Després d'un viatge etern i esgotador (tres minibusos i 20 hores en total) pel cor de les muntanyes Gayo, vam arribar a la punta nord de Sumatra, a Banda Aceh. Vam arribar tan fets pols que vam caure rendits al llit de l'hotel.
Però encara havíem d'anar més al nord, i vam agafar un ferry (lent, que és més barat) cap a Pulau Weh, l'illa més occidental del país. L'arribada va ser una mica decebedora, el lloc no semblava tan idíl.lic com ens l'havíem imaginat, i a sobre estava tot gairebé ple i ens va costar trobar un lloc per dormir. Tots els turistes que no hem vist durant aquestes setmanes a Sumatra estaven aquí reunits!
Després vam saber que això els havia passat a molts altres, però alguna cosa ha de tenir aquest lloc perquè atrapa. L'endemà vam trobar un bungalow com volíem i finalment ens hi vam quedar més dies del que prevèiem. Potser són les aigües cristal.lines, la tranquil.litat o la convivència i el bon rotllo, però alguna cosa fa que dormir en un bungalow sense lavabo o que hagis d'esperar gairebé dues hores perquè et portin el sopar no tinguin importància, el temps transcorre a un altre ritme.
A part de jeure a l'hamaca també vam fer altres coses, evidentment. Un dia vam llogar una moto per anar a voltar per l'illa, i vam passar el dia donant voltes. Ens vam acabar banyant en una cascada, perquè el punt fort de Weh no són les platges, sinó els fons marins. Les platges tenen uns colors increïbles, però els coralls amenacen amb tallar-te els peus i les mans a la mínima. D'altra banda, això és el que fa que des del balcó puguis veure els peixos de colors passant per allà. I quan et poses les ulleres i el tub... buah! Quina passada! Ho vam fer amb una noia madrilenya, l'Aitana, i ens vam animar tant que fins i tot vam creuar nedant fins a l'illot del davant. La llàstima va ser que a mig camí ens vam creuar amb una bandada de milers de micro-meduses que es van acarnissar amb la Meritxell.
L'endemà no ens vam poder reprimir i vam contractar dues immersions, perquè ja feia temps que no en fèiem. La primera va ser dura, perquè entre que havíem de recuperar la pràctica, i que vam anar a un lloc on la corrent marina era molt forta, més que submarinisme vam acabar fent escalada subaquàtica per les roques. Això si, quin munt de peixos de colors i formes diferents! A la tarda vam fer un dos per un i vam anar primer a un vaixell enfonsat i després a un volcà submarí (d'aquests no n'havíem vist cap encara!). Era un spa natural sota l'aigua, del terra sortien bombolles i aigua calenta, d'allò més agradable, encara que per allà de peixos pocs, tampoc els deu agradar la pudor de sofre.
I així van transcórrer els dies. El dissabte va arribar una parella de Barcelona, la Sònia i el Raimon i amb ells i el Roberto, un noi canari, vam passar un diumenge molt llatí: de bar en bar sense fer res més que xerrar en tot el dia i observar la fauna humana que poblava Iboih: l'alemany de les rastes fins al turmell, el londinenc fanàtic de l'Arsenal, la mestressa de l'hostal tenyint-se amb un raspall de dents, la dona boja apedregant un gos... Un esgotament!
Vam deixar l'illa a contracor, sobretot perquè havíem de matinar molt per poder agafar el ferry lent a les 8 del matí, i això suposava renunciar a veure el Barça en companyia a les 3 del matí si volíem dormir una estona!
Més fotos aquí.
Per als fanàtics del cine de terror: el dia que vam voltar per l'illa amb moto vam patir un moment “Que vienen los zombies y el coche no arrancaaaaa!!”. En una forta pujada vam veure un mico a la vora de la carretera, i l'Oriol va parar per a que la Meritxell fes la foto. Al cap d'uns segons veiem que el mico comença a acostar-se i el segueixen sis més amb cara de pocs amics. L'Oriol va intentar posar la primera marxa de la moto però no li va entrar fins que ja ens tenien rodejats. Amb un sentiment d'alleujament vam deixar enrere els micos-zombies que venien a per els nostres cervells (o el menjar que dúiem a sobre...)
Però encara havíem d'anar més al nord, i vam agafar un ferry (lent, que és més barat) cap a Pulau Weh, l'illa més occidental del país. L'arribada va ser una mica decebedora, el lloc no semblava tan idíl.lic com ens l'havíem imaginat, i a sobre estava tot gairebé ple i ens va costar trobar un lloc per dormir. Tots els turistes que no hem vist durant aquestes setmanes a Sumatra estaven aquí reunits!
Després vam saber que això els havia passat a molts altres, però alguna cosa ha de tenir aquest lloc perquè atrapa. L'endemà vam trobar un bungalow com volíem i finalment ens hi vam quedar més dies del que prevèiem. Potser són les aigües cristal.lines, la tranquil.litat o la convivència i el bon rotllo, però alguna cosa fa que dormir en un bungalow sense lavabo o que hagis d'esperar gairebé dues hores perquè et portin el sopar no tinguin importància, el temps transcorre a un altre ritme.
