Caminant per la Gorja del Salt del Tigre

Juntament amb una família americana d'origen taiwanès vam acomiadar-nos de la Mama Naxi, i vam fer cap a la gorja del salt del tigre, una de les excursions més recomanades, pel camí superior.Vam deixar les bosses al poble del principi i ens vam posar en camí. El primer dia va ser fàcil, i només vam caminar un parell d'hores fins a arribar a un hostal amb unes vistes increïbles de les muntanyes.

La bona notícia és que actualment no cobren l'entrada al camí perquè estan fent obres a la carretera de baix, i segons el cartell, el govern no s'ocupa de mantenir el camí... Però el cert és que nosaltres el camí el vam trobar en bon estat.

El segon dia va ser molt més llarg, i de bon matí vam començar la caminada. El primer que s'ha de fer és pujar un camí molt costerut de 28 corbes. Potser perquè ens ho havien pintat tan difícil, o perquè ja tenim les cames entrenades, ho vam trobar dur, però tampoc tant. Un cop a dalt les vistes si que treien l'alè! Vam anar fent camí, parant a esmorzar i a dinar als hostals que hi ha pel camí. A l'hostal de mig camí (es deia així) ens vam trobar amb un noi francès amb qui havíem coincidit el dia abans a l'hostal, i vam continuar els tres. Havíem quedat amb la família que ja ens trobaríem al final, perquè la mare anava a un altre ritme.

Els paisatges i el camí eren realment bonics, i tot i la pallissa, anàvem caminant sense adonar-nos-en. Un cop vam haver baixat al nivell de la carretera, i després de sis hores caminant, encara ens quedava la part més dura: baixar fins al riu, a la pedra del salt del tigre.

Aquí si que has de pagar perquè el senyor que va fer el camí i el manté diu que no rep cap ajuda del govern. El camí està literalment tallat a la pedra, i en alguns trams és molt vertical. Però quan arribes a baix t'adones de la magnitud del paisatge, i de la força de l'aigua. L'aigua del riu, que tan petit es veia des de dalt, té una força descomunal.

Un cop a baix hi havia un cartell dient que si tornàvem per on havíem vingut no havíem de pagar res, però si anàvem per l'altra banda, havíem de pagar al senyor que va fer aquell tros de camí... Vam decidir igualment pujar per un altre cantó, on hi ha unes escales clavades a la paret de roca, i un cop a dalt ens les vam enginyar per saltar-nos el peatge. Vam arribar els tres a dalt destrossats però contents, i ens vam prendre una birra ben fresca per arrodonir el dia.

Més fotos aquí.

Lijiang

El camí que ens va portar des del Llac Lugu fins a Lijiang no va ser gaire tranquil. Gran part del trajecte estava en obres i cada dos per tres ens aturàvem, ara es forma un col·lapse, ara hi ha un accident en una corba i hem d'esperar a que la policia ens deixi passar... Resultat: més de 10 hores de camí per arribar a una bonica ciutat envoltada de muntanyes.

Lijiang és una preciositat, famosa pel seu centre històric (patrimoni de la humanitat) i tots els canals que recorren els carrers, subministrant aigua corrent a les cases. A diferència de totes les altres ciutats, aquesta no és una quadrícula amb totes les cases orientades al sud, sinó que les cases, d'estil Naxi, formen carrerons en zig-zag. Com en altres ciutats, el centre està reconstruït, però en aquest cas degut a un terratrèmol que va afectar la població el 1996.

I la veritat és que està tot reconstruït amb gust i les tendes de souvenirs (que n'hi ha milions) no aconsegueixen destrossar l'ambient de la ciutat. A més, el millor de tot és deambular pels carrerons i perdre-s'hi, literalment. I és que si t'apartes dels dos carrers principals inundats per marees de turistes, et trobes en petits carrers sense gairebé ningú, permetent-te gaudir tranquil·lament de la ciutat, amb la gent seguint el seu ritme de vida sense alteracions. De nit, encara és més bonic, tot i que hi ha un carrer on tot són bars amb música a tot drap que ni Lloret, la resta és molt tranquil·la, i il·luminada amb fanalets.

