Arribem a Colòmbia!

Teníem moltes ganes d'arribar a Colòmbia. No coneixem a ningú que hi hagi estat i a qui no li hagi agradat molt. Com diu la publicitat que passen sovint als canals internacionals: el risc és que t'hi vulguis quedar.

La primera impressió que ens en vam endur va ser prou bona. Els paisatges a la província de Nariño, al sud, són molt semblants als del nord de l'Equador, però la gent és molt més oberta i xerraire. A Ipiales, a la frontera, volíem visitar el santuari de Las Lajas, però vam arribar tard i vam preferir anar directament a Pasto. Vam haver de fer dues hores de cua per agafar el bus, perquè era festiu i molta gent venia de veure la verge...

Pasto és l'equivalent colombià a Lepe en el camp dels acudits, però ells ho porten molt bé. Tot els hi ve de l'època colonial, ja que com que es portaven molt bé amb els espanyols, quan el Bolívar va passar per allà volent-los alliberar, ells van dir que no calia, que ja estaven bé.

La ciutat és petita i plena d'esglésies. Està envoltada de valls verdes i muntanyes arrodonides. Nosaltres vam anar fins a la Laguna de la Cocha, una de les més grans del país, i vam fer una excursioneta amb barca fins a l'illa que hi ha al mig.

L'endemà vam anar cap a Popayán, la ciutat blanca de Colòmbia (sembla que no hi ha país que es preuï sense la seva corresponent ciutat blanca!). De camí cap a Popayán vam poder notar que ja havíem entrat a Colòmbia: a mig camí la policia va parar l'autobús i ens va fer baixar a tothom. Als homes els van registrar i també van obrir bosses i maletes. Al cap de cinc minuts ens van deixar continuar, però, per sorpresa i indignació de tots, a 200 metres del control policial, hi havia un control de l'exèrcit. Apa, torna a baixar i a que et registrin. La gent estava molt enfadada (i amb raó!!).

Un cop arribat a Popayán, no vam poder localitzar al noi que ens havia d'acollir, i ens vam buscar un hostal per passar la nit. L'endemà vam passar el dia recorrent la ciutat a peu, és molt agradable passejar-hi, està molt ben cuidada.

Al vespre ens vam trobar amb l'Alejandro, i després de deixar les coses a casa seva, vam anar a un bar de salsa – per allò de fer una cosa típica i integrar-nos al país-. Amb ell també vam pujar al Morro, per veure la vista de la ciutat, i al pueblito patojo, una mena de “Popayán en miniatura”. I la segona nit vam anar a un bar de rock :)

La família de l'Alejandro ens va acollir molt bé, i no ens van deixar marxar cap a la nostra següent destinació sense haver-nos donat esmorzar i dinar. Amb les panxes plenes, vam anar cap a la terminal a regatejar el preu del bus (ja hi tenim una pràctica!).

Més fotos aquí.

Equador exprés

La nostra idea era travessar l'Equador el més ràpidament possible perquè teníem moltes ganes d'arribar a Colòmbia. Però ja que hi passàvem, volíem veure alguna cosa. Vam optar per travessar el país pel corredor interandí visitant Cuenca, Quito i Otavalo, això si, a bon ritme.

Un cop arribats a Zumba (a hora i mitja de la frontera en camió), al cap d'una hora sortia un bus cap a Loja. Allà hi vam arribar a les 4 del matí. Just a les 4.30h vam empalmar amb un altre bus que anava cap a Cuenca. Amb més de 24 hores de viatge a l'esquena, vam decidir passar el dia visitant Cuenca i a la nit, agafar un bus nocturn cap a la capital.

Cuenca és molt bonic, tranquil i és molt agradable passejar-hi. Vam recórrer els carrers plens d'edificis colonials, les placetes, el mercat, on tenien tot de porcs rostits sencers exposats als quals no ens vam poder resistir, la riba del riu (potser el riu de ciutat més net i cuidat que hem vist fins ara) i vam passar la tarda al museu Pumapungo, amb exposicions sobre arqueologia, numismàtica, etnologia i art de la ciutat i de tot el país. A la part del darrere hi ha unes ruïnes incaïques i mostres de flora i fauna, amb lloros, tucans, papagais, llames, alpaques etc.

