Auckland, la ciutat de les veles

Havent mirat tres pel·lícules i dormit una mica, vam arribar a primera hora del matí a una ennuvolada Auckland. Només sortir, el Tom ja ens estava esperant per dur-nos a casa dels pares de l'Emma. El Tom i l'Emma són una parella kiwi (així s'anomenen els neozelandesos a ells mateixos) que fa un any van visitar Europa i van caure per casa nostra durant uns dies. Així doncs, ara ens tocava a nosaltres retornar-los la visita.

Encara una mica desorientats (de fet, estàvem cap per avall!) pel canvi d'horari, d'estació i d'hemisferi, vam sortir, sense gaire esma, a passejar per la ciutat. Auckland és la ciutat més gran de Nova Zelanda, amb 1,4 milions d'habitants i la ciutat del món amb més població polinèsia, a part de molta immigració asiàtica, fet que es fa evident caminant pels carrer del centre. Vam voltar pel port i el districte financer, una barreja d'estils arquitectònics dominada per l'Sky Tower, la torre més alta de l'hemisferi sud.

Seguint les recomanacions dels nostres hostes (tots!I eren una bona colla!), vam agafar, l'endemà, el ferry cap a l'illa de Rangitoto, el volcà més jove de la zona. De fet, tota la ciutat està sobre una zona volcànica, i els turonets que es veuen aquí i allà són cràters extingits. Vam fer una bona excursió per l'illa, pujant fins al cim i després envoltant-la. Al tornar, no vam voler desaprofitar l'oportunitat d'observar la ciutat des de l'Sky Tower. Vam pujar-hi a última hora de la tarda per poder tenir vistes de dia i de nit.

Diumenge gairebé no ens podíem moure. Com que el dia no acompanyava, era una situació perfecta per no fer absolutament res. Però el pare de l'Emma ens va convèncer per anar a fer una volta fins a Murawai Beach, una platja de sorra negra a la costa occidental, on a part de molta gent fent surf, l'atracció principal és una colònia de mascarells que hi estan instal·lats i que es poden veure de ben a prop. A la nit ens van convidar al sopar familiar que havien organitzat per donar la benvinguda a l'Emma i el Tom, que just un dia abans de que arribéssim nosaltres havien tornat a casa després d'acabar les seves respectives carreres.

Amb una mica de pena ens vam acomiadar de la ciutat, que vam trobar molt agradable per passar-hi una temporada, i especialment de la família que tan calorosament ens va acollir, i ens va fer una bona introducció a la cultura kiwi.

Més fotos aquí.

El dia que mai va existir...

Doncs sí, en el viatge dels Metaltravellers ha succeït un fet paranormal... El dijous dia 19 de novembre del 2009 ha desaparegut de la vida d'aquests petits viatgers metàl·lics. Van enlairar-se el dimecres 18 a les 23:30 des de Los Angeles i van aterrar, 13 hores després, a les 9:30 del divendres 20 de novembre a Auckland. Misteris de la vida... Si us plau, us preguem que tingueu un minut de silenci per a aquest dia que mai ha existit...

...

...

Bé! Ja està! Ara ja podem continuar el viatge!!

P.D.: Quan els teus pares et deien que et regalarien totes les coses que demanaves la setmana que no hi hagués dijous, es referien a això???

Metaltravellers@Steel Panther & Sunset Strip

Després de la dosi de cursileria i color rosa del dia, tocava una mica de metal a la nit. Vam deixar la MSM a l'hotel, vam agafar el cotxe, i amb la música a tot drap vam conduir cap a Sunset Strip.

Aquest mític tros de carrer (mític per a qui li agrada el Hard Rock, s'entén) concentra tot de bars i locals on sona bona música canyera: el Roxy, el Whisky a go go... Aquí hi van néixer grups com Guns'n'Roses, Mötley Crüe, Poison... Quan era adolescent, la Meritxell somniava en venir aquí algun dia a veure si es trobava l'Axl Rose amb les seves malles i la seva cinta al cap... Quins temps... (sort que no ens el vam trobar, gras i calb com està ara... jejeje).