Quan en arribar ens vam posar a buscar allotjament, vam anar a parar sense saber-ho a un del més recomanats per la guia. I en aquest cas cal dir que la recomanació era justificada. Vam passar dues nits a l'hostal de la Mama Naxi, una dona molt enèrgica que es desvivia per fer que els seus hostes es trobessin a gust. El primer dia ens vam quedar al sopar comunal (per mandra de buscar una altra cosa) i per 15 yuans (2 €) no van parar de portar a la taula tot de plats típics diferents a quin més bo. A més a més va resultar que aquell diumenge celebraven el primer mes de vida del seu nét, una data molt important a la Xina i en la qual la família organitzava un banquet on estàvem tots convidats. Va ser curiós veure com funcionava: la gent arribava, s'atipava i marxava, i ja n'hi havia uns altres esperant per ocupar la taula i esperar que els servissin, i vinga treure menjar!

Passejant pel mercat ens va passar una de les coses més curioses fins ara. Vam trobar una parada on venien una cosa sospitosament semblant al pernil salat. Estupefactes, vam decidir comprar-ne un tros i tastar-ho allà mateix. Com que no teníem ganivet per tallar-ho fi, el vam atacar a queixalades i... estava boníssim!!! Era pernil! Molt tendre, però pernil. Els xinesos no compartien el nostre entusiasme, es quedaven de pedra i ens miraven amb cara de fàstic. Alguns fins i tot ens feien el gest de que ho escopíssim. Ens van arribar a fer dubtar... i si no era bo i aquella nit havíem de córrer al lavabo cada cinc minuts? Però no, no va passar res. Senzillament per ells allò era carn crua i no concebien menjar-se-la així. No saben el que es perden! És infinitament més gustós que els peus de pollastre -amb ungla i tot- que es mengen amb tant de gust, i que no són res més que tendrums (ho diuen uns que els han tastat).

Més fotos aquí.

Llac Lugu

Per sortir-nos una mica de la ruta marcada, i seguint les recomanacions del Daniel, vam agafar un tren prop de Leshan per arribar fins al llac Lugu. Després de la nit al tren, havíem d'agafar un bus que ens hi portava, però quan vam arribar ja havia sortit, i només n'hi havia un al dia, així que en vam agafar un altre fins a mig camí, i d'allà una minivan fins al llac. Una minivan d'aquelles que no surten fins que estan plenes i ens va fer fer cinc voltes per l'avinguda principal fins que no vam ser suficients per sortir.

Aquesta part de la Xina no té res a veure amb la costa est, ni els paisatges, ni la gent, ni les carreteres. Vam tornar als autobusos plens a vessar per carreteres plenes d'esvorancs, travessant valls i muntanyes. El viatge no es va fer tan pesat gràcies al que vèiem per la finestreta.

El llac Lugu està envoltat de muntanyes, a uns 2500m d'altitud, a cavall entre les províncies de Sichuan i Yunnan. Un cop vam arribar al costat sichuanès del llac i pagar la pertinent entrada a contracor – amb la de llacs que hem vist ja durant el viatge, ens tocava una mica la moral haver de pagar per veure'n un, però la Xina és així!- vam caminar una bona estona fins que vam trobar allotjament en una típica casa Mosuo, l'ètnia que juntament amb els Naxi habiten el llac. I és que si a la Xina el 96% de la gent són d'ètnia Han, l'altre 4% es reparteix en un gran mosaic de minories ètniques, sobretot a la província de Yunnan.

Els Mosuo en particular són una societat matriarcal en que les dones no es casen amb els homes. Quan en trien un, ells passen la nit a casa d'ella, i al matí se'n tornen a casa la mare a fer feina. Quan tenen fills, aquests porten el cognom de la mare, i el pare només se'n fa càrrec mentre dura la relació, que no té per que ser per a tota la vida. Tan tradicionals i tan moderns a la vegada!

Després d'un bon sopar típic a base de greix de porc i peixet salat, vam anar a dormir per agafar forces per a l'endemà, en que vam fer una llarga caminada per la riba del llac, els aiguamolls i el pont dels casaments: tot i que no es casen, el tipus de relació s'anomena “matrimonis que caminen”, deu ser pel fart de creuar el pont que es fan els homes de casa la mare a casa l'amant i viceversa... El cel tenia un color blau com feia mesos que no vèiem, i la tranquil.litat del lloc ens va anar molt bé.

