Vam comprar les entrades per a aquest concert el 30 de setembre, i vam tenir sort, perquè totes les entrades per a la gira australiana es van esgotar molt de pressa, i ens vam haver de quedar les més cares. Les expectatives eren molt altes: poder veure els AC/DC a casa seva, envoltats de públic incondicional, a l'estadi olímpic de Sydney... Vam anar cap allà en ferry per fer-ho més original (i de passada veure altres parts de la ciutat) i vam arribar allà just quan començaven els primers teloners.
La primera decepció va ser que els seients (tots eren numerats) que teníem eren al fons de tot de l'estadi. Se sentia i es veia molt bé, perquè teníem l'escenari de cara, però era com veure un dvd, perquè a ells els vèiem molt petits i era preferible mirar les pantalles. No sabem com es veia des de baix (encara que no semblava que hi hagués d'haver gaire bona visibilitat per culpa de la passarel.la que arribava a mig estadi).
Als primers teloners, Calling all cars, tothom els va ignorar, i els segons, Wolfmother, van posar la nota zeppeliana al concert. A les nou en punt va començar el concert.
Van ser dues hores en que, a part de quatre cançons de l'últim disc, van anar desgranant els clàssics de sempre. AC/DC en estat pur (tot i que els anys no perdonen, i al Brian Johnson al final del concert ja no li quedava veu). Nosaltres ens ho vam passar bé... però l'ambient que teníem al voltant era bastant fred. Excepte dos o tres, ningú no s'aixecava, ni cantava ni res, una mica fred tot plegat. I des de l'escenari igual, va donar la sensació que estaven fent el mateix concert que a qualsevol altre lloc, no van tenir cap mena de deferència ni de complicitat amb el públic local.
El concert va ser correcte, i vam passar una bona estona, però no va estar a l'alçada de les nostres expectatives (és clar que havent vist tants concerts com hem vist, cada cop som més exigents!).
La primera decepció va ser que els seients (tots eren numerats) que teníem eren al fons de tot de l'estadi. Se sentia i es veia molt bé, perquè teníem l'escenari de cara, però era com veure un dvd, perquè a ells els vèiem molt petits i era preferible mirar les pantalles. No sabem com es veia des de baix (encara que no semblava que hi hagués d'haver gaire bona visibilitat per culpa de la passarel.la que arribava a mig estadi).
Als primers teloners, Calling all cars, tothom els va ignorar, i els segons, Wolfmother, van posar la nota zeppeliana al concert. A les nou en punt va començar el concert.
Van ser dues hores en que, a part de quatre cançons de l'últim disc, van anar desgranant els clàssics de sempre. AC/DC en estat pur (tot i que els anys no perdonen, i al Brian Johnson al final del concert ja no li quedava veu). Nosaltres ens ho vam passar bé... però l'ambient que teníem al voltant era bastant fred. Excepte dos o tres, ningú no s'aixecava, ni cantava ni res, una mica fred tot plegat. I des de l'escenari igual, va donar la sensació que estaven fent el mateix concert que a qualsevol altre lloc, no van tenir cap mena de deferència ni de complicitat amb el públic local.
El concert va ser correcte, i vam passar una bona estona, però no va estar a l'alçada de les nostres expectatives (és clar que havent vist tants concerts com hem vist, cada cop som més exigents!).
Entrades
3 comentaris:
Vaja!! no es pot ser tan exigent que després venen les decepcions...a mes de gent tan organitzada com es pot esperar que es "desmadrin" en un concert? Però el que compta es que us ho vau passar be oi? a mes això d'anar-hi en ferri es un valor afegit que no passa a tot arreu.
Vagi be.
Doncs nosaltres els vam veure al Sant Jordi i ens ho vam passar pipa!!Amb el tren que surt de l'esceneri i l'Angus pel terra amb la guitarra, va ser divertit. Jo no els havia vist mai i em van agradar molt.
Pel que veig els australians també estan un xic freds..
Petons.
Gemma S.
Pel que veig a les fotos, l’escenari era com el de Barcelona, descarrilant el tren que surt després d’un petit tràiler animat, amb protagonista Angus Young de dimoni, que posen en pantalles gegants al voltant de l’escenari. A Barna els teloners eren The Answer, van estar bé encara que un pèl fluix de so per no ser el grup revelació en front dels cap de cartell, però sincerament, la majoria dels assistents no els hi van fer ni puto cas.
Si us serveix de consol, jo li vaig dir a la Gemma que vaig comprar les millors i més cares entrades perquè en el servicaixa volaven de seguida i la pàgina web estava col•lapsada. Era brutal com la pantalla del plànol del Sant Jordi era d’un color “lliure” i com al cap d’uns instants (després de petar el servidor) era de color “complet”. I a sobre quan arribem a l’estadi, em dono compte que estàvem a dalt de tot com si estiguéssim al “galliner” del Liceu, i també ho veiem molt diminuts.
Jo també recordo que l’ambient que es respirava era tothom amb les seves banyes lluminoses, però sent a casa seva, podien dedicar-li alguna cosa en especial als seus compatriotes australians, com per exemple, fer-li empassar el màstil del la guitarra d’Angus Young per la boca d’un cocodril. Mira si són monòtons que ja ni tenen en compte a on actuen, sense importar que per ells és un directe més!
Publica un comentari a l'entrada