Més Hong Kong i Macau

El diumenge vam anar a Kowloon, la part continental més propera a l'illa, una massificació d'edificis i de gent, amb molts mercats i botigues. I nosaltres mirant, perquè el que se'n diu comprar, no vam comprar res de res. Vam veure el mercat del ocells, el de les flors, el del peixos, el de les dones (d'articles per a senyores, no que hi venguin dones eh!), el de Temple Street... i com que era diumenge, estava tot a rebentar de gent comprant, i de minyones indonèsies i filipines fent pic-nics als parcs. Ja al vespre vam arribar al tram final de Nathan Road, un estrés de carrer que acaba al passeig marítim.

Per allà vam anar a veure el passeig de la fama, amb les estrelles dels grans actors del cine de Hong Kong... la Meritxell només en va reconèixer dos... i l'Oriol tres: Bruce Lee, Jackie Chan i Jet Li. Allà vam esperar que es fessin les vuit del vespre per veure l'espectacle que fan cada dia, en que els gratacels de l'illa al davant teu van fent jocs de llums seguint la música. Aquell dia també vam acabar destrossats de caminar, però abans de tornar a casa encara vam tenir ànims d'anar a fer una cervesa en un bar amb bona música... no era ben bé heavy, era d'un club de motores i el jukebox estava espatllat i només posaven els Rollings, però ja ens va estar bé.

El dilluns era el dia que teníem previst marxar, però l'Adrian ens havia insistit que ens quedéssim a casa seva. Vam acceptar perquè ell viu a l'illa de Lamma, una illa al davant de Hong Kong on no hi ha cotxes, i ens feia gràcia veure-la (així ja podem dir que hem estat a les quatre zones de Hong Kong). Però poc més ens quedava per fer.

La impressió general és que ens ha agradat... però per estar-hi de visita. El ritme de vida aquí és frenètic, treballen més hores que un rellotge, i el seu únic al.licient és gastar-s'ho tot el cap de setmana anant de compres. Això els que poden, perquè la realitat és que el 30% viuen molt bé, estressats, però bé, i la resta sobreviuen com poden.

La següent parada va ser Macau, l'antiga colònia portuguesa entestada avui en dia a ser el Las Vegas de l'orient. En una hora de ferry hi vam arribar, i vam haver de buscar allotjament. Feia dies que no carregàvem les motxilles i es va notar! A Macau, com a Hong Kong, allotjament i barat són dues paraules que no van mai juntes. Finalment vam trobar un sostre en un hostal... bé, només dir que segons la guia l'hostal més barat costava 120 patacas (ens encanta el nom de la moneda de Macau!) i nosaltres en vam trobar un altre per 80... però no volgueu saber com era. En fi, per una nit...

Vam recórrer els carrerons de la península, una barreja d'arquitectura colonial i xinesa. Fa molta gràcia perquè tots els noms estan en xinès i portuguès, però a l'hora de la veritat el portuguès ningú el parla. Vam caminar molt, fins que els peus ens van dir prou. Però vam tenir temps d'entrar en un parell d'hotels-casino per al.lucinar amb el luxe excessiu i les obres d'art exhibides a la recepció. Però no vam tirar ni una pataca a les màquines! Això si, l'Oriol va ser capaç de llevar-se a les 2.30am per anar a buscar un bar on veure el Barça... i el va trobar al costat de l'hostal! I a sobre un noruec de pare pamplonès el va convidar a dues birres. Llàstima del resultat...

L'endemà vam tornar a passejar per veure el que ens faltava de la península. Vam anar fina al temple d'A-ma, i vam pujar fins a l'ermita da Penha, on hi havia ni més ni menys que set parelles de nuvis fent-se les fotos de rigor... quin tràfec! Vam decidir que no aniríem a l'illa de Taipa, just davant de la península -de fet estan unides per tres ponts- i és on hi ha les còpies dels casinos de Las Vegas. I com que ja hem vist els originals, vam pensar que no calia.

I així vam anar tirant cap a la frontera per entrar a la Xina de debò, la popular...

Més fotos aquí.