Novament nit al bus, gairebé sense dormir perquè cada dos per tres parava i pujava i baixava gent, la música estava molt alta... Arribada a Quito a les 6.30h del matí, i vam decidir aprofitar el dia (no ens reconeixíem!) Ni quan vam trobar habitació per un preu mòdic en un hotel estrany, el llit ens va temptar prou com per desdir-nos dels nostres plans. Havíem arribat en dissabte, dia de mercat al poble d'Otavalo. És un mercat molt famós i molt gran a dues hores de Quito, i tot i que no som gaire “mercadilleros” no ens el podíem perdre. Realment el mercat és enorme i val la pena. S'hi pot trobar de tot i, regatejant, a molt bon preu. Totes les artesanies que havíem vist a Bolívia i Perú estaven allà més barates. Nosaltres ens vam deixar endur per l'entusiasme consumista i vam comprar-nos roba de cara al nostre pas per terres més càlides. I l'Oriol no va deixar passar l'ocasió de comprar-se un barret de palla tipus panamà, que malgrat el nom, són fabricats a l'Equador.

De tornada a Quito, a l'hotel on les bombetes de l'habitació eren de color blau, no vam tenir esma de sortir de festa. El cansament acumulat i -per fi!- un llit còmode, van fer que no poséssim el despertador i ens llevéssim quan el cos ens ho va demanar.

Més descansats, vam anar a recórrer el centre històric de Quito, que, com Cuenca, és patrimoni de la humanitat. La veritat és que ens va agradar molt, està tot molt ben cuidat i arreglat. Tot just feia un parell de dies que s'havien celebrat les festes del Bicentenario, així que suposem que s'havien posat les piles per tenir-ho tot presentable. A més, vam tenir la sort que els diumenges tot el centre està tancat al trànsit, cosa que fa més agradable el passeig.

Més tard vam anar a “La mitad del mundo”, una mena de parc temàtic pel lloc on passa la línia de l'equador. Ens vam fer les fotos turístiques de rigor, i vam visitar les exposicions que hi ha per allà. Els diumenges, a més, hi ha música en directe. El fet és que si poses un GPS t'assenyalarà la posició exacta de l'equador a uns 200 m d'allà, però tenint en compte quan es va calcular i els instruments que feien servir, té molt mèrit que s'hi acostessin tant.

Quito ens va sorprendre i ens hauria agradat passar-hi almenys un dia més, per poder veure la part més moderna, els parcs o el telefèric (coses que només vam veure des de l'autobús). Ens l'havien pintat molt insegura i caòtica, i no ens va donar aquesta impressió, és clar que tampoc es pot jutjar amb dos dies...

I adéu Equador! L'endemà vam tornar a pujar a un bus, i sis hores més tard, ja érem a Colòmbia. Pels que es preguntins si visitar Colòmbia és perillós, aquí us deixem aquest interessant article.

Més fotos aquí.

Camí a l'Equador per la Balsa

A Pedro Ruiz vam dinar, i quan vam anar a preguntar pels busos cap a Bagua Grande o Jaén, ens vam trobar amb això:

Això volia dir que ens havíem d'esperar 4 hores en un poble de dos carrers sense grans atractius, i que no podríem arribar aquella mateixa nit a San Ignacio. Nosaltres que anàvem per aquell camí per veure paisatges, i quan passéssim ja seria fosc... Altre cop: resignació. Vam matar el temps com vam poder, i a les 6 quan la carretera va obrir, ens vam posar en marxa.

Un cop a Jaén havíem de buscar lloc per dormir, i un senyor molt amable ens va portar fins a un que havia construït ell mateix. S'ha de dir que anàvem amb els soles comptats i havíem d'ajustar-nos al pressupost. Al matí, a les 6.00h va sortir la combi, 3 hores de viatge incòmode fins a San Ignacio. Allà havíem d'agafar el taxi compartit fins a la frontera, a la Balsa. Com es pot apreciar, no és un pas gaire concorregut, i arribar-hi és mitja odissea.

Vam haver d'esperar a que el taxi s'omplís. Una hora i mitja després, van considerar que ja estava prou ple, amb 7 adults i 3 nens, i vam poder sortir. Vam arribar a les 12.35h a la Balsa, i un cop canviats els pocs soles que ens quedaven, i passats els tràmits fronterers, ens van anunciar que el camió fins al poble següent, Zumba, acabava de sortir a les 12.30h i que el proper era a les 17.30h..

La Balsa és així d'atractiu:

Altre cop no ens quedava més remei que resignar-nos a esperar un munt d'hores per tercer cop en quatre dies... Vam preguntar al policia on podíem dinar, i ens va portar a casa la senyora del costat. Podíem esperar que passés algú per casualitat i ens portés... però allà no passava ningú.

