Wellington i el nord de l'Illa Sud

L'últim punt del recorregut per l'illa nord era Wellington, la capital del país, però la pluja no va parar de caure amb força durant tot el dia. Vam arribar a la tarda a casa del Llew, que a última hora ens va acollir a casa seva. Ell va estar tota la tarda enfeinat, fent cervesa casolana! Ens va agradar molt la idea i esperem poder fer-ne quan tornem! Però com no volíem molestar vam decidir anar a passejar sota la pluja. Vam pujar fins al jardí botànic, on a part de jardins florits, hi havia bones vistes de la ciutat. L'endemà teníem la intenció d'anar al Museu Nacional però el fet de tenir un llit després de tants dies acampant, i la pluja que continuava caient ens van gairebé obligar a quedar-nos allà calentons fent el mandra.

A la una del migdia agafàvem el ferry cap a l'illa sud. Tothom ens havia dit que l'illa sud és molt més bonica que la del nord i tenint en compte que la nord ens havia agradat molt, no podíem esperar a veure com seria la sud. El primer tram del ferry el vam fer enmig de la boira i la pluja, i estàvem una mica decebuts perquè ens havien dit que el trajecte era preciós. Però només arribar a l'illa sud, el cel va aclarir-se just quan el ferry enfilava el Marlborough Sound, el fiord de Picton, permetent-nos gaudir d'unes imatges espectaculars.

Vam dedicar la tarda a passejar per Blenheim, al sud de Picton, una plana plena de vinyes. Vam comprar una ampolla de vi i vam anar a acampar al costat d'una platja solitària. Al matí següent tornava a ploure. El temps a Nova Zelanda és molt variable, i a la primavera encara ho és més, així que cada dia és una sorpresa.

Vam dirigir-nos cap a Ray Valley. Volíem anar fins al French Pass, però continuava plovent i hi havia boira. La Cécile, la nostra amfitriona, ens ho va desaconsellar. Com que no parava de ploure vam anar fins a Nelson per aprofitar la tarda comprant i rentant la roba. Al tornar a la casa hi havia 3 noies austríaques més, vam sopar tots i vam jugar a cartes.

Dijous al matí feia bo i vam anar fins al French Pass, una carretera de grava que porta fins a un mirador d'aquest estret. Els últims 10km són... buf! Advertim que ens estem quedant sense adjectius per descriure aquest país, així que si ens repetim, no ens ho tingueu en compte. D'allà vam tornar a Nelson, on vam comprovar com canvia una ciutat de veure-la gris a veure-la amb sol. Vam dinar sota el centre geogràfic de Nova Zelanda, i vam continuar la marxa fins a Pohara, on vam improvisar una zona d'acampada al costat de la platja, amb unes vistes i una posta de sol fantàstiques.

L'endemà volíem recórrer els camins del P.N. Abel Tasman, però a) tornava a plovisquejar, i b) hi ha zones que només es poden creuar quan la marea és baixa i no era l'hora, així que finalment només vam caminar una horeta. D'allà vam anar a les Pupu Springs, unes fonts naturals d'on emergeix l'aigua més cristal·lina del món (sense comptar-ne una sota l'Antàrtida). I més tard vam anar a una piscifactoria de salmons on et deixen la canya perquè et pesquis el teu. Però vam passar de pescar i en vam comprar un paquet directament. Després de passejar pel la platja de Kaiteriteri vam fer via cap a la costa oest.

Més fotos aquí.

Tongariro Alpine Crossing (Mordor, pels amics freakies)

Ens vam llevar a Rotorua amb el dia molt tapat, i després de tornar a passar per la biblioteca a enllestir quatre coses, vam continuar el camí.

