Salta i Jujuy (La nostra petita Roma...)

Vam visitar Salta en tres dies. Amb molta calma. La veritat és que la ciutat transmet molta tranquil·litat i es mereix el sobrenom de la Linda, perquè està molt ben cuidada. A més, passejant et trobes cada poca estona una casa bonica, digna de ser fotografiada.

El primer dia a la ciutat vam voler descansar una mica, ja que portàvem una setmana molt moguda, i només vam sortir a la tarda per anar a veure el centre. I a la nit, volíem preparar alguna cosa per sopar, però van arribar dues angleses , la Claire i la Imogen, i vam sortir a sopar fora a un restaurant típic. En aquesta ciutat no és difícil trobar-te balls folklòrics en molts restaurants i peñas, i a més com que el 25 de maig era un festiu nacional, la declaració d´independència, n'hi havia per tot arreu.

El dia següent vam visitar un dels museus més significatius: el museu arqueològic d'alta muntanya, on s'exposen els cossos de tres nens (la donzella, la nena del llamp i el nen) que van ser trobats l'any 1999 a més de sis mil metres d'alçada al cim del volcà Llullaillaco. Eren nens que havien estat deixats allà com a ofrena als déus inques fa més de 500 anys, i que per les condicions climàtiques es van mantenir intactes. Només se n'exposa un cada vegada per preservar-los. Nosaltres vam veure "La donzella". La veritat és que fa molta impressió. I com si es tractés d'una pel·lícula de por, semblava que anés a obrir els ulls en qualsevol moment. També vam veure una mòmia d' una nena, la Reina del Cerro. Està exposada darrere un mirall, i la veus només si acciones l'interruptor... L'Oriol el va encendre mirant el mirall, i va fer un bot d'espant al trobar-se la mòmia de cara. I és que una mica de por si que fa, pobra...

L'endemà vam quedar amb la Macarena per anar als afores de Salta, al poble de San Lorenzo, on hi ha una vall verda amb un rierol... però quan vam arribar allà, va resultar que ens volien fer pagar per passar a fer un caminet d'una hora per un paisatge semblant a Gualba, per entendre'ns, i indignats, vam girar cua. Si n'hem vist de paisatges molt més impactants sense pagar res! El més curiós és que tothom que vam veure girava cua també!

A la tarda vam pujar amb les dues angleses al Cerro San Bernardo per veure la ciutat des de dalt. Vam pujar amb el telefèric, rient com nens petits, i després de passar una bona estona per allà, vam baixar caminant els 1.020 esglaons que ens separaven dels carrers.

Dimecres era un dia clau... Ens vam llevar aviat per anar a Jujuy amb l'únic objectiu de trobar un lloc on dormir i veure el partit. Vam tenir sort de trobar un hostal on érem els únics hostes, i que tenia una sala amb una tv amb cable. Vam triomfar!

Semblava fet expressament, perquè el dia era fred i plujós, perquè no tinguéssim la sensació d'estar perdent el temps sense visitar coses. Convidava a estar-se tancat en un lloc. De totes maneres, aviat està vista. Això si, aquí sembla més que ja haguem arribat a Bolívia que no pas que encara siguem a Argentina.

Amb els nervis a flor de pell vam comprar provisions i a les 3 de la tarda ja estàvem davant de la tele. Per sort també feien prèvia del partit. Cal aclarir que per als argentins no jugaven el Barça contra el Manchester, sinó el Messi contra el Tévez.

No cal entrar en detalls del partit, que segur que tots n'heu sentit a parlar... Simplement increïble!!! I per celebrar la victòria, vam comprar cava català!

Apunt de l'Oriol: Al setembre vaig dir que si el Barça arribava a la final de la Champions, guanyaria perquè totes les vegades que ha arribat a la final de la Champions i jo estava fora de Catalunya, el Barça ha guanyat. És per això que crec just que com a compensació del sacrifici fet per mi de no anar a Canaletes, es faci un petit pot per regalar-me la samarreta oficial del Barça, jejeje.

VISCA EL BARÇA I VISCA METALTRAVELLERS!!!

Més fotos aquí.

Cap al nord d'Argentina!

Dels Esteros vam anar a Mercedes i a Corrientes i allà havíem de canviar de bus per anar cap a Tucumán. Entre bus i bus vam donar un volt per la ciutat, vam fer quatre fotos i au, 15 horetes de no res. A les 8 del matí la Silvia, la nostra perfecta amfitriona, ens va venir a recollir a la terminal i ens va dur al centre. Vam haver de triar entre donar un volt per allà o quedar-nos a la seva classe de tai-chi. Vam decidir que en el nostre estat més valia no molestar a la classe, i vam fer una volt per allà. Tucumán és important perquè aquí es va redactar la declaració d'independència d'Argentina, i el centre té uns quants edificis macos de veure, d'estils diferents. L'endemà vam anar pels afores, vam visitar el Cadillal, un embassament enmig de les muntanyes, i a la tarda vam pujar fins al Cristo Bendicente, des del qual es té una vista panoràmica de la ciutat.

De Tucumán vam anar a Tafí del Valle, per una carretera amb un fort pendent, que puja per la Cordillera entremig d'un bosc d'allò més verd. Un cop a dalt el paisatge canvia radicalment, s'obre la vall sense arbres amb un llac al mig. És un lloc pintoresc, on va la gent de Tucumán els caps de setmana i a estiuejar. Mentre buscàvem allotjament, dues noies ens van dir que on estaven elles hi havia una altra habitació, i així ens vam estalviar la comparació de rigor entre els hostals (ja l'havien fet elles prèviament). Amb elles ens vam dedicar a visitar el poble, visitant una església jesuítica (una més!) i pujant gairebé sense alè (Tafí està a 2.000 metres sobre el nivell del mar) fins al mirador de la creu, des d'on es veia pràcticament tota la vall.

