Vam continuar cap a la costa oest de l'illa Sud, la part més deshabitada i més isolada, una estreta franja de terra entre el mar de Tasmània i els Alps australs. Vam parar a acampar en una zona gratuïta, però només sortir de la tenda vam ser víctimes de la voracitat de les sandflies, unes mosquetes super punyeteres que piquen com dimonis. Resultat: vam haver de sopar dins la tenda. El pitjor va ser l'endemà al matí. Feia estona que estàvem desperts, i no sortíem de la tenda perquè “sentíem” ploure. Quan ja vam decidir que recolliríem mullant-nos... vam descobrir que no plovia: el tap-tap a la tenda el feien les mosques! Ecs! (Evidentment, la Meritxell es va endur unes quantes picades de record).
Aquell dia vam anar fins a Kararamea i d'allà a Oparara Basin, un bosc humit amb un riu d'aigua transparent però marronosa (per culpa de les fulles dels arbres, que tenyeixen l'aigua), i amb unes formacions rocoses molt peculiars. Vam passar la tarda entrant en coves i passejant pel bosc. En una d'elles hi habiten unes aranyes que diuen que són descendents directes de les primeres aranyes de la terra... i estan protegides és clar. Semblaven més llagostes que aranyes, però allà estaven tan tranquil·les en la foscor de la seva cova.
De tornada vam patir... Quan surts de Westport cap a Karamea a la carretera hi posa que no hi ha cap benzinera en 120 Km. El que va passar és que nosaltres comptàvem que a Karamea podríem posar-ne una mica per poder arribar tranquils fins a Westport de nou... però estava tancada. Vam fer la tornada a 60 km/h i les baixades en punt mort per poder arribar... i... a 7 km de Westport el cotxe es va parar. Sort que darrere venia un cotxe que va dur a l'Oriol fins a la benzinera i el va tornar al cotxe amb un bidó per poder arribar-hi. (De fet, va ser gairebé l'únic cotxe que va passar!). Ja amb el cotxe alimentat, vam visitar la colònia de foques de Tauranga Bay, on vam poder veure foques bebè fent les seves primeres passes.
L'endemà plovia molt -està clar que per tenir un país tan verd es necessita molta pluja-, però això no ens va impedir visitar les Pancake Rocks, unes roques al mar que semblen piles de crêpes, i vam continuar fins a Greymouth, un poble sense gran interès on vam ficar-nos en un fast-food a esperar que parés una mica. Es presentava un diumenge llarg i avorrit: plovia massa per fer res a l'aire lliure i les biblioteques no obrien per poder-nos connectar a internet...
Però havíem de continuar endavant. Vam intentar pujar fins a l'Arthur's Pass, però hi havia tanta boira que no valia la pena. Per sort el temps va canviar, i quan vam arribar a Hokitika vam presenciar una posta de sol magnífica tot sopant en un vaixell de ciment que tenen com a homenatge a tots els vaixells enfonsats en aquella costa. Quan es va fer fosc vam anar al Glowworms Dell, un racó de la muntanya on hi viuen cuques de llum com les de la cova, de les que tant ens agraden. Aquest cop si que n'hi havia moltes i vam poder fer fotos.
El dia següent el vam dedicar a visitar les dues glaceres més famoses del país: la Franz Josef i la Fox. Per a la primera hi ha uns 45 minuts de camí pel llit del riu, i a l'arribar ens va semblar poca cosa (cal tenir en compte que l'última glacera que vam visitar va ser el Perito Moreno, i després d'aquesta qualsevol es queda petita). A més, hi havia una part amb molts sediments i no semblava ni gel, i cada dos minuts passava un helicòpter que trencava el silenci. La Fox ens va agradar molt més; la paret principal era molt més ampla, els colors més vius, i a part vam tenir la sort de presenciar un despreniment de gel en directe.
Vam sopar i dormir a Gillespies Beach, i al matí vam anar a fer una volta pel llac Matheson, des d'on es tenen unes molt bones vistes del Mt. Cook, el cim més alt del país, i que quan no fa vent es reflecteix al llac. No va ser el dia (però era maco igualment). D'allà vam anar cap a Haast, on volíem anar a la Jackson Bay, però es va tornar a ennuvolar, a ploure fort i a emboirar-se, i no valia la pena. Així que vam enfilar el Haast Pass, deixant enrere la costa oest.
Més fotos aquí.
Aquell dia vam anar fins a Kararamea i d'allà a Oparara Basin, un bosc humit amb un riu d'aigua transparent però marronosa (per culpa de les fulles dels arbres, que tenyeixen l'aigua), i amb unes formacions rocoses molt peculiars. Vam passar la tarda entrant en coves i passejant pel bosc. En una d'elles hi habiten unes aranyes que diuen que són descendents directes de les primeres aranyes de la terra... i estan protegides és clar. Semblaven més llagostes que aranyes, però allà estaven tan tranquil·les en la foscor de la seva cova.
