Chachapoyas i voltants

Per Chacha només hi volíem passar i prou, però un cop allà vam descobrir que pels voltants té un munt de coses interessants per veure. El problema és que les carreteres no són gaire bones, i tot i no ser gaire lluny, les comunicacions són complicades.

És per això que és més fàcil optar per un tour, però ho vam fer per lliure per dues raons: surt més barat, i... volíem dormir. Així que quan ens vam haver llevat, amb la calma vam anar cap a Karajía, que són uns monuments funeraris de forma antropomòrfica col·locats -gairebé penjats- d'un precipici. Un cop al poble, s'ha de caminar fins al canyó del riu per poder veure'ls. Allà ens va ploure bastant, però ens van agradar força (i també vam escoltar d'estranquis l'explicació d'un guia). Les estàtues ens van recordar una mica als moais (Oriol) o les xemeneies de la Pedrera (Meritxell)... jutgeu vosaltres mateixos.

De tornada vam planificar el dia següent i vam anar a sopar. Just quan acabàvem de demanar un noi a la barra ens va dir “Bona nit” i ens va convidar a uns piscos. Era en Lluís, que fa 16 anys que viu al Perú. Parlant, parlant, ens va ensenyar la web de l'ecolodge que té a la selva peruana, a Tarapoto, i va anar d'un pèl que no ens deixéssim convèncer per anar-lo a veure... La veritat és que era molt temptador. Ell estava supervisant la construcció d'un hotel a Cocachimba, a on anàvem l'endemà. (Apunt: el vidrier que li ha de posar les finestres a l'hotel de nom es diu Lenin Hitler... i de cognom Chávez! Sense comentaris...)

L'endemà ens esperava un dia llarg. Ho vam planificar tot per anar a veure la catarata de Gocta (segons uns, la tercera més alta del món, segons uns altres, la quinzena) i arribar a dormir a San Ignacio, ja a prop de la frontera amb Equador.

A les 7 ens va passar a recollir el taxi que ens duia a Cocachimba. Sorprenentment, 10 minuts abans ja era a la porta. De Cocachimba fins al peu de la cascada hi ha dues hores de caminada, pujant i baixant per caminets relliscosos. El nostre guia ens va anar explicant coses de la flora, la fauna i els costums de la gent de per allà. Aquesta cascada la va donar a conèixer al món el 2006, quan un alemany la va veure i la va mesurar. Evidentment que la gent de la zona la coneixia, però no s'hi apropaven per superstició, i perquè no hi havia camí. Des de llavors l'estan promocionant, hi ha un camí amb lemes ecologistes i és gestionat per la gent del poble. La polèmica per l'alçada es deu a que la cascada fa 774 metres si es compten els dos trams, mentre que el més llarg “només” en fa més de 500.

Vam arribar-hi esgotats però contents, i ens vam dutxar sota la cascada, amb una aigua gèlida i remolins de vent glaçat. En època de pluges, quan porta més aigua, no t'hi pots acostar tant.

I d'allà el taxista ens esperava per portar-nos fins a Pedro Ruiz, el poble des d'on havíem de començar el tram final a Perú. Però pel camí ens esperaven altres sorpreses...

Més fotos aquí.