Vam sortir de Dunedin cap al nord, resseguint la costa fins a Moreraki, on escampats per la platja hi ha els "boulders", unes curioses roques arrodonides. Travessant les planúries de Canterbury per dirigir-nos cap a les muntanyes que havíem vist a la costa oest, però aquest cop per l'altra banda.
Després d'unes quantes hores travessant camps i embassaments, vam arribar al trencall del Mount Cook, el cim més alt del país i meca de molts alpinistes, que es dibuixava imponent a l'horitzó. Les vistes ens van hipnotitzar. Un cop al final de la carretera vam anar al centre de visitants, molt complert, i a fer una caminada per allà. Tot i que estava ennuvolat i les muntanyes només s'intuïen, ens ho vam passar bé caminant i travessant ponts penjants.
De tornada vam acampar al costat del llac, un llac de color turquesa amb les muntanyes al fons, un dels indrets més bonics on hem acampat. Per variar, quan ens vam llevar ja no quedava ningú... és el que té no llevar-se aviat. Vam recollir la tenda i vam anar fins al llac Tekapo, un altre llac de color blau turquesa, on el més destacat és una ermita amb vistes al llac, i un monument a un gos collie, que tant van ajudar als pioners d'aquelles terres.
Vam continuar per la Inland Scenic Route que... bé, lletja no és, però tampoc té res d'especial (almenys comparat amb el que ja portàvem vist). Així que vam fer via un cop més cap al nord per arribar fins a Gore Bay on hi ha un penya-segat que s'anomena Cathedral Cliffs perquè la forma recorda a un orgue de tubs. Aquell va ser l'últim dia de la nostra travessia per Nova Zelanda; l'endemà havíem de tornar el cotxe de lloguer. Però per celebrar-ho vam decidir fer costelles de xai a la brasa en una barbacoa d'un sol ús, amb la mala sort que l'havíem col·locat malament i per sota d'aquesta es va començar a fer brasa la taula de fusta... Havent sopat vam marxar sigilosament de l'escena del crim i buscant un lloc per acampar, ens vam trobar enmig de Christchurch, on vam decidir fer nit al cotxe.
Un cop retornat el cotxe els de la companyia de lloguer ens van portar fins a casa de la Jill i la Julia, de couchsurfing, que ens acollien les tres nits que encara ens quedaven a Nova Zelanda. Vam aprofitar aquells dies per descansar, cuinar (i molt!) i jugar amb el Kombi, un gos que mai es cansa de que li llencin una pilota, sigui de tennis o de bàsquet. També vam anar a visitar el centre de la ciutat, que ens va agradar molt, la que més juntament amb Auckland. Eren els dies previs a Nadal, i la calor que feia no combinava gens amb els pares Noel dels aparadors. Vam visitar el museu, la plaça de la Catedral, el centre d'art...
I va arribar el moment de deixar Nova Zelanda. Ens vam llevar molt d'hora per agafar un vol cap a Melbourne a les 6 el matí, però tot té el seu premi: els metaltravellers no havien fet cap vol en helicòpter ni avioneta, que són molt populars, però aquell matí feia un temps espectacular, sol, ni un núvol, i des de l'avió vam tenir unes vistes precioses de les planes, les muntanyes nevades, les glaceres i la costa oest.
La mala notícia és que no us en podem ensenyar fotos perquè ens vam deixar la càmera a casa de la Jill i la Julia, així que aquest cop ens ho guardem a les nostres retines.
Més fotos aquí.
Després d'unes quantes hores travessant camps i embassaments, vam arribar al trencall del Mount Cook, el cim més alt del país i meca de molts alpinistes, que es dibuixava imponent a l'horitzó. Les vistes ens van hipnotitzar. Un cop al final de la carretera vam anar al centre de visitants, molt complert, i a fer una caminada per allà. Tot i que estava ennuvolat i les muntanyes només s'intuïen, ens ho vam passar bé caminant i travessant ponts penjants.
