Camí a l'Equador per la Balsa

A Pedro Ruiz vam dinar, i quan vam anar a preguntar pels busos cap a Bagua Grande o Jaén, ens vam trobar amb això:

Això volia dir que ens havíem d'esperar 4 hores en un poble de dos carrers sense grans atractius, i que no podríem arribar aquella mateixa nit a San Ignacio. Nosaltres que anàvem per aquell camí per veure paisatges, i quan passéssim ja seria fosc... Altre cop: resignació. Vam matar el temps com vam poder, i a les 6 quan la carretera va obrir, ens vam posar en marxa.

Un cop a Jaén havíem de buscar lloc per dormir, i un senyor molt amable ens va portar fins a un que havia construït ell mateix. S'ha de dir que anàvem amb els soles comptats i havíem d'ajustar-nos al pressupost. Al matí, a les 6.00h va sortir la combi, 3 hores de viatge incòmode fins a San Ignacio. Allà havíem d'agafar el taxi compartit fins a la frontera, a la Balsa. Com es pot apreciar, no és un pas gaire concorregut, i arribar-hi és mitja odissea.

Vam haver d'esperar a que el taxi s'omplís. Una hora i mitja després, van considerar que ja estava prou ple, amb 7 adults i 3 nens, i vam poder sortir. Vam arribar a les 12.35h a la Balsa, i un cop canviats els pocs soles que ens quedaven, i passats els tràmits fronterers, ens van anunciar que el camió fins al poble següent, Zumba, acabava de sortir a les 12.30h i que el proper era a les 17.30h..

La Balsa és així d'atractiu:

Altre cop no ens quedava més remei que resignar-nos a esperar un munt d'hores per tercer cop en quatre dies... Vam preguntar al policia on podíem dinar, i ens va portar a casa la senyora del costat. Podíem esperar que passés algú per casualitat i ens portés... però allà no passava ningú.

De sobte, després d'unes quantes partides de cartes, va entrar a la casa un policia de la duana amb mitja vedella a les mans. La dona de la casa l'havia de filetejar, i nosaltres, per fer alguna cosa, ens vam oferir a ajudar-la. De seguida ens van explicar que farien una barbacoa amb els policies de migracions, els de la duana, el metge que controla la grip, i que ens hi podíem quedar...

A més ens van explicar que allà hi viuen 35 persones i mig poble no es parla amb l'altre mig. Aviat 20 metres més avall, van començar a muntar una barbacoa alternativa. Tot plegat molt surrealista, però ens va encantar! Fins a tal punt que vam perdre el camió de les 17.30h perquè no ens deixaven marxar. Fins i tot ens van oferir un matalàs a la comissaria perquè ens quedéssim allà al ball i a dormir. Però això ja hagués estat massa!

Tips de carn, yuca, patates i molta, molta cervesa, vam agafar el de les 19.30h. Novament, de paisatges pocs, però una rebuda com aquesta no l'havíem tingut a cap país (amb excepció de l'Uruguay, on també ens van rebre amb un asado).

Més fotos ben aviat.