Vam arribar fins a Taupo, un poble a la vora del llac del mateix nom, el més gran del país, on ens vam trobar enmig d'una cursa ciclista popular que finalitzava allà. Fugint dels ciclistes vam arribar a Turangi. El dia continuava lleig, i vam anar directament a buscar un lloc per passar la tarda, el vespre i la nit. Quan el vam haver trobat, es va posar a ploure... i no parava. Ens vam llevar a les 7 per arribar al principi del camí que teníem pensat fer cap a quarts de nou, confiant cegament en els pronòstics del servei meteorològic, que deien que faria bo. Costava de creure sota la pluja i la boira...
Però quan vam arribar al principi del Tongariro Alpine Crossing la pluja va parar i els núvols es van començar a dissipar deixant-nos un cel serè i un dia clar i meravellós. Aquesta excursió és una de les més populars, i travessa el parc nacional Tongariro, amb vistes a tres volcans: Tongariro, Ruapehu i Ngauruhoe, aquest últim també conegut per tots els fans del “Senyor dels Anells” com a Mont del Destí, la muntanya on es va forjar l'anell únic, cosa que afegia més al·licients a l'Oriol.

Hi ha circuits de 4 o 5 dies, però nosaltres amb un de 8 hores en teníem prou. Es comença pujant per terres pelades, dignes de Mordor, fins al peu del Ngauruhoe. Després es continua pujant (per una pujada molt costeruda) fins al Red Crater, des d'on es veuen els Emerald Lakes, unes basses de color maragda, el Green Lake, un llac verd, i els altres volcans. Feia un dia tan clar, que en la distància podíem veure el con nevat del volcà Taranaki! (que en una peli del Tom Cruise van fer servir de Fujiyama...).

Vam sentir a un senyor que era la quarta vegada que feia la travessa i deia que no havia tingut mai tan bones vistes. I com no podia ser d'altra manera, dalt de tot, vam saludar els primers (i de moment únics) catalans que ens hem trobat per aquí.

Una mica abans de la meitat del recorregut, comença la baixada: 10 km de descens que posen a prova els genolls més entrenats. Aquesta part és un pèl més monòtona, tot i que ofereix les vistes de l'altre costat, tot verd i amb llacs, i el tram final va per un bosc frondós.

Vam acabar destrossats i cremats pel sol però molt contents, i vam dormir com socs. Però havíem de matinar! A les 6.45 del matí va sonar el despertador per poder ser a les 7 (del dilluns) a la sala de la TV del càmping per poder veure el clàssic en directe. En comptes de veure el partit amb una cervesa, l'Oriol duia un cafè amb llet a la mà... Sort que la victòria va compensar l'esforç de llevar-se tan aviat. Per cert, que també plovia i estava emboirat, vam enganxar l'únic dia de la setmana que va fer bo per fer l'excursió. Un cap de setmana rodó!

Més fotos aquí.

Coromandel i Rotorua

Un cop ens vam acomiadar d'Auckland per última vegada, vam dirigir-nos cap a l'est, a la Península de Coromandel. Vam dormir al camping enmig d'una vall on se'ns va omplir la tenda de mosquits en un obrir i tancar d'ulls. Vam estar una bona estona entretinguts fent-los fora!! Cal dir que aquell càmping s'havia de pagar, però com que vam arribar molt tard i vam marxar molt aviat, cap guàrdia ens va demanar que paguéssim, jejeje.

Al matí següent vam anar fins a Hot Water Beach, un racó molt curiós de la península que pel seu nom semblaria que l'aigua del mar està calenta... Però no! Està glaçada! No obstant, En un tros de platja pots cavar un forat a la sorra i surt aigua molt calenta degut a una corrent subterrània. I així és com quan arribes un espavilat et lloga una pala per fer-te la teva pròpia piscina!

D'allà vam anar a la Cathedral Cove, una mena d'arc de pedra que comunica dues platges paradisíaques. Per suposat, donat el bon temps, vam aprofitar per banyar-nos (no cal que us preocupeu!). El camí fins allà també és molt bonic, oferint molt bones vistes.

Sortint de Coromandel vam fer una petita parada a Matamata, el poble on Peter Jackson va recrear Hobbiton a la pel·lícula d'El Senyor dels Anells. Us podeu imaginar com d'emocionat estava l'Oriol... Doncs no! El propietari de la zona on es va rodar no tenia gaire visió empresarial i va demanar que traguessin tots els decorats. Al veure que el lloc agafava fama, va decidir organitzar tours per la seva granja i de passada ensenyar els forats que havien quedat a la muntanya. Així que si us ve de gust, per 30€ podeu passar 10 minuts a Hobbiton i dues hores aprenent sobre la vida de les ovelles. No ens va motivar...