L'endemà, com que anàvem en la mateixa direcció, vam continuar els quatre, la Verónica, de Rosario, la Macarena, uruguaiana i nosaltres dos. En bus fins a Amaicha,altre cop va canviar el paisatge, al sortir de la vall comencen els cactus gegants. I d'allà cap a les ruïnes de Quilmes, un dels pobles que més va resistir-se a la invasió espanyola. Un guia local ens va fer les explicacions pertinents. Fins fa un any i mig la concessió de les ruïnes era privada, però ara està en mans dels indígenes descendents dels habitants de la zona.

Justament aquell dia havien d'alliberar un petit còndor que fa dos anys van trobar ferit i just ara estava llest per tornar a volar. Ens vam instal·lar en una roca i vam estar esperant molta estona sota un sol de justícia, però com era d'esperar, la bèstia no les tenia totes, i només feia un salt de tant en tant. Quan vam haver arribat a baix, i tothom ja se n'anava, llavors si que va fer un petit intent de volar.

De Quilmes vam anar a Cafayate, famós per les seves vinyes i vins, i com no podia ser d'altra manera ens vam dedicar a tastar-los. També vam tastar el gelat de vi (boníssim), i vam passar el dia sense fer gran cosa més. L'endemà la Verónica ja havia de tornar a Rosario, i nosaltres tres vam fer un tour per més cellers. Beure vi de bon matí passa factura, sort que vam dinar bé! I a la tarda vam anar visitar la Quebrada de las Conchas, o de Cafayate.

Quins paisatges tan sorprenents! Tan per la forma de les roques, com pels colors que adquireixen. Ens va impactar molt positivament. Són formacions argiloses, que amb l'erosió acaben convertint-se en autèntiques escultures naturals. Les muntanyes, amb l'oxidació dels diferents minerals que contenen, es tenyeixen d'un color o d'un altre. Es veuen perfectament les estratificacions i els colors, i com més baixava el sol, més intens es tornaven. L'excursió consistia en diferents parades per veure diferents formacions: el tren, els castells, la mina de guix, l'obelisc, l'amfiteatre i la “garganta del diablo”(una altra!). És millor que veieu les fotos que explicar-ho amb paraules.

I un cop acabada l'excursió, altre cop al bus i cap a Salta, on ens esperava l'Alejandro. Amb ell vam sortir a sopar un matambre i una napolitana de dimensions descomunals (no hi ha fotos, perquè ens vam deixar la càmera, una llàstima).

Més fotos aquí.

Esteros del Iberá

Arribar als Esteros en transport públic no és fàcil, o pagues transfers privats o has de fer molta volta en horaris impossibles, evidentment, l'opció que vam triar nosaltres va ser la segona. Els esteros són una reserva gegantina de llacs i llacunes recobertes de vegetació, una mena de “pantanal del Mato Grosso” brasiler, amb molta fauna.

El lloc més adient per accedir-hi, ja que és l'únic amb infraestructura turística, és el poble de Colonia Pellegrinni, un poble de 650 habitants al bell mig de la llacuna Iberá. Vam trobar allotjament amb vistes a la llacuna i ens en vam anar a veure la posta de sol. Preciosa.

L'endemà al matí vam fer una excursió amb llanxa per la llacuna, a veure si vèiem bèsties. I si, en vam veure unes quantes. Els animals més emblemàtics dels esteros són els yacarés (caimans), de dos tipus, els negres i els “overos”, i els carpinchos, els rosegadors més grans del món. També vam veure molts tipus diferents d'aus, nenúfars...

A la tarda vam anar fins al centre d'interpretació del parc, i de camí cap allà vam veure una serp prenent la fresca. També vam veure micos, encara que era complicat veure'ls entre les branques, i vam caminar per un parell de caminets explicatius. I a dormir aviat, que el bus per sortir del poble sortia a les 4 del matí! Quines hores...

Ens va agradar molt el lloc, quina tranquil•litat! Com que costa d'arribar-hi, el parc no està sobreexplotat i es percep la preocupació per la seva conservació i el turisme sostenible. Molt recomanable!

Més fotos aquí.

San Ignacio Miní

La província argentina de Misiones deu el seu nom a les 11 missions jesuítiques que hi va haver en el segle XVII. També n'hi ha 3 més a la província de Corrientes, i a Paraguay i Brasil, moltes d'elles saquejades i destruïdes, o envaïdes per la selva.

Les missions eren establiments autosuficients on d'una banda els jesuïtes intentaven convertir els indígenes (guaranís en aquest cas) i de l'altra, els indígenes trobaven protecció de les lluites tribals i dels conqueridors. A més, els jesuïtes no van fer-ho per la força, sinó integrant les creences indígenes, aprenent la seva llengua, de manera que es va produir una mescla cultural molt enriquidora.

San Ignacio Miní no és la més gran de les que hi havia, però si la més ben conservada, i això que només queden poques restes dempeus. Vam fer una visita guiada pel que queda de les ruïnes, vam poder admirar l'arquitectura i ens van explicar el funcionament de la missió.

Més fotos aquí.