Ens vam llevar a Rotorua amb el dia molt tapat, i després de tornar a passar per la biblioteca a enllestir quatre coses, vam continuar el camí.
Vam arribar fins a Taupo, un poble a la vora del llac del mateix nom, el més gran del país, on ens vam trobar enmig d'una cursa ciclista popular que finalitzava allà. Fugint dels ciclistes vam arribar a Turangi. El dia continuava lleig, i vam anar directament a buscar un lloc per passar la tarda, el vespre i la nit. Quan el vam haver trobat, es va posar a ploure... i no parava. Ens vam llevar a les 7 per arribar al principi del camí que teníem pensat fer cap a quarts de nou, confiant cegament en els pronòstics del servei meteorològic, que deien que faria bo. Costava de creure sota la pluja i la boira...
Però quan vam arribar al principi del Tongariro Alpine Crossing la pluja va parar i els núvols es van començar a dissipar deixant-nos un cel serè i un dia clar i meravellós. Aquesta excursió és una de les més populars, i travessa el parc nacional Tongariro, amb vistes a tres volcans: Tongariro, Ruapehu i Ngauruhoe, aquest últim també conegut per tots els fans del “Senyor dels Anells” com a Mont del Destí, la muntanya on es va forjar l'anell únic, cosa que afegia més al·licients a l'Oriol.
Hi ha circuits de 4 o 5 dies, però nosaltres amb un de 8 hores en teníem prou. Es comença pujant per terres pelades, dignes de Mordor, fins al peu del Ngauruhoe. Després es continua pujant (per una pujada molt costeruda) fins al Red Crater, des d'on es veuen els Emerald Lakes, unes basses de color maragda, el Green Lake, un llac verd, i els altres volcans. Feia un dia tan clar, que en la distància podíem veure el con nevat del volcà Taranaki! (que en una peli del Tom Cruise van fer servir de Fujiyama...).
Vam sentir a un senyor que era la quarta vegada que feia la travessa i deia que no havia tingut mai tan bones vistes. I com no podia ser d'altra manera, dalt de tot, vam saludar els primers (i de moment únics) catalans que ens hem trobat per aquí.
Una mica abans de la meitat del recorregut, comença la baixada: 10 km de descens que posen a prova els genolls més entrenats. Aquesta part és un pèl més monòtona, tot i que ofereix les vistes de l'altre costat, tot verd i amb llacs, i el tram final va per un bosc frondós.
Vam acabar destrossats i cremats pel sol però molt contents, i vam dormir com socs. Però havíem de matinar! A les 6.45 del matí va sonar el despertador per poder ser a les 7 (del dilluns) a la sala de la TV del càmping per poder veure el clàssic en directe. En comptes de veure el partit amb una cervesa, l'Oriol duia un cafè amb llet a la mà... Sort que la victòria va compensar l'esforç de llevar-se tan aviat. Per cert, que també plovia i estava emboirat, vam enganxar l'únic dia de la setmana que va fer bo per fer l'excursió. Un cap de setmana rodó!
Més fotos aquí.
Entrades
4 comentaris:
friki i a mucha honra! xD
hem feu molta enveja... busqueume un Legolas ben sexy!
(K)(K)(K)
Maria
MORRRRRDORRRRRRRRRRRRRRRRRR
Quina sort que teniu amb el temps! Tinc un dubte sobre els llacs de les fotos. Heu preguntat el per què del seu color. L'altre dia vaig pensar amb vosaltres, estic explicant els organismes fotosintètics anoxigènics i resulta que viuen en llacs de sulfhídric, s'anomenen bacteris verds i vermells del sofre. Tinc imatges al llibre d'un llac d'Austràlia... Si el veiem em fareu moltes fotos per mi?
Gràcies parelleta,per cert, avui anem a veure el derbi Barcelona-Espanyol al camp nou Dani, Vane, Dolors i jo i després soparem al vostre ex-piset... Pensem molt a vosaltres.
Un petó ben gran.
Gemma.
Al final tindreu que fer links de webs sobre rutes d’aigües termals com feu amb els bars heavies ja que no pareu eh!!
A Huka Falls estic convençut que es pot fer ràfting amb final sorpresa... lo des llacs de color verd, a Emerald Lakes, en els cràters a mi també em recorda a una peli de James Bond o de la recent Gi-Joe on el llac en veritat és una plataforma que és el sostre d’una base militar secreta.
Tornant al Senyor del anells, no puc resistir a la temptació, tinc un dubte, entre la fauna que trobeu pel camí de la vostra excitant, emocionant i llarga aventura, no heu topat amb Orcos?? Segur que quan vareu pujar el Monte del Destí l’Oriol es va posar a fer el Gollum i com diria la nostra lleidatana Gisela:”tira lo puto anell d’una vegada per totes!!!!”. Encara que el paisatge era desèrtic, devia de fer fred ja que podem contemplar els trossos de neu. I en contestació a les incògnites de la Gemma per endevinar com es forma l’aigua de color verd... no, no i no Gemma! que encara no t’has donat compte que fan la volta el món per fer el manta un temps i no per interessar-se amb la ciència....
Publica un comentari a l'entrada