De tornada vam patir... Quan surts de Westport cap a Karamea a la carretera hi posa que no hi ha cap benzinera en 120 Km. El que va passar és que nosaltres comptàvem que a Karamea podríem posar-ne una mica per poder arribar tranquils fins a Westport de nou... però estava tancada. Vam fer la tornada a 60 km/h i les baixades en punt mort per poder arribar... i... a 7 km de Westport el cotxe es va parar. Sort que darrere venia un cotxe que va dur a l'Oriol fins a la benzinera i el va tornar al cotxe amb un bidó per poder arribar-hi. (De fet, va ser gairebé l'únic cotxe que va passar!). Ja amb el cotxe alimentat, vam visitar la colònia de foques de Tauranga Bay, on vam poder veure foques bebè fent les seves primeres passes.
L'endemà plovia molt -està clar que per tenir un país tan verd es necessita molta pluja-, però això no ens va impedir visitar les Pancake Rocks, unes roques al mar que semblen piles de crêpes, i vam continuar fins a Greymouth, un poble sense gran interès on vam ficar-nos en un fast-food a esperar que parés una mica. Es presentava un diumenge llarg i avorrit: plovia massa per fer res a l'aire lliure i les biblioteques no obrien per poder-nos connectar a internet...
Però havíem de continuar endavant. Vam intentar pujar fins a l'Arthur's Pass, però hi havia tanta boira que no valia la pena. Per sort el temps va canviar, i quan vam arribar a Hokitika vam presenciar una posta de sol magnífica tot sopant en un vaixell de ciment que tenen com a homenatge a tots els vaixells enfonsats en aquella costa. Quan es va fer fosc vam anar al Glowworms Dell, un racó de la muntanya on hi viuen cuques de llum com les de la cova, de les que tant ens agraden. Aquest cop si que n'hi havia moltes i vam poder fer fotos.
El dia següent el vam dedicar a visitar les dues glaceres més famoses del país: la Franz Josef i la Fox. Per a la primera hi ha uns 45 minuts de camí pel llit del riu, i a l'arribar ens va semblar poca cosa (cal tenir en compte que l'última glacera que vam visitar va ser el Perito Moreno, i després d'aquesta qualsevol es queda petita). A més, hi havia una part amb molts sediments i no semblava ni gel, i cada dos minuts passava un helicòpter que trencava el silenci. La Fox ens va agradar molt més; la paret principal era molt més ampla, els colors més vius, i a part vam tenir la sort de presenciar un despreniment de gel en directe.
Vam sopar i dormir a Gillespies Beach, i al matí vam anar a fer una volta pel llac Matheson, des d'on es tenen unes molt bones vistes del Mt. Cook, el cim més alt del país, i que quan no fa vent es reflecteix al llac. No va ser el dia (però era maco igualment). D'allà vam anar cap a Haast, on volíem anar a la Jackson Bay, però es va tornar a ennuvolar, a ploure fort i a emboirar-se, i no valia la pena. Així que vam enfilar el Haast Pass, deixant enrere la costa oest.
Més fotos aquí.
Entrades
3 comentaris:
Bonica l'aranya!!!no n'hi havia de mes grosses? en fi les mosquetes es van venjar per mi....
Aqui ha arribat el fred i els temporals i a mes hem d'anar a "currar" o sigui que si us plou en aquests paisatges tan fantàstics...NO hem feu cap pena JA JA i si us quedeu sense benzina això és pana de pobres i que sou si no? forma part del pack Metal travelers.Apa passar-ho bé i mullar-se poc.
Quantes aventures,no? M'han impressionat molt les fotos d'aquest apartat. Són una passada. A més, heu vist moltes coses amb poc temps. Per cert, això que dieu que és una aranya, esteu segurs que ho és. He comptat les potes i no me'n surten 8... Una passada les fotos de les glaceres, es veuen molt bé les morrenes.. En fi, l'únic que empipa és la pluja,no?
Petons.
Gemma S.
Bueno, no us queixeu tant, aquí tenim la “mosca cojonera” i allà tenen la “mosca putanera”, en comptes d’emprenyar pica directament. Parlant d’aranyes antigues, no vareu saludar a Ella l’Aranya???jejeje segur que l’Oriol ho ha pillat. Des de Catalunya doneu petons i abraçades a les aranyes de part de la Montserrat i la Mar.
I comenceu a superar-me amb el tema de garrepes, perquè a qui se li ocorre no omplir el dipòsit de benzina quan un veu el cartell de 120 Km??? L’altre dia conversava amb ma mare i vaig treure el comentari de que l’Oriol sempre em deixava el dipòsit en reserva quan anava a agafar el cotxe. Te’n recordes la ràbia que em feia punyeter???
En quan a les fotos, doneu record a les cosines foques de l’Oriol i que mona la petitona... I les lluernes, esteu segurs que no vareu fer una foto al cel de nit???
Publica un comentari a l'entrada