Al vespre vam arribar a Rotorua, la ciutat que fa pudor, on irònicament ens vam quedar dues nits per deixar descansar la tenda en un lloc. La ciutat està situada sobre una activa zona geotermal i de tant en tant et venen unes bafarades de pudor a sofre (ous podrits...), que et tomben d'esquena! Això si, tots els hotels, càmpings i altres ofereixen piscines d'aigües termals!

Tret de la flaire, la ciutat és bonica i agradable per passejar-hi. Vam caminar pel Kairu Park, on hi ha tot de fumaroles i petits banys termals per descansar els peus, tota una gran idea! També vam visitar el poblat maorí d'Ohinemutu i el llac i els jardins. Tot i que el sol picava fort i les nostres cares van acabar com tomàquets, vam passar una molt bona estona pels carrers de la ciutat.

A la tarda ja en teníem prou de sol i ens vam tancar a la biblioteca... No us penseu que som molt aplicats... Simplement les biblioteques són els únics llocs del país on hi ha internet gratuït!

Més fotos aquí.

Northland

Per poder començar la nostra ruta, la mare de l'Emma ens va portar fins a l'aeroport, on havíem reservat el que seria el nostre company de viatge durant més de tres setmanes: un Mazda Demio atrotinat. Primer contratemps: aquí condueixen per l'esquerra! Per sort tenim molta traça i ens hi vam acostumar ràpid, encara que al principi alguna vegada ens vam posar en sentit contrari, o vam activar els eixugaparabrises quan volíem posar l'intermitent.

I així doncs, vam omplir el maleter amb els trastos i vam marxar cap al nord, a Northland. El primer dia vam conduir durant moltes hores (gaudint del paisatge, això sí!) per tal d'arribar ben a prop del Cape Reinga, la punta nord de l'illa.

Vam travessar el bosc de Waipoua, amb falgueres gegants i una densa vegetació de tots els tons de verd possibles. Per escurçar camí, vam agafar el transbordador a Rawene. Cada poca estona el paisatge ens sorprenia amb una cosa o altra. Aquell dia vam acampar en una zona gratuïta a la vora de Kaitaia. (Els Metaltravellers acampant en un lloc on no hi ha concerts? Que estrany...)

L'endemà vam continuar fins arribar al cap nord, sagrat pels Maoris ja que des d'aquell punt les ànimes viatjaven a l'altre món. I realment sembla la fi del món amb barrancs enormes, el cel a punt d'esclatar en qualsevol moment i l'oceà trencant amb força sobre les roques. Una mica més avall vam visitar les dunes gegants de Te Paki, que contrasten amb el verd de l'entorn.

Contents amb la visita vam tornar a la carretera per arribar a Bay of Islands, que com el seu nom indica, és una badia plena d'illots i illes. Aquí el temps ja ens acompanyava més, i després de veure el poble de Paihia, i els lavabos públics de Kawakawa, que són famosos perquè els va dissenyar l'arquitecte austríac Hundertwasser (un home que es va inspirar, i molt, en Gaudí). Vam acampar a prop de la platja d'Otamure, on vam poder observar una posta de sol fantàstica.

Després de dies de conducció intensiva les cames ens demanaven caminar. A Whangarei vam visitar la cascada (res de l'altre món, però pel que es veu és la més fotografiada del país. Deu ser perquè l'accés és molt fàcil) i un bosc de kauris, un arbre gegant parent de les sequoies. Després vam veure les Waipu Caves, unes petites coves amb estalactites, estalagmites i unes lluernes de color blau que quan mires al sostre fan que sembli que estàs en un planetari. Pel país hi ha altres coves amb moltes més cuques d'aquestes, però no són de franc... així que ja ens vam fer a la idea, jejeje.

Havíem llegit que hi havia un camí d'una hora que duia a les coves, i nosaltres el vam fer al revés, pensant que al final n'hi havia unes altres... Total, que no vam arribar enlloc. Però campar per aquells turons verds i arrodonits, sentint la primavera, va valdre molt la pena.

Per sortir de Northland era obligat passar altre cop per Auckland, així que des del cotxe vam fer les últimes fotos a la ciutat.

Més fotos aquí.