De sobte, després d'unes quantes partides de cartes, va entrar a la casa un policia de la duana amb mitja vedella a les mans. La dona de la casa l'havia de filetejar, i nosaltres, per fer alguna cosa, ens vam oferir a ajudar-la. De seguida ens van explicar que farien una barbacoa amb els policies de migracions, els de la duana, el metge que controla la grip, i que ens hi podíem quedar...

A més ens van explicar que allà hi viuen 35 persones i mig poble no es parla amb l'altre mig. Aviat 20 metres més avall, van començar a muntar una barbacoa alternativa. Tot plegat molt surrealista, però ens va encantar! Fins a tal punt que vam perdre el camió de les 17.30h perquè no ens deixaven marxar. Fins i tot ens van oferir un matalàs a la comissaria perquè ens quedéssim allà al ball i a dormir. Però això ja hagués estat massa!

Tips de carn, yuca, patates i molta, molta cervesa, vam agafar el de les 19.30h. Novament, de paisatges pocs, però una rebuda com aquesta no l'havíem tingut a cap país (amb excepció de l'Uruguay, on també ens van rebre amb un asado).

Més fotos ben aviat.

Chachapoyas i voltants

Per Chacha només hi volíem passar i prou, però un cop allà vam descobrir que pels voltants té un munt de coses interessants per veure. El problema és que les carreteres no són gaire bones, i tot i no ser gaire lluny, les comunicacions són complicades.

És per això que és més fàcil optar per un tour, però ho vam fer per lliure per dues raons: surt més barat, i... volíem dormir. Així que quan ens vam haver llevat, amb la calma vam anar cap a Karajía, que són uns monuments funeraris de forma antropomòrfica col·locats -gairebé penjats- d'un precipici. Un cop al poble, s'ha de caminar fins al canyó del riu per poder veure'ls. Allà ens va ploure bastant, però ens van agradar força (i també vam escoltar d'estranquis l'explicació d'un guia). Les estàtues ens van recordar una mica als moais (Oriol) o les xemeneies de la Pedrera (Meritxell)... jutgeu vosaltres mateixos.

De tornada vam planificar el dia següent i vam anar a sopar. Just quan acabàvem de demanar un noi a la barra ens va dir “Bona nit” i ens va convidar a uns piscos. Era en Lluís, que fa 16 anys que viu al Perú. Parlant, parlant, ens va ensenyar la web de l'ecolodge que té a la selva peruana, a Tarapoto, i va anar d'un pèl que no ens deixéssim convèncer per anar-lo a veure... La veritat és que era molt temptador. Ell estava supervisant la construcció d'un hotel a Cocachimba, a on anàvem l'endemà. (Apunt: el vidrier que li ha de posar les finestres a l'hotel de nom es diu Lenin Hitler... i de cognom Chávez! Sense comentaris...)

L'endemà ens esperava un dia llarg. Ho vam planificar tot per anar a veure la catarata de Gocta (segons uns, la tercera més alta del món, segons uns altres, la quinzena) i arribar a dormir a San Ignacio, ja a prop de la frontera amb Equador.

A les 7 ens va passar a recollir el taxi que ens duia a Cocachimba. Sorprenentment, 10 minuts abans ja era a la porta. De Cocachimba fins al peu de la cascada hi ha dues hores de caminada, pujant i baixant per caminets relliscosos. El nostre guia ens va anar explicant coses de la flora, la fauna i els costums de la gent de per allà. Aquesta cascada la va donar a conèixer al món el 2006, quan un alemany la va veure i la va mesurar. Evidentment que la gent de la zona la coneixia, però no s'hi apropaven per superstició, i perquè no hi havia camí. Des de llavors l'estan promocionant, hi ha un camí amb lemes ecologistes i és gestionat per la gent del poble. La polèmica per l'alçada es deu a que la cascada fa 774 metres si es compten els dos trams, mentre que el més llarg “només” en fa més de 500.

Vam arribar-hi esgotats però contents, i ens vam dutxar sota la cascada, amb una aigua gèlida i remolins de vent glaçat. En època de pluges, quan porta més aigua, no t'hi pots acostar tant.

I d'allà el taxista ens esperava per portar-nos fins a Pedro Ruiz, el poble des d'on havíem de començar el tram final a Perú. Però pel camí ens esperaven altres sorpreses...

Més fotos aquí.