De tornada vam acampar al costat del llac, un llac de color turquesa amb les muntanyes al fons, un dels indrets més bonics on hem acampat. Per variar, quan ens vam llevar ja no quedava ningú... és el que té no llevar-se aviat. Vam recollir la tenda i vam anar fins al llac Tekapo, un altre llac de color blau turquesa, on el més destacat és una ermita amb vistes al llac, i un monument a un gos collie, que tant van ajudar als pioners d'aquelles terres.
Vam continuar per la Inland Scenic Route que... bé, lletja no és, però tampoc té res d'especial (almenys comparat amb el que ja portàvem vist). Així que vam fer via un cop més cap al nord per arribar fins a Gore Bay on hi ha un penya-segat que s'anomena Cathedral Cliffs perquè la forma recorda a un orgue de tubs. Aquell va ser l'últim dia de la nostra travessia per Nova Zelanda; l'endemà havíem de tornar el cotxe de lloguer. Però per celebrar-ho vam decidir fer costelles de xai a la brasa en una barbacoa d'un sol ús, amb la mala sort que l'havíem col·locat malament i per sota d'aquesta es va començar a fer brasa la taula de fusta... Havent sopat vam marxar sigilosament de l'escena del crim i buscant un lloc per acampar, ens vam trobar enmig de Christchurch, on vam decidir fer nit al cotxe.
Un cop retornat el cotxe els de la companyia de lloguer ens van portar fins a casa de la Jill i la Julia, de couchsurfing, que ens acollien les tres nits que encara ens quedaven a Nova Zelanda. Vam aprofitar aquells dies per descansar, cuinar (i molt!) i jugar amb el Kombi, un gos que mai es cansa de que li llencin una pilota, sigui de tennis o de bàsquet. També vam anar a visitar el centre de la ciutat, que ens va agradar molt, la que més juntament amb Auckland. Eren els dies previs a Nadal, i la calor que feia no combinava gens amb els pares Noel dels aparadors. Vam visitar el museu, la plaça de la Catedral, el centre d'art...
I va arribar el moment de deixar Nova Zelanda. Ens vam llevar molt d'hora per agafar un vol cap a Melbourne a les 6 el matí, però tot té el seu premi: els metaltravellers no havien fet cap vol en helicòpter ni avioneta, que són molt populars, però aquell matí feia un temps espectacular, sol, ni un núvol, i des de l'avió vam tenir unes vistes precioses de les planes, les muntanyes nevades, les glaceres i la costa oest.
La mala notícia és que no us en podem ensenyar fotos perquè ens vam deixar la càmera a casa de la Jill i la Julia, així que aquest cop ens ho guardem a les nostres retines.
Més fotos aquí.
Entrades
4 comentaris:
Jou, jou, jou!!! aquesta vegada el Papa Dani s'ha adelantat als altres fans en escriure, encara que no comentaré res respecte a les vostres aventures. Només desitjar-vos una bona entrada d'any, un feliç 2010, que també pensem molt en vosaltres i que més d'un que llegeix i segueix el vostre bloc (inclouenti el "menda"), li agradaria cel·lebrar aquests dies juntament amb la vostra companyia. A veure si per la matinada del 31 podem conversar per telèfon ja que intentaré trucar-vos als dos quan estiguem a Can Mar & Gi. PETONS!!
FELIÇ I VIATGER 2010!!!
Com que és l'ultim dia de l'any ja no queden adjectius admiratius per dir o sigui que ja en demanarem un sac ben ple als Reis per poder continuar escribint...Que l'Any 2010 us poguem continuar tenint l'"enveja" del 2009.
Això de llevar-se tard en zona d'acampada ja us passava a l'últim dia de Wacken; quan us aixecaveu tot era un desert amb tendes abandonades, i vosaltres al mig del panorama com sempre.
Publica un comentari a l'entrada