Era dilluns, però a qui li importa, a L.A. sempre hi ha alguna cosa en marxa. Vam sopar al mític (si, ja sabem que tot és mític, però és que de veritat ho era per a nosaltres) Rainbow, i després vam anar al Key Club a veure el concert dels Steel Panther, una banda paròdia de Hair Metal, una mena de Gigatron de Califòrnia. Ens ho vam passar de conya, amb les versions de grups com Whitesnake (impagable la versió reagge del “Here I go again”), Scorpions, Def Leppard, Guns'n'Roses... A més entre cançó i cançó no paren de fer catxondeo i humor verd, el baixista no para de mirar-se al mirall i pentinar-se la perruca crepada, i fins i tot van fer pujar a 30 groupies a l'escenari.

Hi havia moments que costava una mica seguir-los, perquè havies de desxifrar què deien entre tants “fuckin's”, però va valdre molt la pena. Des de que vam veure els Nanowar a Martorell que no rèiem així en un concert!

Edu, mil gràcies per les recomanacions. Et devem una birra (o moltes) quan tornem!

Welcome to the Jungle! (Aquest cop si, la de la cançó!)

Sortint de Wichita vam aterrar a Los Angeles, on vam passar-hi un dia abans de sortir cap a Las Vegas. Aquell dia no vam fer gran cosa, però si que vam anar a Hollywood Boulevard per passejar per la coneguda avinguda de les estrelles, on hi ha el teatre xinès, el Kodak Theater on s'entreguen cada any els Oscars, i vistes a l'arxiconegut cartell de les lletres blanques. També vam fer una volta pel downtown, perquè és on estàvem allotjats.

La primera impressió no va ser massa bona: una immensa extensió de casetes unifamiliars, amb milers d'autopistes que travessen els diferents barris amb embussos de trànsit permanents. Com a enginyer energètic, l'Oriol estava esgarrifat. A més, Hollywood decepciona una mica. És tot com fals... i això que vam veure com preparaven l'estrena aquella nit d'una pel.lícula de la Drew Barrymore i el Robert de Niro!

Tornant de San Francisco ens vam allotjar a Santa Monica, que ens va agradar més que el centre. No només perquè estàvem al costat de la platja, sinó perquè hi havia més vida al carrer passades les 5 de la tarda que a la zona d'oficines.

Els dos dies sencers que vam passar a la ciutat els vam dedicar a la visita dels dos grans i mítics parcs temàtics de la ciutat: Disneyland i Universal Studios. Un dels avantatges de viatjar en temporada baixa: les cues per les atraccions eren insignificants i quan no hi ha tanta gent és pot veure en un sol dia gairebé tot el parc.

Disneyland, la terra de l'etern somriure és realment un lloc màgic. Tot està molt ben decorat i et transportes al seu món de fantasia. A més, està dissenyat de tal manera que fins i tot a les cues de les atraccions tens distraccions que et fan més amena l'espera. I les atraccions, tot i estar destinades a un públic més infantil tenen un encant especial que agrada a tothom.

El parc dels estudis de la Universal també té la seva gràcia. T'ensenyen els decorats i els sets on roden les pel·lícules, t'expliquen com fan els efectes especials, i tenen shows de pel·lícules conegudes i un parell d'atraccions molt aconseguides. Les que més ens van agradar van ser la dels Simpsons, i la de la Mòmia, una muntanya russa molt bèstia!

“Hi havia una vegada una MSM que fa molts i molts anys va prometre que no pujaria mai més a una muntanya russa... Però un dia, caminant pel bosc, es va trobar als Metaltravellers, que la van obligar a pujar a totes les que es van trobar pel seu recorregut pels parcs de L.A. Un cop superat el trauma inicial, la MSM en volia més i més, però els parcs van tancar, i el conte es va acabar.”

I s'acabava EUA, s'acabava Amèrica, s'acabava el miratge dels 15 dies gentilesa de la MSM. Ens vam acomiadar d'ella a l'aeroport, on ella tornava cap a casa i a nosaltres ens tocava esperar el vol unes quantes hores més.

Tocava canviar de continent, amb els quilos que havíem perdut en 8 mesos recuperats en 15 dies (si, no és un mite, les racions en aquest país són immenses), i tocava tornar a la dura vida dels Metaltravellers autèntics... Oceania: prepara't que venim!!!

Més fotos aquí.