A la tarda vam agafar un tuc-tuc per anar a la banda yunnanesa del llac, al poble de Luoshui, des d'on vam tenir unes vistes privilegiades del llac des de l'habitació.

Més fotos aquí.

Molts pandes, dos aniversaris i un buda gegant

De Xi'an teníem dubtes de cap a on tirar... En aquest país hi ha tantes coses per veure i les distàncies són tan grans que tocava prendre decisions. Finalment vam decidir anar cap a Chengdú, a setze hores en tren de Xi'an, que ens van passar més de pressa del que ens esperàvem, gràcies en part a que els paisatges que es veien per la finestreta eren molt bucòlics.

Ens vam allotjar a casa del Kit i el Daniel, canadenc i suís que porten un munt d'anys vivint a la Xina i parlen un mandarí que ens va fer morir d'enveja. Amb ells vam connectar de seguida... resultat, ens vam quedar dos dies més dels que havíem previst, i encara ens va costar marxar! Vam passar un munt d'hores xerrant amb ells, de qui vam aprendre un munt de coses. El Daniel porta set anys a Chengdú, i ha vist com ha crescut i ha passat de no haver-hi pràcticament cotxes al carrer a que cada dia se'n matriculin 10000 (es diu aviat!) i proliferin els embussos. També vam sortir de festa amb ells. Només arribar ens van portar a un bar que es diu Salut i que és de dos germans de Palamós, que són amics d'ells. Ens van convidar a un formatge sec que no tastàvem des de feia mesos que quasi ens va fer saltar les llàgrimes!

L'endemà ens vam llevar aviat i ens vam alegrar de veure que plovisquejava. La raó? Tocava anar a veure un dels llocs més esperats per l'Oriol, i a sobre va coincidir amb el seu aniversari: el centre de recuperació d'óssos panda. I als pandes no els agrada la calor, estan més contents i actius quan plou i fa fresca. També s'hi ha d'anar aviat perquè és al matí quan els donen de menjar, i un cop s'han atipat, se'n van a dormir, ja que ho fan almenys 16 hores al dia... Quina vida! Objectivament són una espècie ben inútil... només mengen bambú d'un cert tipus, que els costa de digerir i no els dóna prou energies (com els koales), per això dormen tant. A sobre, els fa mandra reproduir-se, per això la majoria dels que hi ha en captivitat són nascuts fruits d'inseminacions... Si no s'han extingit ja és perquè... són tan monoooooooooooooooos! Absolutament tothom feia cara de babau quan se'ls mirava, i els reien totes les gràcies... era inevitable! Sobretot als més petits a la nurseria, una monada...

També hi havia pandes vermells, però com que són una mena de mapatxes, no fan tanta gràcia pobrets. Vam passar el matí la mar d'entretinguts, i al vespre (encara amb la cara de babaus) vam anar a celebrar l'aniversari a un restaurant de cuina sichuanesa, la de la regió, famosa perquè tot ho adoben amb un bitxo picant que més que picar t'adorm la llengua, però tot estava boníssim. Després una estona a un parc, i de festa a un bar amb tot un grup que celebrava l'aniversari d'una altra noia.

L'endemà -ja no feia tanta gràcia- continuava plovent, i l'altre també. Tot i així vam passejar per la ciutat, que tot i ser una megaurbs de 13 milions d'habitants (i augmentant) té molts espais verds, i la gent és molt relaxada. Té bones vibracions, la ciutat, amb molts parcs, teteries amb terrasses, i el carrer antic reconstruït de rigor.

L'endemà vam anar cap a Leshan, a veure era el buda més gran del món. I si que ho era de gran si! Por i tot feia! Està assegut al penya-segat, vigilant la confluència de tres rius per apaivagar les aigües i protegir els navegants. Hi ha un camí que recorre el penya-segat, i va fins a unes tombes i un temple, i vam estar ben entretinguts tota la tarda.

Més fotos aquí.