trobar, però sense seient reservat. Teòricament el següent tren passava a les 3 de la tarda (eren les 6 del matí), però gràcies a la impuntualitat crònica dels trens, al cap de mitja hora en va passar un. De totes maneres no ens vam atrevir a assaltar aquell vagó ple a vessar amb les motxilles, i ens vam colar en un vagó de seients reservats. Anava ple també, evidentment, però ens vam instal·lar al costat de les portes, on un amable senyor ens va cedir la seva maleta per a que poguéssim seure-hi a sobre les quatre hores de viatge.

Més fotos aquí.

Aterrem a l'Índia!

I per fi arribàvem a l'Índia! Després de l'intent frustrat del març, ja érem a Calcuta, això si, en la pitjor època de l'any per visitar-la climatològicament parlant: és l'època dels monsons, cosa que provoca pluges de tant en tant, una calor sufocant i una humitat enganxifosa.

Ens havien advertit de tot el que et pots trobar en aquest país, ens havien comentat com d'impactant era i també com de desagradable pot arribar a ser. Realment, per molt que t'expliquin, res pot preparar-te del tot per al que et trobaràs...Tot i això, la nostra arribada va ser molt tranquil·la.

Al sortir de la terminal només una persona ens va oferir un taxi. Vam demanar on era el caixer, vam treure diners, vam demanar canvi, i vam pujar a un autobús que ens havia de portar fins al metro per anar al centre i ho vam trobar tot sense cap problema. Només travessar la porta de l'aeroport, ja érem a l'Índia de debò, totes les imatges que et venen al cap del país, concentrades al primer moment: dones amb saris de tots els colors, autobusos rònecs plens a vessar, una vaca passejant impassible entre el caos circulatori, soroll, gent, olors desconegudes, rickshaws arrossegats per homes molt prims...

D'entrada la ciutat ens va semblar bastant caòtica i sorollosa, però no més que d'altres que hem visitat. Les olors no eren tan fortes com ens havien explicat i a sobre vam estar mitja hora buscant hostal pels carrers ja de nit i en vam trobar un de molt decent per un mòdic preu (bé, van fer fora a una família de l'habitació per donar-nos-la a nosaltres...). Semblava que al final tot el que portàvem de viatge ens havia ajudat a entrar a l'Índia sense cap xoc.

Però el dia següent va canviar totalment. Com que teníem un parell de dies abans de trobar-nos amb l'Amrita, una noia que feia dos anys havia estat a casa nostra a través de Hospitality Club, vam decidir intentar anar a Sagar Island, una tranquil·la illa al sud de Calcuta. Però tot el que el dia abans havia estat fàcil, l'endemà va resultar impossible. Després de preguntar sense èxit, agafar un bus que ens van estafar (no gaire, per sort) i que ens van fer fora al cap de poca estona i a sobre aguantar el sol, la calor i la humitat amb les motxilles a l'esquena, vam desistir i vam anar a la zona dels hostals decidits a quedar-nos a Calcuta fins veure l'Amrita, i així anar-nos aclimatant a poc a poc. L'Índia ens havia donat la primera bufetada per passar-nos de llestos!

Els següents dies els vam dedicar a passejar per la ciutat, que atractiva per a passejar no ho és gaire, però t'impregnes al 100% de l'ambient. Edificis colonials en estat deplorable, milions de cotxes prement les botzines com si hi tinguessin les mans enganxades, gent cridant a tort i a dret, moltíssima pobresa, gent demanant, gent dormint als carrers... la calor, la pluja, el soroll... molts impactes. Per molt que volguéssim, tot ens estava superant. Com que el nostre vol per deixar l'Índia també surt d'aquí, vam decidir deixar les visites més turístiques per quan tornem. També vam poder comprovar que una gran part de catalans estan per aquí fent de voluntaris: un dia vam entrar a esmorzar en una cafeteria, i de 15 clients, 1o parlaven català.

I finalment, el dia que havíem quedat per sopar amb l'Amrita ens vam llevar els dos malalts; l'Oriol amb febre i la Mertixell amb vòmits. Pel matí l'Oriol es va trobar millor però per la tarda els papers es van capgirar i ella va poder sortir per sopar amb l'Amrita, a un restaurant molt carismàtic de la zona de Park St. Per donar-nos ànims, ens va dir que després d'haver començat per aquí, la resta del país ens semblaria una bassa d'oli.

I com que no només els turistes es posen malalts, al dia següent, l'Amrita ens va avisar que es trobava malament i que hauríem d'esperar a la tornada per poder tornar a quedar, així que nosaltres vam decidir començar la nostra ruta.

Més fotos aquí.

Penang, més retrobades

Encara amb el pensament a Koh Tao, havíem d'anar fent via cap a Kuala Lumpur per poder agafar un avió al cap de tres dies. Fer-ho directe (ferri nocturn + minivan) són unes 24 hores. Sort que uns dies abans el Pierre, el noi francès que ens havia allotjat a Dalian (Xina) ens havia escrit un mail. La seva empresa el traslladava ara a Penang, al nord de Malàisia, i estàvem convidats a passar per casa seva si volíem.

No ens ho vam pensar dues vegades, i al cap de 20 hores arribàvem a Georgetown, a l'illa de Penang. Ens va venir a recollir i ens va portar a casa seva, en un tros d'apartament amb unes vistes impressionants sobre el pont que uneix l'illa amb la península, i amb piscina comunitària!

L'endemà vam estar visitant Georgetown, la perla de Malàisia segons la informació turística. En efecte, el casc antic és patrimoni de la humanitat degut al seu passat colonial i, com a tot al país, es pot apreciar la barreja d'influències europees, malaies, xineses i índies. Aquí, la influència europea és britànica, a diferència de Melaka, en que era portuguesa. Tampoc està tot tan restaurat com en aquesta, donant-li un caire decadent que a nosaltres ens va agradar.

De totes maneres a primera hora de la tarda vam tornar cap a casa, perquè feia molta calor i aquella piscina portava tot el dia cridant-nos... Després del bany, vam anar a sopar i fer unes birres amb el Pierre abans d'anar cap a l'estació.

De nou nit al bus, matinada esperant, un altre bus, i ja tornàvem a estar a la terminal low cost de Kuala Lumpur esperant un altre vol d'Air Àsia. Aquest cop si, rumb cap a l'Índia. Abans de marxar, però, al Mc Donald's de l'aeroport vam menjar-nos unes quantes hamburgueses de vedella (bé, volem creure que ho era) ja que en les properes setmanes... les vaques seran sagrades!

Més fotos aquí.