A part de jeure a l'hamaca també vam fer altres coses, evidentment. Un dia vam llogar una moto per anar a voltar per l'illa, i vam passar el dia donant voltes. Ens vam acabar banyant en una cascada, perquè el punt fort de Weh no són les platges, sinó els fons marins. Les platges tenen uns colors increïbles, però els coralls amenacen amb tallar-te els peus i les mans a la mínima. D'altra banda, això és el que fa que des del balcó puguis veure els peixos de colors passant per allà. I quan et poses les ulleres i el tub... buah! Quina passada! Ho vam fer amb una noia madrilenya, l'Aitana, i ens vam animar tant que fins i tot vam creuar nedant fins a l'illot del davant. La llàstima va ser que a mig camí ens vam creuar amb una bandada de milers de micro-meduses que es van acarnissar amb la Meritxell.
L'endemà no ens vam poder reprimir i vam contractar dues immersions, perquè ja feia temps que no en fèiem. La primera va ser dura, perquè entre que havíem de recuperar la pràctica, i que vam anar a un lloc on la corrent marina era molt forta, més que submarinisme vam acabar fent escalada subaquàtica per les roques. Això si, quin munt de peixos de colors i formes diferents! A la tarda vam fer un dos per un i vam anar primer a un vaixell enfonsat i després a un volcà submarí (d'aquests no n'havíem vist cap encara!). Era un spa natural sota l'aigua, del terra sortien bombolles i aigua calenta, d'allò més agradable, encara que per allà de peixos pocs, tampoc els deu agradar la pudor de sofre.
I així van transcórrer els dies. El dissabte va arribar una parella de Barcelona, la Sònia i el Raimon i amb ells i el Roberto, un noi canari, vam passar un diumenge molt llatí: de bar en bar sense fer res més que xerrar en tot el dia i observar la fauna humana que poblava Iboih: l'alemany de les rastes fins al turmell, el londinenc fanàtic de l'Arsenal, la mestressa de l'hostal tenyint-se amb un raspall de dents, la dona boja apedregant un gos... Un esgotament!
Vam deixar l'illa a contracor, sobretot perquè havíem de matinar molt per poder agafar el ferry lent a les 8 del matí, i això suposava renunciar a veure el Barça en companyia a les 3 del matí si volíem dormir una estona!
Més fotos aquí.
Per als fanàtics del cine de terror: el dia que vam voltar per l'illa amb moto vam patir un moment “Que vienen los zombies y el coche no arrancaaaaa!!”. En una forta pujada vam veure un mico a la vora de la carretera, i l'Oriol va parar per a que la Meritxell fes la foto. Al cap d'uns segons veiem que el mico comença a acostar-se i el segueixen sis més amb cara de pocs amics. L'Oriol va intentar posar la primera marxa de la moto però no li va entrar fins que ja ens tenien rodejats. Amb un sentiment d'alleujament vam deixar enrere els micos-zombies que venien a per els nostres cervells (o el menjar que dúiem a sobre...)
Entrades
5 comentaris:
Ja veig que les meravelles continuen,ja és el summum fer spà sota l'aigua...per cert jo crec que vau interpretar malament la trobada amb els micos, no seria que van reconèixer l'Oriol i el volien saludar? en fi no s'ha de ser tan desconfiat pobres micos!!
Per aqui ja hem acabat tots els adjectius que hi ha al Pom a l'enciclopèdia i al diccionari català-valencià-balear per qualificar al Messi...guanyar la lliga no se si ens la deixaran guanyar però que els tenim rabiosos és un fet.
Passar-ho be.
Mmmm... corall que talla peus... Mmmm... Ara no sé si em vindria gaire de gust banyar-me...
I jo que pensava que les platges paradisíaques eren de relax i tranquil·litat...
De moment... insuperable el volcà submarí... mmm... I surt lava???
neeeens!! nosaltres ja estem a Laketoba! Precios!!
el viatge des de medan fins aqui va estar entretingut!! jeje, no se com encara estem vius! el tiu tota l'estona en contra direccio i un copilot que cridava als cotxes per que ens deixessin passar!
Bona sort al viatge! estem en contacte!
Raimon i Sonia
Huaaaaaaaaaa, quanta fauna i quines aventures: que si les meduses (les grans amigues de la Meri), que si els micos-zombies, que si els peixets rarets... Què guai.
Així que un londinenc fanàtic de l’Arsenal, se li deuria posar el forat de cul petit oi? Espero que aquest dimarts 6 d’Abril aquests gooligans tornin a caseta seva amb les orelles abaixades i la cua entre les cames.. sino em tindré que menjar amb patates els meus comentaris.
On vareu anar? A Pulau Weh o a los Mundos de Yuppie?? Amb tant de personatge solt semblava un Wacken 2º Part. I mira quina decepció em doneu, renunciar a veure el Barça amb la possibilitat d’empalmar i tenir temps per recuperar hores de son... sense comentaris.
Més que micos-zombies jo diria que eren de l’espècie micos-skins, perquè aquests sempre actuen amb multitud, i més, si es troben a dos Metal individus i a sobre ratatravellers. Com voleu que reaccionessin aquestes bestioles?? Si us els haguéssiu topat a la Xina, estic convençut que haurien passat de vosaltres ja que allà pertanyen a la tribu del “Red” mico-skins, és el que té el comunisme...
Oriol Sparrow, com segueixis fent amics amb les tribus de micos i orangutans, el dia que tornis a Barcelona, el Zoo ja t’espera impacient frotant-se les mans del gran negoci que farà quan et posin en substitució del Floquet de Neu.
Publica un comentari a l'entrada