Després d'una nit al bus (on vam dormir més del que ens esperàvem) vam arribar a primera hora del matí a Bukittinggi. Vam començar a buscar allotjament, però o estaven plens o eren massa cars. Finalment un home ens va dir que era pont i hi havia tres dies de festa, i la gent de les ciutats més baixes a la que poden s'escapen a Bukittinggi, a les muntanyes, per estar fresquets.
Ens va recomanar passar el cap de setmana al llac Maninjau, a dues hores de camí, o el que és el mateix, 36 km... I va ser un encert. El camí és llarg i tortuós, sobretot l'últim tram, on hi ha 44 corbes tancades que baixen fins al llac, d'origen volcànic. Això si, les vistes precioses: sembla que un tros de cel hagi baixat a descansar una estona a la terra.
Ens va recomanar passar el cap de setmana al llac Maninjau, a dues hores de camí, o el que és el mateix, 36 km... I va ser un encert. El camí és llarg i tortuós, sobretot l'últim tram, on hi ha 44 corbes tancades que baixen fins al llac, d'origen volcànic. Això si, les vistes precioses: sembla que un tros de cel hagi baixat a descansar una estona a la terra.
De seguida vam trobar una pensió amb terrassa sobre el llac, i aquell dia ens vam dedicar a menjar i dormir, que estàvem molt cansats. Aquell parell de dies van ser molt relaxats, i moltes hores les vam passar a la terrassa contemplant com el llac canviava de color al llarg del dia, com els pescadors treballaven davant nostre tot escoltant heavy metal (un triomf!) i com els nens es banyaven al llac.
L'endemà vam anar a passejar pels voltants. Hi ha una carretera que dóna la volta al llac, i hi ha tot de pobles al voltant. Tothom ens continuava saludant a cada pas. Vam veure els arrossars, les cases punxegudes, i vam tastar la gastronomia local. Vam fer una pausa en unes tauletes sobre l'aigua per prendre alguna cosa. Vam veure que un grup d'adolescents prenien una beguda rosa, i la Meritxell no va poder evitar tastar-la: era “Fanta susu”, en un got, es posen dos dits de llet condensada i s'hi afegeix fanta de maduixa. Una barreja una mica estranya, però molt bona. També ens vam atipar de nasi goreng, mie goreng, sate, i un dia vam sopar fideus amb una mini llagosta d'aigua dolça. Al vespre es va organitzar un karaoke, però no ens vam veure en cor de participar-hi.
Entrades
4 comentaris:
Ja veig que això és un paradís...com les Maldives però per RataTravellers...i els menjars no seran com els del Ferran Adrià però es veuen mes abundants i amb molt bona pinta.
Apa Oriol ves fotografiant animalets... no estaria malament algun goril·la.
Quina tranquil.litat i quins menjars més estranys.. Per aquí ara ja estem tranquils i ben nevats. A Girona s'han acumulat 20 cm de neu!! Hem viscut un moment històric i a sobre he fet festa dos dies!!
Demà tornarà la normalitat..
Molts petons.
Gemma S.
Com trobàveu a faltar els dormibusos. Teníeu tant de temps que us vareu dedicar a comptar les 44 corbes per si el cartell estava equivocat i us enganyava??
Això si que són unes festes ben aprofitades com els ciutadans de Charlieland: relax al Llac “Ninja” i davant vostre que currin uns pescadors amb dosis de Metal!; l’endemà segur que demanen la baixa per mobbing o depressió post-traumàtica.
Per cert, els meus cafès són iguals de llarg però més intensos (poso la mà en el foc).
La Fanta Susu fa bona pinta però on collons trobo Fanta de Maduixa?? Sempre les millors curiositats les trobeu i les encerteu, quina ràbia!
La Gemma diu que l’Oriol està molt canviat, el veu més prim i més pelut a la carretera, jeje. Això del peix en bosses de plàstic sembla tret de la sèrie CSI Marítim.
Dos preguntes: el búfal no s’havia extingit? Encara no heu menjat cerdo agridulce, pato pekín o familia feliç??
Una última cosa, en la botiga de tombes recordeu-vos de comprar unes quantes pel Madrid a cobrament revertit, tranquils que paga el tito Floren!
belas paisagens. é muito lindo esse lugar.
Publica un comentari a l'entrada